Llarga vida a la Sàtira!

Quan determinats personatges públics – ja sigui pel seu paper en l’àmbit de la cultura, l’espectacle, la política, etc.- decideixen carregar contra humoristes i mitjans satírics perquè es senten ofesos, es produeixen aquells moments de claretat en la que és més fàcil percebre la mediocritat del Món que es representa a través dels mitjans de comunicació generals o en les institucions.

Mentre la gent o la informació navega pel canal formal, el nivell de crítica o reflexió sobre els continguts o la manera en com es comunica sol ser bastant superficial. Només cal repassar la cruesa i la total falta d’empatia i mesura amb la que s’ha tractat l’accident aeri als Alps o la lleugeresa amb la que alguns telenotícies reprodueixen audiovisuals carregats de violència i sense cap mena de tractament informatiu que permeti justificar perquè la nostra sensibilitat s’ha de veure atacada d’aquesta manera.

descarga

Llavors, si en el pla formal, on se suposa que hi ha esforç per actuar dins uns codis i uns valors respectuosos i desitjables, es permet que es reprodueixi tot això sense crítica per part dels qui en participen excusant-se en el pretès interès informatiu i la llibertat d’expressió, com és que en el pla informal, de l’humor i de la sàtira les respostes dels protagonistes implicats són tan dures? descarga

És en aquestes escenes on es pot veure amb facilitat com ha perdut la qualitat informativa tot allò que se suposava que intentava tenir-la, i en canvi, en aquells àmbits on semblaven amagar-s’hi tan sols riures i ximpleries i acabem trobant informació clara i directa del Món en el que vivim. Des del sarcasme i la ironia és molt més còmode reflectir les pràctiques interessades o infantils de determinats polítics, la supèrbia d’esportistes o artistes, etc. És a través d’aquest vel on ens sentim segurs per despullar tot allò que en el pla formal ens provoca i ens desagrada. I segurament aquesta darrera connexió és la que ens resta per convertir aquest humor en alguna força transformadora. Comprendre que ens en riem perquè no ens atrevim a afrontar-ho en el nostre dia a dia, perquè no acceptem que aquella burla parla també de nosaltres, i que en el riure -sovint desmesurat- escapem de l’oportunitat de prendre’n la responsabilitat i canviar-ho.

Sigui com sigui, mentre arriba o no el moment d’emprar aquests somriures destensionadors per encarar el nostre dia a dia, val la pena seguir comptant en mitjans com el Benegre.cat i El Mundo Today per seguir sucumbint a les rialles que ens generen els nostres límits i prejudicis. Llarga vida a la sàtira! 

l’Optimista

Una mirada Pikara

En els darrers mesos, provinents de diversos àmbits, m’han anat caient als ulls diferents articles que no m’han deixat indiferent i que compartien un denominador comú: publicats a Pikara Magazine. Una revista digital que va camí de paperitzar-se, nascuda al 2010 al País Basc i que es presenta com a un mitjà que propone un periodismo de calidad, con perspectiva de género, protagonizado por personas e historias que rara vez aparecen en los medios. Tratamos todos los temas sociales y culturales que te interesan con un enfoque distinto: incisivo, inclusivo, comprometido, transgresor y disfrutón.”

logo_pikara

No cal més que passejar-se per algunes de les propostes que habiten per la web per començar a sentir aquelles veus que delaten com d’establertes estan determinades assumpcions que donen força a les discriminacions per raó de gènere, orientació sexual…  Només necessites resseguir alguns dels titulars perquè arribin aquelles preguntes: Però això què hi té a veure amb la discriminació de gènere? D’això parlen? que maleducades! Això que explica és normal, què es pensava que li passaria quan va dir-fer-reaccionar així? Tot un seguit de crítiques que no fan més que delatar algunes de les rigideses que acompanyen la nostra manera de percebre i entendre el Món en el que vivim, que evidencien les nostres dificultats a l’hora de conviure amb tot allò que no contemplem com a normal. 

Sense fixar-nos en la diversitat dels temes que s’aborden des de la perspectiva de gènere -algunes pensarien que hi ha temes que estan totalment deslligats d’aquesta-, obviant l’estil amb el que s’hi escriu que ens permet entrar en aquest espai -sovint hostil- d’una manera fresca i atractiva, inclòs passant per alt la valentia de llençar un mitjà que inverteixi en donar veu a tot aquest Món de silencis. Sense voler reconèixer tot això, ja valdria la pena que la Pikara seguís publicant-se. Només pel xoc que suposa llegir articles que naturalitzen parlar de sexe, cultura, religió, identitat… de manera inclusiva i transversal ja està més que justificada la seva existència, només pel fet de tenir un mitjà que s’atreveix a nombrar totes aquestes realitats que queden ocultes, tan sols per permetre’m a mi, veure com de difícil m’és escriure masturbación lesbofeminista ja resulta imprescindible tenir una publicació d’aquest ordre.

Des d’aquí una crida a l’atreviment i a permetre que la mirada Pikara es passegi per les vostres neurones. Algun que altre renec de disconformitat i disgust serà inevitable! 

l’Optimista

Sang i Fetge.

Tot i que el meu baix consum televisiu m’impedeix parlar amb propietat del que és habitual a les pantalles de la caixa tonta i en alguns dels seus programes, cada vegada que l’encenc hi ha algun element que em sobte i em provoca un malestar contundent. Aquesta vegada, el que va aconseguir que m’indignés va ser l’extrema lleugeresa amb la que els telenotícies del diumenge passat al migdia imprimien sobre la pantalla els cadàvers i les persones víctimes dels atacs israelians, així com la normalitat -per mi forçada- amb les que es tracten temes relacionats amb els morts del vol de Malaysian Airlines abatut.

Fa no tants anys, s’obrien debats i intenses discussions sobre la adequació de distribuir videojocs i pel·lícules amb alts continguts violents. Es solia apel·lar a l’efecte naturalitzador de certs aspectes que normalitzaven relacions humanes contraposades als valors del respecte, la tolerància i la convivència. Avui ja no són ni ninots 3D. A plena llum del dia, sense respecte a l’horari on la mainada i la família poden estar davant la televisió i prenent només la “consideració” d’advertir de la cruesa de les imatges, els periodistes aboquen sense mesura ni filtre imatges que no aporten cap valor informatiu i que només serveixen per ferir la (poca)sensibilitat que ens quedi.

Encara que, personalment, ja no es tracte de l’edat dels televidents. De debò, aporta algun valor periodístic transmetre imatges on les despulles, la sang i desesperació humana inunden l’audiència? Entenc millor les motivacions de l’ofensiva Israeliana sobre Gaza? Puc comprendre millor les reivindicacions Palestines? Puc empatitzar més enllà de sentir el dolor i el sofriment extrem? Quin efecte té sobre nosaltres atendre un programa considerat seriós i útil  on es dedica la gran part del seu temps a mostrar-nos escenes que serien difícils d’incloure -fins i tot- en les obres de Tarantino.

Sovint es parla i s’analitza la sel·lecció dels continguts que els mitjans de comunicació difonen, així com les idees de fons i els interessos als que responen. Caldria no deixar de banda la manera amb la qual es reprodueixen aquestes notícies, doncs tan és important el què com el comNo hi ha cap argument que justifiqui que per voler informar-me -si és que a la televisió hi podem trobar informació- hagi d’exposar-me a que es vulneri el meu dret a no sentir-me ferit.

La violència explícita no sensibilitza, ofèn. Agredeix i dificulta que siguem capaços d’atendre la informació que ens arriba en les condicions adequades. Com l’alumne que es bloqueja davant la insistència agressiva del mestre i no aconsegueix respondre, el televident no pot jutjar cap fet de manera raonada. Només pot defensar-se -sigui infravalorant les imatges o intentant digerir les imatges- del que veu.

Necessitem un periodisme que ens relati i ens informi d’allò que creu oportú, per molt greu que sigui, sense agredir-nos. Convidant-nos a reflexionar i analitzar els diferents elements que acompanyen cada fet des d’un llenguatge multimèdia no-violent.

l’Optimista

Per què és notícia el Mobile World Congress?

Seguint la informació a través de diversos mitjans escrits i audiovisuals del nostre país, hom podria arribar a pensar que Barcelona està vivint una cimera de les personalitats més transcendents del planeta. Prèvies, programes en directe i in situ, seguiment diari de tot el que hi succeeix i un llarg etcètera d’atencions que converteixen aquest congrés mundial de la tecnologia mòbil en el centre de les mirades i oïdes de tots els qui emprem els mitjans de comunicació per informar-nos.

Però per què aquest allau d’articles i narracions exaltades en pro d’una indústria com la del telèfon mòbil? Per què aquesta necessitat de presumir d’un esdeveniment que es fonamenta en concentrar tota una sèrie d’elits econòmiques i industrials a la capital catalana sense aportar altra cosa que una alta despesa en serveis que per variar, donaran un ingrés extra als de sempre: al sector turístic.

images

Si per alguna cosa marca la diferència aquest congrés és per els alts preus de les seves entrades, per l’exclusivitat de les seves activitats i per la presentació d’una sèrie de productes que només estan a l’abast d’una minoria global que s’esforça en fer-nos creure que vivim en un Món interconectat i igualat gràcies a les seves innovacions, però que justament són aquestes les que aprofundeixen la clivella entre els que poden i tenen i els resten fora d’aquest entramat de privilegiats per no tenir ni tan sols connexió a internet. Es calcula que 5000 milions de persones no tenen accés a internet actualment, és a dir, només 1 de cada 6 tenim aquest privilegi d’accedir a aquest pretès espai global on hi és tothom.

Per què aquest seguidisme? Per què aquesta atenció desmesurada passant per alt els elevats costos socials i mediambientals que aquesta indústria genera arreu del planeta? Quins són els criteris que porten a uns i altres mitjans a parlar d’un o altre esdeveniment?

A partir del desplegament entorn d’aquesta cita, un no pot evitar considerar que la línia entre el noticiable de primera pàgina i la resta no es altra cosa que la pompositat i la inversió que hi ha al darrera, que no hi tenen cap rellevància ni la relació dels continguts amb la quotidianitat dels ciutadans ni l’impacte del que es relata amb l’entramat social del país. A un mes vista del Fòrum Social Català 2014 on centenars d’entitats i col·lectius del territori es mobilitzaran per donar vida a uns dies d’activitats, voldré veure quina és l’atenció que aquests mateixos mitjans els donaran i comprobar així, quin són aquests criteris per esdevenir notícia.

Llavors, podrem començar a desvetlla què i per què certes coses són notícia.

l’Optimista