Glifosat, porta a porta.

Ara que sembla que comencem a despertar la nostra sensibilitat vers els criteris de proximitat i ecologia a l’hora de comprar els nostres aliments. Ara que podem dir que el reciclat i, en menor mesura, l’intent de reduir els nostres residus formen part dels hàbits de moltes de les persones del nostre país i de la nostra ciutat. Com no podia ser d’una altra manera, l’Ajuntament de Girona havia de posar part dels seus esforços en mantenir prous quotes de toxicitat i contaminació en el nostre dia a dia urbà.

Conscient que els fums de la combustió dels motors dels automòbils de la ciutat no són suficients per ennegrir de manera equilibrada els nostres pulmons, i tot i les accions de responsabilitat dutes a terme per treballadors d’altres indrets com Barcelona on han denunciat la seva oposició a aquesta pràctica. Encara podem trobar cartells com el que figuren a la foto d’aquesta entrada on s’exposa l’ús de tractaments fitosanitaris que contenen glifosat. No em dedicaré a cantar les grandeses del glifosat, amb una cerca breu al google n’hi ha prou, o si no, sempre us queda aquesta cumbia que ho explica de manera amena.

18052015628

De fet, no sé perquè em deixo portar pel seu argot i dic fitosanitari. Pel que fa al fito, diríem que les mata, i de sanitari… bé, només cal que llegiu el que diu la OMS. Finalment, la gran pregunta sobre la que es fonamenta el gran esperpento és: cal? Cal emprar un producte tan nociu per la salut? Cal fer-ho per controlar les males herbes de la ciutat? De debó que no dedicarem un esforç persistent i propositiu per buscar altres maneres de gestionar aquesta situació? Deunidó.

Imagino que la resposta oficial va en el camí de: bé.. ho estem mirant, però la culpa també és la gent que no vol veure herbetes per enlloc i… tal.. i qual. Mentrestant, posen un cartellet i es queden tan tranquils. Això sí, diuen que no pots tocar les plantes tractades ni passejar-hi els gossos en les primeres 24h i que no entreu en la zona tractada fins que estigui sec. Sort que ens avisen, això sí que és una gestió responsable. Llàstima que quan vaig veure el cartell ja havia passat per la zona tractada, davant de casa meva, unes quantes vegades. Mea culpa.

Però per no deixar el tema en una mera crítica destructiva -encara que de fet, per mi només s’hauria de fer això: acabar amb l’ús d’aquesta merda- deixo a mercè dels partits i de l’Ajuntament, el que hi ha i el que vindrà, una proposta. I és que com sol passar, les bones idees no s’inventen i ja s’han fet, i només cal anar a trobar-les i posar-les en pràctica. I com a mostra la increïble aposta d’Strasbourg: Zero Pesticides. Des del 2008 que aquesta ciutat va emprendre el repte de convertir-se en un espai més saludable i promotor de la diversitat. 

Estic segur que amb un parell de llegides ja en tindran prou per treure un bon grapat d’idees que suposarien una millora important en la nostra qualitat de vida. Mentrestant, em sembla que ens seguirà tocant mantenir les portes i finestres ben tancades, abans no tornin els repartidors de glifosat.

l’Optimista

PD:Ah! me n’oblidava. El que encara em sembla pitjor del cartell en qüestió és que hi figuri un enllaç web on suposadament hi pots trobar informació sobre els tractaments, l’adreça de la qual no existeix.

La Brigada Aèria

Cada primavera em sorprenen amb la seva arribada, doncs si algun tret les caracteritza és el seu compromís amb el bon temps, amb l’hort i la nostra ciutat. La seva puntualitat és precisa. Tan bon punt les calors comencen a apretar i desfer els botons i les cremalleres  dels abrics i les jaquetes, tan bon punt comences a notar les primeres mossegadetes dels mosquits, elles apareixen veloces i llampegants sobrevolant els nostres caps.

oreneta

Són un autèntic espectacle. Vol ras, ales esteses, becs apunt. Segurament no poden presumir del vol més ràpid ni la gana més voraç, encara que hi ha poques aus que et permetin gaudir de la seva agilitat i la seva destresa aèrea de tan a prop. En direcció a la sortida de Girona, entre els carrers Migdia i Ctra Barcelona, més enllà de Caldes de Montbui, el barri de Sant Pau es transforma al llarg d’aquests mesos en tot un assentament de nius d’Orenetes. En els nombrosos angles que es formen entre els terrats i les parets dels edificis, no deixen de refer-se i construir-se de nou les cases de fang d’aquests petits ocells que ens arriben des de l’Àfrica per acompanyar-nos en les nostres estacions càlides.

Al llarg del dia t’acompanyen. Cada vegada que aixeques una mica la mirada, un cop desatens duran uns instants la teva feina a l’hort, prens consciència de la tasca i el servei que elles ens brinden. Convertides en un autèntic escamot aeri, desenes i desenes d’orenetes sobrevolen el terreny com si reproduissin les escenes cinematogràfiques dels combats aeris de la 2ona Guerra Mundial. Planegen, aletegen, s’alcen, cauen en picat, piuen, xisclen, s’enreden i s’entrecreuen de manera explosiva i fugaç. A més de fer cara de passar-s’ho teta no deixen d’endrapar i de regalar-me jornades més tranquiles. La seva exhibició aèrea també alleugera la presència de mosquits i insectes diversos a l’hort, fet que essent conscient del gran volum de bitxos que m’envolten mentre corro per l’hort em fa notar la importància de la seva tasca i presència. Com seria una primavera sense orenetes? Millor no imaginar-s’ho. 

Un cop el dia minva i la nit pren la protagonisme l’acció de la brigada aèria no es detura, ara és el torn dels ratpenats, però d’aquests ja en parlarem un altre dia. Per rematar aquestes línies només remarcar la importància d’iniciatives com el Projecte Orenetes, una proposta molt interessant per animar i estimular a tothom qui viu a les ciutats i pobles a prendre consciència de la fauna que (co)habita amb nosaltres i que dur a terme funcions importants. Benvinguda siguis oreneta.

l’Optimista

I sense aire?

Quin és el nostre principal aliment? Quantes setmanes podries estar sense menjar? O quants dies podres aguantar sense ingerir algun líquid o aigua? I sense aire? Quin és el màxim de temps que podríem viure sense respirar?

pqa--04b

Només seguint aquestes preguntes podem prendre consciència de manera senzilla de quins són aquells elements prioritaris pel manteniment de la nostra activitat vital. No hi ha cap mena de dubte, l’aire n’és el recurs primordial. En els altres casos es podrien obrir debats sobre si es tracta de mesos, setmanes o dies, si líquids o sòlids. Pel que fa a la respiració tothom té clar que en qüestió de minuts tindríem poc a dir. I és per això que no només resulta un element essencial sinó que també pot esdevenir el motiu de moltes de les afeccions o malalties ques ens aborden si no el respirem en bones condicions.

Tot i la seva importància, els responsables de les nostres administracions públiques no estan adoptant els marcs legals que estableix la Unió Europea respecte la qualitat de l’aire ni semblen massa preocupades per les reiterades advertències o situacions d’alarma derivades dels excessos de contaminació a les grans ciutats com Barcelona o Madrid. Fruit d’aquesta inoperància política, un cop més, diverses entitats veïnals, socials i ambientals de tot el territori s’han agrupat per intentar donar sortida a la necessitat d’organitzar i coordinar accions i estratègies que permetin incidir en l’assoliment del nostre dret a respirar un aire net.

La Plataforma per la Qualitat de l’Aire es va presentar el passat febrer amb aquest manifest.

Esperem que aquells qui ja fa anys que haurien d’haver près el compromís de vetllar per unes condicions de vida saludables, aquells que haurien d’haver incorporat a les seves planificacions i estratègies de creixement altres indicadors més enllà dels econòmics, facin el que els pertoca i que les entitats ciutadanes no s’hagin de dedicar a la fiscalització de temes tan essencials. Mentrestant, agrair comptar-se en un país amb la vitalitat associativa de la que gaudim.

l’Optimista

YesInMyBackYard!

No som pocs els que alguna vegada hem escoltat o sentit a parlar del concepte NIMBY, fent referència als moviments o conductes de persones que tot i no tenir res en contra de determinada activitat s’oposen frontalment a aquesta pel fet que s’hagi de dur a terme a la vora d’on viuen -barri, ciutat, etc -. Així doncs ens trobem davant un tipus de conducta clarament reaccionària i que no té un fonament crític o elaborat en les seva oposició, sinó que, com brama l’adolescent incapaç d’escapar del seu ego: Ja ho sé que s’ha de fer, però jo/aquí NO! Sense més ni amb intenció de reflexió alguna.

En la mateixa línia però en sentit contrari he topat amb aquesta fantàstica versió propositiva d’aquest fenomen: el YIMBY, Yes In My Back Yard. Per què esperar a que tot allò que creiem o opinem és indesitjable en el nostre entorn arribi? Per què no buscar aquelles propostes que sí que ens animen i ens permeten construir un carrer que s’adeqüi al que ens fa sentir còmodes i bé? 

Us recomano que li dediqueu un parell de minuts al video que us adjunto i que posa alguns exemples de la diversitat d’iniciatives que aquest tipus de conducta vers la nostra ciutat i poble es poden materialitzar. En aquest cas lligades a l’impuls de frenar el clar distanciament entre tothom qui habita als entorns urbans i la producció d’aliments. 

Si us ha entusiasmat no deixeu de vistar moviments YIMBY de la nostra ciutat com la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

l’Optimista

La Pluja no ve del Cel.

Llegint les breus notes sobre l’home que va parar el desert no he pogut evitar recordar algunes de les reflexions d’un altre agricultor peculiar del Japó: Massanobu Fukuoka. “La pluja neix a la terra” deia Fukuoka, mentre senyalava a l’extensió dels monocultius amb regs intensius i a la constant deforestació com a responsables de la desertificació d’amplis territoris arreu del Món.

Tan Yacouba Sawadogo com Massanobu Fukuoka s’han caracteritzat per proposar plantejaments i accions simples i senzilles per respondre a un dels reptes de futur més durs del planeta. I davant d’aquesta senzillesa, no van trobar una altra cosa que el rebuig d’una comunitat tècnica i científica que cegada pel seu orgull i la necessitat de trobar una resposta de gran complexitat, no podia més que veure amb escassa condescendència o directament amb un rebuig frontal el que aquests proclamaven.

El raonament és tan obvi i cru que costa d’acceptar i digerir. Si on plou més hi ha més vegetació i massa forestal, que a la vegada augmenten l’humitat de l’ambient i milloren la circulació de l’aigua a través del sòl. Fet que facilita l’increment de precipitacions. Si no tenim pluja, ens calen boscos.

zaï1

Sigui a través de la recuperació d’una tècnica tradicional com el zaï o formulant una nova metodologia com el nendo dangoambdós personatges proposen repoblar activament els terres de les zones en procés de desertificació. I no fer-ho via grans instal·lacions de reg o cercant noves varietats de vegetals. Al contrari, buscant espècies autòctones, adaptades per l’evolució, i sobretot comprenent una màxima que sembla oblidada per les institucions que regeixen els nostres temps: defugir la immediatesa dels resultats. Comprendre que els cicles que transformen i modelen el nostre entorn es duen a terme a llarg termini i que les nostres accions no poden pretendre accelerar-los.

Més enllà de les lectures anecdòtiques d’aquests pioners que trenquen les lògiques establertes, resulta necessari extreure’n alguns valors que valdria la pena recuperar o aprendre: la comprensió dels fenomens que ens envolten des d’una perspectiva global i no centrada en l’anàlisi minuciós dels detalls que el composen, l’anàlisi crítica -que no el rebuig frontal- de les pràctiques tradicionals o abandonar la obsessió pels resultats a curt termini.

De tant en tant resulta sa deturar-se, examinar les nostres passes, i recordar que la pluja no ve del cel sinó del sòl.

l’Optimista

Conservadors Capritxosos

El conservadurisme com a actitud i model de vida es fonamenta en el prejudici positiu vers l’establert i la tradició. Tot temps passat fou millor resa el mantra fonamental d’aquesta perspectiva. Canvis els mínims, i siguin quins siguin, que serveixin per mantenir l’ordre que els temps pretèrits marcaven. El famós tot ha de canviar perquè tot segueixi igual de Lampedusa.

Resulta bastant curiós observar com en funció dels temes que es tractin i de les qüestions que es considerin, tendim a adoptar una actitud conservadora o una de més progressista (o almenys que consideri el benefici del dubte a la novetat o realitat exterior a la tradició). Així com en relació amb certes qüestions vinculades amb la religió i la moral, mostrar-se defensor de la tradició i el costum sol ser vist de manera pejorativa, en espais com el medi ambient no és estrany escoltar als mateixos que argumentarien a favor de la superació de certs codis de conducta com la discriminació de gènere o raça, discursos en pro de les espècies animals o vegetals autòctones. De fet, només cal pronunciar la paraula conservació en un o altre àmbit per adonar-se com en cada cas hi col·loquem una valoració diferent.

images

Un altre cas interessant és la voracitat amb que ens hem abocat com a societat a l’ús de les noves tecnologies i mitjans de comunicació sense moure ni una pestanya. Abraçant sense miraments l’ús d’uns recursos tècnics que han deixat en pocs dies obsolets uns altres de tradicionals.  En qui moment optem per abocar-nos a un canvi de certa magnitud sense reserves? Quin és l’element que determina aquesta voluntat de canvi versus una conducta conservadora i reticent a la variació? Tan òbvia és la percepció de millora o d’empitjorament davant d’una novetat?

Reprenent l’exemple vinculat al medi ambient, resulta remarcable com davant del fenomen de les espècies que s’han denominat invasores es consideri socialment acceptat una actitud de lluita vers als nous habitants. Mentre en l’àmbit dels moviments migratoris de les persones es viu una clara contradicció entre els relats que parlen a favor de la diversitat cultural i humana així com del mestissatge, i les narracions que es preocupen per la pèrdua dels valors i la riquesa que conformen la llengua i les tradicions dels autòctons, per posar algun exemple.

Per què en certs àmbits ens creiem o sentim en perill i responem amb un clar instint de conservació? Quins són els elements que condicionen una conducta defensiva en certs espais, així com un comportament clarament oposat a aquest impuls en d’altres situacions? 

Siguin quines siguin aquestes condicions, no podem deixar de reclamar un esperit crític i reflexiu davant dels hàbits de sempre així com de les novetats que d’arreu ens arriben. Preguntar-nos d’on venen i a qui o a què afavoreixen, evitar de totes les maneres possibles caure en un moviment arbitrari i capritxós de desitjos i interessos. Assegurar-nos, en la mesura del possible, que prenem un rumb perquè n’intuïm les millores i no perquè ens arrossega un impuls de mimetisme gregari fruit d’una bona campanya de màrqueting.

l’Optimista

Benviguda a la Galeana

Tot i que encara està per decidir quin és el nom definitiu que rebrà, aprofito una de les opcions que va prendre més força per dedicar-li aquestes paraules de felicitació i benvinguda a un espai hortícola que neix fruit d’una jornada d’aquelles que serveixen per tornar a casa satisfet i amb ganes de tornar-hi. 

Aquest Diumenge 30 de Març un grapat d’intrèpids brigadistes hortícoles van emprendre l’aventura d’endinsar-se en el repte de convertir el que fins llavors havia estat una immensa feixa en desús, en un espai de cultiu i de trobada per tothom qui ja en té prou de veure com diversos espais de la ciutat queden fora dels focus mentre arreu es fan notar persones amb necessitats per aprofitar-los. Com tot primer pas, les pabansidespresrimeres voltes de podall van néixer des de la convicció i l’esperança, encara que amb algun dubte de fins on s’arribaria. S’assoliria la sega de tot l’espai? n’hi hauria prou per arribar a llaurar algun espai? Serà possible arribar a plantar els enciams, les cebes i les patates?

El temps no ho va posar fàcil, el plugim i la grisor del dia semblava prémer cap al sofà, però ja ho hem dit unes línies abans. Ahir va ser un dia pels intrèpids, una jornada pels amants de l’èpica hortera. I quan el repte s’afronta de cara i amb el suport d’uns quants aventurers més, a cada braçada d’herbes i branques d’arç la confiança no deixava de créixer i, poc a poc, a cadascuna de les cares dels participants s’hi anava dibuixant la clara mostra d’una seguretat en assolir el màxim de les nostres expectatives: tornar a casa havent obert un nou hort per la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

Sempre ho hem sabut, col·laborant, recolzant-nos i animant-nos tot és possible, més fàcil i plaent. I és per això que tot i la timidesa inicial vam parir aquesta eina de construcció col·lectiva, la Xarxa. Encara que dies com els d’ahir són els realment omplen de sentit totes les reunions, la difusió i les trucades prèvies. Són aquells dies en que l’objectiu de constituir un hort acaba resultant una menudesa al costat de la sensació de plenitud i satisfacció amb la que tots els gamberros i gamberres van tornar a casa.

IMG_7760

Sigui quin sigui el teu nom, Benvinguda Galeana, ha estat un regal veure’t néixer. 

l’Optimista

Tu Cultives, Jo et deixo la Terra.

Tu cultives, jo et deixo la terra, aquesta és la màxima que acompanya la proposta de Huertos Compartidos.

Aquest portal web de l’Associació Reforesta ens ofereix la possibilitat de trobar en un mateix espai virtual tota aquella gent interessada en el desenvolupament de l’horta ecològica en el marc de l’Estat Espanyol. Des de persones que gaudeixen del recurs d’un terreny o espai cultivable i no troben la manera de donar-li ús, fins a ciutadans que tenen el cuquet de l’horticultura i sigui per desconeixença o falta de recursos no poden accedir a un espai on posar a proba les seves inquietuds agrícoles. Passant per gent que tingui interès en aquest tema i busqui informació i cursos relacionats amb l’agricultura ecològica.

A través d’aquesta iniciativa podem explorar totes les propostes hortícoles d’aquest tipus del nostre país, connectant i posant-nos en contacte amb d’altres amb qui compartim aquests interessos i amb els quals, posem en pràctica o no el treball agrícola, hi podem mantenir l’interès i el contacte a través de la seva “xarxa social”.

Passet a passet les diverses iniciatives a nivell estatal, com és el cas de Huertos Compartidos, i a nivell local com és la Xarxa d’Horts Urbans de Girona i Salt van prenent forma i van aportant el seu gra de sorra a aquesta realitat cada cop compartida per més gent en la que cal fer un gir a la perspectiva amb la que encarem la nostra relació amb l’entorn en el que vivim, i en la que cal reprendre el contacte amb aquelles activitats que en hi acosten.

Poc a poc, caminant cap aquest horitzó on la col·laboració i la cooperació avancen per reconvertir aquests lligams de propietat mal entesa que generen espais en desús i mans útils sense espais. 

l’Optimista

 

 

 

El meu Carro

Poc a poc, la durada dels dies comença a estendre’s i amb aquesta la veueta que fins ara romania latent a l’Horta dels Químics va deixant de ser un filet de veu per alçar-se de manera més intensa. Després d’uns mesos d’hivern de moviment hortícola escàs i amb les faves, les carxoferes, les maduixeres, els alls, els calçots, els espinacs i les cebes creixent al seu ritme, sense masses complicacions ni necessitats d’atencions, la proximitat de la Primavera ens recorda que hem de reprendre el nostre lloc per rebre-la i deixar que l’hort esdevingui el que li pertoca en aquesta època.

Així que per primera volta des de feia uns mesos, he agafat el meu carro de la compra carregat d’eines i m’he dirigit xino xano a l’hort. Mentre caminava, no he pogut evitar sentir-me excitat per aquesta mena de tornada a un espai del que semblava haver-ne marxat de vacances. I com sol fer la mainada (o més aviat els seus pares) al septembre, no he pogut deixar de repassar si portava tot el material que necessitaria.

bleda

I és d’aquesta manera que he recordat l’origen d’aquell rasclet i d’aquell tràmec que vaig rescatar de casa els meus avis, d’aquella aixada regal d’aniversari que tants bons usos m’ha servit, d’aquelles eines de mà regal de viatge d’un bon amic de l’altra vora de l’Atlàntic… i quan he arribat m’he sorprès de l’impacte de veure aquella horta i recordar que fa poc menys d’un any només era un desgavell de plantes espontànies, deixalles i runa. Que només érem dos, i que ara només som cinc i amb una xarxa de suport al darrera.

Segurament aquesta és la màgia d’aquest espai, suposo que aquesta rau justament en el fet que és fruit de l’esforç de retornar a la vida eines, espais i activitats que d’alguna o altra manera semblaven abocades a l’exclusió del nostre dia a dia.

Sigui com sigui, per a mi seguirà sent una meravellosa experiència poder continuar travessant la ciutat amb el meu carro sense perdre de vista que no hi vaig sol, sinó que m’hi acompanyen els meus familiars, amics i m’hi espera la meva ciutat.

l’Optimista