3 Cullerades. Quan Girona vulgui ser participativa (IV)

Camí de la tercera edició dels pressupostos participats als barris de la ciutat de Girona, i després de comprovar, any (I) rere any (II), que de participatius en tenen ben poc i que l’única variable que saben modificar són els dies de votació i la quantitat pressupostada, aquest cop he decidit no seguir ventilant el malestar que em genera aquest acte d’hipocresia política. Aquest cop he decidit proposar-los 3 consells bàsics per convertir la gestió de la ciutat més pròxima a la ciutadania. I de franc, no cal que es gastin ni 1M d’€uros. 

article

Cullerada 1: Transparència. Girona ocupa el 92è lloc – de 110 ciutats- del rànquing de transparència fet per Transparency International España. Crec que no calen masses raons per entendre el valor de la transparència en l’administració municipal a l’hora de fomentar la participació ciutadana. Les dificultats per conèixer i confiar en el que s’esdevé a l’interior del consistori només generen distanciament i recels vers l’activitat de l’Ajuntament. Perdoneu, algú ha dit Santos Torroella?

Cullerada 2: Atenció real a les entitats i a la ciutadania. La sensació de desatenció i menysteniment que diverses associacions de veïns  porten vivint, des de Mas Ramada a Sant Narcís -per posar dos exemples ràpids i coneguts- , per part de l’Ajuntament no afavoreix cap mena de percepció de reconeixement i de valoració de la tasca que duen a terme alguns col·lectius ciutadans a Girona. Ja poden anar assignant partides de milers d’€uros a càrrec d’associacions de veïns si el dia a dia és el de la indiferència.

Cullerada 3: Girona, quina Girona? És difícil saber quin és el projecte de ciutat que sostenen els representants municipals. La política local es construeix declaració a declaració, festival a festival, sense una idea definida del que es vol aconseguir. Pisos buits, solars abandonats, venda de patrimoni públic per grans superfícies… els anys passen i només sabem que el govern de la ciutat té intenció de fer, que confia en el sector turístic i que gaudeix molt de la celebració de festivals culturals a la ciutat. Seria bo que algú, a 4 dies d’acabar la legislatura, ens expliqués quin és el projecte per donar forma als traus urbanístics enmig de barris com Sant Pau, Can Gibert – Santa Eugènia o Pla de Domeny, quin és el pla de mobilitat més enllà d’obrir estacions de girocleta. Qualsevol diria que l’Ajuntament no té gaire més projecte que passar el dia a dia, i qui dia passa any empeny.

Amb poc més que això no caldria disfressar-se de polítics progres i amants de les noves formes de governar per fer avançar la ciutat cap a un espai més participatiu i democràtic.

l’Optimista

El Repte de Podem

El darrer Dilluns 09 de Juny vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a l’assemblea del Cercle de Podem/Podemos Girona. Una quarantena de persones es van congregar en el Parc del Migdia mogudes, essencialment, per la voluntat de descobrir què residia darrera aquesta marca política que fruit de les mediàtiques aparicions de Pablo Iglesias havia estat capaç de clavar una bona mossegada en els comicis europeus.

podem

Sense cap mena de dubte, el mèrit d’aquesta proposta que es reflexa en els seus resultats electorals ha estat la capacitat d’incorporar un discurs i una perspectiva que fins a dia d’avui es mantenia clarament al marge dels mitjans de comunicació de masses i, encara més, de les hores punta de la programació televisiva. Un discurs, que tot i formar part de la opinió política i social d’una part considerable de la societat, no trobava qui el liderés a nivell representatiu dins el marc del Parlament. Així doncs, l’aparició d’una via que donés sortida a aquesta opinió, i que a més no s’observés vinculada als partits polítics de les darreres dècades, ha permès que aquells qui segurament s’enfonsaven en el dubte de l’abstenció escèptica o el vot al mal menor s’aboquessin a la candidatura de Podemos.

El gran avantatge d’un procés d’aquest tipus és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de connectar amb persones que tot i el seu interès en certes idees polítiques no han trobat el seu espai en d’altres entitats i col·lectius que parteixen de pressupòsits similars. Persones que d’alguna manera, han quedat orfes de llocs a través dels quals donar sortida als seus impuls de participació. Per altra banda, la necessitat inicial a la qual haurà de fer front un projecte d’aquest tipus, el qual assumeix la necessitat d’estructurar entramats que dinamitzin una participació més directa de la societat cap a les institucions, no és altra que la de dotar a aquesta gent dels recursos i del suport necessari per fer-ho sense caure en personalismes i idolatries pernicioses, així com carregar-se de la paciència suficient per suportar les pressions i les envestides que el ritme electoral implica.

La victòria de Podem no ha estat altra que la de connectar amb aquella ànsia de democràcia i participació, amb aquell neguit que molta gent portava en una processó interior per transformar un sistema que ha quedat totalment obsolet. Gent que fins avui, per diverses raons, ha viscut la seva acció política de manera individualitzada. Indubtablement, el gran repte de Podem no és altra que aconseguir que aquest efecte mobilitzador fruit de l’impacte mediàtic i el sentiment imperant de canvi trobi el camí per materialitzar-se de manera col·lectiva. La meta és reactivar i enxarxar, és empoderar, és reapropiar-se dels debats i de les idees. El repte no és altre que aprendre, un cop més, que junts i juntes Podem.   

l’Optimista

El meu Carro

Poc a poc, la durada dels dies comença a estendre’s i amb aquesta la veueta que fins ara romania latent a l’Horta dels Químics va deixant de ser un filet de veu per alçar-se de manera més intensa. Després d’uns mesos d’hivern de moviment hortícola escàs i amb les faves, les carxoferes, les maduixeres, els alls, els calçots, els espinacs i les cebes creixent al seu ritme, sense masses complicacions ni necessitats d’atencions, la proximitat de la Primavera ens recorda que hem de reprendre el nostre lloc per rebre-la i deixar que l’hort esdevingui el que li pertoca en aquesta època.

Així que per primera volta des de feia uns mesos, he agafat el meu carro de la compra carregat d’eines i m’he dirigit xino xano a l’hort. Mentre caminava, no he pogut evitar sentir-me excitat per aquesta mena de tornada a un espai del que semblava haver-ne marxat de vacances. I com sol fer la mainada (o més aviat els seus pares) al septembre, no he pogut deixar de repassar si portava tot el material que necessitaria.

bleda

I és d’aquesta manera que he recordat l’origen d’aquell rasclet i d’aquell tràmec que vaig rescatar de casa els meus avis, d’aquella aixada regal d’aniversari que tants bons usos m’ha servit, d’aquelles eines de mà regal de viatge d’un bon amic de l’altra vora de l’Atlàntic… i quan he arribat m’he sorprès de l’impacte de veure aquella horta i recordar que fa poc menys d’un any només era un desgavell de plantes espontànies, deixalles i runa. Que només érem dos, i que ara només som cinc i amb una xarxa de suport al darrera.

Segurament aquesta és la màgia d’aquest espai, suposo que aquesta rau justament en el fet que és fruit de l’esforç de retornar a la vida eines, espais i activitats que d’alguna o altra manera semblaven abocades a l’exclusió del nostre dia a dia.

Sigui com sigui, per a mi seguirà sent una meravellosa experiència poder continuar travessant la ciutat amb el meu carro sense perdre de vista que no hi vaig sol, sinó que m’hi acompanyen els meus familiars, amics i m’hi espera la meva ciutat.

l’Optimista

Els Soldats Otomans (o el Valor del Petit Comerç)

A mesura que els carrers de les ciutats d’arreu del Món s’omplen i farceixen de restaurants i comerços que pertanyen a cadenes i conglomerats empresarials de formats diversos i a la vegada que el negoci de petita escala i local van perdent el seu espai. Certes escenes no deixen d’esdevenir-se normals en el si de les nostres retines.

Escenes en les que ens és totalment desconegut el propietari del negoci, sovint amagat darrera una marca o un nom de grup empresarial. Imatges en les que els treballadors d’aquests comerços canvien de manera regular. Treballadors, que en molts casos, no comprenen ni tenen masses nocions sobre l’àmbit en el qual treballen. I no per falta de motivació o interès, que també, sinó perquè en molts casos no hi ha una voluntat de formar a aquells qui d’entrada ja s’espera que durin poc en aquell lloc de feina.

I tot plegat narrat des de la perspectiva de l’eficiència i del càlcul productiu, justificat sota la màxima definitiva: orientació exclusiva al màxim benefici econòmic. La resta és secundari.

baixa

Afortunadament, encara hi ha comerços en els que podem recordar el valor del negoci local i orientat a la voluntat d’oferir un servei amb uns extres que mai trobarem en els comerços de gran escala. Un d’aquests exemples el trobem en el primer restaurant “Kebab” de la ciutat de Girona. On us atendran amablement i si els doneu l’oportunitat, us portaran de viatge per la regió de Núbia i les arrels otomanes d’aquest producte gastronòmic que cada vegada té més presència en les nostres ciutats. Al sentit d’un mètode de cocció fet a la mida per uns exèrcits que no volien perdre ni un sol braç per la funció de la cuina i els quals es conformaven en punxar la carn i cuinar-la al peu del foc.

Si bé és cert que com en la majoria dels casos en que entréssim en la comparativa de preus, aquests establiments suposen gastar algun €uro de més, particularment valoro molt per sobre del preu que aquest restaurant fixa  la oportunitat d’intercanviar algunes paraules i opinions amb algú que ven i produeix un servei que coneix i que no concep d’altra manera que la que la seva identitat, coneixement i coherència exigeixen.

Tot i que la competitivitat dels seus preus pugui ser inferior a la que els “kebabs” de la ciutat ofereixen amb preu de franquícia. Difícilment obtindrem una relació preu-satisfacció personal-benefici social millor en cap altre local d’aquest àmbit.

Tan de bo no perdéssim de vista que les activitats de consum i producció no són simples transaccions de moneda i recursos, si no que impliquen una manera de relacionar-se entre les persones, l’entorn i la manera amb la que entrellacem les nostres vides.

l’Optimista