Les preguntes fonamentals.

Habitualment tinc una atracció especial pels agents comercials de diverses marques religioses. Especialment he tingut l’ocasió de desprendre’m en diversos idiomes i estats d’humor dels mormons, evangelistes i testimonis de Jehovà. Seran les pintes, serà que visc en llocs on n’hi ha un bon grapat o simplement serà que com molta altra gent me’ls creuo. Sigui o no corrent la freqüència amb la que tinc l’oportunitat d’intercanviar alguna paraula i paperet amb elles (ells si són mormons), el que m’ha portat a escriure aquestes línies ha estat engendrat per l’episodi que vaig compartir amb una testimoni de Jehovà. Ella em va estendre la mà, em va donar un díptic i em digué: Aquí trobaràs les respostes que busques.

ideologia

Més enllà de l’enigmàtic de les seves paraules, aquest tipus d’expressions delaten una sèrie de assumpcions que no deixen d’impactar-me. I les tenen aquestes organitzacions religioses, així com moltes de les polítiques, institucions públiques, família i així un llarg etcètera. Bàsicament denoten l’acceptació, per descomptat, que hi ha una sèrie d’òrgans -partits polítics, esglésies, escoles, serveis…- que saben perfectament què és el que necessitem. De fet, ho saben millor que nosaltres mateixes. I és fruit d’aquesta màxima que una desconeguda s’atreveix a dir-me, sense dubtar-ho, que sap què és el que em pregunto i m’inquieta. I no només això, sinó que a més té la resposta adequada a un sol click de distància. Com també gosa una empresa afirmar sense por que necessito consumir-la, una administració obeir-la i certs adults no poden deixar de sentir de manera imperiosa que coneixen la veritat respecte els seus veïns, familiars, etc, etc, etc.

No cal dir que tot aquest reguitzell de persones, corporacions i grups fan aquest exercici de promoció de les seves “descobertes” en pro d’un bé comú i de compartir els seus coneixements, projectes  i l’aprenentatge vers alguns interrogants que s’han plantejat. Això diuen.

Per altra banda, difícilment em pregunten què és el que em preocupa i m’inquieta. Ni ho fan els mormons quan em troben ni ho fan els partits polítics quan em demanen el vot. O el que encara és pitjor, pregunten sense cap voluntat de comprendre els motius i les raons per les quals es produeixen aquests dubtes. Només t’interpel·len per intentar enfocar les seves propostes cap als teus dubtes i, assumint un cop més, que si no estàs satisfet és perquè no tens les respostes o les idees i que els necessites.

Sorgeixin d’on sorgeixin les propostes i aquesta voluntat de donar solució a les preguntes fonamentals -siguin quines siguin- potser seria hora que partissin d’un mostra d’humilitat suficient per part dels seus promotors. Entenent que potser ni són certes ni existeixen determinades pretensions o qüestions. Si realment consideren que tenen els recursos i les habilitats per satisfer tot allò que ens commou i ens manca, resultaria necessari que reconeguessin els dubtes que neixen en els altres.

El diàleg i el debat sense aquesta equiparació, sense aquest reconeixement, no és sinó mera imposició i pur reflex d’una superioritat assumida. 

l’Optimista

Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista

 

El Repte de Podem

El darrer Dilluns 09 de Juny vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a l’assemblea del Cercle de Podem/Podemos Girona. Una quarantena de persones es van congregar en el Parc del Migdia mogudes, essencialment, per la voluntat de descobrir què residia darrera aquesta marca política que fruit de les mediàtiques aparicions de Pablo Iglesias havia estat capaç de clavar una bona mossegada en els comicis europeus.

podem

Sense cap mena de dubte, el mèrit d’aquesta proposta que es reflexa en els seus resultats electorals ha estat la capacitat d’incorporar un discurs i una perspectiva que fins a dia d’avui es mantenia clarament al marge dels mitjans de comunicació de masses i, encara més, de les hores punta de la programació televisiva. Un discurs, que tot i formar part de la opinió política i social d’una part considerable de la societat, no trobava qui el liderés a nivell representatiu dins el marc del Parlament. Així doncs, l’aparició d’una via que donés sortida a aquesta opinió, i que a més no s’observés vinculada als partits polítics de les darreres dècades, ha permès que aquells qui segurament s’enfonsaven en el dubte de l’abstenció escèptica o el vot al mal menor s’aboquessin a la candidatura de Podemos.

El gran avantatge d’un procés d’aquest tipus és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de connectar amb persones que tot i el seu interès en certes idees polítiques no han trobat el seu espai en d’altres entitats i col·lectius que parteixen de pressupòsits similars. Persones que d’alguna manera, han quedat orfes de llocs a través dels quals donar sortida als seus impuls de participació. Per altra banda, la necessitat inicial a la qual haurà de fer front un projecte d’aquest tipus, el qual assumeix la necessitat d’estructurar entramats que dinamitzin una participació més directa de la societat cap a les institucions, no és altra que la de dotar a aquesta gent dels recursos i del suport necessari per fer-ho sense caure en personalismes i idolatries pernicioses, així com carregar-se de la paciència suficient per suportar les pressions i les envestides que el ritme electoral implica.

La victòria de Podem no ha estat altra que la de connectar amb aquella ànsia de democràcia i participació, amb aquell neguit que molta gent portava en una processó interior per transformar un sistema que ha quedat totalment obsolet. Gent que fins avui, per diverses raons, ha viscut la seva acció política de manera individualitzada. Indubtablement, el gran repte de Podem no és altra que aconseguir que aquest efecte mobilitzador fruit de l’impacte mediàtic i el sentiment imperant de canvi trobi el camí per materialitzar-se de manera col·lectiva. La meta és reactivar i enxarxar, és empoderar, és reapropiar-se dels debats i de les idees. El repte no és altre que aprendre, un cop més, que junts i juntes Podem.   

l’Optimista

Votar no és el mateix que VOTAR.

Com intentàvem descriure en aquest mateix blog en una entrada anterior, el domini aclaparador d’una conducta abstencionista a l’Estat Espanyol i, especialment en el conjunt de la UE en el marc de les Eleccions al Parlament Europeu, així com els efectes de sobrerepresentació que aquesta actitud implica, ve donat per la incapacitat de liderar aquest tipus de crides i per la manca de voluntat de donar valor a l’abstenció (anul·lant per exemple, el resultat d’una votació si no es supera cert llindar de participació).

baixa

Aquest 25 de Maig s’ha posat fi a un procés que, paral·lelament a la contesa electoral, ha anat proposant una metodologia diametralment oposada al joc que el sistema parlamentari i de partits polítics ens té habituats.  Si en el marc de la dinàmica parlamentària els partits polítics s’han emmotllat a una pràctica fonamentada en intentar captivar el suport dels electors amb un seguit de propostes superficials i sense un procés previ de diagnòstic i escolta de les diverses sensibilitats de la societat. Sobrevalorant el fet de proposar idees llamineres vers l’aproximació als diferents temes que poden restar presents en el dia a dia de la població, per després gestionar el pes electoral en funció de les seves prioritats. El Multireferèndum ha estat una primera posada en escena de la inversió d’aquests processos. Intentant situar el pes i l’atenció dels electors en propostes concretes, en mandats directes, aquesta iniciativa ha pretès posar llum sobre el que fins ara estan esdevenint processos opacs de decisió. Limitant la possibilitat dels representants a jugar amb la informació i determinant de manera clara el rumb que la seva funció ha de seguir.

En front la incapacitat de les diverses institucions parlamentàries de generar estructures i mecanismes que permetin la relació més fluïda entre el bategar de la societat i les seves propostes, així com la concreció d’aquestes, el teixit associatiu ha tornat a prendre la iniciativa i ha donat un pas endavant cap a la definició de noves eines de participació política. 

Caldrà seguir colpejant aquest mur que segueix aixecant-se entre els representants polítics i els ciutadans. Uns ciutadans que ja no comprenen una distància que els posa en plans llunyans i menysprea les seves capacitats i criteris. Perquè ja en tenim prou de votar, necessitem VOTAR.

l’Optimista

L’abstenció no Vota.

Un cop més, un cop s’acosten de nou uns comicis electorals, tornen les veus que no dubten en senyalar als abstencionistes com a fonts dels seus mals. Especialment des de l’esquerra no es dubte en senyalar el mal que fa als partits minoritaris, com en molts casos els seus, l’abstenció. Donant, per algun motiu incert, per descomptat que aquell vot no efectuat els pertany.  Seguidament no dubten en descriure els efectes que tindria pels resultats finals si la gent en comptes de quedar-se a casa votés a qualsevol opció minoritària i com diferiria l’equilibri parlamentari. I clar, el resultat seria ben diferent, per ells i per la Falange Española y de las JONS.

vot

Hi ha una sèrie de partits que aconsegueixen concentrar un volum important de vots, mentre uns altres no. Hi ha un gran volum de votants que queda fora de la representació d’aquests per diverses raons: apatia, desinterès, passotisme, conviccions ideològiques, etc. I en tot cas, la responsabilitat d’aquesta realitat formada per majoritaris sobrerepresentats i minoritaris recau en dues vessants: 

La primera, que els partits minoritaris són incapaços de convèncer a un nombre suficient de ciutadans perquè els voti, ja sigui canviant la direcció de la seva papereta o mobilitzant als qui fins ara no pensaven exercir el seu dret. I la segona, que el sistema representatiu actual no preveu cap mecanisme que desautoritzi el resultat d’una elecció per baixa participació o, en tot cas, atorgui un valor determinat a aquesta opció electoral.

Aquells qui reclamen un vot útil o anti-no-sé-qui, només mostren la debilitat dels seus arguments i la seva incapacitat per generar un lideratge que valgui la pena recolzar. Demanen un vot poruc, un vot fonamentat en que l’altra opció és nociva, sense demostrar que la seva sigui millor. 

Si una cosa deixa clara distribució dels resultats electorals és que hi ha un nombre important de ciutadans que per una o altra raó no tenen espai en el ventall de forces polítiques. És responsabilitat d’aquestes i de qualsevol qui aspiri a participar de les institucions representatives fer-se mereixedor del benefici del vot.

L’abstenció no vota, clama les dificultats d’un sistema que no acaba d’obrir la possibilitat de donar veu a les diverses voluntats de la ciutadania.

l’Optimista

El Repte de ser Participatius

Arrel de diverses activitats i esdeveniments que s’han anat duent a terme a Girona, alguns vinculats a entitats com el Procés Constituent (FSCat 2014), els Bancs del Temps o la CUP, així com d’altres espais informals de reflexió, hi ha una sèrie de temes (inquietuds en alguns casos) que han anat prenent forma dins meu fruit d’aquestes experiències. 

La més prominent sense cap mena de dubte és l’afirmació contundent del difícil repte que suposarà per tots els qui hem adoptat aquesta via d’adaptar la nostra praxis, els nostres hàbits, els nostres mètodes propositius i de treball a les lògiques de la participació. A l’esforç d’intentar integrar en totes aquestes accions els criteris d’inclusió, d’estímul de l’expressió, del respecte de la diversitat o d’incentivar la creativitat, per dir-ne uns quants.

ideologia

Transformar els nostres espais en àrees participatives és molt més que posar-se d’acord sobre la necessitat d’escoltar atentament a tothom qui vulgui dir la seva, és més que obrir la porta a tothom qui decideixi entrar. Aquest procés està intrínsecament lligat a la metamorfosi personal d’aquells qui en formem part, de la voluntat que mostrem a l’hora de reflexionar sobre aquells interrogants lligats a aquestes escenes: estem disposats a rebre a qualsevol? Què fem o deixem de fer per convidar a nous perfils, per incrementar la diversitat? Obrim les portes per rebre i conèixer al Món que ens envolta o només per difondre les nostres idees?  En la mesura en que fixem les nostres posicions al voltants d’aquestes qüestions caldrà modular totes i cadascunes de les nostres estratègies d’actuació, des dels seus continguts fins a les seves estructures organitzatives.

En la mesura en que adoptem com a propi el rol de promoure l’autonomia ciutadana, l’estímul de l’activisme i la capacitat d’autorganitzar-se, etc, hem d’iniciar un procés de canvi en les vies a través de les quals intentem transmetre aquestes idees que defugen d’aquells modes participatius basats en la passivitat d’uns ciutadans que només resten a l’escolta d’uns i altres i finalment, com qui es troba davant una estanteria d’una gran superfície, escull una o altra opció. Els micròfons oberts i l’ús de diversos recursos (documentals, oradors mediàtics…) són els primers passos, tímids, cap l’orientació d’aquest procés. Necessitem veus que posin narració a aquest camí, necessitem imatges que ens donin un recurs tangible, però aquests poden resultar, també, eines de reproducció d’aquells rols que volem superar si no van acompanyats d’estructures i propostes que s’adaptin a les noves necessitats d’un paradigma participatiu. Si atorguem el paper de l’expert en un pedestal vs. l’audiència, si deixem el micròfon obert al més hàbil, capaç i valent per aixecar la mà i demanar la paraula, si  carreguem la major proporció del temps a l’atenció sobre uns pocs vers la desatenció d’uns molts, no estem construint un espai carregat de contradicció on els continguts estiren en la direcció oposada a les formes? 

Cal seguir revisant, continuar transformant-nos, no deixar de posar a proba cadascuna de les nostres idees i els nostres impuls per trobar aquells elements que hem convertit en hàbits i que són part d’aquest marc participatiu en el que ja no volem viure. La PARTICIPACIÓ  se’ns mostra com una repte majúscul el qual no ens ha de fer por. Creiem en la riquesa de la diversitat, en el medi ambient i en la societat, i els interrogants sense resposta mai han de servir per restar-nos valor sinó per estimular la nostra creativitat davant la necessitat de reinventar-nos per no seguir vivint aquest sistema que no ens omple. 

l’Optimista

 

Víctimes de la Transició(ns)

Llegeixo l’interessant post: “La Generació T ens ha arruinat” en el Blog “Des del Fiord”, en el qual hi trobo una interessant reflexió i descripció sobre el procés que, segons l’autor, ha portat a l’establiment d’un segment generacional del país a ocupar un rol predominant en les diverses estructures polítiques, socials i econòmiques.

Com sol esdevenir en la majoria d’argumentacions que es plasmen en els blogs diversos (com el que esteu llegint) i d’altres articles i escrits que trobaríeu en tan altres mitjans de comunicació, l’autor intenta oferir un relat que expliqui les raons per les quals un o altre fet, problema o fenomen succeeixen. I per fer-ho no dubte en informar-se i obtenir un bon grapat de dades i exemples que enforteixin el seu plantejament. A la vegada que sense poder-ho evitar, queda atrapat per la necessitat de limitar-se a un nombre de paraules accessible, i per tant, no resta altra opció que obviar certs arguments.

images

És llavors que arriben les onades de comentaris de suport i de contra-argumentació. I de la mateixa manera que un obviava certs aspectes de la realitat i posava èmfasi en una vessant, l’altre carrega en prou d’una altra perspectiva totalment defensable a través també de dades i arguments de pes.

El que resta en la base de les diverses línies, a les que he pogut accedir entorn de la qüestió que ha obert aquest blog, és que les transicions no són un element de fàcil solució. No només en l’àmbit d’un règim polític a un altre, o d’una direcció o un càrrec a un de diferent.

En la majoria de les institucions de la nostra societat trobem friccions en els episodis de canvi. Els observem en les dificultats dels pares de cedir davant dels fills, en tensions a l’hora de permetre l’accés a les noves veus a una entitat o moviment social. No deixem de viure-les en un mercat laboral que cada cop distancia més el règim dels nous treballadors versus els qui ja hi porten un temps més llarg. En l’envelliment de la majoria d’òrgans de decisió empresarials i polítics.

La mobilitat en els rols i status requereix d’una sèrie d’habilitats i valors que no semblen massa presents en les nostres institucions: confiança mútua, empatia, transparència, sinceritat vers un mateix i els altres i un llarg etcètera.  

En aquests processos de canvi, hi tenen responsabilitats i deures totes les parts implicades. I encara que no totes les parts tenen el mateix poder d’elecció en cada situació, no deixarà de ser reprovable alguna qüestió determinada a l’altre i viceversa. Així que en certa manera, no deixa de ser una discussió en part banal dedicar-se a atribuir culpes més enllà d’intentar senyalar la corresponsabilitat existent.

Ja comença a ser hora que ens desfem de la tàctica del boc expiatori (“la culpa és de l’altre!”) per defugir el nostre deure com a agents promotors dels canvis i parts implicades en les transicions, les quals, de fet, no es deturen mai.  Necessitem reprendre el convenciment que inclòs en l’abstenció, seguim tenint un pes actiu en aquests processos dels quals per bé o per mal són inescapables.

És moment d’assumir la nostra part en el “joc”, i sense por acceptar que l’estabilitat i l’immobilisme no existeixen en el nostre Món. Ho gaudim o no vivim en transició permanent.

l’Optimista