Aprendre a Construir.

El pròxim dissabte 11 d’octubre el Centre Cívic Ter acollirà la II Trobada d’Unitat Popular de Girona i Salt (TUP) . Des de les 09:30 fins a les 14:00 s’obriran diversos grups de debat entorn de 6 eixos temàtics, on es partirà d’un primer moment de diagnòstic de la ciutat en relació a cada eix per acabar deixant lloc a un espai de proposició i concreció de mesures i plantejaments per transformar aquesta escena.

La TUP és el moment de fer públic el treball que desenes de persones porten materialitzant des de fa setmanes, és l’oportunitat de socialitzar la informació i els continguts que s’han anat recollint entorn del nostre municipi, és l’exercici de fer transparent i visible el procés de reflexió i projecció d’un model de ciutat que no ens complau i que volem canviar i més enllà de tot plegat, cal destacar que és una eina més de les que pas a pas intenta dibuixar Capgirem Girona.

Eines que per sobre de q10494757_323645064482769_2061358064083020379_nualsevol interès electoral o partidista permetin que tothom qui senti interès i inquietud per trobar una plataforma des de la que treballar per un model de municipi diferent s’hi senti acollit. Es senti rebut en un espai on tothom treballa des de les seves motivacions i interessos, i no des de l’afany de representar i defensar un col·lectiu o moviment determinat. Ciutadans disposats a compartir i a entreteixir la seva voluntat de superar una Girona que no satisfà allò que esperem del nostre poder local.

Sabem que no és el primer intent de forjar una estructura que ens permeti articular la diversitat de tota aquella gent que treballa per transformar els diferents àmbits de la ciutat i no han estat poques les vegades en les que han quedat pal·leses les mancances per esdevenir efectius en aquesta tasca. Així que per sobre dels resultats i les valoracions que en sorgeixin d’aquesta TUP i dels primers mesos de Capgirem Girona, el que resulta inequívoc és que s’obre un procés en el que la més gran de les pretensions és aprendre a donar forma a un escenari en el que tothom hi pugui jugar el seu rol. Un escenari en el que la paraula Unitat tingui algun valor més enllà de l’estètic. 

l’Optimista

S’ha escrit un crim.

10:15. Carrer Bisbe Sivilla, Girona.

El rum-rum dels camions i la maquinària que treballa en les obres del que algun dia vam conèixer com el Parc Central no permeten escoltar els crits ni els laments. El soroll es disfressa de silenci i sembla ocultar l’enrenou que engendra la tragèdia que encara no ha transcendit al públic. Això, o no hi ha crits, ni laments, ni plors. Potser la mort vessarà els seus desitjos sobre aquell racó d’aquest carrer gironí maltractat i ni tan sols tindrà l’oportunitat de rebre els seus planys.

20082014486

Un cadàver al ferm. Ni una nota, ni un missatge, ni una sola pista o rastre que ens faciliti entendre la o les circumstàncies que han deixat aquell cos emplomat sense vida. Com si el meu coneixement ornitològic fos suficient, com si em vestís la inconfusible gavardina de l’investigador Columbo emeto una sentència taxativa i severa: no mostra senyals de violència, ni d’un mal estat de salut. No s’observen ni contusions ni ferides. Era un ocell jove (no té canes). Ha estat un suïcidi -elemental estimat Watson-. Per un moment surto del meu soliloqui i observo el meu entorn. Potser resta algun testimoni a la zona, o potser m’asseguro que cap veí o veïna s’hagi adonat que fa més de 10 minuts que em trobo observant de prop un ocell mort a la vora d’uns contenidors de deixalles.  No ho sembla.

Segueixo contemplant l’entorn i dono el tret de sortida a una pluja especulatòria. En un pla cinematogràfic perdria la mirada en un punt qualsevol mentre una successió borrosa d’imatges prendrien forma: un ocell intoxicat per la ingesta d’algun producte verinós que alguna persona ha abocat en algun espai pròxim, una mort per inanició fruit d’una indefinida i desatesa vaga de fam en contra del desgavell instal·lat en aquella zona de la ciutat… Qui sap si feia temps que vivia amenaçat, que les cotorres que no deixen d’escoltar-se gemegar arreu de la ciutat el tenien coaccionat. Que ja feia mesos que li exigien que abandonés el seu niu si no volia perdre el bec. O qui sap si havien raptat a algun familiar.

O més pel·liculable encara, segurament s’havia enamorat dels colors llampants d’alguna cotorra veïna, que l’amor fou correspost, que l’entorn no va acollir aquella unió, que un últim esforç desesperat va moure mar i terra, que un pare gelós i egoista la va prometre a un ric rapinyaire del bosc. I en un darrer acte per finalitzar amb tot aquell dolor l’ocell va decidir prendre’s la vida. Touché.

10:30. Cas resolt. Cap a casa.

 l’Optimista

Si et diuen Processos… què dius?

Un semestre més, la Revista Digital l’Apartament torna a obrir les seves pàgines i llença una nova proposta per a tots aquells qui tinguin alguna cosa a exposar, en la disciplina artística que es consideri oportuna, sobre l’eix que el seu equip editorial ha escollit: Processos.

1 m. [LC] Manera de descabdellar-se una acció progressiva. Operaris que controlen tot el procés de fabricació. 

apart13

Quines són les etapes que composen la creació artística? És possible descriure un únic camí del qual n’hagi resultat un determinat fi? O totes i cadascuna de les situacions que vivim, no només en la creació, són fruit de la concatenació de processos múltiples? I si així fora, fins a quin punt ens podem fer responsables del resultat d’una obra, d’una acció, a la qual hi ha incidit diversos processos dels quals, és possible, no en sigui ni conscient?

Si teniu ganes de donar corda a alguns dels interrogants que aquí s’apunten, o simplement creieu que val la pena aportar la vostra perspectiva al plantejament d’aquest mot escollit, no dubteu en fer arribar les vostres creacions a infoapartament@adart.cat teniu temps fins els 07 d’Abril d’enguany.

En la mesura que fem ús dels espais de participació que es van construint en els diversos àmbits ciutadans, omplim de sentit i dotem de valor aquelles iniciatives que d’una o altra manera posen el seu granet de sorra en l’eixamplament de les bases dels diversos àmbits socials i culturals.

Si jo et dic Processos…  a crear!

l’Optimista

Un Espai per Nosaltres.

El propòsit que acompanya aquesta proposta és el de la construcció d’un espai on ens puguem trobar de manera regular sense les pressions ni les pretensions de donar cap resposta a res ni concloure amb cap resolució ni postura. Un espai fet per Nosaltres per a Nosaltres. Per a conèixer el que fem, per transmetre el que s’esdevé en el nostre entorn, per a compartir tots els interrogants.

Nosaltres som aquells qui en algun moment participem de manera activa o assistent en el si d’alguna entitat, col·lectiu o associació. Nosaltres som els qui ens agradaria viure de manera més col·lectiva una realitat que sembla tendir a tractar-nos de manera individualitzada. Nosaltres som aquells que dubtem del que fem, tot i tenir la certesa que ens pertoca fer quelcom. Nosaltres, d’entre tots els qualificatius possibles, som els qui en llegir aquesta crida ens sentim interessats en prendre-hi part.  

482748_166828100143000_132541353_n

Creiem necessari materialitzar un punt de trobada en el que Nosaltres puguem teixir aquests vincles que sovint pregonem en el nostre escenari quotidià. Abandonar l’aïllament en el que a vegades sembla que ens establim per por a desviar-nos de les nostres fites, dels nostres projectes. És possible clamar per la convivència i la cooperació, per la confiança mútua, quan no dediquem prous esforços en compartir els nostres èxits i les nostres frustracions amb d’altres que es troben en activitats similars?

Nosaltres creiem que no.

Creiem imprescindible trobar un espai on posar en comú totes les nostres victòries i avenços així com els nostres deliris i inquietuds. Creiem que és la única manera de treballar de manera coherent i sana, que en la mesura que no esbrinem de manera més pròxima i assertiva el que som i el que fem, no podem comprendre què és el que s’esdevé en el nostre entorn.

I és per això que l’11 de Gener us convoquem a l’Estació Espai Jove a les 17:00. Per plantejar-nos des de la base si volem, si creiem necessari tenir un espai d’entitats i d’inquiets on poguem trobar-nos i fer-nos partíceps els uns dels altres. Sense les pors a més càrregues i deures i amb l’únic objectiu de plantejar-nos si volem donar vida a un lloc on trobar-nos i conviure pel simple motiu que estimem l’acció col·lectiva i volem estimular-la al nostre entorn.

Volem sentir la vostra opinió, té sentit un espai així?

l’Optimista

Per un Veïns Participatiu

Sense cap mena de dubte, val la pena reconéixer la importància d’elaborar un programa televisiu en el qual diferents entitats barrials puguin debatre amb els seus interlocutors municipals habituals (i a vegades no tan habituals) de manera pública i retransmesa. És important, entre d’altres coses, perquè permet amplificar la difusió a nivell de ciutat els processos que es viuen sovint de manera més localitzada en el marc dels barris.

Sincerament crec que cal seguir donant corda a aquesta iniciativa, intentar evitar que esdeveniments un tant rocambolescs com els viscuts a inicis d’aquesta setmana es repeteixin.

images

Ara bé, també considero estrictament necessari que tan els responsables del mitjà com de la Mesa d’Entitats per la Participació facin una reflexió sobre la “participitivitat” del programa que promouen. En el programa d’aquesta setmana referit al Barri de Pla de Palau – Sant Pau es detecten certes mancances que sigui per les turbulències  de principi de setmana, o sigui per qualsevol altra motiu, cal tenir-les presents i intentar corregir-les:

  1. Els participants barrials no van tenir contacte i coneixement confirmat de la seva participació en el programa fins Dimecres.
  2. Aquesta limitació temporal evita la possibilitat de meditar a nivell de barri sobre quines entitats i/o representants haurien de tenir-hi presència. 
  3. En cap cas van tenir accés o possibilitat d’incidir en el guió del reportatge inicial que marca les pautes del debat següent.
  4. La manca d’informació dels participants respecte el funcionament del programa i la data en que es duria a terme, impedeix clarament a les entitats a fer-ne la difusió pertinent i permetre que l’espai obert al públic s’enriqueixi amb les aportacions ciutadanes.

En cap cas s’ha de considerar aquest text com una ofensiva al programa sinó una demanda d’atenció sobre les formes com s’han fet les coses en aquest darrer episodi.  Si l’objectiu del programa ha de ser  “visualitzar el teixit Associatiu, revitalitzar-lo, i fer ciutat a través del coneixement de la història dels nostres barris”, no es pot oblidar la cura del tracte amb aquest teixit i permetre que treballi de manera adequada per aprofitar els recursos que se li brindren.

Seguirem Participant! 

l’Optimista

La Nova Legitimitat de les Lluites Socials de Sempre

L’escena reivindicativa a nivell de l’Estat Espanyol està arribant a uns nivells d’agitació i mobilització que no haurien de deixar indiferents a les institucions polítiques i representatives: Cadenes humanes multitudinàries, assemblees amb centenars de persones ocupant els espais públics de ciutats arreu de Catalunya debatent sobre l’estat del país i les possibles alternatives, explosions de solidaritat barrant el pas a jutges i policies arreu d’Espanya defensant el dret a l’habitatge, creacions d’espais lliures – Aske Gunea on defensar pacíficament la llibertat dels qui s’impliquen més directament en les lluites polítiques i socials del País Basc, i així un llarg etcètera.

És possible que ens trobem davant nous temes sota els quals el gruix de la població creu necessari mobilitzar-se i prendre-hi part? És una novetat la lluita de l’autodeterminació dels pobles i el nacionalisme? Resulta pionera la ocupació d’edificis buits i espais en desús?

pah

En la majoria dels casos i a nivell genèric, doncs segurament sí que trobaríem alguns elements que distingirien la situació actual d’aquestes temes vers el seu estat fa unes dècades, es tracta de lluites que a través de diversos col·lectius i eines de reivindicació porten “al carrer” un llarg temps.

Què ha succeït per arribar a aquest punt on ja no siguin encrestats embolcallats en cuir i punxes els que posin en dubte la propietat privada? O per arribar al plantejament de la reforma de l’Estat sense passar ni per les minories a l’estil bolxevic ni per la lluita parlamentària? I ja no diem de la lluita nacional, lluny ja de la resposta armada, i cada cop més afermada en el joc de lobbies, de la vigilància i la pressió dels polítics.

En diferents graus d’intensitat, en els diferents temes ha pres un rol determinant la necessitat d’esdevenir un procés col·lectiu que per damunt de tot treballi per aglutinar al màxim de persones. Que no es conformi en generar una elit militant superideologitzada, que intenti estendre els seus llaços i capacitats arreu, que ens faci a tots part activa i a tots beneficiaris del seus resultats. Especialment en els casos de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i del Procés Constituent es percep la voluntat imperiosa d’articular una xarxa que treballi de manera descentralitzada  en aquest sentit. Donant eines i capacitat a tots els qui sentin i visquin la necessitat de prendre part en la transformació.

En el cas del moviment independentista català, tot i la formació de l’ANC, segueix tractant-se d’una estructura bastant vertical i dedicada especialment al manteniment de la pressió sobre l’agenda política parlamentària més que de dotar a la ciutadania d’eines més autònomes. Així com en l’evolució de la lluita en el panorama basc, trobem per un costat la força parlamentària exercida per Amaiur i Bildu, a la vegada que des de la base no s’abandona la lluita pacífica en un pla més massiu (molt recomanable veure les imatges dels diversos Aske Gunea) i que sigui capaç de generar simpaties més enllà dels “peròs” provocats per la lluita violenta. 

 En molts sentits les lluites segueixen repetint els tòpics i les proclames de temps anteriors. El que sí que podem constatar amb certa facilitat és l’esforç que els diferents grups i col·lectius duen a terme per esdevenir en contingut i forma un agent de transformació. Que les idees i les raons no són suficients per justificar una acció o un esdeveniment, sinó que en la mateixa manera defensar-les i de dibuixar el nou camí a seguir s’ha d’exercir seguint unes pautes que legitimin l’objectiu.

Sense cap mena de dubte aquest és un dels grans èxits dels moviment socials que empenyen amb força avui en dia, la seva capacitat d’augmentar i incloure la seva base i el suport que reben en el sol fet d’existir. Perquè existint no deixen de construir un nou espai de convivència. A cada assemblea, a cada manifestació, a cada enfrontament amb l’autoritat, són les estructures i institucions de l’Estat les que queden en ridícul. Són elles que les perden legitimitat aplicant un marc legal que ja no respon al sentir generalitzat de la societat. 

Seguint aquest camí, no ens calen ni tribunals europeus ni suports internacionals, la força de la ciutadania serà suficient per aixecar el Món que volem.  

Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo. Salvador Espriu 

  l’Optimista

El Tarlà diu Prou, Prou de Vagues. Les Veus de la Ciutat (3)

Tot i el sol primaverenc d’aquest dijous i tot i la fi d’uns pocs dies de grisors i pluges refrescants, hi havia algú a l’Argenteria gironina que no semblava gaudir d’aquest nou esclat càlid i enlluernador. Per un moment, el redactor d’aquestes lletres pensà que els renecs sorgien de la pastisseria Faure. Per uns instants, cregué que aquell local emblemàtic del centre de la ciutat expressava amb força el seu enyor i nostàlgia, recordant aquells temps en què era un dels centres d’atenció, especialment per Setmana Santa. Recordant quan el seus aparadors solien guardar una de les mones de pasqua més admirada i comentada.

Però no era així, la persiana metàl·lica no només impedia veure les despulles d’aquella fleca, sinó que tampoc donava lloc a escoltar res del que hi succeïa a l’interior. Encara i així, hi havia un murmureig constant que omplia aquella secció del carrer. De sobte, l’Optmista aixecà el cap i allí trobà resposta a l’origen d’aquells sorolls d’enuig: el Tarlà. Allà dalt es trobava, assegut amb les cames creuades sobre la barana del balcó. Movia de manera nerviosa i impulsiva les cames, a la vegada que anar proferint tota mena d’improperis a sotto voce. Resultava evident que alguna cosa el tenia totalment ofuscat. Així que fent gala de les seves dots periodístiques, l’autor d’aquestes línies es proposà esbrinar el causant d’aquest malestar i s’enfilà allí on era per entrevistar-lo.

– El que no puc comprendre – indignadament digué el Tarlà – és que el dijous passat s’organitzés la rua que es va organitzar, amb milers i milers de persones, i a mi no se’m digués res. Quan justament soc una de les eminències en portar l’alegria i l’humor a tota mena d’esdeveniments d’aquesta ciutat.

Atònit i sorprés, no vaig poder evitar preguntar-li de quina rua m’estava parlant, si el que hi va haver dijous al vespre va ser una manifestació en el si de la Vaga General. I em respongué:Vaga? Manifestació? – Sí home Tarlà, això que es fa quan la gent no està conforme amb alguna cosa. Deixen de treballar i expressen el seu malestar, li vaig comentar breument. – Ah… i què s’ha aconseguit? Hi ha hagut algun canvi? alguna millora?.  Doncs… i en aquest moment l’Optimista hagué d’explicar-li que els responsables d’aquella reforma laboral que havia suscitat la convocatòria de la vaga ja havien afirmat que no canviarien de postura i que preveien que passaria una cosa així.

– Llavors… -prosseguí el Tarlà – si ja es sabia que no agradaria a la reforma i que es faria una vaga, i que tot i així les coses quedarien igual, perquè es van manifestar? Per què invertir esforços en una cosa que ja se sap que no funciona? – Home, tampoc siguis així, la gent ha de dir el que pensa, expressar-se, participar, ha de lluitar per les millores que vol.

– Lluitar? després de la manifestació, de la jornada de vaga, s’ha continuat fent alguna cosa per canviar la situació laboral, per incidir en l’agenda política, per boicotejar el funcionament del país fins que algú se’n faci responsable? Jo no he vist més rues o manifestacions, com li vulguis dir.  – Vaja.. plantejat així… la veritat és que tothom qui tenia feina ha tornat als seus llocs de treball sense variar massa res, i els que no la tenien em sembla que tampoc han vist variar massa el seu dia a dia. I què penses que s’hauria de fer? 

– Pel que hem vist, sembla clar que manifestar-se de la manera com s’ha fet sempre, sortint a recórrer el carrer i cridar i cantar i etc no té masses efectes, oi? i sembla també obvi que no es pot deixar d’intentar millorar les coses. El que pot ser toca, és deixar d’actuar de manera automatitzada. Quan diuen treballa, es treballa, quan una altra part de l’engranatge institucional diu vaga, vaga.

Pot ser cal activar la imaginació i buscar maneres diferents d’incidir en el desenvolupament quotidià del país. Pot ser és moment de recuperar un ritme de vida en el que som responsables i conseqüents i en el que els nostres actes tenen una correlació i segueixen una coherència i lògica.

En tant que mantinguem aquesta espècie d’esquizofrènia social, en la que per un costat alimentem nòmines de bancs i empreses irrespectuoses amb l’entorn social i mediambiental, i per l’altra sortim a manifestar-nos durant unes hores per reivindicar, difícilment aconseguirem construir un barri, una ciutat en el que viure millor.

Les cames del Tarlà ja no tremolaven, i semblava que tot aquell nerviosisme que el tenia enquistat ja s’havia difuminat després d’aquelles declaracions. L’Optimista restà pensatiu analitzant les paraules d’aquell protagonista de les festes gironines des de fa més d’un segle, i optà per tornar al carrer i prosseguir amb el seu camí.

La recepta llegendària per a la lluita social: imaginació, responsabilitat i coherència.

L’Optimista

Reflexió angelical. Les Veus de la Ciutat (2).

La primavera comença a despuntar, i són els raigs del sol qui amb força i sense pietat repelen les ombres i les tristors de tots els raconets de la 3 vegades immortal capital catalana.  Tots? tots no! Allà dalt, a les altures, en un dels observatoris més privilegiats de Girona, al capdemunt del campanar de la Catedral hi ha qui sembla no sentir l’empenta de la nova estació que arriba. 

Encara que la llum diürna es desplega ufanosa al llarg de l’immens àngel que corona el punt més alt del temple, en el rostre d’aquest no són ni somriures ni espurnes d’alegria el que es desprenen. Ans el contrari, el seu pètric mirar destil·la un clar neguit que el colma. Neguit que ha portat als corresponsals d’aquest mitjà ha enfilar-s’hi per poder copsar de viva veu els sentirs d’aquesta atalaia de la ciutat.

Immersa en un diàleg intern, l’escultura angelical anava esbossant a cops de veus  els seus neguits:  ” Diuen que volen obrir una gran botiga de mobles a la ciutat. Sembla una bona oportunitat per estimular l’economia de la ciutat, oi? Necessitem crear ocupació. Ens cal una nova botiga de mobles? No ho sé.  Però hem d’estimular el creixement! l’ocupació! hem d’aturar el drama de l’atur! Però i si aquest gran negoci desplaça als altres que ja funcionaven a la ciutat? i si els llocs de treball que crea en el seu si són compensats negativament per la destrucció dels negocis que no podran competir-hi? No et preocupis! sabran comptar què ens beneficia més. I com ho calculen això? Doncs, no ho sé, ells tenen els seus indicadors, el PIB i aquestes coses! Així saben si es produeix més o menys. Produir? però produir el què? Produir! Produir és produir! fer diners! és del que es tracta oi?

I enmig del batibull de pensaments d’aquell observador gironí, l’Optimista no ha pogut evitar recordar les paraules del que fou candidat a la Presidència dels Estats Units d’Amèrica, Robert Kennedy:

El nostre PIB, en els seus càlculs té en compte la contaminació atmosfèrica, la publicitat del tabac i les ambulàncies que van a recollir els ferits de les nostres autopistes. Registra els costos dels sistemes de seguretat que instal·lem per protegir les nostres cases i les presons on tanquem els que aconsegueixen entra-hi il·legalment. Significa la destrucció dels nostres boscos de sequoies i la seva substitució per urbanitzacions caòtiques i descontrolades. Inclou la producció de napalm, la d’armes nuclears i la de vehicles blindats que fa servir la nostra policia antiavalots per reprimir els esclats de descontentament urbà. Recull(…) els programes de televisió que exalten la violència per tal de vendre joguines als nens. El PIB, en canvi, no reflecteix la salut dels nostres fills, la qualitat de la nostra poesia ni la solidesa dels debats polítics ni la integritat dels nostres representants. No té en compte el nostre valor, saviesa o cultura. No diu res de la nostra compassió ni de la dedicació al nostre país. En una paraula: el PIB ho mesura tot, tret d’allò que fa que valgui la pensa viure.”

Hi ha iniciatives, empreses i activitats inquantificables. I no per això deixen de ser necessàries, ni deixa de ser important valorar-les i tingudes en compte. Des de l’Optimista intentarem reflectir diverses d’aquestes activitats invisibles que justament, al no ser quantificables, promouen tot allò que fa que valgui la pena viure.  

L’Optimista

Vaga Llegendària. Les Veus de la Ciutat (1)

Aires de protesta i revolta tensen la remor de la concorreguda Rambla gironina. Pocs són els que se n’han adonat, però a ningú se li escapa que aquests dies hi ha alguna cosa diferent a la Rambla de la Llibertat.

– Es respira una estrany tel de tristor  i pena darrerament – Assegura la Maria, veïna de la ciutat-. – Poc que ho diria que estiguem arribant al final de l’hivern, aquests dies, passejant per la Rambla, un sent una espècie d’esgarrifança gèlida que el fa reviure els dies d’hivern més cru.- Declara en Joan, sentat en un banc de la popular via-.

Les raons les trobem en el mateix carrer, sota les voltes. Sobresaltat en el transcurs de la recerca, un dels nostres investigadors ha pogut treure’n l’entrellat: el Vampir de la Rambla es trobava en estricta i disciplinada cessió de funcions.

Donant l’esquena al públic, i amb un posat rígid i tens, el Vampir de la Rambla esquiva sense excepció totes i cadascuna de les mirades dels vianants. Renunciant així a la seva missió amorosa.  Tot i així, li agraïm que ens concedís uns instants per fer-nos partíceps de les seves reivindicacions.

Tal com va reconèixer davant l’atent esguard dels nostres periodistes, el Vampir està fart de l’ultratge i la falta de respecte a la que és exposat per part dels veïns de la ciutat. Molt ha plogut des que decidí abandonà les maldats per ubicar-se en aquell raconet gironí i estendre l’amor i l’estima entre tots aquells que valentament s’animaven a festejar sota la seva atenció. -Avui en dia els nois i noies no festegen entre ells, sinó que s’enamoren d’unes andròmines amb les quals no deixen de passejar-se ininterrompudament.– Testimonieja el capitell dolgut. – Solia gaudir moltíssim amb la companyia de la jovenalla. Observava amb delit com passejaven amunt i avall d’aquesta Rambla. Alguns ni tan sols s’atrevien a mirar-se, d’altres intercanviaven tímides paraules, i fins i tot n’hi havia que gosaven prendre’s de les mans. – Afirma nostàlgic.

Finalment, i abandonant l’enyor, el Vampir prengué un to amenaçador i advertí a tots els gironins i gironines: – Un mes resta per la primavera. Si en aquest període no s’abandona aquest fetitxisme superficial, no em quedarà altra opció que reprendre els vells hàbits malignes i passar a l’acció. Ha arribat el moment de posar fi al segrest tecnològic, l’amor es mastega, s’olora i es sent, i per moltes llumetes i pampallugues que emetin, mai cap enginy en podrà fer d’intermediari.- Paraula de Llegenda.

L’Optimista