Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista

 

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista

Votar no és el mateix que VOTAR.

Com intentàvem descriure en aquest mateix blog en una entrada anterior, el domini aclaparador d’una conducta abstencionista a l’Estat Espanyol i, especialment en el conjunt de la UE en el marc de les Eleccions al Parlament Europeu, així com els efectes de sobrerepresentació que aquesta actitud implica, ve donat per la incapacitat de liderar aquest tipus de crides i per la manca de voluntat de donar valor a l’abstenció (anul·lant per exemple, el resultat d’una votació si no es supera cert llindar de participació).

baixa

Aquest 25 de Maig s’ha posat fi a un procés que, paral·lelament a la contesa electoral, ha anat proposant una metodologia diametralment oposada al joc que el sistema parlamentari i de partits polítics ens té habituats.  Si en el marc de la dinàmica parlamentària els partits polítics s’han emmotllat a una pràctica fonamentada en intentar captivar el suport dels electors amb un seguit de propostes superficials i sense un procés previ de diagnòstic i escolta de les diverses sensibilitats de la societat. Sobrevalorant el fet de proposar idees llamineres vers l’aproximació als diferents temes que poden restar presents en el dia a dia de la població, per després gestionar el pes electoral en funció de les seves prioritats. El Multireferèndum ha estat una primera posada en escena de la inversió d’aquests processos. Intentant situar el pes i l’atenció dels electors en propostes concretes, en mandats directes, aquesta iniciativa ha pretès posar llum sobre el que fins ara estan esdevenint processos opacs de decisió. Limitant la possibilitat dels representants a jugar amb la informació i determinant de manera clara el rumb que la seva funció ha de seguir.

En front la incapacitat de les diverses institucions parlamentàries de generar estructures i mecanismes que permetin la relació més fluïda entre el bategar de la societat i les seves propostes, així com la concreció d’aquestes, el teixit associatiu ha tornat a prendre la iniciativa i ha donat un pas endavant cap a la definició de noves eines de participació política. 

Caldrà seguir colpejant aquest mur que segueix aixecant-se entre els representants polítics i els ciutadans. Uns ciutadans que ja no comprenen una distància que els posa en plans llunyans i menysprea les seves capacitats i criteris. Perquè ja en tenim prou de votar, necessitem VOTAR.

l’Optimista

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista

L’abstenció no Vota.

Un cop més, un cop s’acosten de nou uns comicis electorals, tornen les veus que no dubten en senyalar als abstencionistes com a fonts dels seus mals. Especialment des de l’esquerra no es dubte en senyalar el mal que fa als partits minoritaris, com en molts casos els seus, l’abstenció. Donant, per algun motiu incert, per descomptat que aquell vot no efectuat els pertany.  Seguidament no dubten en descriure els efectes que tindria pels resultats finals si la gent en comptes de quedar-se a casa votés a qualsevol opció minoritària i com diferiria l’equilibri parlamentari. I clar, el resultat seria ben diferent, per ells i per la Falange Española y de las JONS.

vot

Hi ha una sèrie de partits que aconsegueixen concentrar un volum important de vots, mentre uns altres no. Hi ha un gran volum de votants que queda fora de la representació d’aquests per diverses raons: apatia, desinterès, passotisme, conviccions ideològiques, etc. I en tot cas, la responsabilitat d’aquesta realitat formada per majoritaris sobrerepresentats i minoritaris recau en dues vessants: 

La primera, que els partits minoritaris són incapaços de convèncer a un nombre suficient de ciutadans perquè els voti, ja sigui canviant la direcció de la seva papereta o mobilitzant als qui fins ara no pensaven exercir el seu dret. I la segona, que el sistema representatiu actual no preveu cap mecanisme que desautoritzi el resultat d’una elecció per baixa participació o, en tot cas, atorgui un valor determinat a aquesta opció electoral.

Aquells qui reclamen un vot útil o anti-no-sé-qui, només mostren la debilitat dels seus arguments i la seva incapacitat per generar un lideratge que valgui la pena recolzar. Demanen un vot poruc, un vot fonamentat en que l’altra opció és nociva, sense demostrar que la seva sigui millor. 

Si una cosa deixa clara distribució dels resultats electorals és que hi ha un nombre important de ciutadans que per una o altra raó no tenen espai en el ventall de forces polítiques. És responsabilitat d’aquestes i de qualsevol qui aspiri a participar de les institucions representatives fer-se mereixedor del benefici del vot.

L’abstenció no vota, clama les dificultats d’un sistema que no acaba d’obrir la possibilitat de donar veu a les diverses voluntats de la ciutadania.

l’Optimista

Benviguda a la Galeana

Tot i que encara està per decidir quin és el nom definitiu que rebrà, aprofito una de les opcions que va prendre més força per dedicar-li aquestes paraules de felicitació i benvinguda a un espai hortícola que neix fruit d’una jornada d’aquelles que serveixen per tornar a casa satisfet i amb ganes de tornar-hi. 

Aquest Diumenge 30 de Març un grapat d’intrèpids brigadistes hortícoles van emprendre l’aventura d’endinsar-se en el repte de convertir el que fins llavors havia estat una immensa feixa en desús, en un espai de cultiu i de trobada per tothom qui ja en té prou de veure com diversos espais de la ciutat queden fora dels focus mentre arreu es fan notar persones amb necessitats per aprofitar-los. Com tot primer pas, les pabansidespresrimeres voltes de podall van néixer des de la convicció i l’esperança, encara que amb algun dubte de fins on s’arribaria. S’assoliria la sega de tot l’espai? n’hi hauria prou per arribar a llaurar algun espai? Serà possible arribar a plantar els enciams, les cebes i les patates?

El temps no ho va posar fàcil, el plugim i la grisor del dia semblava prémer cap al sofà, però ja ho hem dit unes línies abans. Ahir va ser un dia pels intrèpids, una jornada pels amants de l’èpica hortera. I quan el repte s’afronta de cara i amb el suport d’uns quants aventurers més, a cada braçada d’herbes i branques d’arç la confiança no deixava de créixer i, poc a poc, a cadascuna de les cares dels participants s’hi anava dibuixant la clara mostra d’una seguretat en assolir el màxim de les nostres expectatives: tornar a casa havent obert un nou hort per la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

Sempre ho hem sabut, col·laborant, recolzant-nos i animant-nos tot és possible, més fàcil i plaent. I és per això que tot i la timidesa inicial vam parir aquesta eina de construcció col·lectiva, la Xarxa. Encara que dies com els d’ahir són els realment omplen de sentit totes les reunions, la difusió i les trucades prèvies. Són aquells dies en que l’objectiu de constituir un hort acaba resultant una menudesa al costat de la sensació de plenitud i satisfacció amb la que tots els gamberros i gamberres van tornar a casa.

IMG_7760

Sigui quin sigui el teu nom, Benvinguda Galeana, ha estat un regal veure’t néixer. 

l’Optimista

Si dius Pau, no facis Guerra.

Sovint tinc la impressió que no comprenem fins a quin punt la manera en que narrem el que s’esdevé en el nostre entorn condiciona de manera clara l’evolució dels següents successos. Que no tenim del tot interioritzat la relació directa entre les nostres accions i l’estat del Món en el que vivim.

En la mesura en que renunciem a una acció coherent amb tots aquells principis que creiem bons i que desitgem s’estenguin arreu, contribuïm i sumem la nostra part a la consolidació d’una realitat que no reflexa el nostre sentir ni manera d’entendre una bona vida. En no conjugar la paraula amb l’activitat no només deixem d’aportar en la direcció que més anhelem sinó que a més, inevitablement, sumem la nostra força al sentit oposat.

És possible construir un futur millor des d’un present injust? Poden unes pràctiques despòtiques i autoritàries dibuixar un sistema participatiu, igualitari i de consens? Més que preguntar sobre si els fins justifiquen els mitjans hauríem d’interrogar-nos sobre si certs mitjans poden assolir determinades fites.  w15M_zgz_2012 (65)

Podem educar els infants  i joves de la nostra societat en l’igualtat i la cultura de la pau quan les nostres escoles treballen des de la jerarquia i l’autoritarisme? Podem transmetre el valor de la diversitat des de la homogeneïtzació de coneixements i la desigual atribució horària a cada disciplina? Hi ha motius per creure que des dels moviments socials es pot fomentar la participació i millorar-ne el seu contingut moral i de conducta si aquests no són capaços d’establir canals eficaços de comunicació, intercanvi i participació amb les bases de la ciutadania?

Cal seguir plantejant el procés de transformació cap un sistema més just i digne des dels idearis de la Lluita, l’Enfrontament, la Victòria, la Derrota, el Combat, la Defensa, el diàleg sense voluntat negociadora (o d’aquesta manera o de cap)…? Què passarà quan guanyem? Si la nostra voluntat no convenç a la resta (encara que sigui una minoria) també la farem passar per l’aro?Haurem de preveure mecanismes per protegir-nos dels perdedors? Qui compensarà la seva frustració?

Si jo volgués lluitar no desenvoluparia altra aptitud que la força i les arts de combat, si el que desitgés fos convèncer em veuria obligat a aprendre a relativitzar les meves paraules per complaure a tothom, i si el que volgués fora protagonitzar la capacitat de decisió no tindria altra opció que negar-li la opció als altres.

Davant d’aquest escenari, personalment no tinc cap interès ni en vèncer, ni en convèncer ni en decidir sempre que això suposi passar per sobre dels interessos i necessitats dels altres, mentir o impedir l’expressió dels meus conciutadans. En front de tot plegat el meu horitzó es fixa en la meta de l’aprenentatge en la convivència i en la coherència amb els meus principis.

l’Optimista

Català a l’Atac

Diumenge de reivindicacions massives a les Illes Balears en favor d’una educació que primi per la qualitat i la prestació d’un servei que tingui present les consideracions i el coneixement dels docents i de tot el món educatiu. I que deixi de banda, d’una vegada per totes, la persecució del català pivotant a través de l’aprenentatge d’altres idiomes (anglès en aquest cas) o el fràcas escolar (com si aquest fos producte de l’aprenentatge del balear).

Veient la marea verda refermant el seu suport als mestres i a la seva vaga indefinida, un no pot sinó escoltar  de fons les paraules de Màrius Serra: El Català a l’Atac. La llengua com a motor i vincle de la societat, el català/balear/valencià com a punt de trobada i partida d’una lluita contra un estat espanyol incapaç de desfer-se dels seus tics autoritaris.

Educacion_publica-manifestacion-Palma_de_Mallorca-Baleares-marea_verde_MDSVID20130929_0100_3

Així com en diferents àmbits la societat s’està mostrant incapaç de donar resposta a gran escala (per exemple en la reforma energètica) a les diferents iniciatives del govern de difícil justificació democràtica, o millor dit, únicament justificables via la xarxa clientelar dels polítics vers certes empreses i sectors.  En el cas de la llengua, la reacció de la ciutadania ha estat enorme.  I és que llegint el manifest del 29S de l’Assamblea de Docents observem que no és una reacció d’estricta defensa cultural. Les reclamacions construeixen un clar argumentari a favor d’una educació democràtica i que no vulneri el dret d’una comunitat a edificar un dels seus pilar fonamentals: l’escola.

La Lluita va molt més enllà de l’element lingüístic i només cal fer un seguiment de les demandes de l’Assamblea de Docents per prendre’n consciència. Ara bé, la sensació és que ha estat aquest l’element final, l’espurna que feia falta per prendre el foc de les reivindicacions actives, aquella empenta que ha conduït al sector educatiu balear a dir prou.

Tan de bo aquesta estrebada no es quedi isolada, tan de bo s’estengui i ens arribi, que els nostres mestres i nosaltres siguem conscients que hi ha moments en que cal deturar-se i dir PROU, que hi ha certs temes innegociables. Aquests anys de retallades i d’absolut passotisme de les autoritats públiques vers les demandes populars han instal·lat un fort sentiment de frustració vers la població.

La llengua pot ser la darrera oportunitat per tornar a agafar aire, impregnar-se de la solidaritat de tots els qui sentim la injustícia d’aquestes polítiques i vertebrar una resposta que vagi més enllà del debat lingüístic. L’estima per la llengua ens allunya de la indiferència i de la resignació i és per això que cal estendre aquest sentiment més enllà d’aquest àmbit. Aprofitar l’agitació que neix de les vísceres per seguir plantant-se davant l’apatia dels polítics. De raons no en falten. 

No caiguem en l’error de creure que la lluita que es du a terme a ses illes és una altra. L’exemple de dignitat que s’hi està practicant ha de ser recolzat i seguit amb atenció per tots nosaltres. Probablement aviat ens tocarà seguir les mateixes passes davant l’altra Marea Werda. 

Aprofitem la força de la llengua i l’estima per aquesta. El Català a l’Atac!

l’Optimista

 

 

És la Política, estúpid!

Després de llegir la resposta de Som Energia a la Reforma Energètica espanyola, un no pot evitar, una vegada més, reversionar aquesta màxima de la campanya que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca: és la Política, estúpid!

Mentre la pista central del circ mediàtic es centra en els anars i venir d’escàndols i corrupteles diverses, entre papers, sobres i palaus, el Congrés dels Diputats no detura la seva feina. Enmig d’aquest batibull d’acusacions indiscriminades i la cortina de fum que la corrupció li brinda, les formacions polítiques no dubten en aprobar diverses mesures que ben aviat notarem en les nostres butxaques i que garanteixen que l’estat de qüestions tan fonamentals com l’Energia quedin ben anclades en un marc que no deixa gaires opcions d’encaminar un futur més sostenible.

I com no podia ser d’una altra manera, un cop més ens trobem en un altre cas de pràctiques opaques i que impedeixen la possibilitat d’accedir a unes dades que sí que ens permetrien d’escollir una o altra via per intentar solucionar les dificultats que giren entorn de la qüestió energètica.

Una vegada més opacitat, una vegada més obstrucció a les alternatives i un cop més pràctiques legislatives que defugen de qualsevol argument racional i que només són comprensibles des de l’òptica  del clientelisme i l’amiguisme desvergonyit entre certes forces polítiques i determinats sectors de l’empresariat. Com sempre però el discurs oficial defuig la nociva pràctica de donar la cara i fomentar el debat públic.

Davant d’aquesta nova mostra de menyspreu cap a ciutadania i l’interès públic, cada cop són menys els dubtes que poden restar davant la necessitat de desconfiar de manera clara dels Partits Polítics i d’apostar de manera decidida per propostes econòmiques, polítiques, energètiques , etc que lluny d’oferir solucions definitives i programes que ens durant a l’utopia, ens permeten dur a terme un acostament als mecanismes de decisió que ens permetrant desenvolupar noves pràctiques i nous models en els que siguin les nostres veus les que en marquin el seu esdevenir.

l’Optimista

Si vols Democràcia, Vota Democràcia.

A través del Consum Responsable es promou una màxima segons la qual en tant que optem per consumir un o altre producte o servei, estem finançant i recolzant un tipus determinat de relacions laborals i socials, de relacions ambientals i, en defenitiva, un model de producció i desenvolupament concret. És en aquest sentit que la informació sobre allò que consumim esdevé indispensable per tal de dur a terme aquesta activitat en plena consciència. Evitant així donar corda a activitats econòmiques les quals rebutgem plenament i de les quals ens en volem desmarcar decididament. Si no vols explotació infantil, si no vols tràfic d’armament, no les compris.

Seguint aquest mateix principi, davant aquesta etapa en que un gran nombre de negocis il·legals i corrupteles vàries dels partits polítics estant sortint a la llum, és moment d’aprofitar aquesta oportunitat que se’ns ofereix per analitzar la nostra conducta política. Quin sentit té seguir demanant canvis i regeneracions polítiques a aquelles entitats que sense fer-ho segueixen nodrint-se dels vots dels ciutadans i del seu suport fàctic (encara que pot ser no d’opinió).

vot

Si centrem la nostra activitat política en delegar la nostra acció en partits els quals internament es regeixen segons criteris de fidelitat i interés particular, no podem esperar que aquests optin per una conducta encarada al servei públic i a l’igualtat. És moment d’examinar la qualitat dels partits polítics que ens envolten. Quins mecanismes utilitzen per prendre decisions, per dibuixar el seu programa polític, per escollir els seus dirigents, etc. Només donant suport a aquells partits que actuen d’una manera democràtica podrant transferir aquestes pràctiques a les institucions.

Informació i coherència, responsabilitat i compromís. La construcció i manteniment d’un sistema més just requereix de la constant activitat dels seus membres. I si bé és cert que aquesta responsabilitat col·lectiva no excusa la conducta immoral de les entitats encarregades d’articular la democràcia d’aquest país,  aquesta només pot servir per recordar el deure ciutadà de mantenir-se vigilant i actiu. És moment d’incloure aquesta clivella a l’hora de valorar en un o altre sentit els partits i moviments polítics i socials. Ja no n’hi ha prou entre dreta-esquerra o independistes – unionistes. Cal afegir la democràcia com a eix distintiu entre unes i altres opcions.

Si vols Democràcia, Vota Democràcia!

l’Optimista

“Quan els governs temen a la gent, hi ha llibertat, quan la gent tem al govern, hi ha tirania”.

Thomas Jefferson