Ombres per parlar al Món.

festivalsenegalEl pròxim dissabte 15 de novembre, Sales de Llierca acollirà durant tot el dia -12h fins a la nit- el Festival Senegal. Una proposta de la Cia Cap de Pardals que forma part d’aquest projecte que cada dia muta, creix i es transforma: Ombres per parlar al món. I és que allò que en el seu moment només havia de ser un viatge de motxilla i titella de les dues components d’aquesta jove companyia de titelles ha acabat esdevenint un projecte on el prefix inter- redunda per tots costats: interdisciplinar, intercultural, internacional…

Amb la col·laboració de l’Associació pel Desenvolupament del Riu Senegal (cooperació amb la provincia Sant Louis, del nord del Senegal), Terram (arquitectes especialitzats en bioconstrucció), de voluntaris i estudiants de l’escola universitària ERAM, aquest projecte s’ha proposat construir un teatre-local social, crear de manera conjunta un espectacle d’ombres i titelles i elaborar i difondre un material audiovisual amb l’experiència del projecte.

Per tal de seguir recollint recolzament i finançament per aquesta aventura, Festival Senegal ens convida a una jornada de música, titelles, contes, circ i, per descomptat, un tastet culinari del Senegal. Així que si esteu buscant un pla per aquest dissabte, ja sigui de matí, tarda o nit, no deixeu passar l’oportunitat de conèixer d’aprop aquestes enredaires. Al ritme que porten d’integració i proposició de novetats al projecte i al festival, qui sap si d’aquí al dissabte presenten en exclusiva un concert íntim amb en Bruce Springsteen – mai se sap!-. 

Si no, no deixeu de passar-vos pel Verkami que tenen obert i deixar-vos endur per aquests Somnis d’Àfrica plens de pardals i posar el vostre gra de sorra a aquest projecte.  Senegal, titellaires, arquitectes, cooperants, llums, càmera i acció! 

l’Optimista

ESTUNART. Lo bueno, si breve…

Qualsevol que no conegués la proposta musical que durant el Juliol ha allotjat el Bosc de les Estunes, pensaria que ahir hi havia alguna espècie de concentració de bruixes i bruixots o qui sap si quin altre tipus d’esdeveniment ritual o màgic. I és que poc a poc, i de manera regular, els grupets de persones anaven introduint-se a través de les roques d’aquest paratge meravellós per aplegar-se en una de les seves clarianes tan evocadores.

Un cop més, i per 5enestunart-2014a ocasió, l’Ajuntament de Porqueres ha programat al llarg d’aquest mes un concert per cada dimarts. Convidant a propis i a estranys a gaudir d’una vesprada de música en viu, a la fresca, i en un escenari difícilment igualable. Un espai recollit, íntim i tècnicament molt ben adequat per gaudir no només de l’entorn, sinó de les melodies i les lletres dels privilegiats que durant escassament una hora van poder compartir amb els assistents les seves cançons.

Dels escollits sobretot em quedo amb la sorpresa que em va  generar el duet Cálido Home. Guitarres i veus, masculines i femenines. Coordinació i sintonia en estat pur. Ja sigui a través de les cordes de les guitarres o de les seves goles aquesta dupla va aconseguir transmetre en tot moment una compenetració total mentre exhibia el seu talent  i la intensitat de les seves cançons. Si el marc on actuaven ja era prou capaç d’introduir al públic en una bombolla de màgia, de realitat independent a tots el que bull en la nostra quotidianitat, la seva música va acabar d’embolcallar-nos i fer-nos vibrar a mercè de les seves estrebades. 

Segurament, un no podria demanar res més que la prolongació d’aquest Festival. Encara que potser, en esdevenir-se comú i freqüent perdria part d’allò que li confereix aquesta atmosfera de particularitat. Al cap i a la fi, com deia l’escriptor lo bueno, si breve, dos veces bueno. 

 

l’Optimista

 

[Bases i models Horts Urbans I]: “Sobre ciutats administrades”

Xarxa Horts Girona

Com hem intentat descriure en l’entrada anterior, la opacitat i la rigidesa estructurals són algunes de les traves que impedeixen que els actors que s’encarreguen de la implementació de serveis públics, així com de la gestió d’espais i/o d’altres iniciatives, assoleixin l’objectiu de fer-ho essent fidels a l’interès públic.

Enlloc d’això, s’estableix una dinàmica d’acord amb la qual s’acaba optant per incentivar els interessos particulars dels actors implicats, tot esperant que d’aquesta manera l’interès públic hi quedi reflectit; inclòs com per naturalesa.

Així és com ràpidament es generen escenaris estretament lligats a les necessitats i interessos dels actors (conjunturals i particulars), que deixen en un segon terme el que creiem, hauria de ser-ne el leitmotiv: l’interès públic que cerqui el bé comú.

La practicitat encotillada en la falta d’imaginació per part dels que s’atribueixen amb gelosa exclusivitat la responsabilitat última de la gestió, juntament amb la incapacitat de qüestionar…

View original post 287 more words

La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista

Les Invencibles, Patates.

El darrer dimecres 18 de Juny, per les mateixes dates que fa un any, vam viure un episodi que sembla que s’acabarà convertint en habitual a l’Horta dels Químics. Com en la darrera ocasió, un tractor ha escenificat el que els propietaris de l’espai on s’ubica aquest hort urbà entenen per mantenir i tenir cura d’allò que és seu. És a dir, un cop l’any passo a segar i trinxar tot el que hi ha crescut i ja podem esperar un any més sense preocupar-nos de l’estat de res del que s’hi esdevé.

Certament, la realitat trenca amb tota la narrativa que defensa la propietat privada com a institució per gestionar els recursos de manera eficient i eficaç. L’espai que des de fa més d’un any ocupa aquesta horta, precària en recursos i farcida de somnis, és un exemple clar que el lucre particular és l’única meta que persegueixen els seus propietaris. Només així es pot entendre que prefereixin veure com es deteriora un lloc de tal magnitud, que s’obre com un trau enorme enmig d’un dels barris més poblats de la Girona en expansió urbana, una expansió que almenys per ara, ha quedat estancada.

20062014418

Però si fa un any celebràvem el fet d’haver resistit el pes de la tractorada, gràcies a la col·laboració d’una veïna i el propi treballador, avui ja no només somriem davant la complicitat d’aquests, sinó que a més presumim de la consolidació d’un procés de reciclat que ja va més enllà del manteniment d’un raconet hortícola, sinó que es projecta cap a l’obertura de nous espais de cultiu. I és que d’entre les herbes seques i tallades després de la segada motoritzada, una sorpresa ens espera mig camuflada: unes patateres.

I és que si per una banda, a l’Horta dels Químics ha ordenat un plantejament hortícola basat en bancals i un intent de racionalitzar el cultiu, també ha volgut mantenir una conducta expansiva de manera descontrolada i salvatge. Abocant tot tipus de llavors i plantes enmig de la selva de plantes espontànies que per si soles han anat sorgint. I així hem pogut veure com les primeres successions de veça i lli han tret el cap i arribat al final de la seva maduració.

Les darreres en atrevir-se a conviure enmig d’aquesta selva havien estat unes quantes patates grillades que avui, després d’uns dies de la tractorada, treuen el cap, malferides i tocades, enmig de la resta.  Serà aquesta una premonició sobre el signe que acompanyarà el potencial expansiu d’aquesta horta? Si és així, no hi ha cap mena de dubte de quin serà l’esdevenir de les pròximes sembres i collites, així com de l’evolució de la gestió d’aquest espai.

Passi el que passi, i ens passi qui ens passi per sobre, restarem invencibles! 

l’Optimista

 

 

El Repte de Podem

El darrer Dilluns 09 de Juny vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a l’assemblea del Cercle de Podem/Podemos Girona. Una quarantena de persones es van congregar en el Parc del Migdia mogudes, essencialment, per la voluntat de descobrir què residia darrera aquesta marca política que fruit de les mediàtiques aparicions de Pablo Iglesias havia estat capaç de clavar una bona mossegada en els comicis europeus.

podem

Sense cap mena de dubte, el mèrit d’aquesta proposta que es reflexa en els seus resultats electorals ha estat la capacitat d’incorporar un discurs i una perspectiva que fins a dia d’avui es mantenia clarament al marge dels mitjans de comunicació de masses i, encara més, de les hores punta de la programació televisiva. Un discurs, que tot i formar part de la opinió política i social d’una part considerable de la societat, no trobava qui el liderés a nivell representatiu dins el marc del Parlament. Així doncs, l’aparició d’una via que donés sortida a aquesta opinió, i que a més no s’observés vinculada als partits polítics de les darreres dècades, ha permès que aquells qui segurament s’enfonsaven en el dubte de l’abstenció escèptica o el vot al mal menor s’aboquessin a la candidatura de Podemos.

El gran avantatge d’un procés d’aquest tipus és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de connectar amb persones que tot i el seu interès en certes idees polítiques no han trobat el seu espai en d’altres entitats i col·lectius que parteixen de pressupòsits similars. Persones que d’alguna manera, han quedat orfes de llocs a través dels quals donar sortida als seus impuls de participació. Per altra banda, la necessitat inicial a la qual haurà de fer front un projecte d’aquest tipus, el qual assumeix la necessitat d’estructurar entramats que dinamitzin una participació més directa de la societat cap a les institucions, no és altra que la de dotar a aquesta gent dels recursos i del suport necessari per fer-ho sense caure en personalismes i idolatries pernicioses, així com carregar-se de la paciència suficient per suportar les pressions i les envestides que el ritme electoral implica.

La victòria de Podem no ha estat altra que la de connectar amb aquella ànsia de democràcia i participació, amb aquell neguit que molta gent portava en una processó interior per transformar un sistema que ha quedat totalment obsolet. Gent que fins avui, per diverses raons, ha viscut la seva acció política de manera individualitzada. Indubtablement, el gran repte de Podem no és altra que aconseguir que aquest efecte mobilitzador fruit de l’impacte mediàtic i el sentiment imperant de canvi trobi el camí per materialitzar-se de manera col·lectiva. La meta és reactivar i enxarxar, és empoderar, és reapropiar-se dels debats i de les idees. El repte no és altre que aprendre, un cop més, que junts i juntes Podem.   

l’Optimista

La Calle es.. Nostra!

Més de 30 anys després de la històrica afirmació de Fraga en la que exclamava: ¡la calle es mía! Davant d’un dels diversos esdeveniments que marcarien el 1976 i el seu rol davant del Ministerio de Gobernación. Avui distorcionem aquesta cita per donar una mica de llum a una de les iniciatives de les contrades gironines que millor representa aquest impuls de redefinir els usos i les possibilitats de l’espai quotidià: el Domèstica.

Per 5ena ocasió, l’Associació Ad’Art torna a presentar aquest festival gratuït que es caracteritza per donar corda a un procés de metamorfosi en la que diversos espais particulars de la ciutat: apartaments, aparadors, locals comercials, terrats i un llarg etcètera, esdevenen la llar de les diverses propostes artístiques i multidisciplinars d’aquells qui accepten el repte de fugir de les estructures de difusió i exhibició convencionals.

logo_web2_p

Així com en d’altres ocasions havíem posat el nostre focus en iniciatives vinculades a l’horticultura urbana com a eina de transformació de l’espai urbà i d’apropiació d’una esfera que ha tendit a quedar en mans d’aquells qui se’n lucren, o d’escenaris on el vianant no pot més que gaudir-lo com a espectador passiu. Avui no volem deixar de reiterar la necessitat de propostes que intenten estimular un canvi d’ulls, una reconversió de la mirada ciutadana davant del lloc que habita. I quin millor lloc per reinventar aquest esguard que el de casa nostra, que el d’aquells racons de la nostra vida quotidiana que sovint resten lluny de la relació amb el que s’anomena art.

Si som capaces de reconfigurar les nostres expectatives en aquest pla, poc ens costarà de sortir al carrer i aprendre a dibuixar noves utilitats i funcions a un àmbit públic que necessita de l’impuls de les persones que el caminen per omplir-se de nou del contingut que el mot públic exigeix.

Felicitats per aquest lustre de creativitat i aventura inconformista. 

l’Optimista

Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista

Addictes al Centre.

Són moltes les oportunitats en les que l’organització de certes activitats o la distribució de certs recursos genera determinats interrogants que no deixen de repetir-se: Per què sempre hem d’anar a tal ciutat a fer aquest curs/activitat? Per què  la majoria d’esdeveniments es programen en aquell barri i no en cap altre? Per què m’és tan senzill desplaçar-me fins determinats indrets, encara que llunyans, mentre que poblacions ben pròximes esdevenen quasi amagades rera les dificultats del camí?

La lògica que hi apliquem, i a la qual la majoria de vosaltres hi ha accedit mentre responia aquestes qüestions és clara: les activitats es duen a terme en els llocs on es pot generar més interès, és a dir, hi ha més gent. I a la vegada, es dona més atenció a aquests espais perquè hi ha més activitat. Aquest argument, a nivell supraurbà sembla difícil de rebatre. Però quan ens fixem en quins espais de les ciutats són els que acumulen un major volum de certs tipus d’atencions (infraestructures, serveis públics, manteniment…), segurament descobrirem que hi ha altres interessos i criteris que condicionen la sel·lecció dels espais i la convicció amb el que alguns són promocionats.

girona

En el cas de Girona trobem un exemple flagrant d’aquest amor desmesurat pel Barri Vell. Ningú pot posar en dubte la bellesa del nucli històric de la ciutat i l’efecte que aquesta té a l’hora d’estimular la presència de visitants de la pròpia ciutat o d’arreu. I en conseqüència, no és d’estranyar que acumuli certs tipus d’activitat vinculades amb el lleure i el turisme. Ara bé, això justifica que aquest espai rebi un major esforç de les administracions per dinamitzar-lo? No és justament aquest un motiu per distribuir els seus recursos en sectors de la ciutat que no tenen el privilegi d’ocupar un entorn així? No estem accentuant les desigualtats a nivell d’estímul de l’activitat econòmica entre barris en la mesura en que justament atenem a les zones que ja gaudeixen de millors eines per atreure gent?

La substitució de la Ciutat per la imatge d’un indret d’aquesta, el qual a més és dels menys habitats de la ciutat, bloqueja l’oportunitat que ens brinda el patrimoni per promocionar un desenvolupament més equitatiu de la ciutat. Per què no s’obre el Temps de Flors de manera decidida a la resta de la ciutat? No seria una bona oportunitat per anar consolidant una imatge més àmplia de la ciutat, a integrar espais que poden sentir-se desplaçats? No seria una bona opció per convidar als mateixos ciutadans de Girona a conèixer altres barris? No seria una bona iniciativa per incrementar el consum i l’activitat en espais on els comerços, per diversos factors, sobreviuen amb marges escassos? 

I així podríem seguir amb els diversos espectacles i festivals. Organitzar esdeveniments culturals de qualitat en diversos espais de la ciutat no permetria incentivar una imatge i un procés de cohesió de la ciutat més extens? Entenc que hi ha infraestructures com Teatres i Auditoris que són on són, i tenen els recursos tècnics imprescindibles per certes activitats. Però això no justifica que cada vegada que s’aixeca un escenari al carrer hagi de ser en espais cèntrics. Per què renunciar a aquestes propostes per sumar-hi una valor de promoció de la CIUTAT, d’inclusió i d’estímul d’una imatge de la ciutat que s’adeqüi a la seva realitat humana?

Ja podem anar aixecant persianes, mentre seguim embotint a la gent cap al centre seguirem concentrant els recursos propiciats pel patrimoni històric de la ciutat en un sol espai. Seguirem essent, addictes al Centre.

l’Optimista

Aprenent a ser més Fòrum, més Social i més Girona.

Després d’un volum difícilment quantificable d’esforç, d’energia, d’hores de treball, reunions, trucades… el Fòrum Social Català – Girona 2014 va treure el cap i va mostrar el resultat d’aquesta proposta cuinada amb el suport de 35 entitats i que va ser capaç d’oferir fins a 40 activitats i una acollida que sobrepassava els 300 participants.

Com bé senyala algun mitjà localel FSCat demostra una clara trajectoria ascendent, incorporant cada cop més propostes col·lectives i oferint lògicament un volum d’activitats i idees cada cop més important. Mostrant que de la mateixa manera que a nivell de base les entitats viuen els seus processos d’aprenentatge de com organitzar-se, com connectar amb la ciutadania, com materialitzar tots aquells impulsos que ens empenyen a sumar a una proposta de conjunt. Aquestes mateixes entitats es troben amb el repte d’aprendre a coordinar-se i col·laborar per dibuixar projectes que només tenen sentit si inclouen el màxim de perspectives i grups.

posterfscatgi14

Només en el camí de gestar una activitat d’aquest tipus ja es viu tota una experiència que justifica l’intent de dur-ho a terme i de consolidar una idea d’aquest caràcter. Conèixer gent activa i que participa d’àmbits en els quals pot ser no hi estem habituats, descobrir que tot i l’escàs suport econòmic generalitzat tenim i gaudim d’uns recursos abundants, aprendre diferents punts de vista i descorbir perspectives que fins avui pot ser no havien tingut lloc en el teu espai col·lectiu, etc. Fent gran la idea i el significat de Fòrum, reaprenent i reconsiderant la definició de Social, construint i introduint nous continguts en aquesta marc al que anomenem Girona.

Els reptes són clars: seguir aprenent a millorar aquesta transmissió, aquesta comunicació entre col·lectius, trencant així el sentiment de soledad que sovint es viu en les associacions. Aprendre a fer-ho per seguir teixint aquestes complicitats que ens permeten seguir aspirant a construir espais més grans tan en termes quantitatius com en qualitatius.  I per descomptat, millorar la nostra capacitat de connectar amb la societat, amb la gent. Descobrir com estimular l’interès en una activitat que creiem necessària i que, sense cap mena de dubte, amb la fòrmula adequada no podrà deixar indiferent a ningú. 

Seguirem trobant-nos, seguirem animant-nos i seguirem celebrant que som menys dels que voldríem però més dels que érem. I per sobre de tot, continuarem omplint de significat i sentit els mots que composen les nostres propostes. Fent créixer el Fòrum, incloent cada volta més espais Socials, redissenyant el que vol dir Girona. 

l’Optimista