Quina escola

Des d’on i com estem abordant  les violències de gènere avui? Aquest és el títol del cicle de conferències que la Universitat de Girona acull fins a mitjans de maig a la Facultat d’Educació i de Psicologia. I en el seu si, aquest dimecres 29 d’abril hem tingut l’oportunitat de gaudir de l’exposició que Sara Carro ha compartit amb totes les assistents. Una conferència on hem pogut descobrir que tot i les rigideses i límits de l’actual estructura escolar, la creativitat i la voluntat encara hi tenen molt a dir a l’hora d’oferir eines i instruments per treballar temes tan fonamentals com desatesos en el seu interior.

colifi

Al llarg d’una hora i mitja i sota el títol “L´escola com institució promotora de la coeducació i prevenció de les violències de gènere (conflictes, bullying, masculinitats-feminitats)” aquesta especialista en educació per la pau, teoria feminista i projectes de prevenció de violències de gènere, ens ha introduit quina és la proposta que des de Fil a l’agulla es presenta per treballar en el si dels centres educatius temes tan recorrents en els mitjans de comunicació com la sexualitat, la violència, les relacions i com totes elles no poden més que deixar-se penetrar per aquest concepte tan ampli i en continu creixement anomenat gènere.

Joc, emocions, creativitat, art i infants. D’entrada cap ingredient ens semblaria fora de l’habitual en aquesta descripció d’un centre d’escola primària -o potser sí?-. Una altra cosa és quan aquests elements van acompanyats de diàlegs entre aquests infants, en les paraules creuades d’una mainada que té l’oportunitat de parlar d’allò que tant ens costa als adults i del que difícilment s’espera que en diguin res els més petits. La canalla debat sobre si plorar els debilita com a nens o si com a nenes no s’espera ni se les permet ser valentes i fortes. Poden? I tant que poden. És realment colpidor veure a alumnes de primària parlar i escoltar amb tal atenció i observar com les facilitadores aconsegueixen que aquest intercanvi d’emocions i experiències es dugui a terme amb naturalitat i fora de judici.

He estat cercant el vídeo de la intervenció que estan duent a terme però, per ara, no hi és. Aquí us deixo un altre d’interessant. Espero que aviat sigui accessible a tothom doncs no us deixarà indiferents. Que important resulta seguir buscant camins a través dels quals millorar el nostre procés d’educació i formació com a persones, i quin plaer veure que tot i les dificultats socials, econòmiques i un llarg etcètera, persones de fora i de dins de l’institució educativa continuen obrint aquests senders.

l’Optimista

Girona és territori Bàsquet.

Que l’ombra allargada del futbol no oculti una realitat que es manté constant tot i les frustracions viscudes en la darrera dècada: Girona és territori bàsquet. I per sobre de tot, de bàsquet femení.

Logotip UniGirona.FH11

Avui és molt fàcil caure amb la temptació d’exaltar-se i bramar aprofitant l’efecte equip guanyador, la victòria i el títol de la Lliga Femenina. Però si Girona és una ciutat i una província de bàsquet no és per la festa que vam viure ahir a Fontajau -que també- sinó per una realitat que es constata temporada rere temporada en els pavellons i poliesportius de les nostres contrades. Es constata amb la classificació dels diferents equips base de l’Uni pels campionats estatals, amb l’ambient que es viu a Salt i a Quart en els partits d’EBA, amb l’àmplia presència d’equips de gironines i gironins que omplen els calendaris de les diferents competicions de Catalunya. I tot, havent sempre de competir amb el greuge comparatiu i mediàtic del fútbol, primer, i el quasi-ocultisme de l’esport femení, després.

No es pot passar per alt la presència significativa dels equips de bàsquet gironins i la coexistència de diversos clubs a alt nivell, tenint present que en qualsevol de les comarques de l’àrea metropolitana barcelonina ja hi trobem més població que en tota la província de Girona. I menys, que en el cas del bàsquet femení tinguem equips que no només participen de les màximes competicions sinó que cada temporada aspiren a tot.

No és qüestió d’obrir una guerra entre esports, doncs si la diferència entre futbol i bàsquet és gran, la bretxa entra aquests dos esports i la resta és brutal. I si a més hi posem la perspectiva de gènere la distància s’extrema. Però fites com la consecució d’aquest títol haurien de permetre a les diverses administracions, i sobretot als mitjans de comunicació, desatendre i replantejar-se el monocultiu futbolístic de les seves pàgines. Així com atrevir-se d’una vegada per totes a parlar d’esport. Que sigui l’esport valorat per la seva participació i els seus mèrits el que ocupi les seves pàgines, i abandonar la lògica establerta fins ara de donar bombo i platillo al denominat esport rei.

Encara que avui no es pot evitar, avui, sí o sí, queda clar que Girona és territori bàsquet.

l’Optimista

Una mirada Pikara

En els darrers mesos, provinents de diversos àmbits, m’han anat caient als ulls diferents articles que no m’han deixat indiferent i que compartien un denominador comú: publicats a Pikara Magazine. Una revista digital que va camí de paperitzar-se, nascuda al 2010 al País Basc i que es presenta com a un mitjà que propone un periodismo de calidad, con perspectiva de género, protagonizado por personas e historias que rara vez aparecen en los medios. Tratamos todos los temas sociales y culturales que te interesan con un enfoque distinto: incisivo, inclusivo, comprometido, transgresor y disfrutón.”

logo_pikara

No cal més que passejar-se per algunes de les propostes que habiten per la web per començar a sentir aquelles veus que delaten com d’establertes estan determinades assumpcions que donen força a les discriminacions per raó de gènere, orientació sexual…  Només necessites resseguir alguns dels titulars perquè arribin aquelles preguntes: Però això què hi té a veure amb la discriminació de gènere? D’això parlen? que maleducades! Això que explica és normal, què es pensava que li passaria quan va dir-fer-reaccionar així? Tot un seguit de crítiques que no fan més que delatar algunes de les rigideses que acompanyen la nostra manera de percebre i entendre el Món en el que vivim, que evidencien les nostres dificultats a l’hora de conviure amb tot allò que no contemplem com a normal. 

Sense fixar-nos en la diversitat dels temes que s’aborden des de la perspectiva de gènere -algunes pensarien que hi ha temes que estan totalment deslligats d’aquesta-, obviant l’estil amb el que s’hi escriu que ens permet entrar en aquest espai -sovint hostil- d’una manera fresca i atractiva, inclòs passant per alt la valentia de llençar un mitjà que inverteixi en donar veu a tot aquest Món de silencis. Sense voler reconèixer tot això, ja valdria la pena que la Pikara seguís publicant-se. Només pel xoc que suposa llegir articles que naturalitzen parlar de sexe, cultura, religió, identitat… de manera inclusiva i transversal ja està més que justificada la seva existència, només pel fet de tenir un mitjà que s’atreveix a nombrar totes aquestes realitats que queden ocultes, tan sols per permetre’m a mi, veure com de difícil m’és escriure masturbación lesbofeminista ja resulta imprescindible tenir una publicació d’aquest ordre.

Des d’aquí una crida a l’atreviment i a permetre que la mirada Pikara es passegi per les vostres neurones. Algun que altre renec de disconformitat i disgust serà inevitable! 

l’Optimista

El Feminisme necessita als homes, també.

“Varón, raza blanca, entre 18 y 49, todo el mundo me hace caso sin importar lo tontas que sean mis sugerencias” Amb aquesta frase Homer Simpson representa de manera senzilla i genial el pes de la discriminació social per raons de sexe, raça i edat. Es pot dir de moltes altres maneres, més refinades i detallades, però no es pot deixar més clar què significa ser un privilegiat en la nostra societat. Si intentéssim afinar l’afirmació en el nostre context i moment, potser corregiríem la franja de l’edat, afegíriem la situació laboral, condició religiosa, habitatge, i entre d’altres, la nostra orientació sexual.

Com en tota escena en la que es figuren uns rols privilegiats, inevitablement s’assigna a uns altres la condició oposada, els discriminats: mujer, raza no-blanca y menor de 18/mayor de 50. Tothom qui, a diferència dels escollits, no en fan prou en suggerir, parlar o cridar perquè es tingui en consideració. 

Carrers plens de gen

La història està farcida d’exemples de com cadascun dels segments marginats per la societat ha estat capaç d’invertir tot aquest malestar rebut i transformar-lo en diferents formes d’organització, lluita i voluntat de canviar aquesta situació d’injustícia: moviments anticolonials, antiracistes, feministes, el moviment obrer, etc. I si no en tots els casos, en una gran majoria d’aquests el procés de transformació s’ha vist minat constantment per la incapacitat/oposició dels privilegiats – colonitzadors, racistes, masclistes, propietaris – de reconèixer i acceptar que existeix una desigualtat que genera injustícia i que cal buscar un punt on tothom es senti inclòs. Incapacitat i oposició que ha permès que tot i el gran nombre de canvis a nivell legislatiu i de reconeixement simbòlic de drets humans, la realitat és que ni les relacions colonials han desparegut, ni les discriminacions per raò de raça o gènere han cessat i, ni molt menys, la divisió classista de la societat s’ha vist minvada. 

Apunt d’arribar al 8 de març, les veus que segueixen denunciant la discriminació vers les dones i tot aquell qui no ocupa la posició d’home, masculí i heterosexual -per dir-ne tres de senzilles- prèn un protagonisme tímid. Per voluntat expressa o accidentalment, un dels efectes de la lluita feminista ha estat la creació d’espais de reivindicació, solidaritat i lluita que tendeixen a l’exclusió dels homes, masculins i heterosexuals. Espais lliures dels privilegiats. Un fet que no manca de sentit i que potser respon a l’impuls de crear i consolidar vincles entre iguals, de forjar estratègies d’empoderament i de força que no puguin veure’s mermades per la influència desactivadora dels qui ni viuen la desigualtat en la seva persona ni ho consideren una prioritat.

Ara bé, en la mesura en que determinats espais han assolit l’objectiu de projectar-se i consolidar-se com a espais de proposició de relacions de gènere igualitàries, el seu avenç pateix de les dificultats de transmetre les seves fites a tothom qui visqui fora d’aquests cercles, sigui o no privilegiat, dona o home. Possiblement, aquest sigui un dels grans reptes del feminisme contemporani -així com de totes les lluites anti-privilegis-: integrar als opressors, trencar els estigmes que també acompanyen al varón de raza blanca. Aprendre a conciliar el patiment propi amb la comprensió del qui l’afligeix. Desidentificar l’home com a l’enemic i reconstruir-lo com a aliat imprescindible.

La missió no és senzilla, i no serà possible a menys que els propis privilegiats també carreguin el pes que els pertoca i s’obrin al repte d’entrendre i canviar la seva posició social. Només així, obrint canals de comunicació real i que possibilitin una presa de consciència que integri a totes les parts serà possible imaginar respostes que transformin a diferents nivells les relacions entre gèneres de la nostra societat.

La feminitat no es pot construir sense els homes, així com la masculinitat mai s’hauria d’haver forjat sense atendre la dona. 

l’Optimista