Futbolitzar la investigació

Després de vint-i-cinc minuts de telenotícies per fi arriba la secció més important del programa informatiu i que més espai ocupa: La investigació! Quinze minuts dedicats a seguir els darrers avenços i tot el que envolta el Món dels personatges més coneguts i celebrats dels nostres dies.

images

Sabrem què han aportat els nous equips biomètrics comprats pels equips d’investigació de la UB o si la nova incorporació de la unitat d’antropologia de UdG -el nº dels Estats Units- aporta noves idees als seus membres. Descobrirem què pensa el Dr Renart del recent paper publicat per la Complutense de Madrid i, per acabar, assistirem en directe a la presentació dels nous vestits oficials de la secció d’Identitat de la Facultat de Sociologia de la Universitat de Granada. No deixarem, és clar, de donar un tomb per l’actualitat acadèmica del Món i visitarem els principals centres d’investigació per descobrir què han fet des del darrer butlletí -fa 3 hores-.

No cal dir que encara estem impactats per l’expulsió del Dr Piqué del SuperCongrés disputat aquest cap de setmana, quan els jurats van interpretar que les argumentacions i tesis de l’investigador barceloní no gaudien d’una base suficient de dades recopilades, així com assumien de manera injustificada relacions que encara s’havien de demostrar. “Un acte de fe” va escriure el jutge principal a l’acte d’expulsió de l’acadèmic català. Encara no tenim constància de si la direcció del centre d’investigació blaugrana presentarà alguna queixa o recurs. Imaginem que esperaran a que el Comitè d’ètica es pronunciï sobre si prendrà mesures disciplinàries davant del que es podria considerar una falta greu a la Raó.

Es despedeix la retransmissió recordant que tot està apunt per donar el tret de sortida al nou curs acadèmic, una temporada en la que esperem un cop més poder seguir de ben a prop els resultats en la investigació i la innovació dels nostres acadèmics en les diverses disciplines. El President del Govern i diverses autoritats assistiran a la jornada inaugural del curs 2015-2016 de la Universitat de Santiago, actual campiona del títol a l’Excel·lència Acadèmica. 

Res més lluny de la realitat. 

l’Optimista

Girona és territori Bàsquet.

Que l’ombra allargada del futbol no oculti una realitat que es manté constant tot i les frustracions viscudes en la darrera dècada: Girona és territori bàsquet. I per sobre de tot, de bàsquet femení.

Logotip UniGirona.FH11

Avui és molt fàcil caure amb la temptació d’exaltar-se i bramar aprofitant l’efecte equip guanyador, la victòria i el títol de la Lliga Femenina. Però si Girona és una ciutat i una província de bàsquet no és per la festa que vam viure ahir a Fontajau -que també- sinó per una realitat que es constata temporada rere temporada en els pavellons i poliesportius de les nostres contrades. Es constata amb la classificació dels diferents equips base de l’Uni pels campionats estatals, amb l’ambient que es viu a Salt i a Quart en els partits d’EBA, amb l’àmplia presència d’equips de gironines i gironins que omplen els calendaris de les diferents competicions de Catalunya. I tot, havent sempre de competir amb el greuge comparatiu i mediàtic del fútbol, primer, i el quasi-ocultisme de l’esport femení, després.

No es pot passar per alt la presència significativa dels equips de bàsquet gironins i la coexistència de diversos clubs a alt nivell, tenint present que en qualsevol de les comarques de l’àrea metropolitana barcelonina ja hi trobem més població que en tota la província de Girona. I menys, que en el cas del bàsquet femení tinguem equips que no només participen de les màximes competicions sinó que cada temporada aspiren a tot.

No és qüestió d’obrir una guerra entre esports, doncs si la diferència entre futbol i bàsquet és gran, la bretxa entra aquests dos esports i la resta és brutal. I si a més hi posem la perspectiva de gènere la distància s’extrema. Però fites com la consecució d’aquest títol haurien de permetre a les diverses administracions, i sobretot als mitjans de comunicació, desatendre i replantejar-se el monocultiu futbolístic de les seves pàgines. Així com atrevir-se d’una vegada per totes a parlar d’esport. Que sigui l’esport valorat per la seva participació i els seus mèrits el que ocupi les seves pàgines, i abandonar la lògica establerta fins ara de donar bombo i platillo al denominat esport rei.

Encara que avui no es pot evitar, avui, sí o sí, queda clar que Girona és territori bàsquet.

l’Optimista

Perquè m’agrada el Bàsquet Europeu.

Hi ha certs nivells en els quals no hi ha res a dir sobre la superioritat de la màxima competició de bàsquet de Nord Amèrica. Com en la resta de disciplines que es practiquen en aquesta part del Món, el nivell d’inversió econòmica i capacitat de convertir l’esport en negoci es absolutament incomparable a la resta de països. Així com l’estructuració d’un sistema d’estímul i de preparació física que genera com cap altra els millors competidors (que no esportistes) del Planeta. En Marca, Producció Mediàtica i Competitivitat Individual (generadors de mites) no hi ha res dir.

Ara bé, en dies com ahir, després de veure la primera semifinal de la Final Four de l’Euroleague entre l’Olympiacos i el CSKA no puc sentir més que plena admiració per la nostra manera d’entendre aquest esport d’equip en clara contraposició a la nordamericana. Cap jugador ha acabat amb xifres estadístiques descomunals, cap equip ha exhibit un encert anotador especial, és més, podríem dir que inclòs ha estat pobre per les mitjanes que mou la competició.

Ha estat un mal partit llavors? Un partit avorrit? Res més allunyat de la realitat. Ahir vam poder veure la importància del col·lectiu versus el cúmul d’individualitats, sobretot en defensa. Ha estat un autèntic espectacle veure els relleus defensius de l’equip grec, l’anticipació constant, la lluita en el rebot davant un equip clarament superior en l’aspecte físic. 1 per 1, el CSKA presentava millors perspectives, però si una cosa ens permeten els esports d’equip és  descobrir com des del treball cooperatiu i ordenat el conjunt suma molt més que l’acumulació de les parts. No ha estat necessari el geni d’Spanoulis, la implicació i la responsabilitat de cadascun dels jugadors del seu equip ha marcat la diferència davant d’un equip que en cap moment ha respòs a altra cosa que el “cadascú fa la guerra pel seu bàndol”.

Un sol equip NBA anota regularment casi el mateix que els dos equips que ahir van disputar aquesta semifinal. Encara que difícilment veuran (ni tan sols crec que els interessi veure-ho) una defensa col·lectiva com la de l’equip del Piraeus. L’obsessió per convertir en producte tot allò que toquen els promotors esportius de l’altra banda de l’oceà no els permetrà apreciar la força d’un grup així, l’agitació que pot sentir un aficionat quan veu l’equip que porta anys i panys jugant amb el nom de la seva ciutat, aplaudir un jugador que marca diferències sense destacar en cap apartat estadístic. 

Si voleu veure Highlights i les exhibicions físiques més espectaculars, així com deixar-vos enlluernar pel glamour d’uns jugadors elevats a herois, la NBA és la vostra lliga. Ara bé, si us interessa la diversitat tècnica i tàctica, la passió que només poden generar els vincles identitaris i el joc col·lectiu no hi ha res com el joc del vell continent.

En aquest sentit jo no en tinc cap dubte, soc europeu de pura cepa.

l’Optimista

Els Referents del País que podríem ser: Kilian Jornet.(1)

A través d’una entrevista a Singulars a Alejandro Nieto, descobreixo aquesta colpidora declaració de Xabier Agirre:

Un cop més, i com repassen de manera intensa al llarg de tota l’entrevista, es descobreix una escena política on el dia a dia es mou en dos nivells de discurs diferents: el mediàtic i públic, on es parla en termes legals i políticament correctes, i un altre nivell de portes endins, on es descobreix que les decisions que es prenen a nivell de polítiques no té res a veure amb programes o interessos generals sinó que estan estretament vinculades amb els interessos privats i lucratius dels dirigents.

Una vegada queda pal·lesa aquesta realitat pessimista i nefasta del país, i davant aquesta panoràmica, que a més de percebuda, és certa on la capacitat de participació i condicionament de l’agenda política per part dels ciutadans és propera a 0, resulta necessari desviar la mirada del focus i centrar-nos en totes aquelles persones que no deixen de mostrar-nos les alternatives i la urgència de construir una realitat diferent.

No és qüestió de grans il·luminats, d’estrelles mediàtiques. Els referents autèntics són aquelles persones que des de la seva naturalitat són capaces de representar el nostre sentir i la nostra manera d’entendre aquell paratge idíl·lic on voldríem viure. Són aquelles boques en les que les paraules belles no sonen imposades ni memoritzades, sinó apreses i interioritzades des de la necessitat exigida de ser la millor versió de si mateixes.

Aquest apareixen de manera intermitent en algun dels milions del flaixos dels mitjans de comunicació, però no solen aparèixer de manera constant i reiterada, no fos cas que ens habituéssim a aquesta transparència. Una d’aquestes espurnes mediàtiques la vam trobar en el Convidat dedicat a Kilian Jornet

kilian

L’èxit esportiu d’aquest jove que va viure dels 2 als 13 anys en un refugi de muntanya a la Cerdanya a 2000m d’altura ens ha permès, al gran públic, accedir a una d’aquestes persones, l’exemple de les quals és reconegut com a modèlic de manera natural.

Segurament, si no hagués tingut aquest do per tots aquells reptes esportius extrems de muntanya, en Kilian Jornet no hauria estat més que un jove anònim més. Una persona especial, amb idees i actituds dignes de ser compartides amb tothom, però sense cap mena de dubte una persona desconeguda.

Per fortuna o per destí, les capacitats físiques d’aquest crac de la muntanya ens ha permès saber que és alguna cosa més que un prodigi de la resistència. Gràcies a la seva insaciable ànsia de superació hem descobert en ell una manera d’entendre l’esport desvinculada de l’ànim de lucre. Una via per a comprendre la seva pràctica com a expressió.

Expressió de respecte vers al medi ambient com a entitat vital, expressió d’humilitat i del  sense sentit de l’excés de comoditat en la vida sedentària urbana, expressió  de sensibilitat i empatia cap a l’entorn. I sobretot, expressió d’aquell èxit que només és assolible quan la persona es rendeix a aquella activitat que el commou i l’empeny a no conformar-se amb menys.

Amb aquestes línies sobre en Kilian Jornet, obrim una sèrie d’entrades dedicades a aquelles persones que creiem haurien d’ocupar un paper preeminent en el nostre dia a dia, de manera que ens recordessin que en la naturalesa humana hi ha quelcom més que malicia, egoisme i cobdícia.

Que més a prop del que ens pensem, hi podem trobar el Referents del País que podríem Ser. 

l’Optimista

Per Maig d’activitats un Raig! Girona Activa.

Entrem a Maig i hi entrem amb un bon grapat d’activitats i esdeveniments provinents de tots els àmbits i per tots els públics. Aquí us presentem la mostra que hem triat:

Primer de tot, pels qui tingueu ànsia d’una mica de reflexió i alternatives a aquest Món que s’empenya, dia rere dia, a desafiar-nos a canviar-lo, teniu dues cites interessantíssimes pel dijous 3 i el divendres 4. El dijous  a les 19h, a la Casa de la Cultura  es durà a terme la conferència que dona el tret de sortida al cicle “Girona Intercultural 2012”. El professor de la UAB i investigador de Govern i Polítiques Públiques, Joan Subirats , es farà càrrec d’aquesta xerrada amb el títol “¿Quina societat volem?. Alternatives polítiques davant del canvi d’època”.  I el divendres 4, l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona segueix amb el cicle d’activitats “No Et Consumeixis!”, i a les 19’30h a la Casa de la Cultura de Girona obre un espai dedicat a els “Finances” on es parlarà sobre les diferents alternatives que tenim a la banca financera tradicional.

Si avui heu treballat o simplement heu optat per quedar-vos per Girona tranquil·lament, però teniu ganes d’una vetllada relaxada i amb bona música per la nit d’aquest dilluns 30. A les 22h, el Sunset Jazz Club celebra el dia internacional del Jazz amb la seva banda resident MOVIN’WES en el que segur serà una nit de bones estones, millor companyia i una banda sonora de privilegi. I de franc.

I ja per acabar la selecció Optimista d’aquesta setmana, si el que us ve de gust és participar d’un acte popular, esportiu i a l’aire lliure. L’Associació de Veïns de Mas Ramada organitzen una bicicletada pel matí del dia 1 de Maig. La ruta donarà un tomb pels carrers i places de la ciutat. Si us animeu, el tret de sortida es donarà en el Centre Cívic Onyar a les 9h del matí. 

No et facis el mandrós i surt a participar del que Girona ens ofereix!

L’Optimista



Volem Bàsquet Gironí.

Ahir, Divendres 13, Fontajau va tornar a viure una d’aquelles jornades en que l’esport mostra la seva millor cara. Ahir, 3000 persones van celebrar que Girona ha estat, és i serà una ciutat de bàsquet. Ja no importava massa el resultat, i això es notava en l’ambient, en les jugadores i en l’equip tècnic. Fossin quins fossin els nombres, xiulés el que xiulés el duo arbitral, només hi hagué un equip vencedor.

L’Uni Girona va guanyar el partit per alegria, per motivació i sense descuidar la qualitat. No cal parlar del partit, Salamanca per pressupost, per qualitat individual i per recursos en tots els àmbits que fan un equip apte per arribar a una final d’Eurolliga, va endur-se el segon partit de la eliminatòria i repetiran final contra el mateix equip que l’esperava a la final de la Copa de la Reina i amb el que toparà a la final de l’Eurolliga.

Però més enllà dels aspectes relacionats amb la competició, les dones d’Anna Caula van mostrar un cop més que el negoci no ho és tot. Que l’econòmica és una part importantíssima d’una institució esportiva, encara que aquesta no és res sense els fonaments que la sostenen i l’hi donen vida: la base social i la capacitat de treballar un bon projecte esportiu. Ahir Girona va celebrar que ambdues coses són propietat d’aquest equip. Fontajau va gaudir del bon fer d’un equip de bàsquet que brillava per la seva sintonia i d’un públic que va demostrar que té ganes de deixar enrere el regust agri dels macroprojectes esportius, i que vol tornar a gaudir d’un equip que treballi i s’esforci per mostrar que el bàsquet i l’esport són més que una competició.

Girona és una ciutat de bàsquet, i això és indiscutible. El que pot ser no és, és una ciutat de negoci esportiu. Pot ser és hora de tornar a enfocar l’esport com una eina de cohesió i valorització de la nostra ciutat, de plantejar que el reunir 3000 persones, joves, adults, infants, gent gran regularment en un pavelló és per si mateix un bé social. Si alguna cosa va quedar demostrada ahir, és que els gironins no necessitem de marcadors gegants ni d’estrelles mediàtiques, per sortir a gaudir de l’espectacle del bàsquet.

Passi el que passi, volem bàsquet Gironí.

L’Optimista

L’èxit esportiu a Girona juga a Bàsquet.

Dins el poc espai que ocupa l’esport local que no correspon a alguna secció del FC Barcelona als mitjans de comunicació , encara hi trobem una menor atenció als esports que no són futbol. I si ens atrevim a comparar la repercussió en els mitjans dels mateixos esports però en les competicions femenines, la presència en aquests encara és més pobre.

Podríem pensar que no apareixen perquè són menys espectaculars, perquè hi ha menys emoció, o fins i tot s’acaba assumint que pot ser no es parla dels equips i esports que no pertanyen a l’òrbita del Barça perquè no resulten tan exitosos en les competicions on juguen.

Pel que fa a l’òrbita gironina, l’atenció gira especialment al voltant del futbol (òbviament masculí) i per tradició i nostàlgia d’aquells bons records anomenats Valvi, Gavis, Casademont… també es parla de bàsquet (masculí també). I degut a que els objectius de les càmeres tendeixen a enfocar només aquest breu espai de l’actualitat esportiva gironina, molts dels ciutadans d’aquestes contrades es veuen privats de la satisfacció de saber que un dels baluards de l’esport de la nostra ciutat està vivint una de les millors temporades de la seva història.

Si consultem als diaris, ràdios i televisió no ens serà difícil percebre els aires de confrontació i malestar que es viuen o s’han viscut tan en la secció de bàsquet masculí com de futbol masculí del Girona FC. Ja sigui per resultats o per temes econòmics, considerant el volum d’informació que està relacionat amb aquests dos àmbits, un gironí afeccionat a l’esport només podrà contagiar-se d’un esperit depriment i negatiu.

Encara que també podria ser que aquest afeccionat a l’esport de la seva ciutat tingués l’oportunitat d’ ullejar algunes de les poques notícies que apareixen respecte altres equips, com l’Uni Girona de bàsquet femení. I llavors no podrà fer altra cosa que sorprendre’s al adonar-se que hi ha un equip de la ciutat que no només competeix a la màxima competició estatal, sinó que es troba plantant cara als millors equips i que després de fer un paper excel·lent a la Copa de la Reina ha rematat la seva magnífica temporada classificant-se en 3era posició. Lloc que li donarà la possibilitat de competir pel títol i, si les condicions econòmiques del club ho permeten, l’Eurolliga el pròxim curs.

Des de l’Optimista volem expressar el nostre suport a aquest equip increïble, l’Uni Girona, i animar-vos a tots i totes a aprofitar aquests últims partits de la temporada on el nostre equip pot acabar d’arrodonir una temporada brillant  intentant disputar el títol. Primer repte: Perfumerías Avenia de Salamanca.  

Fontajau viurà una jornada memorable de bàsquet, t’animes? 

L’Optimista

3,2,1… Endavant..!

Amb aquesta entrada L’Optimista prén impuls i s’anima a xiuxiuejar en aquest oceà de sobredosis informativa.

Què hi trobareu els que hi pareu l’orella? Doncs de diversitat temàtica no us en faltarà, el criteri que regeix aquestes línies no pretén  especialitzar-se en cap gènere concret sinó teixir un filtre contra negativismes i agents depressius. Perquè cada dia transiten al nostre voltant exemples de com fer, viure i enfocar les nostres passes de manera esperançadora. I el més important, aquestes mostres d’optimisme es donen ben aprop. En familiars, amics, companys, veïns. I és per això que intentarem no parlar de racons massa llunyans ni exòtics, i és per això que Girona serà el nostre centre.

Així doncs, benvinguts, passeu passeu i de les tristors, en farem fum.

L’Optimista