El vianant kamikaze

És igual el vehicle que utilitzis o la via a través de la qual circulis. De fet, no importa si utilitzes algun tipus de mitjà de transport doncs caminant pel carrer també en pots ser víctima. Que no et distregui ni et confongui el seu aspecte, res és el que sembla quan et trobes a punt de creuar-te amb un d’aquests subjectes. A vegades es camuflen d’adolescent despistat que no aixeca el cap, ja sigui perquè l’absorbeix la pantalla del seu mòbil o simplement perquè la pubertat l’hi impedeix. A voltes, la disfressa ens porta descobrir-los en forma d’adults casuals, sols o en grup, arrossegant -o arrossegats per- un gos.

Carrers plens de gen

Mai saps quina fila poden fer però hi són, sempre hi són. Que no? I tant! Els has vist quan sobtadament travessen el carril bici sense mirar i t’obliguen a prendre el manillar amb força, quan els veus caminar xino-xano pel mig de la carretera com si hi hagués un semàfor i no, no hi és. I es giren, et veuen, et miren i ni s’immuten. Busquen el xoc, provocativament. Amb el temps han anat evolucionant les seves estratègies i veient que encara eren esquivables porten diferents accessoris per enredar-te: Corretges extensibles pels seus animals, sensors que els permeten canviar de direcció quan intueixen el teu canvi de rumb, frenada en sec… per citar-ne alguns.

Sí, són ells: els vianants kamikazes. No saps ben bé si és que s’excedeixen amb el concepte de prioritat de pas o si tenen intenció de cobrar alguna assegurança de vida. O potser, qui sap, estem arribant a tal punt d’individualització que realment estem començant a creure i a integrar que estem sols, que no hi ha ningú més que un mateix i que tot ha d’anar en funció d’aquest. O pel contrari, davant de la esfereïdora soledat i incomunicació no trobem altre solució que abocar-se a l’impacte per tal de contactar, de manera forçada, amb d’altres humans. 

Especulacions diverses a part, tot plegat el porta a un a pensar sobre com dimonis alguns creuen que es pot esperar que les persones circulin a dins dels seus vehicles -siguin quins siguin- de manera atenta i precisa. Com esperar-ho, quan ni tan sols som capaços de passejar pels nostres carrers sense posar el nostre físic -i el dels altres- en risc. I això que quan caminem no hem de controlar més que les nostres cames, ni pedals, ni frens, ni canvis, ni retrovisors o acceleradors.

Així doncs, imagineu què s’esdevé quan col·loques a un vianant kamikaze al volant de qualsevol vehicle.

l’Optimista

ReKUBBerar el carrer

Darrerament són més i més les persones, sobretot adultes, que estan recuperant la fal·lera i el gust pel joc. I quan dic joc no parlo de cap aplicació que es pugui descarregar en el mòbil o d’algun programa o producte tecnològic que necessiti d’ordinadors, videoconsoles o pantalles de cap tipus. Em refereixo al joc que no necessita de més virtualitat que la pròpia imaginació,  de sobretaula o en un espai delimitat més gran. És interessant observar com en la mesura que els aparells electrònics de tot tipus comencen a saturar el nostre camp de visió, una nova -i sovint no tant nova- fornada de productes i ofertes relacionades amb el lleure més clàssic treuen el cap i no deixen de generar adeptes i qui sap si alguns addictes.

kubb

En aquest moment històric on les societats occidentals tendeixen a orientar-se cap a una realitat plàsmica, a la vegada en que els usos de l’espai públic esdevenen cada vegada més restringits pel trànsit, la percepció d’inseguretat i certes regulacions municipals, el ressorgiment del joc suposa una oportunitat meravellosa per redibuixar aspectes com el lleure i la convivència de les persones en uns carrers i places on cada cop s’hi fan menys coses més enllà dels actes organitzats, espais de consum o mers desplaçaments.

Un exemple d’aquest ventall d’opcions que ens ofereix aquesta corrent juganera és el Kubb, una proposta escandinava que comença a guanyar-se espai en les places i parcs de diverses localitats de Catalunya. Aquest joc que no saps si et recorden les botxes o les bitlles s’està convertint en una excusa perfecte per divertir-se i gaudir de les vesprades estivals. I fer-ho sense necessitat -tot i que és combinable- de grans equipaments, ni consum, ni ús de materials vinculats en economies d’ètica dubtosa.

Els jocs poden esdevenir una eina senzilla i útil per fomentar una nova relació de les persones amb l’espai públic. Un camí assequible per variar la percepció i la participació en uns carrers i places que cada cop responen més a criteris escenogràfics i estètics i menys, a una projecció d’aquest espai com a un element imprescindible per a la salut i la cohesió social. Potser no cal fomentar-los públicament, per mi n’hi haurà prou en què les administracions locals no comencin a ventilar les seves obsessions relacionades amb un suposat ordre, silenci i higiene. Ja comença a ser hora de recukkeberar el carrer!

 

l’Optimista

La Primavera arriba, la font no raja.

Plaça Celestina Vigneaux, barri de Sant Pau – Pla de Palau de Girona. 2 fonts públiques, una al costat d’una zona de jocs infantils. Premo per obrir el pas de l’aigua i res, ni una sola gota. Ni al sortidor del costat del parc ni al situat a l’altra banda de la plaça. Segueixo el meu petit tour de fonts i m’acosto a la situada al costat del Centre Cívic del barri i on hi ha una de les pistes esportives més concorregudes de la zona. Pitjo i… res, ben seca. Reculo cap a la parròquia de Sant Pau, a veure si la font de la pista esportiva de davant de l’església raja o també està tancada: aquesta sí, d’aquesta en brolla aigua. 1 de 4. No he seguit amb l’exercici, però em consta per algunes converses amb d’altres veïnes de la zona que hi ha alguna altra font que es troba en la mateixa situació.

Durant l’hivern, va aparèixer alguna notícia on es comunicava que s’havia adoptat aquesta mesura fins a la primavera per tal d’evitar els danys provocats per possibles glaçades, així que tot i que la primavera ja fa uns dies que ens acompanya, comptarem amb que es complirà el que es va dir. D’altra banda, tampoc aprofitarem aquestes línies per entrar al detall de si el fred siberià gironí és capaç de provocar determinats efectes ni iniciarem la roda especulatòria sobre quins poden ser els motius que portarien a l’empresa que gestiona l’aigua a privar-nos d’aquest equipament públic. Avui no.

font

Per ara només aprofito per deixar anar el meu desig de bona fe i de confiança en que el que està passant amb les fonts públiques d’aquest sector no és el que les males llengües ens diuen. Que realment es tracta d’una operació de prevenció davant les probables incidències relacionades amb el fred i les canonades de l’aigua. I creient que s’ha valorat que aquesta opció generava menys despeses i maldecaps que deixar a la mainada del parc o als joves de les pistes esportives sense accés a l’aigua -així com a tothom qui passant per allà en vulgui fer ús-.

Seria un rollo haver d’escriure una nova entrada parlant de l’arbitrarietat amb la que es decideix on i quan es poden utilitzar determinats serveis públics – com poden ser les fonts -. Haver d’estendre la passejada a d’altres punts del barri i de la ciutat, haver d’imaginar i concretar sospistes al voltant del nombre de punts d’aigua oberts en uns i altres llocs. Seria un autèntic pal haver d’encuirar-se per parlar de com l’administració municipal defuig de dialogar i comprendre el perquè de determinats comportaments i usos d’aquests equipaments, i prefereix negar-ne l’accés. Haver de plantejar-se que, potser, no es col·loquen punts d’aigua perquè es cregui que és important tenir accés a un recurs bàsic com aquest sense haver pagar en un bar quan la gola o alguna altra necessitat higiènica -parlo de rentar-se les mans o un ferideta fruit d’una estarrossada al parc- t’ho exigeix. Que potser creuen que és un simple element decoratiu.

Però per ara, ens ho prendrem amb calma. El temps dirà.

l’Optimista