Futbol, l’excepció que confirma la regla?

Habitualment escoltem i fins i tot reproduïm aquell discurs o teoria que parla sobre la impossibilitat de tirar endavant certs projectes de caire social, científic o artístic perquè no són capaços de generar prous recursos per si mateix. Diuen les males llengües que, al ser deficitària està condemnada a esdevenir una activitat marginal o en tot cas subetidada a la caritat o la voluntat d’uns pocs.

No costa massa estar d’acord en el principi fonamental d’aquesta teoria: d’on no n’hi ha no en raja. Ara bé, el fet que per si sola no produeixi els recursos materials necessaris per sostenir-se, no implica que no es puguin emprar els recursos d’altres activitats més productives per finançar-ne d’altres de necessàries però menys lucratives. I si hi ha un exemple que mostra amb contundència com hi ha esdeveniments que sense generar el que gasten es mantenen i ocupen espais centrals de la nostra realitat quotidiana, aquest és indubtablement el futbol.

images

No hi ha un sol equip de futbol professional d’aquest país que no tingui una quantitat de deutes més que considerable, tan amb entitats privades com amb administracions públiques. Si durant anys i anys els clubs han acumulat i segueixen acumulant en molts casos un volum important de deute, com és que segueixen ocupant una part fonamental de la nostra realitat quotidiana? Sí sí, la resposta és òbvia i clara, és la voluntat i l’interés de tothom qui en forma part d’aquests cercles el que aconsegueix que aquest fet no esfondri aquest espectacle de masses. I per descomptat, el fet que aquestes persones amb tal determinació gaudeixen de l’accés a les fonts de finançament i dels ens que haurien de regular-los. 

M’agradaria saber quin projectes i quines possibilitats serien capaces d’obrir totes aquelles persones afectades per la màxima nombrada al principi del post i per la qual no poden guanyar-se la vida dignament duent a terme les seves competències. M’encantaria saber el que serien capaces de fer amb tal possibilitat d’endeutament, amb la tranquilitat de saber que ningú els exigirà més del que puguin en cada moment. I per descomptat, em fascinaria veure com els mitjans de comunicació i les institucions públiques reverencien i atenen als científics, artistes i treballadors socials del nostre país com veneren als futbolistes. 

l’Optimista

Devenir Perra

Després d’uns dies navegant per l’explosivitat narrativa de l’Itziar Ziga i el seu Devenir Perra no he pogut més que deixar passar unes hores des que he tornat a terra per dedicar-li unes línies. Més enllà de recomanar-lo preferiria llençar una advertència per tothom qui es senti atret per algun comentari, ressenya o paragrafada superficial com la que surt d’aquesta entrada.

images

Devenir Perra no és una obra apte per qui busqui un discurs complaent amb algun sector o col·lectiu, per qui cerqui un relat des del raciocini o del judici equilibrat. La seva autora no es caracteritza ni un sol instant per rebaixar la seva pretensió de desmuntar i re-sub-vertir de manera compulsiva l’ordre dels gèneres i de tot el que alguna vegada vam creure saber sobre el que implica ser home, dona, masculí, femení i un llarg etcètera d’opcions  davant de les quals no puc més que reconèixer la meva ignorància i egocentrisme des de la meva mirada convencional (en el més ampli dels sentits).

Devenir Perra és una esforç salvatge d’abocar des de les profunditats més viscerals. És un exercici de transparència personal desacomplexada i atrevida -inclòs temerària- per tothom qui valora la necessitat de guardar part de les seves entranyes davant la mirada de la societat. Devenir Perra és el reflex d’algú que davant l’opressió, el sentiment i la vivència de desigualtat opta per desobeir els cànons apresos i experimentar sense límits, sense por, plantejant-se el que es proclama com a inqüestionable. Prostitució, sexe, vel, violència, gènere, plaer, lluita… m’esforço per intentar etiquetar alguns dels continguts d’aquest llibre i em resulta impossible. Aquesta obra és la seva vida i el seu entorn, conceptualitza-la com puguis. 

Si busqueu una metodologia o un manual sobre com practicar un feminisme estructurat no cal ni que us hi acosteu. L’Itziar Ziga és pura dinamita i experimentació. Tot s’hi val i tot està per qüestionar, des de les idees i conceptes més cerebrals fins a l’últim gemec orgàsmic. Devenir Perra és un exercici intens i intensiu, travessar-lo no us complaurà, de fet en més d’una ocasió us sentireu atacats i atacades o ofes@s. Però no us deixeu endur per aquest primer rebot, no és més que una oportunitat per obrir-nos a aquells debats que creiem inexistents.

l’Optimista

Sang i Fetge.

Tot i que el meu baix consum televisiu m’impedeix parlar amb propietat del que és habitual a les pantalles de la caixa tonta i en alguns dels seus programes, cada vegada que l’encenc hi ha algun element que em sobte i em provoca un malestar contundent. Aquesta vegada, el que va aconseguir que m’indignés va ser l’extrema lleugeresa amb la que els telenotícies del diumenge passat al migdia imprimien sobre la pantalla els cadàvers i les persones víctimes dels atacs israelians, així com la normalitat -per mi forçada- amb les que es tracten temes relacionats amb els morts del vol de Malaysian Airlines abatut.

Fa no tants anys, s’obrien debats i intenses discussions sobre la adequació de distribuir videojocs i pel·lícules amb alts continguts violents. Es solia apel·lar a l’efecte naturalitzador de certs aspectes que normalitzaven relacions humanes contraposades als valors del respecte, la tolerància i la convivència. Avui ja no són ni ninots 3D. A plena llum del dia, sense respecte a l’horari on la mainada i la família poden estar davant la televisió i prenent només la “consideració” d’advertir de la cruesa de les imatges, els periodistes aboquen sense mesura ni filtre imatges que no aporten cap valor informatiu i que només serveixen per ferir la (poca)sensibilitat que ens quedi.

Encara que, personalment, ja no es tracte de l’edat dels televidents. De debò, aporta algun valor periodístic transmetre imatges on les despulles, la sang i desesperació humana inunden l’audiència? Entenc millor les motivacions de l’ofensiva Israeliana sobre Gaza? Puc comprendre millor les reivindicacions Palestines? Puc empatitzar més enllà de sentir el dolor i el sofriment extrem? Quin efecte té sobre nosaltres atendre un programa considerat seriós i útil  on es dedica la gran part del seu temps a mostrar-nos escenes que serien difícils d’incloure -fins i tot- en les obres de Tarantino.

Sovint es parla i s’analitza la sel·lecció dels continguts que els mitjans de comunicació difonen, així com les idees de fons i els interessos als que responen. Caldria no deixar de banda la manera amb la qual es reprodueixen aquestes notícies, doncs tan és important el què com el comNo hi ha cap argument que justifiqui que per voler informar-me -si és que a la televisió hi podem trobar informació- hagi d’exposar-me a que es vulneri el meu dret a no sentir-me ferit.

La violència explícita no sensibilitza, ofèn. Agredeix i dificulta que siguem capaços d’atendre la informació que ens arriba en les condicions adequades. Com l’alumne que es bloqueja davant la insistència agressiva del mestre i no aconsegueix respondre, el televident no pot jutjar cap fet de manera raonada. Només pot defensar-se -sigui infravalorant les imatges o intentant digerir les imatges- del que veu.

Necessitem un periodisme que ens relati i ens informi d’allò que creu oportú, per molt greu que sigui, sense agredir-nos. Convidant-nos a reflexionar i analitzar els diferents elements que acompanyen cada fet des d’un llenguatge multimèdia no-violent.

l’Optimista

#SentitCrític, frena i informat!

En ocasions anteriors hem dedicat les línies d’aquest espai d’opinió ha destacar el paper de certs mitjans de comunicació per la seva voluntat transformadora, tan en les formes com els continguts, així com per la seva predisposició a reciclar el periodisme com a eina d’empoderament ciutadana, posant llum sobre aquells silencis que les grans marques de la comunicació no han volgut/pogut  abordar.

Situant-nos en un context en el que les contradiccions entre els discursos d’unes preteses institucions democràtiques i la seva acció resulten cada vegada més contundents, en el que el relat al que ens tenen habituats els mitjans de comunicació principals és incapaç de mostrar un sol bri de diversitat o esperit crític més enllà de l’interès particular i en el que les presses per ser el primer en publicar alguna cosa, sigui o no certa, bloquegen qualsevol intent de crear un espai de reflexió sa, neix la campanya #SentitCrític.

images

#SentitCrític neix amb la voluntat de donar impuls al setmanari Crític, una publicació que prioritzarà “el periodisme de dades, el *fact checking* i l’anàlisi de l’activitat d’administracions i grans corporacions privades.” I ho farà, amb la voluntat de defugir aquest corrent informatiu basat en crear grans exclusives i espectacles informatius del no res, de manera compulsiva. Apostant “pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé. Volem defugir el fast food informatiu i el “periodisme de tuits”.

Com en tants altres espais de la nostra societat, els professionals de diversos àmbits estant donant pas a processos de construcció de noves eines i noves estructures a través de les quals poder desenvolupar els seus projectes fora d’un entramat que cada cop es mostra més rígid, i que davant de la incapacitat de reciclar-se i generar aquest canvi tan necessari socialment tendeix a accentuar els seus mals.

Els nous models broten, qui sap què els espera als vells. Mentrestant, nosaltres seguirem construint amb #SentitCrític.

l’Optimista

 

La Nostàlgia Tanguera

“El mundo fue y será una porquería ya lo sé, en el quinientos seis y en el dos mil también”. Així arrenca un dels tangos més populars nascut als anys ’30: Cambalache. Un tango que reflexa de manera lúcida una escena social caracteritzada per la fragilitat dels valors i de tot allò que fins llavors s’havia donat per vàlid: “Igual que en la vidriera irrespetuosa de los cambalaches se ha mezclao la vida”.

No cal més que escoltar alguns dels versos d’aquesta composició per adonar-se de les múltiples coincidències entre la descripció relatada per la cançó i moltes de les característiques que defineixen el marc d’agitació i inestabilitat en el que vivim. “Vivimos revolcaos en un merengue, y en un mismo lodo, todos manoseados”.

I tot i que certes afirmacions rotundes, “que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos (…) que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue”, ens podrien portar a un comprensible aire de pessimisme i de conformisme cínic en el que la sentència estrella no fora altre que el de, sempre ha estat així, no cal fer-hi més. No deixa de contenir certs tics que no poden més que recordar-nos que seguim tenint criteri. Que seguim amb la capacitat de reconèixer que sovint ens deixem en dur per la mandra de fer front a la vulgaritat. Una vulgaritat que arracona les grans expectatives de tothom qui inverteix les seves esperances en  la creença d’una societat on la llibertat permeti tenir veu a les masses.

La reivindicació de fons és clara, “hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio o chorro, generoso o estafador”. No n’hi ha prou en reconèixer la diversitat que omple la societat en la que vivim, sinó que cal aprendre a valorar-la, respectar-la i diferenciar sense por quins són aquells elements que afavoreixen la construcció d’un Món millor d’aquelles que tendeixen a ennegrir les perspectives de futur.

Que la realitat avui sigui més que mai una reproducció cambalachera on tot tipus de rols, caràcters, persones, valors, coneixements i incerteses es barregin sobre la taula del Món, no hauria de provocar més que una forta ànsia i interès per tots els que hi vivim per aprendre a establir els criteris que ens permetin discernir enmig d’aquest maremagnum de manera assertiva. Amb valentia, defugint les pors i assumint el risc de descobrir que allò que hem escollit pot no ser el que necessitàvem.

Passi el que passi, ningú ens podrà prendre la nostàlgia tanguera. 

l’Optimista

L’abstenció no Vota.

Un cop més, un cop s’acosten de nou uns comicis electorals, tornen les veus que no dubten en senyalar als abstencionistes com a fonts dels seus mals. Especialment des de l’esquerra no es dubte en senyalar el mal que fa als partits minoritaris, com en molts casos els seus, l’abstenció. Donant, per algun motiu incert, per descomptat que aquell vot no efectuat els pertany.  Seguidament no dubten en descriure els efectes que tindria pels resultats finals si la gent en comptes de quedar-se a casa votés a qualsevol opció minoritària i com diferiria l’equilibri parlamentari. I clar, el resultat seria ben diferent, per ells i per la Falange Española y de las JONS.

vot

Hi ha una sèrie de partits que aconsegueixen concentrar un volum important de vots, mentre uns altres no. Hi ha un gran volum de votants que queda fora de la representació d’aquests per diverses raons: apatia, desinterès, passotisme, conviccions ideològiques, etc. I en tot cas, la responsabilitat d’aquesta realitat formada per majoritaris sobrerepresentats i minoritaris recau en dues vessants: 

La primera, que els partits minoritaris són incapaços de convèncer a un nombre suficient de ciutadans perquè els voti, ja sigui canviant la direcció de la seva papereta o mobilitzant als qui fins ara no pensaven exercir el seu dret. I la segona, que el sistema representatiu actual no preveu cap mecanisme que desautoritzi el resultat d’una elecció per baixa participació o, en tot cas, atorgui un valor determinat a aquesta opció electoral.

Aquells qui reclamen un vot útil o anti-no-sé-qui, només mostren la debilitat dels seus arguments i la seva incapacitat per generar un lideratge que valgui la pena recolzar. Demanen un vot poruc, un vot fonamentat en que l’altra opció és nociva, sense demostrar que la seva sigui millor. 

Si una cosa deixa clara distribució dels resultats electorals és que hi ha un nombre important de ciutadans que per una o altra raó no tenen espai en el ventall de forces polítiques. És responsabilitat d’aquestes i de qualsevol qui aspiri a participar de les institucions representatives fer-se mereixedor del benefici del vot.

L’abstenció no vota, clama les dificultats d’un sistema que no acaba d’obrir la possibilitat de donar veu a les diverses voluntats de la ciutadania.

l’Optimista

No és Vendre?

No és vendre! clama una cançó de la banda de rap At Versaris reivindicant una producció musical centrada en els continguts i la qualitat i que defugi dels fins estrictament comercials. El mateix fil argumental i les mateixes raons podrien aplicar-se a la premsa veient les portades d’aquest Diumenge.

images

És bastant trist fer un repàs de les portades d’aquests mitjans i observar com una sèrie d’elements es repeteixen en la majoria dels diaris, els quals es podrien col·locar sota l’etiqueta del “groguisme“, del tot si val per vendre més exemplars que la competència, i per fer-ho, què millor que jugar amb les imatges i els titulars més cridaneres.

Violència i Fútbol. Així es podria resumir el Món en el que vivim si féssim una extrapolació de la informació que ocupa de manera majoritària la premsa del país. Ja sigui de manera gràfica o textual, dels 8 mitjans que apareixen en aquesta mostra només 2 no omplen el seu espai amb imatges d’enfrontaments, exèrcits, o comentaris referits a possibles situacions violentes/terroristes, o per altra banda, no centren la seva atenció en el Barça o el Real Madrid.

Em sembla que sortiré a passejar, seré víctima d’un esquerranòs radical, d’un soldat/paramilitar o d’un terrorista? S’accepten apostes.

l’Optimista

Retallades, una nova política Migratòria?

Després de veure la cruesa de les imatges on s’observa a la Guàrdia Civil disparant boles de goma a un grup de persones que intentaven arribar a la costa espanyola nedant, un no pot evitar parar-se a pensar en què impulsava als aparells de la defensa de l’Estat a comportar-se d’aquella mimagesanera tan plena de ràbia: “Vamos Cabrones!” exclamava algun fins i tot. No n’hi havia prou en rebre’ls extenuats i portar-los a l’altra vora de la frontera? (No m’interessa entrar a debatre ara sobre la necessitat de fronteres i la lliure circulació de persones). 

Tan profunda és la incomprensió dels fets? és realment tan difícil comprendre les forces i les històries personals que acompanyen a tots aquells que s’embarquen en l’aventura migratòria clandestina? 

Pot ser, justament la nit abans, mentre prenien aquella copa després de la llarga jornada laboral, aquells agents de les forces de seguretat parlaven sobre aquesta incomprensió. Qui sap si justament intentaven desxifrar, atònits, la ineficàcia de les darreres propostes del Govern:

“Com pot ser? – deia el sergent als seus companys i subordinats- Si el Ministre ens va assegurar que no seguiríem lluitant contra aquests intents de travessar la frontera de manera il·legal. Que la nova estratègia que tenien pensada eliminaria qualsevol interès o motivació per embarcar-se en aquestes aventures. Ell ens va explicar que després d’un estudi havien acordat que el principal motiu pel qual arribaven de manera continuada aquella gent era per l’expectativa d’una vida millor, dels serveis de l’estat del benestar, pels metges i els professors. I que la millor manera de tallar aquell corrent era eliminar tot allò que els atreia.  El Govern eliminaria tots aquells serveis i suports que il·luminaven l’esperança d’aquelles persones que vivien en unes condicions pitjors. “

“Com és possible – seguia relatant estupefacte el sergent- que després d’anys de retallades i d’un procés de conversió dels ciutadans espanyols en migrants, encara seguim havent de lidiar amb aquesta situació?”

Pot ser per això, aquells agents frustrats, cansats de fer una feina inhumana i menyspreable com disparar, capturar i expulsar persones pel simple fet de la seva procedència xisclaven animalment. Qui sap si mentre ho feien pensaven en quina mesura encara els degradarien les seves condicions socials i ciutadanes per assolir aquell nivell de vida que deturés el degoteig d’immigrants clandestins. Qui sap.

l’Optimista

Els Silencis Parlen

Un any més arriba la proposta anual de l’Observatori Crític dels Mitjants Media.catEls Silencis Mediàtics. L’anuari que presenta aquesta espai periodístic pretén fer un repàs a una sèrie de temes que per un o altre motiu no han ocupat cap de les capçaleres dels mitjans estatals. Temes, que per altra banda no deixen de tenir una rellevància considerable per part d’aquest col·lectiu periodístic.

Un cop més l’anuari pretén “aconseguir situar aquests temes en l’agenda dels mitjans i omplir els buits que deixen els silencis amb periodisme crític.”I és per això que altra volta ha donat el tret de sortida al projecte a través deVerkami a la recerca dels 8000€ que es consideren necessaris per tirar endavant aquesta proposta d’enguany.

Si encara no coneixeu alguns dels continguts i treballs que elaboren i publiquen a través del portal Media.cat, no dubteu en deixar-vos-hi caure i donar un tomb pels diversos articles i informes que preparen i que de ben segur us permetran agafar una perspectiva més àmplia sobre el que es publica actualment ens els nostres mitjans de comunicació i la manera en que aquests presenten tota aquesta informació.

La forma més efectiva de censurar un tema és el silenci amb què la majoria de mitjans de comunciació de masses aborden determinades informacions incòmodes per l’statu quo.” I per tant, no hem de deixar de prestar la nostra atenció a tot allò que es deixa de dir i s’evita explicar. Permetent així, que siguin els Silencis els qui parlin.

l’Optimista

Optimistes? No, Cínics.

Després de la publicació de les dades de l’EPA del darrer trimestre de 2013, així com les reaccions d’alguns mitjans i representants del partit del Govern Espanyol. Un no pot arribar a entendre com s’ha arribat al nivell de menyspreu i desconsideració per part dels dirigents polítics vers les aptituds i les capacitats intel·lectuals de la població. És tanta la impunitat i la omnipotència que senten? És certa aquesta intuició que tenen? 

descarga

Sigui com sigui, el que no deixa de sorprendre’m com a ciutadà és la desvergonya amb la que dia rera dia surten amb missatges que es contradiuen de manera contundent amb la realitat. Missatges d’optimisme diuen, d’intentar veure el got mig ple. Encara que personalment, més aviat considero que es dediquen a posar a la pràctica aquella màxima Goebbeliana: Repeteix una mentida mil cops i esdevindrà veritat.

La situació que viu el mercat laboral espanyol és que des de fa 6 anys es destrueixen llocs de treball i la població activa (gent que pot i vol treballar) disminueix. I que la minsa quantitat que assoleix el repte d’entrar en el món laboral, ho fa en condicions de temporalitat cada cop més precària, o com dirien els gurús de l’economia: flexible.

Cada cop resulta més obvi que cal resetejar les institucions que articulen el nostre país, i afortunadament, no deixen d’aparéixer mostres d’una societat que no espera i ja ha donat el tret de sortida cap a la configuració d’aquests nous espais. La pregunta ara ja no és si les institucions actuals poden reformar-se o si encara tenen vigència. L’incògnita rau en encertar quan prendran consciència del cinisme amb el que actuen, o en tot cas, si ja en són conscients, quan de malestar haurem d’acumular els ciutadans per emprendre un acte de força (espero i desitjo no violenta) i dir clarament prou. 

l’Optimista