Només així és Possible

Com etziba una màxima del paradigma dels Bancs del Temps: hi ha coses que els diners no poden pagar. O dit d’una altra manera, si es construïssin a través del vincle que permet l’intercanvi monetari no aconseguirien el mateix resultat.

I un cop més, el Banc del Temps de Pla de Palau va fer possible comprovar aquest valor. Doncs el que aquest Diumenge 16 de Febrer es va viure en el Barri de Pla de Palau – Sant Pau, en el si del seu Centre Cívic i la Pauleca només era plausible sumant tot allò que els diners no poden brindar. 

QuinaFestadef

El Temps és Cor clama l’eslògan d’aquest Banc del Temps, i el cor és voluntat, és empenta i ganes de fer. Únicament partint d’aquest força es pot aconseguir el cúmul de bons moments que ahir es van presenciar a la 1era Quina Festa!

Només així era possible inaugurar la tarda amb una xaranga de pel·lícula, només així podríem omplir la Pauleca de diversió i entreteniment infantil, només així els més joves podien recordar als grans com recuperar l’emoció del joc.  I així, podríem anar estenent un llarg serial de “només” on figurarien la solidaritat amb els nous projectes,  la veu d’una gran (quina veu!), i la dansa i el ball dels qui la viuen i la promouen.

I per sobre de tot, únicament així, tot podia sortir d’aquella manera tan natural i fluïda que només s’esdevé quan tothom qui participa ho fa des de la voluntat i les ganes de gaudir i compartir.

Quina millor manera de rendir homenatge a l’esperit del Banc del Temps, Quina Festa!

l’Optimista

Reflexions des del Menjador de l’Escola

En el Món de l’educació, almenys en l’espai que em toca més de prop, que és el de l’educació en el lleure i en l’esport, solem parlar de la semblança entre els pares i els fills. De tal palo tal astilla que deia el refranyer popular castellà. I de les moltes oportunitats en les quals després de conèixer les famílies de la nostra mainada enteníem moltes de les conductes, bones i no tan bones, que en ells veiem reproduïdes.

Una de les queixes més habituals que em sento pronunciar en el marc de l’escola en la que treballo és la contesta permanent, la reacció constant i irada per part de les nenes i nens quan veuen que el seu interès particular no es compleix. Quan no obtenen tot el que volen i esperen, el crit agònic quan senten en la seva pròpia carn la insatisfacció personal fruit d’haver de complir les normes. Però si jo… jo vull… jo.. JO.” No importa que coneguin les regles, que sàpiguen el que implica la desobediència d’aquestes, sempre els sorgeix la necessitat d’exigir la primacia del seu ego. I per sobre de tot, mai, mai, mai, reconeixeran la seva responsabilitat davant l’haver escollit fer una infracció i, per tant, rebre l’efecte de les conseqüències d’aquestes (altrament conegudes com càstigs). En última instància, només abandonen el “Jo” per buscar en els altres algú que també hagi sobrepassat els límits. I no ho fan per teixir vincles solidaris, per defensar-se plegats d’un límit que pot ser és excessiu, ho fan simplement amb l’esperança que l’altre anul·li la falta comesa, com una espècie d’efecte màgic en la que 1 + 1 no és 2, sinó 0. Allò que es resumiria en un: “si ho fem tots, no serà una malifeta”.

images

Els és ben indiferent conèixer perfectament quines són les normes i les institucions que les representen: professors i monitors, en la majoria dels casos sempre apel·laran a una autoritat superior: les mares i pares. A través de la qual seran capaços de emetre amenaces, com si aquesta fos una espècie d’arma de destrucció massiva a través de la qual infondre por als altres. Donant per suposat que sempre estaran del seu bàndol, que compartiran la seva indignació i la defensaran amb contundència. I en el cas contrari, no deixen de sostenir un últim recurs, una darrera esperança, la convicció segura basada en la seva persistència. Si s’enroquen, si són capaços d’aguantar amb contundència l’últim envit provinent dels seus progenitors, saben que ho tenen guanyat, que res se’ls podrà negar. 

I és des d’aquesta situació repetida i reiterada en abundància al llarg de les setmanes. Un no pot evitar eixamplar el raonament esmerçat en les primeres línies: si la mainada respon així, no serà que simplement reprodueixen les actituds i comportaments que afloren en el marc de la societat?

Podria ser que imiten de manera fidel la constant i creixent proliferació de l’egoisme i egocentrisme protagonitzat pels diferents referents de la societat. L’arrogància emanada de les aberracions i els excessos futbolístics i de la faràndula, del si m’ho puc pagar ningú m’ho pot negar. La incapacitat de la política de generar acords i el continu aprofundiment de les distincions i les discrepàncies. La negació constant al reconeixement per part d’una majoria social que sovint no és capaç d’adonar-se del treball i l’esforç que d’altres entitats i particulars duen a terme per construir un Món millor i que en aquest blog intentem recollir amb les nostres limitacions: Bancs del Temps, Ecoxarxes, Procés Constituents, PAH’s, ANC, Aske Gunea… Una negació que només és capaç d’aportar el “no és suficent” el “sí, però…” una negativa que només sap buscar la responsabilitat ens altri i mai en si mateix. Aquell brot irat amb els altres i sempre complaent amb un mateix, com aquella resposta agressiva al mestre, mentre soc incapaç de negar-li la raó al fill.

En la si de la infància i de la joventut trobem molts dels reflexos positius i negatius de les relacions i conductes que caracteritzen la nostra societat. Més enllà de centrar-nos en corregir-los de manera permanent i dedicar els nostres esforços en reconduir la seva actitud, pot ser tocaria emprar-los per refer tot allò que ens neguiteja i incomoda de la nostra vida adulta i qui sap si així, de retruc, invertiríem la seva manera conviure i relacionar-se. 

l’Optimista

El Monitor. Els Referents del País(3).

En els diferents posts en els que el títol va acompanyat de l’expressió “Els Referents del País” es pretén l’exposició d’aquelles persones que per la seva tasca i els valors que representen crec que es mereixerien més atenció mediàtica a tall d’esdevenir models exemplars i que ens haurien de permetre deixar sentir la vexació i la vergonya a la que som avesats a diari. A través dels diferents mitjans informatius contínuament descobrim com els suposats líders i persones destacades en diferents àmbits no resulten ser altra cosa que estafadors, lladres, ignorants i un llarg etcètera de qualificatius plens de menyspreu.

En l’entrada d’avui fixem el nostre objectiu en el Monitor de Lleure, en aquell jove que cada dissabte trobareu a les diverses parròquies, locals i centres cívics de les ciutats catalanes. I no els trobareu vagant desmotivats o fent botellón o simplement gandulejant com no deixen de repetir algunes veus des dels pedestals desinformatius. Ans el contrari, de manera voluntària els trobareu envoltats de mainada i adolescents. Jugant, formant, divertint-se, descobrint el seu barri, la seva ciutat o qualsevols dels milers d’indrets bells que amaguen les nostres contrades.

images

El Monitor és tot allò contrari a aquella generació ni-nificada i desamparada que les veus del país ens relaten. En esplais, caus i les diverses seccions infantils i juvenils de diverses entitats socials i mediambientals trobareu multitud de joves amb empenta, compromís i valors. Ni gota de passotismes ni de passivitat.  Cadascuna d’aquestes entitats esdevenen autèntiques pedreres d’emprenedoria: organització i planificació d’activitats, administració de recursos, treball en equip, presa de decisions i assumpció de responsabilitat, etc.  I el més important, una emprenedoria que fuig del criteri únic de l’ànim de lucre.

Els recursos materials són importants per dur a terme la seva activitat, però aquests joves tenen ben clar que l’important és fomentar la sensibilitat vers el seu territori i vers la seva gent. Que és fonamental estimular el respecte i l’amistat com a motor de canvi. Treballar, col·laborar i fer motivats pel sentiment d’implicació i d’identitat.

Difícilment trobarem una institució en aquest país com són les diferents entitats d’educació en el lleure que facin tant per la formació i l’educació dels infants i els joves amb un nivell de recursos materials tan escàs.  I sense cap mena de dubte resulta absolutament incomprensible que aquestes rebin tan poc reconeixement i resultin tan invisibles per tots els mitjans i gran part de la població.

Quina seria la imatge que tindríem dels joves si a diari veiéssim milers d’aquests treballant per la comunitat i l’entorn de manera altruista? Qui s’atreviria a parlar d’acomodats i ganduls si davant d’un panorama on no hi ha cap perspectiva laboral, sorgís a diari als mitjans un exèrcit de joves fomentant la cooperació i el suport mutu entre els adolescents i la mainada?

Multitud de joves prenen un rol actiu, s’impliquen i participen. Sense cap mena de dubte, en els monitors i monitores dels nostres caus i esplais trobarem autèntics Referents del País que Volem Ser.

l’Optimista