L’anarquisme forçós

Els informatius i els diferents mitjans de comunicació d’ahir i avui són un clar exemple de la vinculació habitual entre l’anarquisme i l’acció violenta. De fet, per molts de nosaltres, escoltar aquest mot ens porta ràpidament a una associació d’imatges o idees clarament vinculades al negre, l’individualisme, la clandestinitat -cares tapades i caputxes-, la lluita, la violència, etc.

Resulta interessant observar com parlen d’anarquisme només quan es refereixen a aquests tipus d’accions que expressen el rebuig obert, frontal i violent a les estructures jeràquiques  i repressores de l’Estat -policia- o altres agents dominants -entitats bancàries-. I quan aquestes accions les duen a terme determinades persones que habiten espais molts concrets de les ciutats, doncs difícilment parlen d’anarquisme quan hi ha enfrontaments entre algunes comunitats gitanes i la policia o quan els agricultors d’alguns països s’organitzen per boicotejar el trànsit de determinades mercaderies o determinats establiments comercials.

Per altra banda, aquest mot que es fonamenta en un rebuig total a la jerarquia i es construeix a través d’una indefinició absoluta del seu modus operandi no apareix en cap altra de les notícies que surfegen en el nostre dia a dia i que estan clarament associades a aquesta ideologia que senyala a les estructures de poder vertical com a causant dels mals humans i en una fe absoluta en les capacitats de les dones i homes que es desenvolupen en llibertat.

600px-Anarchy-symbol.svg

Parlen d’anarquia quan es refereixen a aquelles pràctiques i formes de vida dutes a terme per determinades persones en certs espais de manera voluntària, però eviten relacionar les idees d’aquesta amb tota aquella gent que es veu obligada a viure fora de l’estat i les seves institucions per exclusió. De tota aquella gent que es veu obligada a punxar els serveis bàsics i ocupar llars per falta de diners i habitatge. D’aquelles persones que per la seva condició de gènere, nacionalitat o edat no compten amb l’empar de l’estat i es veuen forçades a viure sense el seu recolzament. Quan és el propi estat el que et rebutja passes a ser només un pobre o una víctima. Està clar que tampoc podem dir que aquesta gent sigui anarquista en tant que no s’hi reconeguin. Encara que a la pràctica, per sobreviure es veuen obligats a posar en pràctica moltes de les nocions que envolten aquesta idea: des de comptar només amb si mateixes per tirar endavant, fins a prendre consciència que és des del recolzament amb d’altres persones i la cooperació que podran sostenir-se. O per exemple, el qüestionament vivencial i obligatori de la propietat privada i de la llei. Què és de qui quan no tens mecanismes per accedir/comprar/apropiar-te de res? Quina legitimitat tenen unes normes que em forcen a viure així?

Per altra banda, tampoc es menciona l’anarquisme ni es relaciona amb aquest concepte cap de les xarxes de suport mutu, intercanvi i monedes socials que avui en dia s’estenen al llarg del territori per intentar recuperar espais on les relacions humanes i de bens i serveis no estiguin regides pels diners sinó per altres institucions: Ecoxarxes, Bancs dels Temps, Comuns urbans, Mercats d’intercanvis, Botigues gratis,etc.

Al final resultarà, que l’anarquisme impregna molts més espais de la nostra vida quotidiana del que ens imaginem. Lluny de les caputxes, els còctels explosius i les barricades. 

l’Optimista

Més incentius a la Participació.

En la mesura en què l’€uro segueix mostrant-se incapaç d’articular la circulació de béns i serveis d’una manera justa i equitativa (si és que mai ho ha pretès), dia a dia anem descobrint diverses alternatives que des de diverses perspectives i àmbits intenten estimular conductes que les restriccions d’accés als diners estan bloquejant.

Partint de la base que la societat està més que capacitada i té els recursos necessaris per dotar-se i satisfer-se, i entenent que si es viu en un estat d’escassetat, de manca de participació o d’aïllament és degut a la incapacitat de la moneda oficial de facilitar aquestes activitats, en aquest espai hem repassat diverses de les alternatives que des de fora de les administracions han anat brotant: des del Temps, passant pels eGirs i la  Bitcoin  fins arribar a l’Àbac.

Des de finals de 2013 podem presumir d’una nova proposta que nodrint-se de diverses fonts i propostes col·lectives que ja coneixem presenta CiviClub. Així com ja fa anys que moltes empreses i diverses iniciatives van emprendre el camí de recompensar el consum dels seus clients a través de la bonificació, aquesta iniciativa pretén incentivar la participació dels ciutadans en les diferents entitats, municipis i agents col·laboradors a través dels Civis, uns punts que podran ser intercanviables per regals, descomptes i d’altres avantatges.

1535757_672813799408070_1883307243_n

Si bé és cert que la promoció de la participació a través d’incentius materials té les seves debilitats com a proposta pedagògica basada en el temor en que estiguem estimulant una implicació social fonamentada en l’interès particular (els regals). Sense cap mena de dubte cal obrir totes les portes i facilitar totes les vies per fer arribar les diverses alternatives i propostes d’acció social i col·lectiva a la ciutadania, a més que permet de manera senzilla la implicació de diverses empreses i institucions que d’altra manera, pot ser no sabrien o no veurien del tot viable la seva vinculació en promoure pràctiques socialment desitjables. A través dels seus descomptes i premis poden posar el seu granet de sorra en aquest procés. 

Estarem a l’expectativa de veure com avança aquesta iniciativa i desitgem que sigui capaç d’incloure el màxim ventall d’entitats. La seva màxima riquesa, indubtablement, serà la capacitat de connectar espais i persones que encara no han trobat la manera de compartir la seva voluntat de construir una societat millor. 

l’Optimista

A falta d’idees, Opcions!

Quantes vegades hem entrat en aquell espiral  de conversa de cafè, de discussions agitades o de reflexions reposades en les que l’única idea que en resulta inqüestionable és la suma d’efectes negatius del sistema en el que vivim. De la nocivitat inherent al conjunt d’institucions i estructures que vertebren la manera en com ens relacionem i a través de les quals intentem desenvolupar-nos i satisfer les nostres necessitats.

Sovint clausurem aquestes voltes discursives amb un gran interrogant, amb aquelles preguntes que delaten per una banda la nostra manca d’imaginació, i per l’altra la seducció d’aquest horitzó ideal on ens veiem inserits en una vida còmoda i plaent. Quina alternativa hi ha? Tornar enrere? Viure com l’home de Cromanyó?

Aquestes i altres preguntes acaben ressonant sense resposta en l’ambient, suavitzades per algun glop de cervesa o cafè, o fins i tot, davant la frustració i l’incomoditat d’aquestes el moment arriba a quedar trencat per algun tipus d’enfrontament verbal o físic.

opcions

D’aquest espai de dubtes i necessitat informativa, neix ara ja fa més de 10 anys la Revista Opcions. Una proposta sorgida del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC), fonamentada en la convicció que cal “trobar altres formes de viures – en el sentit més ampli de la paraula – que siguin sostenibles i humanament satisfactòries”. Podeu consultar el seu plantejament per a aquesta publicació aquí.

En aquest sentit, destaquem amb entusiasme la proposta que ens fan en el darrer número de la revista on ens presenten un fantàstic catàleg sobre propostes d’economies comunitàries i col·laboratives arreu de l’estat. Val la pena dedicar una estona a llegir aquest resum plagat de bones idees i de les quals tothom en pot prendre nota.

Cada vegada queden menys excuses, més enllà de la nostra voluntat, que ens permetin defugir del nostre deure de prendre part en un canvi que més que desitjable, ha esdevingut necessari.  D’opcions, no en falten. 

l’Optimista

Mieres: La Màgia de l’Intercanvi

Aquest Diumenge 10 de Novembre, Mieres s’ha convertit, un any més, en la data de referència de la cultura de l’intercanvi i del comerç fora de la lògica monetària. Centenars de parades han omplert tots els espais disponibles en els carrers i places d’aquesta petita població encaixonada en els fantàstics paisatges que ens condueixen del Pla de l’Estany a la Garrotxa.  Roba, productes agrícoles, preparats per menjar, eines en desús, electrodomèstics i un llarg etcètera d’opcions amb un denominador comú: no hi ha diners que ho puguin comprar.

cartell fira 1

Les Fires d’Intercanvi, les quals ocupen cada cop amb més normalitat i freqüència els espais públics de les nostres ciutats i pobles, són una espècie de “judici final” (o semifinal) per tot aquell munt d’objectes i utensilis que per una o altra raó han deixat de semblar-nos útils. I és en aquests escenaris on durant unes hores passen a formar de les fantasies i futurs potencials de centenars de persones.

En una part important dels casos, sigui per por al desús, sigui per la incapacitat de trobar quelcom pel qual intercanviar-ho que iguali el seu valor, o simplement pel fet que es tracti d’una andròmina a la qual ningú dels presents és capaç de traçar-li un futur, molts dels articles exposats tornaran a casa dins la caixa que els ha portat esperant la pròxima oportunitat.  Els menys afortunats deturaran el seu camí a la deixalleria, al pròxim contenidor o qui sap si a la cistella d’algun projecte social de redistribució de robes, joguines i de més.

D’altra banda, i en un nombre considerable d’ocasions, ja sigui de manera directa o implicant més d’una persona en la cadena d’intercanvis, aquelles peces que ja no crèiem útils esdevenen part d’una nova perspectiva d’oportunitats i utilitats i canvien de mans. A la vegada que cadascun dels propietaris materialitza el miracle de convertir allò que només ocupava espai en armaris i  trasters en quelcom que podrà prendre part activa en la seva quotidianitat.

Però la Fira d’Intercanvi de Mieres és bastant més que un espai d’intercanvi i d’estímul de la reutilització. Mieres és també un exemple engrescador de com no calen grans estructures ni grans inversions ni despeses econòmiques per organitzar esdeveniments que engresquin i mobilitzin nombres considerables de persones. Tot i no pagar cap tipus de quota per participar-hi, els participants poden establir la seva parada sense restricció (més enllà de al limitació de no acceptar €uros), gaudir d’una sopa de pedres, i poder ser espectadors de diversos espectacles artístics que esdevenen al llarg del dia. L’esperit de la Fira d’intercanvi s’impregna, i són poques (jo no en conec cap) les vegades que hi pot haver algun problema relacionat amb robatoris, trencadisses o desordre.

Sincerament cal agrair l’esforç del poble per organitzar any rere any aquesta cita. Resulta màgic contemplar com un pot arribar a convertir, després de diversos intercanvis, 500g de castanyes en un parell de bambes en perfecte estat talla 46 (aquest va ser el meu intercanvi més treballat).

Ja en van 28 i que duri. 

l’Optimista

 

Vivir Sin Empleo

Comencem la setmana recomenant el Blog de Julio Gisbert: www.vivirsinempleo.org. Un autèntic repàs a fons de les diferents xarxes de suport mutu, monedes socials i diferents propostes vinculades a l’Economia Solidària. No ho dubteu i dediqueu-hi una estona.

De segur que hi trobareu quelcom d’interessant i sorprenent!

l’Optimista

En efectiu o amb Bitcoin?

A través d’una sèrie d’articles d’@andreubarnils a Vilaweb: Bitcoin, els diners del Futur? i La increïble història dels Bitcoin descobreixo poc a poc aquesta moneda virtual i complementària a les monedes gestionades per les entitats bancàries centrals de les diverses entitats polítiques.

El més impactant de tot plegat resulta la progressió d’aquesta alternativa en les seves utilitats. Com senyala Barnils i les seves fonts, des de la seva creació, l’augment especialment en els Estats Units de la seva acceptació per diferents entitats comercials (i no només particulars) ha estat realment notable. Fins el punt que el gegant de les cadenes de hipermercats, Walmart, s’ha sumat a la llista i ha donat peu a l’acceptació d’aquesta moneda en els seus establiments.

bitcoin-620x350

Com ja hem relatat en alguns posts anteriors, a les nostres contrades ja existeixen diverses opcions de monedes complementàries que ens permeten articular les nostres relacions de consum d’una manera diferent a l’exigida per l’euro. Prenent un rol decisiu en les normes que regeixin els intercanvis, reapropiant-se del procés de creació i gestió de la moneda, retornant a les bases el dret a decidir de manera directa. Tan en els casos de l’Ecoxarxa com dels Banc dels Temps observem clarament que el topall que limita amb més contundència l’expansió d’aquestes opcions és l’introducció del seu valor de canvi en les entitats comercials “convencionals”: mercats, botigues diverses, serveis professionals, etc.

Si bé podríem remarcar la manca d’una perspectiva social darrera l’expansió dels bitcoin, doncs aquests es regeixen per una sèrie de mecanismes i sistemes elaborats de manera particular i individual, a la vegada que no representen una alternativa per aquells qui no tenen accés a les “tecnologies de l’informació”, caldrà està ben atents com aquestes són capaces d’erigir-se a una alternativa consolidada a l’ús de les monedes oficials, així com si el sistema és capaç d’evitar l’acumulació i afavorir la redistribució de recursos. Doncs en el cas contrari, ens trobaríem davant la construcció d’un sistema paral·lel que acabaria generant les mateixes mancances que l’actual.

Un cop més ens trobem davant l’experimentació socioeconòmica d’una societat que no troba la possibilitat de satisfer les seves relacions socials a través dels diners. L’aposta de Walmart per obrir les portes a les Bitcoin ens permetrà seguint posant a proba la viabilitat de les noves propostes que sorgeixen lluny dels centres de poder i dels representants democràtics. En prendrem nota, i esperem que els comerços del nostre país aviat prenguin la valentia d’obrir-se a aquesta nova economia.

l’Optimista

 

 

 

 

 

És la Política, estúpid!

Després de llegir la resposta de Som Energia a la Reforma Energètica espanyola, un no pot evitar, una vegada més, reversionar aquesta màxima de la campanya que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca: és la Política, estúpid!

Mentre la pista central del circ mediàtic es centra en els anars i venir d’escàndols i corrupteles diverses, entre papers, sobres i palaus, el Congrés dels Diputats no detura la seva feina. Enmig d’aquest batibull d’acusacions indiscriminades i la cortina de fum que la corrupció li brinda, les formacions polítiques no dubten en aprobar diverses mesures que ben aviat notarem en les nostres butxaques i que garanteixen que l’estat de qüestions tan fonamentals com l’Energia quedin ben anclades en un marc que no deixa gaires opcions d’encaminar un futur més sostenible.

I com no podia ser d’una altra manera, un cop més ens trobem en un altre cas de pràctiques opaques i que impedeixen la possibilitat d’accedir a unes dades que sí que ens permetrien d’escollir una o altra via per intentar solucionar les dificultats que giren entorn de la qüestió energètica.

Una vegada més opacitat, una vegada més obstrucció a les alternatives i un cop més pràctiques legislatives que defugen de qualsevol argument racional i que només són comprensibles des de l’òptica  del clientelisme i l’amiguisme desvergonyit entre certes forces polítiques i determinats sectors de l’empresariat. Com sempre però el discurs oficial defuig la nociva pràctica de donar la cara i fomentar el debat públic.

Davant d’aquesta nova mostra de menyspreu cap a ciutadania i l’interès públic, cada cop són menys els dubtes que poden restar davant la necessitat de desconfiar de manera clara dels Partits Polítics i d’apostar de manera decidida per propostes econòmiques, polítiques, energètiques , etc que lluny d’oferir solucions definitives i programes que ens durant a l’utopia, ens permeten dur a terme un acostament als mecanismes de decisió que ens permetrant desenvolupar noves pràctiques i nous models en els que siguin les nostres veus les que en marquin el seu esdevenir.

l’Optimista

El Restaurant del Temps.

A través de les xarxes socials arribo a un article de “el Periódico” que ens presenta una inciativa  de Terrassa promoguda per  l’ALEI (la xarxa de 31 entitats inclusives del tercer sector de Terrassa), l’Ajuntament, i té el finançament de la Fundació La Marató de TV3, el suport de Càritas i la col·laboració de la colla castellera Minyons de Terrassa.

La Trobada és un restaurant que incorpora l’economia solidària en la seva esctructura de funcionament i gestió.  Per una banda es tracta d’un local on es serveixen menús a preus assequibles (6’50€ menú) per a qualsevol persona que vulgui consumir-hi. Per l’altra, també permet la possibilitat de finançar l’àpat a través de l’intercanvi via eines com el banc del temps. És a dir, intercanvien el menjar per força de treball en la jornada laboral del local.

capçalera blog

És una autèntica meravella observar un projecte capaç d’articular tantes perspectives d’institucions, entitats i persones, les quals van més enllà dels projectes de caritat i assistencialisme que no aporten recursos nous als receptors i que solen generar dinàmiques d’estancament i d’adaptació al rol de “receptor incapaç”. Propostes d’aquest estil “reforcen la confiança en ells (usuaris) i en la societat —s’apoderen—, com a alternativa complementària a l’assistencialisme. La convivència —la trobada— dels dos mons els permet experimentar i poder replicar la força transformadora de la cooperació per combatre la desigualtat: tots dos hi afronten plegats un problema també compartit.”

Mentre les estructures estatals es veuen incapaces de donar resposta a la pressió del FMI i la Unió Europea, claudicant i agenollant-se davant les demandes de desmantellament del sector públic, és encoratgedor observar la capacitat de resposta de la ciutadania. La voluntat de trobar noves vies per evitar que el procés d’individualització i d’afebliment dels vincles socials segueixi avançant. Recuperant aquella veu que el Maig del ’68 ens deixà en algun dels reductes de la nostra consciència cada cop més aviolentada pels mitjans de comunicació:

La imaginació al Poder.

l’Optimista

Stop! Rodando el Cambio

Aquesta setmana aprofitem l’espai de l’Optimista.cat per fer-vos arribar la proposta documental dirigida per Alba González de Molina Soler i Blanca Ordóñez de Tena. 

img_6190

Durant 90′, l’equip d’aquest projecte cinematogràfic viatjarà al llarg i ample de la Península Ibèrica i alguns raconets francesos per descobrir el significat de les paraules “Decreixement”, “Neorural”, “Permacultura”, “EcoAldea”, “Economia Solidària i “Agricultura Ecològica”.  

No perdeu l’oportunitat d’empapar-vos de els propostes i iniciatives que des de fa més anys dels que ens pensem es duen a terme en el nostre territori i més a propo del que ens creiem.  Stop! Rodando el Cambio!

 

l’Optimista

La Societat Existeix, ho sento Margaret.

Com és habitual quan es mor algun personatge públic que va marcar de manera intensa algun període de la història, aquests dies trobem en diversos mitjans una àmplia mostra d’alguns d’aquests fets que van marcar d’una o altra manera l’existència d’aquest personatge en la memòria col·lectiva. Margaret Thatcher ha mort i molts es centren en l’anàlisis de la seva vida política, del seu rol actiu vers la lluita contra els sindicats i tot allò que fés ferum a drets socials.

descarga Del reguitzell de cites que Thatcher ens va deixar en vida, la que més em va impactar la primera vegada que la vaig llegir fou “no existeix la societat, només homes i dones i famílies”. I per tant, des d’aquesta òptica, tot allò que intentés defensar un interés fonamentat en l’existència d’un col·lectiu o quelcom que englobés més que els individus i les famíles, era innecessari. Com de manera molt contundent desgrana la Doctrina del Shock de Klein, aquesta visió del Món fonamentada en unitats desvinculades les unes de les altres, entre les quals les relacions que s’estableixen no requereixen d’altra recurs que els diners per viure , està vivint un procés d’expansió intensiu a través de guerres, desastres naturals i d’altres “shocks”. 

Afortunadament, aquests mateixos shocks, aquestes crisis, ens estant demostrant que Thatcher s’equivocava, que l’humà no és un ens solitari i individualista. Tot el contrari, és un animal gregari, social, que crea vincles de simpatia, amor i odi vers els seus congèneres. I que aquests llaços afectius el condueixen a dibuixar un o altre tipus d’ordres grupals a través dels quals intenta satisfer les seves necessitats. Les crisis ens estant ensenyant que els diners són un recurs limitat, i que la seva utilització com a motor d’interrelació social és profundament limitada. Doncs la seva presència en el si de les nostres vides depèn d’unes poques mans, d’unes poques institucions que no responen a res més que el seu interés lucratiu i particular.

La Crisis ens està recordant que som molt més que un individu, que formem part d’un teixit humà molt més extens que les fronteres de les nostres pells. I és gràcies això i no gràcies a cap tipus de política ni proposta empresarial que les estadístiques oficials no ens poden explicar perquè tot i l’atur desmesurat la gent segueix tirant endavant, doncs l’ajuda i el suport mutu no es poden quantificar, no tenen equivalència en € ni cotitzen a borsa. Monedes socialsbancs del tempsplataformes i moviments socials diversos… són una mostra representativa d’allò que Margaret Thatcher no és que no veiés, sinó que volia eliminar: La Societat.

Encara que s’equivocava, no només podem afirmar amb rotunditat que existeix, sinó que tota aquesta convulsivitat està resultant ser aquella sacsejada, aquella massatge cardiovascular d’última hora que necessitava per retrobar-se el pols i aixecar-se amb força.  La Societat és viva i no té cap intenció de deixar-se enfonsar. 

l’Optimista