L’aparell excretor

Segurament no es tracta de la part del nostre cos que més valorem. De fet, potser és un dels sistemes que ens composen que més ens incomoda. Ens incomoda quan el sentim, quan es remou, quan intentem frenar-lo però no trobem la manera. Ens incomoda el que sorgeix del seu interior -del nostre-, les seves pudors… Rebutgem ràpid tot el que aquest aparell produeix i tan ràpid com podem estirem de la cadena i esperem oblidar-ho ràpid, que la tassa torni a estar buida i neta, que ningú mai sàpiga que he estat capaç de generar una cosa tan desagradable. 

Defecar pot ser una activitat malolorosa i aparentment bruta, però del que no hi ha cap dubte és que alleuja. Relaxa perquè és l’exercici que ens permet desfer-nos dels residus, d’allò que a dins nostre no s’aprofitava i que si no era expulsat acabaria per podrir-s’hi i generar d’altres efectes nocius. I és per això que malgrat tot, el cagar té certa càrrega de plaer.

images

En el nostre sistema polític, econòmic i social també necessitem d’un mecanisme que faciliti aquest procés. Com en el nostre cos, en el si d’una societat és inevitable que fruit d’errors, d’activitats, d’accidents i de males pràctiques es generin amb regularitat residus. Qui diu residus parla de delinqüència, de corrupció,  de discriminació, d’hàbits que generen malestar, etc. I tot i que l’esforç primordial ha de focalitzar-se en la reducció i prevenció d’aquestes deixalles, també s’ha d’admetre que sempre se’n generaran, que són un fruit propi de la nostra activitat -com ho són els excrements vers la nostra alimentació-.  Per tant, el que necessitem de totes maneres és un bon aparell excretor, un sistema que ens permeti agafar tot allò que ha generat productes nocius i expulsar-lo, recollir-lo i reciclar-lo.

En la mesura en que les institucions no són capaces d’extreure tots aquells elements que són clarament nocius: polítics corruptes, empresaris evasors, etc. L’únic que s’esdevé és que allò es podreix en el seu interior. I el que en el seu moment només era un constipat intestinal pot acabar degenerant en una afecció molt més greu.

Això sempre i quan, aquest tipus d’elements de rebuig siguin una petita proporció respecte els beneficis que genera. Si el sistema genera molta més brossa que no resultats: ocupació, serveis públics, benestar… Potser no serà suficient en articular un bon sistema de gestió de residus, potser serà possible millorar-ne els resultats reformant tot el seu procés de producció i les seves estratègies -creixement econòmic, priorització dels criteris econòmics, regulació en favor de les grans iniciatives empresarials-.

Potser ens cal això, un gran pet i fer net. Qui sap si després trobaríem alguna alternativa millor, almenys, el que és probable és que ens quedaríem ben descansats i alleugerits.  

l’Optimista

Més enllà de la comptabilitat

Un cop més arriba la campanya de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) per promoure l’ús del Balanç Social a totes aquelles organitzacions -comercials, entitats, administracions, moviments…- que vulguin valorar la seva iniciativa més enllà del criteri econòmic. 

postalbs_pruna

Ensenya el cor s’estrena aquest mes de març i centrarà la seva activitat en fer arribar al màxim de participants aquesta eina que permet establir nous paràmetres a l’hora de valorar la nostra feina com a organització. Ja sigui per motivar i orientar les nostres inquietuds en la direcció d’assolir una entitat responsable en sentits més amplis que els lucratius o per ajudar a la ciutadania i als consumidors a distingir entre projectes i ofertes mostrant quins gaudeixen d’una sensibilitat més àmplia.

El Balanç Social constata i dona fe d’un procés que tot i la seva discreció no es detura: una altra economia prèn forma cada dia. Un altre model que sense por a haver de conviure amb el capitalisme contemporani engega iniciatives que busquen quelcom més que la sostenibilitat econòmica. Un model que es preocupa pels tipus organitzatius més enllà de l’eficàcia i l’eficiència, que atèn la seva responsabiltiat social des de la seva estructura i finançament i no desde les accions paliatives de la responsabilitat social corporativa, un model que integra la cura del medi ambient en totes les seves vessants. I el més important: un model creixent que sap que encara li queda camí per recórrer i que necessita d’un mapa, d’una guia orientativa que el recolzi a l’hora de reflexionar sobre el seu present i de projectar-se en el futur. No només per examinar-se per a la millora pròpia sinó també per establir una via comuna per a tothom qui encara no ha fet el pas i dubte de si prendre’l.

L’economia solidària creix i sense dubtar-ho comença a teixir vincles entre totes les propostes que sorgeixen en el territori, Pam a Pam, sense deturar-se però sense cap mena de pressa, fent seva la dita aquella que deia “vamos despacio porque vamos lejos”. No és que una altra economia sigui possible, és que ja existeix.

l’Optimista

En todas as mans

A través d’aquest article descobreixo el projecte documental En todas as mansel qual es troba en fase de finançament a través d’un procés de micromecenatge que podreu trobar aquí. Aquesta proposta dirigeix al focus a una realitat per molts de nosaltres desconeguda com és la gestió i titularitat comunal del territori a Galicia: los montes vecinales.

entodas_03_mr

“Seas de donde vives, ya formas parte del monte, ya teis dereito del monte, ya eres propietario del monte. Ser comuneiro es ser, sentirse de donde vives.” Amb aquestes paraules podríem resumir ràpidament el que implica aquest model en contraposició a les titularitats privades i públiques a les que hem acomodat la nostra vida diària. Per participar de la gestió de l’espai i decidir-ne les funcions i els profits que se’n treuen només has de viure-hi i voler-hi participar. No hi ha titularitats personals, ni entitats dirigides per institucions més enllà del consell escollit per cada assemblea on hi pot participar tothom qui hi viu. Independentment del lloc d’origen.  

Davant la ineficiència social que la propietat privada i pública ha generat en termes de prestació i regulació d’alguns serveis i bens com puguin ser els de l’habitatge, energia, aigua, etc. Rescatar nocions com el bé comú i descobrir de nou hàbits i estratègies de regulació i gestió dels nostres recursos és un exercici imprescindible per aspirar a construir un país millor.

Hi ha vida més enllà del meu, el teu i de l’estat. Ja sabem que aquestes nocions ens han portat a monetaritzar aspectes del nostre entorn que són simplement inquantificables -per molt que alguns economistes s’hi capfiquin- i que, poc a poc, rius, camps i muntanyes, el nostre territori en general, ha esdevingut un element que ens costa d’apreciar més enllà del seu valor lúdic i de lleure. 

Estratègies com les que intenta mostrar aquest documental ens proposen no només buscar lògiques que distribueixin i gestionin de manera eficaç i eficient, sinó que a més generin altres valors com la participació i la corresponsabilitat en tot allò que forma part del nostre entorn.

És moment d’investigar, recuperar i experimentar, entre totes les mans.

l’Optimista

…o el projecte de la teva vida!

El cap de setmana del 24-26 d’octubre ha acollit la 3era edició de la Fira d’Economia Solidària que organitza la XES. Al llarg d’aquests tres dies, el recinte de la Fabra i Coats de Barcelona ha acollit desenes d’activitats i vora dos-cents expositors que no han fet més que constatar el bon estat de salut d’aquest moviment.

L’economia solidària és un pas més d’aquest corrent d’iniciatives i projectes que no deixa de demostrar i proposar un model que es preocupa per satisfer necessitats i generar recursos, i fer-ho canviant l’ordre de les prioritats a les que el sistema dominant actual ens té acostumats. Canviant el lucre – tòtem indispensable de la iniciativa empresarial capitalista- per altres valors que aporten molt més que beneficis particulars i minoritaris. La cerca de models de gestió democràtics – participatius  i una conducta responsable vers la seva activitat dins la societat i l’entorn en el que es desenvolupen caracteritzen els carrils que guien la seva acció.

No deixeu de donar un cop d’ull a aquest video resum de la darrera edició de la fira per tenir una mica més d’idees sobre tot allò que engloba aquesta xarxa que no deixa de teixir nous vincles i que tant de bo, aviat, sigui capaç d’apropiar-se de la paraula Economia i nodrir-la de tots aquests trets que mai hauria d’haver perdut. 

l’Optimista

Futbol, l’excepció que confirma la regla?

Habitualment escoltem i fins i tot reproduïm aquell discurs o teoria que parla sobre la impossibilitat de tirar endavant certs projectes de caire social, científic o artístic perquè no són capaços de generar prous recursos per si mateix. Diuen les males llengües que, al ser deficitària està condemnada a esdevenir una activitat marginal o en tot cas subetidada a la caritat o la voluntat d’uns pocs.

No costa massa estar d’acord en el principi fonamental d’aquesta teoria: d’on no n’hi ha no en raja. Ara bé, el fet que per si sola no produeixi els recursos materials necessaris per sostenir-se, no implica que no es puguin emprar els recursos d’altres activitats més productives per finançar-ne d’altres de necessàries però menys lucratives. I si hi ha un exemple que mostra amb contundència com hi ha esdeveniments que sense generar el que gasten es mantenen i ocupen espais centrals de la nostra realitat quotidiana, aquest és indubtablement el futbol.

images

No hi ha un sol equip de futbol professional d’aquest país que no tingui una quantitat de deutes més que considerable, tan amb entitats privades com amb administracions públiques. Si durant anys i anys els clubs han acumulat i segueixen acumulant en molts casos un volum important de deute, com és que segueixen ocupant una part fonamental de la nostra realitat quotidiana? Sí sí, la resposta és òbvia i clara, és la voluntat i l’interés de tothom qui en forma part d’aquests cercles el que aconsegueix que aquest fet no esfondri aquest espectacle de masses. I per descomptat, el fet que aquestes persones amb tal determinació gaudeixen de l’accés a les fonts de finançament i dels ens que haurien de regular-los. 

M’agradaria saber quin projectes i quines possibilitats serien capaces d’obrir totes aquelles persones afectades per la màxima nombrada al principi del post i per la qual no poden guanyar-se la vida dignament duent a terme les seves competències. M’encantaria saber el que serien capaces de fer amb tal possibilitat d’endeutament, amb la tranquilitat de saber que ningú els exigirà més del que puguin en cada moment. I per descomptat, em fascinaria veure com els mitjans de comunicació i les institucions públiques reverencien i atenen als científics, artistes i treballadors socials del nostre país com veneren als futbolistes. 

l’Optimista

Què faries si..?

Quantes vegades hem hagut de pronunciar i/o escoltar aquest argument sí, potser seria millor fer això o allò però la feina és la feina, i si em paguen és el que em toca. Encara que ens desagradi el què i el com de la tasca a la que ens referim, manifestant fins a l’extrem la disposició de molts de nosaltres a renunciar a certa integritat per tal d’obtenir aquells recursos imprescindibles per (sub)existir.

Si bé és cert que no podem obviar la pressió per trobar vies que sostinguin les nostres necessitats materials més primàries -i les no tan primàries també- qui sap si també seria pertinent replantejar-nos el com ens organitzem per tal de presentar una manera de resoldre-les de manera efectiva i sense haver de trepitjar el nostre entorn així com les nostres creences i valors. Fins ara el reconeixement de les nostres tasques s’ha vist discriminat en funció de les decisions i la voluntat d’una minoria amb capacitat d’incidir de manera protagonista en el mercat laboral. Una estratègia que ha generat una percepció del treball basada en que hi ha feines més importants/exigents que d’altres i que aquestes mereixen un reconeixement salarial major. Perquè s’ho mereixen.  Òbviament, tot plegat acaba desembocant en una cursa per intentar assolir aquests llocs necessaris i una naturalització del fet que alguns no tinguin accés a una vida còmoda com la dels escollits doncs no són tan importants. Condicionant, de pas, el plantejament personal que un pugui fer sobre què vol fer i quina és la seva vocació.

I si el repartiment delso-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook diners no depengués del tipus feina o la tasca que realitzéssim? I si independentment del lloc de treball i la responsabilitat assumida tothom guanyés el mateix? Si a les úniques preguntes que haguessis de respondre sobre la teva ocupació depenguessin quasi exclusivament de la teva voluntat i no de la relació d’aquesta amb les teves expectatives materials?  Què faries si tinguessis la certesa que mai et faltarà de res, que sempre tindràs els recursos materials per mantenir-te i desenvolupar-te?

Segurament, algunes persones pensaran que així ningú faria res, que tothom restaria gratant-se la panxa tot el dia esperant i que ningú voldria assumir cap de les feines productives necessàries per sostenir-nos. I probablement, tothom treballaria menys ja que avui molts treballen més del que desitjarien i menys del que necessiten per sentir-se materialment segurs. Però això en cap cas disminuiria la nostra capacitat d’abastir-nos doncs simplement generaria un repartiment de la feina.

Si sabessis que demà no et faltarà un sou, què faries? Realment et quedaries immòbil a casa veient-les passar? Sincerament et despreocuparies de col·laborar en un sistema que et permet aquesta llibertat i comoditat?

Sembla clar que ens caldria una gran dosis de didàctica per aprendre a gestionar tots els reptes que aquest escenari ens plantejaria, encara que em costaria de creure que aquest hipotètic sistema generés una colla d’apàtics i d’aturats sense opcions a desenvolupar-se. Això ja ho ha aconseguit el sistema actual. 

l’Optimista

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista

L’Àbac, el valor de la Participació.

Des del Món de la Moneda Social ja fa temps que es treballa per la difusió d’un tipus de relacions d’intercanvi on s’afavoreixi el consum de proximitat i l’acostament de la presa de decisions sobre les normes que regulen aquests intercanvis i els valors que les motiven. Incentivant l’intercanvi entre persones properes i impulsant conductes que permetin que els beneficis d’aquestes relacions comercials es quedin en aquest àmbit pròxim i sigui més fàcil estimular-ne una inversió en el mateix espai on s’ha generat aquesta activitat. Promovent així, que el valor generat sigui útil per generar-ne més en el nostre entorn i facilitar-ne el control, evitant així que el resultat de les nostres tasques de producció i consum acabin incrementant el crèdit d’unes mans alienes a la comunitat que inverteixin aquests rendiments en altres activitats socialment indesitjables com poden ser l’explotació laboral en d’altres països, implicació en indústria relacionada en conflictes bèl·lics, danys ambientals, etc.

àbac

Sembla que aquest impuls que poc a poc va obrint nous espais en la nostra societat, ha anat impregnant també alguna de les marques habituals dels carrers de les nostres ciutats com és Abacus CooperativaAmb el naixement de l’Àbac, aquesta empresa ha donat un pas més en la línia d’incentivar la participació i el consum dels seus socis en el seu espai. Si fins ara, com a membre gaudies d’uns preus reduïts i de la ja habitual acumulació de punts bescanviables, amb la creació d’aquesta moneda, a més de gaudir d’aquests avantatges veus reconegut el teu interès i implicació en el funcionament de la cooperativa.

Seguint una lògica semblant a la de la moneda social, Abacus avança en la voluntat d’estimular els seus socis cap a un rol més protagonista en l’empresa per tal de construir un servei més afí a les seves necessitats i de retruc augmentar-ne el consum. Dotant a la vegada, d’un instrument que retorni també materialment el valor de la participació, entenent que aquesta, per si sola, és un valor fonamental sense el qual la cooperativa perd el seu valor afegit.

Continuarem atents al desenvolupament d’aquesta iniciativa i observarem si segueix estenent-se en d’altres empreses i àmbits. Sense conèixer amb profunditat el model empresarial i les seves condicions, no valorarem el paper d’Abacus Cooperativa com a empresa. Encara que per això, no deixarem de reconèixer la voluntat de millorar el seu funcionament i estimular-ne la participació.

l’Optimista

Optimistes? No, Cínics.

Després de la publicació de les dades de l’EPA del darrer trimestre de 2013, així com les reaccions d’alguns mitjans i representants del partit del Govern Espanyol. Un no pot arribar a entendre com s’ha arribat al nivell de menyspreu i desconsideració per part dels dirigents polítics vers les aptituds i les capacitats intel·lectuals de la població. És tanta la impunitat i la omnipotència que senten? És certa aquesta intuició que tenen? 

descarga

Sigui com sigui, el que no deixa de sorprendre’m com a ciutadà és la desvergonya amb la que dia rera dia surten amb missatges que es contradiuen de manera contundent amb la realitat. Missatges d’optimisme diuen, d’intentar veure el got mig ple. Encara que personalment, més aviat considero que es dediquen a posar a la pràctica aquella màxima Goebbeliana: Repeteix una mentida mil cops i esdevindrà veritat.

La situació que viu el mercat laboral espanyol és que des de fa 6 anys es destrueixen llocs de treball i la població activa (gent que pot i vol treballar) disminueix. I que la minsa quantitat que assoleix el repte d’entrar en el món laboral, ho fa en condicions de temporalitat cada cop més precària, o com dirien els gurús de l’economia: flexible.

Cada cop resulta més obvi que cal resetejar les institucions que articulen el nostre país, i afortunadament, no deixen d’aparéixer mostres d’una societat que no espera i ja ha donat el tret de sortida cap a la configuració d’aquests nous espais. La pregunta ara ja no és si les institucions actuals poden reformar-se o si encara tenen vigència. L’incògnita rau en encertar quan prendran consciència del cinisme amb el que actuen, o en tot cas, si ja en són conscients, quan de malestar haurem d’acumular els ciutadans per emprendre un acte de força (espero i desitjo no violenta) i dir clarament prou. 

l’Optimista

 

 

Plats buits, Contenidors plens

Les dades són contundents: la FAO indica que a nivell mundial produïm aliments per cobrir les necessitats de 12000 milions d’individus, i per altra banda, 1 de cada 7 passen gana. A nivell de Catalunya, més de 260000 tones d’aliments que es podrien aprofitar acaben a les escombraries. Aquestes i d’altres xifres  les trobem en un interessant article de la Virtudes Pérez en el PuntAvui de la mà d’@esthervivas.

Mentre avui en dia, discursos d’arrel malthusiana segueixen mantenint el seu pes, carregant sobre la superpoblació d’alguns indrets del planeta i la incapacitat de generar recursos per a tots ells, aquestes dades no fluixegen a l’hora de senyalar de manera contundent que el problema fonamental és la distribució dels recursos. Un cop més.

En tots i cadascun dels passos del circuit agroalimentari, hi ha una xifra gens menyspreable d’aliments que queden exclosos de la venda i l’accés als ciutadans. Constantment, grans quantitats de menjar són eliminats de la roda i enviats a les deixalles per no cumplir determinats criteris de “qualitat”. És la lògica de l’actual sistema de producció capitalista, si no es pot acumular i vendre per diners, es llença. 

1002917_548826635192710_52903379_n

Davant d’aquesta realitat cada cop més crua i cruel, la societat torna a prendre la davantera i s’autoorganitza per donar resposta a les seves inquietuds. El seu impacte no podrà ser el de les institucions estatals, però és possible que el seu exemple motivi algun pla de major abast, o en el millor dels casos, empenyi a d’altres grups de ciutadans a buscar solucions de manera autogestionada.

En l’àmbit català, trobarem un bon grapat de recursos a nivell individual i de propostes col·lectives en el portal De menjar no en llencem ni mica. Val la pena donar-hi un cop d’ull i prendre consciència de tots els passos, petits i grans, que podem donar per no seguir participant d’aquest malbaratament.

En el context gironí, el pròxim Dissabte 16 de Novembre, l’Associació Naturalista de Girona, juntament amb Càritas, Escudella Solidària i la Fundació Ramón Noguera, ens convoquen a un àpat per donar impuls a noves mobilitzacions i sensibilitzar a la població. La Manduca no Caduca serà un dinar popular cuinat amb productes recuperats, aliments que no s’han pogut/volgut vendre. Per participar-hi com a comensal el preu serà una donació d’aliments de llarga conservació que aniran destinats a Càritas i Escudella Solidària.

Si voleu donar-hi un cop de mà a nivell organitzatiu-logístic no dubteu en posar-vos-hi en contacte a info@naturalistesgirona.org.

Un cop més, és la pretesa eficiència del sistema qui genera plats buits i contenidors plens, i un cop més és la voluntat de la societat la que intenta equilibrar tot aquest sense sentit.

l’Optimista