Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot.

Pas a pas, debat a debat.  Tota aquesta xarxa que avui es situa sota el paraigües del que molts anomenem l’Economia Solidària ha viscut amb l’oposició constant d’aquelles veus sense imaginació que negaven les seves possibilitats: Tenir en compte el medi ambient només augmenta les despeses de producció, treure els diners de la Caixa?, és normal que se’n vagin a produir a la Xina… I així anar sumant i acumulant dubtes, aglutinant excuses per evitar prendre un grau de responsabilitat més alt sobre les nostres opcions de consum i els seus efectes. 

Exemple a exemple, som molts i seguim creixent. En front de tot aquest esceptiscisme els fets han passat per sobre de tot interrogant. Només cal mencionar “economia solidària” ” economia del bé comú” o qualsevol altra barreja similar de mots i descobrireu que el catàleg de projectes i iniciatives que inunden el nostre territori és més que significatiu. Un cop més però, sempre hi ha un però extra, una raó plus per evitar prendre un rol més actiu: i com les trobo? és més còmode deixar-se portar per la publicitat i les cadenes de consum convencionals. 

logoweb

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot. Una nova resposta -segur que no serà la darrera-, una nova proposta per seguir posant sobre la taula que recolzar una producció i un comerç amb valors i preocupats per alguna cosa més que el lucre és més que una possibilitat. Pam a Pam és molt més que un mapa de recursos vinculats amb l’economia solidària. És un esforç de treball col·laboratiu d’enxarxar colze a colze tots els petits i grans esforços que es reprodueixen a casa nostra. És una eina per progressar, per millorar les nostres iniciatives, per conèixer tot un nou esquema de criteris i qüestions que val la pena tenir en compte per construir una societat millor des de l’economia. Pam a Pam permet al consumidor descobrir de manera ràpida i efectiva les opcions de les que disposa, així com facilita als agents econòmics una eina per avaluar la seva feina i saber què pot millorar, a la vegada que roman en contacte amb tota aquella gent que intenta proposar un model de negoci sensible a alguna cosa més que els diners.

Entra i descobreix quins són aquests punts que comencen a teixir xarxes econòmiques més justes i responsables. Si en trobes a faltar alguna no dubtis en col·laborar-hi i aportar-hi noves localitzacions.

l’Optimista

Carta a l’amant furtiu

Primer de tot, voldria dir-te que t’entenc, que no em costa posar-me en el teu lloc. Jo fa vora dos anys que la festejo i encara avui em puja els colors mirar-la -mirar-nos- de fit a fit. Em resulten obvis els impulsos que t’han portat a sentir aquesta necessitat d’acostar-t’hi, a deixar-te guanyar per la temptació d’acariciar-la, doncs no hi ha dia ni matí que no la miri o me la imagini al despertar-me.

Tampoc t’enganyaré ni em mentiré dient que m’és igual saber dels vostres encontres clandestins. Seria ocultar que el nostre vincle és tan fort i valuós que perillosament m’acosta al sentiment de propietat. Sí, em rebenta saber que hi ha algú més que la ronda,  que li recita paraules boniques -m’agrada creure que ho fas, s’ho mereix- , que es beneficia d’aquesta bellesa tan intensa que alimenta.

07062013117

Encara que aquesta no vol ser una missiva carregada d’amenaces ni molt menys busca obrir una lluita de galls testosterònics farcida de paraules gruixudes i malsonants. Al contrari, aquesta és una invitació en tota regla. Una invitació a fer que aquesta horta sigui alguna cosa més que allò que un dia vas descobrir enmig d’aquell descampat. A aprendre a cuidar-la i a estimar-la des d’un principi bàsic i fonamental: entre tothom i per tothom. Si jo estiro fort per aquí, i tu estires fort per allà, l’horta s’acabarà. Ni tu en podràs gaudir, ni jo hi podré seguir sembrant.

Si bé entenc que aquestes paraules et costin de digerir, així com a mi se’m fa difícil obrir aquest idil·li als altres, segurament estarem d’acord en que ambdós ens vam enamorar d’ella mentre aquesta es desenvolupava lliure i sense exclusivitat. Quan creixia i es mostrava exhuberant, sense barreres, incapaç de fer-li un lleig a ningú. De manera que confio en que sabràs comprendre, com he hagut d’entendre jo, que en la mesura en que els qui l’abracem actuem de manera esquerpa i egoista, d’amagat i sense contemplar el valor d’allò comú, només podrem construir un espai apte per disputes i malestars. Mentre que si ens entreguem a una relació sincera i transparent mai haurem de patir per gaudir de la seva generositat. 

Així que restes convidat, benvolgut amant furtiu d’aquest raconet de la ciutat, a desfer-te de la por i les conductes mesquines, i a ajudar-nos a fer més gran encara, el valor i l’atracció d’una horta que per ara és un privilegi d’uns pocs.

l’Optimista

La màgia del 9N

Una vegada més, i no en van poques, riuades i riuades de persones s’han llençat al carrer per expressar que Catalunya no és només un territori sinó una societat/comunitat. És un col·lectiu de ciutadanes i ciutadans que es reconeixen com a part d’un subjecte més gran -país, nació…-. Un subjecte que no està satisfet amb la seva relació amb Espanya -aquest sac on hi tirem tot allò que no ens agrada- i que exigeix un mecanisme per redefinir-la.

vot

Sovint apareixen i es comenten reflexions entorn de com és possible que davant la infructuositat de tots aquests esdeveniments, dels resultats inherts -en termes d’impacte en la relació entre Cat i Esp – de les mobilitzacions i de la incapacitat dels polítics de prendre un rol de lideratge i corresponsabilització ferma davant la ciutadania no hi hagin escalades de tensió i/o violència entre la ciutadania. Com pot ser que davant l’immobilisme generalitzat de totes les parts implicades, excepte la ciutadania catalana, tot segueixi generant una i altra vegada el mateix: més mobilitzacions diverses (Mani-via-V-9N).

No cal dir que la resposta oficial i mediàtica i la que haureu trobat ràpidament és clara: som un poble pacífic, civilitzat, modèlic i festiu i tots els qualificatius meravellosos que us sorgeixin.

Personalment em pregunto si és la independència/dret a decidir el que mou la gent a participar? l’objectiu de totes aquestes fites és assolir-ho? Si és així, perquè després d’anys d’acció i manifestació la gent segueix mostrant-se més i més satisfeta de prendre part d’aquests esdeveniments en comptes de dubtar del seu valor?

Potser el que cerca la gent quan participa és exactament això, sentir-se part, viure l’alegria de sentir-se a dins d’aquest relat que ens atravessa cada dia. Encara que impliqui construir aquest concepte tant tendenciós al que anomem Espanya, encara que no ens permeti debatre amb tranquilitat i profunditat sobre els motius de les nostres desigualtats ni sobre el projecte de país. Potser és justament la força d’actuar en una escena que coincideix amb l’atesa pels mitjans de comunicació i els polítics, produint com ben poques vegades passa que sentim que existeix un vincle entre el nostre dia a dia i tot allò que es reprodueix en les pantalles. 

Sigui com sigui, el que segur que està assolint el “procés” és que una part de la ciutadania de Catalunya prengui contacte amb la màgia i l’energia que genera el fet de sentir-se part d’una història que la connecta amb un Món que semblava en un irreversible procés d’estancament i aïllament individual.

l’Optimista

Proposa el teu concert!

Imagina tenir la possibilitat de proposar el grup o artista musical que desitges que actuï a la teva ciutat, sabent, que si aquesta proposa és avalada per un nombre suficient de seguidores com tu aquest serà possible. Aquest és el fonament de Cooncert, una iniciativa de promoció de concerts afincada a Barcelona i que acaba d’estrenar conveni amb La Mirona.

A través de la seva web, tens la opció de registrar-te i donar a conèixer quines són les teves preferències sobre els artistes que voldríeu que vinguessin a tocar en algun escenari de la vostra ciutat. A partir d’aquí, serà l’interès que generi aquesta idea la que marcarà la diferència entre assolir o no l’objectiu de viure a casa el concert que fa temps que esperes.

HeaderLogo

El trencament de les barreres entre els assistents/seguidors/consumidors i les empreses que es dediquen a promoure i moure grups i artistes musicals arreu del Món suposa una primera fisura en aquest model global on hi ha poc espai a aquest rol decisori sinó tens prous diners. Òbviament, aquesta iniciativa no dona resposta al bloqueig que reben un bon nombre de projectes artístics que no aconsegueixen avançar degut a la falta de recolzament vers la indústria de la promoció de l’anomenada música comercial. Tot i així, suposa una bona eina per acostar als ciutadans a la programació d’espectacles de la seva ciutat i transmet un missatge bastant encoratgedor: si proposes i aconsegueixes mobilitzar prou gent, tindràs allò que vols -encara que sigui només en aquest pla cultural-.

No estaria gens malament que algunes administracions públiques prenguessin exemple sobre com funcionen aquests mecanismes. Potser així s’aconseguiria una estratègia de programació cultural que encaixés millor amb els gustos i els interessos de la ciutadania. Que en prenguin nota!

l’Optimista

Podemos, catalanament obviat.

Així com en d’altres ocasions s’ha posat èmfasi en l’intensa cobertura que rep Podemos en els mitjans de comunicació de nivell estatal, un dia després d’una de les fites centrals en el procés de construcció d’aquesta nova força política, resulta xocant la manca d’atenció que rep aquest esdeveniment en els principals mitjans de comunicació d’àmbit català. 

Algú argumentarà ràpidament que no és un tema que atengui la realitat política d’una Catalunya immersa en aquest moment d’ebullició independentista, encara que justament és en aquest aspecte on la consolidació d’un fenomen com Podemos podria jugar un paper que canviés els posicionaments dels diversos actors catalans, així com de l’electorat. Per què Podemos podria canviar sensiblement el valor de les opcions unionistes? 

descarga

Un dels arguments sobre els que es fonamenta la major part de la maquinària propagandística del “Sí Sí” és que no hi ha opcions de treballar per un país més just en el marc de l’estat espanyol. Diagnosis fàcilment digerible gràcies a la falta visibilitat dels posicionaments d’IU, així com el procés d’immolació que viu el PSOE-PSC. Si Iniciativa – EUiA i el PSC no tinguessin més por que una pedregada a l’ascens del partit que lidera Pablo Iglesias, la seva millor base sobre la que fonamentar una posició netament diferenciada a la de CiU i que respondria a les seves sensibilitats socials i ideològiques, esdevindria la millor opció teixir vincles i manifestar de manera oberta l’ascens d’aquest moviment polític com a símptome del procés de canvi i transformació que pot estar vivint Espanya i en el que Catalunya hi podria tenir un reconeixement diferent.

Això, sense valorar el possible pes electoral que pot arribar a tenir PODEM a nivell Català.

Però més enllà de l’impacte que podria tenir aquesta força política enmig del procés polític que vivim, la constitució d’aquest partit hauria de merèixer per si sola una presència notable en els mitjans més enllà de les valoracions superficials sobre els seus líders i els seu rol. Quantes vegades sorgeixen forces polítiques noves amb un potencial electoral com el que rep Podemos a les enquestes? I d’aquestes, quantes els moviments protagonistes obren un procés de construcció basat en una participació que barreja el treball presencial amb l’expressió virtual? No és notícia un partit que ha registrat més de 100000 persones en un mes escàs -l’ANC en té uns 50000-? 

Llastimosament, davant d’esdveniments d’aquests tipus és on es pot arribar a percebre amb més claredat els excessos d’uns mitjans de comunicació, públics i privats, que semblen no voler veure més enllà de l’eix independentista. Que parlin després, de l’excepcionalitat de Catalunya com a país rigorós i objectiu.

l’Optimista

 

Consulta o Consulta.

Han estat necessaris mesos i anys per omplir de valor i poder una paraula que, a priori, no hauria de generar massa por: consulta. A mesura que s’han sumat manifestacions massives  i en tant que les diverses forces polítiques i ciutadanes que centralitzen el moviment independentista se l’han fet seva i l’han anat nodrint, el concepte ha anat guanyant vigor. Per si sola, una consulta no convida a res més que expressar opinions sense la pressió ni la tensió d’haver d’acceptar-les o executar-les. Encara que en boca dels relats i les narracions dels darrers temps s’ha transformat en una espècie d’arma definitiva, en un instrument implacable per materialitzar els designis de la població en l’àmbit polític.

vot

Avui la consulta ha tornat al seu punt d’origen, al valor més literal i estricte que les línies del diccionari poden descriure. “Locals, urnes i paperetes” ventava el President de la Generalitat mentre intentava defensar que, d’alguna manera, seguirien reconeixent el sentir de la ciutadania, com si mai s’hagués promès altra cosa que això: “locals, urnes i paperetes”. I si ens posem a estirar de definicions, potser és cert que al final una consulta no és res més que organitzar un mecanisme perquè el conjunt de la població pugui expressar la seva opinió respecte un tema. Però si avui una part important del país es sent decepcionat és justament perquè ja fa temps que es va superar el valor que l’acadèmia de la llengua havia dotat a aquesta paraula. 

El que més m’impressiona d’aquesta reconfiguració i revalorització de la consulta és com, estèticament, ha estat rebaixada de rang a través d’expressions com “procés participatiu”. Tic, que no deixa de mostrar un cop més com aquest terme havia esdevingut molt més que una pregunta, que unes urnes i que qualsevol papereta. Com si fins ara no haguéssim estat plantejant exactament això: un procés participatiu -potser justament és això, que per alguns només érem immersos en una estratègia de propaganda-. No portem anys inundats d’informació, d’articulació de moviments ciutadans, de gestació de mecanismes institucionals per reconèixer la seva capacitat de mobilitzar-se? Què ha estat fins ara sinó?

Finalment, el que hauríem de grabar a foc en les nostres memòries és la disposició de la Generalitat a empènyer Ajuntaments i ciutadans a donar la seva opinió respecte un afer determinat. Ara que ja tenen quantificats quants voluntaris són necessaris i tenen una idea de quina estructura logística és necessària per dur a terme un procediment d’aquest tipus, que no se n’estiguin! Que no deixin de convocar-nos i consultar-nos per tot allò que ens afecta de manera transcendental. Si som madurs per escollir la nostra nacionalitat també ho volem ser per decidir quin model de país volem. Ara i quan siguem independents. No sigui que en el trànsit d’un estat a l’altre ens quedem sense territori, salut o habitatge.

l’Optimista

Aprendre a Construir.

El pròxim dissabte 11 d’octubre el Centre Cívic Ter acollirà la II Trobada d’Unitat Popular de Girona i Salt (TUP) . Des de les 09:30 fins a les 14:00 s’obriran diversos grups de debat entorn de 6 eixos temàtics, on es partirà d’un primer moment de diagnòstic de la ciutat en relació a cada eix per acabar deixant lloc a un espai de proposició i concreció de mesures i plantejaments per transformar aquesta escena.

La TUP és el moment de fer públic el treball que desenes de persones porten materialitzant des de fa setmanes, és l’oportunitat de socialitzar la informació i els continguts que s’han anat recollint entorn del nostre municipi, és l’exercici de fer transparent i visible el procés de reflexió i projecció d’un model de ciutat que no ens complau i que volem canviar i més enllà de tot plegat, cal destacar que és una eina més de les que pas a pas intenta dibuixar Capgirem Girona.

Eines que per sobre de q10494757_323645064482769_2061358064083020379_nualsevol interès electoral o partidista permetin que tothom qui senti interès i inquietud per trobar una plataforma des de la que treballar per un model de municipi diferent s’hi senti acollit. Es senti rebut en un espai on tothom treballa des de les seves motivacions i interessos, i no des de l’afany de representar i defensar un col·lectiu o moviment determinat. Ciutadans disposats a compartir i a entreteixir la seva voluntat de superar una Girona que no satisfà allò que esperem del nostre poder local.

Sabem que no és el primer intent de forjar una estructura que ens permeti articular la diversitat de tota aquella gent que treballa per transformar els diferents àmbits de la ciutat i no han estat poques les vegades en les que han quedat pal·leses les mancances per esdevenir efectius en aquesta tasca. Així que per sobre dels resultats i les valoracions que en sorgeixin d’aquesta TUP i dels primers mesos de Capgirem Girona, el que resulta inequívoc és que s’obre un procés en el que la més gran de les pretensions és aprendre a donar forma a un escenari en el que tothom hi pugui jugar el seu rol. Un escenari en el que la paraula Unitat tingui algun valor més enllà de l’estètic. 

l’Optimista

V de Voluntat

En els darrers anys hem viscut submergits i farcits fins les celles amb hores i hores de continguts informatius relacionats amb el dret a decidir/consulta/9N/Independència… Tertúlies, descripcions sobre tot el que succeeix al voltant de la qüestió, reiteracions infinites i un seguiment quasi minut a minut de l’evolució de l’opinió de diferents polítics.

I si bé no crec necessari justificar perquè les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre necessiten una cobertura mediàtica excepcional, així com moltes de les decisions preses a nivell polític per intentar emprendre el camí de l’emancipació nacional. Sí que em sembla necessari posar atenció sobre la manera en com s’ha tractat -i es segueix tractant- el tema.

8 estelada catalunya

Més enllà del monocultiu informatiu al que ens hem vist abocats en els darrers dos anys, algun dels fets més preocupants segurament ha estat observar com s’ha defugit tot intent d’examinar tots els elements que impliquen el fet d’abandonar una estructura estatal i haver-ne de construir una de nova. Per una banda s’ha intentat condicionar amb una sèrie d’arguments porucs, mentre que per l’altra s’ha enfocat tot el debat a respondre aquests arguments i justificar la necessitat de no parlar de res més: primer siguem independents i després ja veurem què fem. Encara que si a nivell de salut democràtica és una llàstima llençar-nos a un procés d’aquest tipus sense debats i projeccions polítiques i socials, també s’ha de reconèixer que estratègicament, pels favorables a la independència  era necessari centrar tots els esforços en clamar sí sí i sí, lluny de dispersar-se en debats en els que les energies del moviment poguessin dispersar-se.

Tot i que si haig de fixar la meva atenció en alguna de les característiques informatives dels darrers anys és la necessitat imperiosa de justificar de manera compulsiva la necessitat i el dret d’embarcar-se en una aventura d’aquest tipus. Personalment, preferiria que s’estalviessin i ens estalviéssim aquest tic acomplexat de dir-nos una i altra vegada que som una nació tal, que vam fer pasqual i que per aquest relat històric tenim dret o mereixem iniciar aquest camí. Cal que ens ho repetim a nosaltres mateixes tantes vegades? tan poc ens ho creiem que hem de reiterar-ho constantment? 

Som un conjunt de ciutadans que ens reconeixem: llengua, costums, territori… com a membres d’un col·lectiu major – Nació- i per una sèrie de motius volem organitzar-nos d’una altra manera. Com a col·lectiu que s’identifica a si mateix i vol resoldre una de les seves necessitats i no troba empar en l’estructura administrativa en la que viu, vol plantejar-se un canvi. Punt. Tot aquest exhibicionisme identitari, tota aquest enaltiment gratuït, l’únic que genera és una competició inacabable entre historiadors i opinòlegs de tres al cuarto que intenten demostrar qui és més nació i qui té més dret per fer i decidir no sé què. Amb l’afegit negatiu que pressiona a aquells ciutadans que poden sentir-se part de la necessitat d’organitzar de manera diferent el seu país però que senten qüestionada la seva catalanitat o pertinença per no tenir les característiques culturals o d’altres tipus que no deixen de presumir-se.

Som catalans en la mesura en que volem viure i participar del desenvolupament d’un col·lectiu en el que ens hi reconeixem -per la raó que sigui-.  I ho volem, més enllà de parlar una llengua i viure en un territori en el que les persones que hi habitaven segles abans actuaven d’una o altra manera. El que legitima la nostra determinació no és el passat sinó la present voluntat dels que avui formem part d’aquesta realitat comuna, sigui quina sigui la seva història i origen. 

El periodisme també fa vacances?

Sempre resulta interessant deixar-se caure pels continguts de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Doncs és una bona eina per encarar des d’una òptica diferent i analítica la informació que ens va arribant a través dels diversos mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, tan important com el to i la direcció dels continguts que farceixen les veus mediàtiques és important no deixar  de banda quins són els escenaris que s’enfoquen així com les ombres que s’escapen de l’objectiu. 

images

En aquesta ocasió ens agafem a una entrada que ronda des de fa un parell de dies per la seva web en referència a una sel·lecció de notícies que tot i la seva potencial importància no han ocupat un espai proporcional en els sectors informatius.  A través de la notícia descobrim el concepte serp d’estiu, “notícies més aviat poc interessants però que s’allarguen en els dies per tal d’omplir pàgines o minuts d’emissió de forma recurrent i econòmica.” Així com som convidats a apropar-nos a una breu tria de 5 notícies que han viscut a l’ombra de moltes de les xafarderies i portades groguenques que han poblat els mitjans de comunicació al llarg de l’estiu.

Les reivindicacions i el conflicte que segueix portant cua a l’Hospital de Bellvitge, l’ocupació de la PAH Osona de l’oficina del BBVA a Manlleu, les propostes i l’articulació d’una alternativa al desgavell turístic a les Balears, la II Edumarxa i la desmemòria històrica al voltant de la participació de milicians de espanyols a la II Guerra Mundial són 5 exemples contundents sobre tot allò que resulta víctima d’un periodisme que es centra en la lluita per les audiències, així com per l’aparent incapacitat per construir discursos i relats independents i fonamentats sobre criteris més enllà de l’immediatesa.

Potser serà que l’estiu ha contagiat les redaccions dels principals mitjans de comunicació o potser és un exemple més de la crisis que viu un sector imprescindible per a salut d’una societat que aspiri a escollir de manera conscient en front dels diversos reptes que el dia a dia planteja. Mentre noves propostes informatives van prenent forma i col·locant les bases per a la seva construcció, no podem deixar de senyalar la necessitat de fiscalitzar i restar atents i crítics a tot allò que es projecta i relata sobre el Món. 

Toca aprofitar les energies renovades del Setembre per seguir atents a tot allò que no troba el seu lloc ens els diaris, ràdios i televisions. Ja fa massa temps que duren les vacances periodístiques. 

l’Optimista

 

Feliç Any Nou

De petits aprenem que un any és el temps que la Terra dedica a recórrer una volta completa al voltant del Sol. 365 dies i una mica més que col·loquen el seu punt d’inici pels vols del solstici d’hivern (a l’hemisferi nord) i que situen en el primer dia de Gener com a punt de partida del calendari (occidental i cristià). I si bé és cert que les nostres agendes reflecteixen clarament aquesta manera de distribuir el temps, difícilment podríem dir el mateix de la nostra vida quotidiana.

Més enllà dels típics desitjos i propòsits d’any nou, el Gener no sol diferir tant del Novembre o el Desembre. I en tot cas, el petit espai de repòs que pugui obrir el Nadal i el Cap d’Any ofereixen poc més que una petita dosis d’oxigen per seguir donant corda a tot allò que ja teníem en procés al llarg de la tardor.

llibertat-groc-1024x426

Les comoditats urbanes com l’enllumenat, l’accés a l’aigua des de casa i als comerços de tot tipus en qualsevol època de l’any han generat una esquerda que no deixa de créixer entre els hàbits i costums de les persones i els cicles propis de la natura i el nostre entorn. Fins al punt que més enllà del gruix de les nostres vestimentes -les que utilitzem al carrer o aire lliure-, el fet de consumir uns o altres productes així com fer o no fer determinades activitats, resta lliure de les pressions i els condicionants lligats a l’època de l’any en la que ens trobem. Els climatitzadors ens permeten vestir sempre igual a dins els edificis, podem menjar tomàquets tot l’any així com el transport de masses ens permet gaudir de les calors estivals quan ho preferim. Òbviament, aquesta capacitat de decidir és clara i directament proporcional al poder adquisitiu.

Davant d’aquesta escena en la que els fenomens que marquen el ritme del nostre dia a dia no depenen de la nostra posició respecte l’astre rei, en front d’aquesta situació en la que les vacances laborals -particularment les estivals- són les que defineixen amb més intensitat el punt de fi i reestabliment dels cicles personals fins a quin punt té sentit seguir marcant l’inici de l’any en l’u de Gener?

La veritat és que l’objectiu d’aquest post no és -ni molt menys- defensar una reordenació del calendari en la que el final de l’agost marqui el principi de l’any. No. Simplement és compartir aquesta sensació que ronda pels carrers de les nostres ciutats i pobles, aquests aires que ens porten alguns nervis i il·lusions propis dels inicis d’allò que per molts segueix essent el de sempre, que per alguns pretén esdevenir nou, i que en la quasi totalitat dels casos resulta impregnat d’aquelles forces renovades i naixents del parèntesis estiuenc. Sigui per les energies efervescents de la mainada que corre esperant l’inici del curs o per les cares alleugerides de tothom qui ha pogut recarregar piles.

Independentment de l’estació en la que ens trobem, si ens aboquem als nous dies amb la voluntat de donar un nou aire a la nostra realitat i la nostra manera d’encarar el dia a dia, i si ho fem amb els millors dels desitjos i anhels, mereixem prendre’ns aquests dies amb la mateixa atenció i reconeixement que l’any nou.

Qualsevol dia pot donar el tret de sortida a nou cicle, qualsevol nit pot ser Cap d’Any. 

l’Optimista