Si avui paréssim màquines…

Si avui es deturessin els telers, molts anys haurien de passar perquè algú trobés a faltar abric. De roba no en falta, de fet en sobre tanta que ni a les fires d’intercanvi es valora prou com per intentar igualar-la a cap altra cosa. Comprar roba i pagar el preu que es demana per les peces sense estrenar és un mer exercici d’autosatifacció, una dosis de plaer fruit d’adquirir algu nou que només tu convertiràs en 2ona mà.

Gerard Stolk - stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen https://www.flickr.com/photos/gerardstolk/5042803948/in/photolist-8FBFVE-ajQ5zS-7Smeyb-agwz7Z-agzm7S-5di7Cx-f9BPe7-6UPmjm-8erxh4-8xu9P2-8wouDL-6oAv39-dKfiJy-8aJd6j-71ozdU-71jz4Z-aaTfPy-f9oAEP-84L1g5-8aJcTQ-4Y2WkD-f9nDG4-eeij2D-jZGQb7-71jJkH-6gnSK9-84L1bS-83qASn-dui81P-4LFB3H-dyyimz-cPecF9-9xcuCw-71jgq2-eSVDnQ-97MPY9-97JzXx-97JFTT-8qcsVx-6UKhFK-49Xcvf-6UKhng-6UPnd5-ezzuoh-ezzC7E-ezwmAv-ezzzfo-ezsHsS-4QtcnK-Dmpji

Gerard Stolk – stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen 

Si avui es frenessin les rotatives passarien segles abans no hauríem digerit la majoria de les notícies que només aquesta nit sortiran arreu del Món, publicades, emeses, retransmeses o dibuixades. Notícies que difícilment diran res de nou. Canviaran alguns personatges, alguns escenaris, però els missatges no distaran tant.

Si avui congeléssim la producció d’armament i intentéssim buidar els magatzems de munició no trobaríem prous objectius en aquest planeta. Quanta capacitat destructiva per tan poc que eliminar.

Si avui l’amnèsia ennuvolés el pensament de tots els enginyers i tecnòlegs del Món, abans no tornessin a engegar la producció encara ens quedarien enginys i dispositius per probar i descobrir perquè serveixen. Segurament ni tan sols hauríem arribat a copsar el 100% de les possibilitats del nostre telefon mòbil.

Si no ens costés tant i tant i tant desfer-nos de certs hàbits, avui ens podríem agafar un no gens curt període de vacances. Ens podríem anar repartint les feines, repartint la producció, els serveis i reduïriem amb escreix tot el desgast que estem carregant al medi ambient i a la nostra pròpia salut. Potser no cal parar màquines, en sec. Potser podríem anar alentint, baixant les revolucions. Fent un petit tastet del que significaria dedicar el nostre temps a donar resposta a les nostres necessitats reals, i no a generar sistemàticament sense sentit. No?

l’Optimista

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot.

Pas a pas, debat a debat.  Tota aquesta xarxa que avui es situa sota el paraigües del que molts anomenem l’Economia Solidària ha viscut amb l’oposició constant d’aquelles veus sense imaginació que negaven les seves possibilitats: Tenir en compte el medi ambient només augmenta les despeses de producció, treure els diners de la Caixa?, és normal que se’n vagin a produir a la Xina… I així anar sumant i acumulant dubtes, aglutinant excuses per evitar prendre un grau de responsabilitat més alt sobre les nostres opcions de consum i els seus efectes. 

Exemple a exemple, som molts i seguim creixent. En front de tot aquest esceptiscisme els fets han passat per sobre de tot interrogant. Només cal mencionar “economia solidària” ” economia del bé comú” o qualsevol altra barreja similar de mots i descobrireu que el catàleg de projectes i iniciatives que inunden el nostre territori és més que significatiu. Un cop més però, sempre hi ha un però extra, una raó plus per evitar prendre un rol més actiu: i com les trobo? és més còmode deixar-se portar per la publicitat i les cadenes de consum convencionals. 

logoweb

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot. Una nova resposta -segur que no serà la darrera-, una nova proposta per seguir posant sobre la taula que recolzar una producció i un comerç amb valors i preocupats per alguna cosa més que el lucre és més que una possibilitat. Pam a Pam és molt més que un mapa de recursos vinculats amb l’economia solidària. És un esforç de treball col·laboratiu d’enxarxar colze a colze tots els petits i grans esforços que es reprodueixen a casa nostra. És una eina per progressar, per millorar les nostres iniciatives, per conèixer tot un nou esquema de criteris i qüestions que val la pena tenir en compte per construir una societat millor des de l’economia. Pam a Pam permet al consumidor descobrir de manera ràpida i efectiva les opcions de les que disposa, així com facilita als agents econòmics una eina per avaluar la seva feina i saber què pot millorar, a la vegada que roman en contacte amb tota aquella gent que intenta proposar un model de negoci sensible a alguna cosa més que els diners.

Entra i descobreix quins són aquests punts que comencen a teixir xarxes econòmiques més justes i responsables. Si en trobes a faltar alguna no dubtis en col·laborar-hi i aportar-hi noves localitzacions.

l’Optimista

Tecnologia (cib)Orgànica

A través de la ciència ficció la majoria de nosaltres va descobrir el significat de la noció ciborg, és a dir, de la suma d’elements cibernètics al cos humà. Quan parlem de les aplicacions de la robòtica i la tecnologia per complementar els òrgans propis de la naturalesa humana, sovint imaginem pròtesis d’extremitats que per alguna raó s’han perdut o d’altres òrgans que per malaltia o qualsevol altra causa han deixat d’exercir la seva funció.

D’alguna manera tendim a considerar aquelles opcions en les que és la necessitat la que ens porta a donar un pas en aquest sentit. De fet, la primera reacció que em sorgeix davant un plantejament d’aquest tipus és el de la incredulitat o la sorpresa: realment som capaços d’integrar enginys robòtics en el nostre cos? Fora de la gran pantalla és possible congeniar el teixit orgànic, viu, amb els materials dels quals es composen aquests implements inherts?

Autor: Victorgrigas - http://commons.wikimedia.org/wiki/User:Victorgrigas?uselang=es

Autor: Victorgrigas  

Encara que ben mirat, no resulta tan descabellat. Al cap i a la fi, l’arribada de tot el desplegament d’adaptacions mòbils d’aquella tecnologia que fins llavors no podia més que funcionar des d’un punt fix: ordinadors, telèfons, equips multimèdia… ens ha aproximat a una etapa que potser no dista tan d’aquest concepte. En el moment en que totes aquestes eines han incorporat la capacitat d’acompanyar-nos en el dia a dia, a quasi tot arreu on anem, hem donat un pas cada volta més exagerat a naturalitzar-los com a part de la nostra persona. O quants de nosaltres passem més d’escassos minuts a menys d’un metre del seu mòbil? O ja no diem, separat del mòbil i de qualsevol altre complement que permeti comunicar-nos amb les xarxes virtuals o algun producte audiovisual?

M’atreviria a dir que si dediquéssim la meitat de l’atenció que centrem en l’estat de la bateria, la cobertura o qualsevol de les necessitats tècniques d’aquests dispositius a la majoria de les necessitats dels nostres òrgans segurament tindríem bastants menys problemes de salut. Potser aquest seria un exercici interessant: preguntar-nos quins són els requeriments, les necessitats i les prevencions que hauríem d’emprendre per mantenir els nostres òrgans el màxim de temps funcionant a un bon rendiment.  

Al cap i a la fi, siguin quines siguin les modes i les darreres actualitzacions disponibles, de cos només en tenim un, així que no estaria de més dedicar-li part d’aquesta atenció que sovint es barreja perillosament amb un fetitxisme patològic.

l’Optimista

 

Carta a l’amant furtiu

Primer de tot, voldria dir-te que t’entenc, que no em costa posar-me en el teu lloc. Jo fa vora dos anys que la festejo i encara avui em puja els colors mirar-la -mirar-nos- de fit a fit. Em resulten obvis els impulsos que t’han portat a sentir aquesta necessitat d’acostar-t’hi, a deixar-te guanyar per la temptació d’acariciar-la, doncs no hi ha dia ni matí que no la miri o me la imagini al despertar-me.

Tampoc t’enganyaré ni em mentiré dient que m’és igual saber dels vostres encontres clandestins. Seria ocultar que el nostre vincle és tan fort i valuós que perillosament m’acosta al sentiment de propietat. Sí, em rebenta saber que hi ha algú més que la ronda,  que li recita paraules boniques -m’agrada creure que ho fas, s’ho mereix- , que es beneficia d’aquesta bellesa tan intensa que alimenta.

07062013117

Encara que aquesta no vol ser una missiva carregada d’amenaces ni molt menys busca obrir una lluita de galls testosterònics farcida de paraules gruixudes i malsonants. Al contrari, aquesta és una invitació en tota regla. Una invitació a fer que aquesta horta sigui alguna cosa més que allò que un dia vas descobrir enmig d’aquell descampat. A aprendre a cuidar-la i a estimar-la des d’un principi bàsic i fonamental: entre tothom i per tothom. Si jo estiro fort per aquí, i tu estires fort per allà, l’horta s’acabarà. Ni tu en podràs gaudir, ni jo hi podré seguir sembrant.

Si bé entenc que aquestes paraules et costin de digerir, així com a mi se’m fa difícil obrir aquest idil·li als altres, segurament estarem d’acord en que ambdós ens vam enamorar d’ella mentre aquesta es desenvolupava lliure i sense exclusivitat. Quan creixia i es mostrava exhuberant, sense barreres, incapaç de fer-li un lleig a ningú. De manera que confio en que sabràs comprendre, com he hagut d’entendre jo, que en la mesura en que els qui l’abracem actuem de manera esquerpa i egoista, d’amagat i sense contemplar el valor d’allò comú, només podrem construir un espai apte per disputes i malestars. Mentre que si ens entreguem a una relació sincera i transparent mai haurem de patir per gaudir de la seva generositat. 

Així que restes convidat, benvolgut amant furtiu d’aquest raconet de la ciutat, a desfer-te de la por i les conductes mesquines, i a ajudar-nos a fer més gran encara, el valor i l’atracció d’una horta que per ara és un privilegi d’uns pocs.

l’Optimista

Ombres per parlar al Món.

festivalsenegalEl pròxim dissabte 15 de novembre, Sales de Llierca acollirà durant tot el dia -12h fins a la nit- el Festival Senegal. Una proposta de la Cia Cap de Pardals que forma part d’aquest projecte que cada dia muta, creix i es transforma: Ombres per parlar al món. I és que allò que en el seu moment només havia de ser un viatge de motxilla i titella de les dues components d’aquesta jove companyia de titelles ha acabat esdevenint un projecte on el prefix inter- redunda per tots costats: interdisciplinar, intercultural, internacional…

Amb la col·laboració de l’Associació pel Desenvolupament del Riu Senegal (cooperació amb la provincia Sant Louis, del nord del Senegal), Terram (arquitectes especialitzats en bioconstrucció), de voluntaris i estudiants de l’escola universitària ERAM, aquest projecte s’ha proposat construir un teatre-local social, crear de manera conjunta un espectacle d’ombres i titelles i elaborar i difondre un material audiovisual amb l’experiència del projecte.

Per tal de seguir recollint recolzament i finançament per aquesta aventura, Festival Senegal ens convida a una jornada de música, titelles, contes, circ i, per descomptat, un tastet culinari del Senegal. Així que si esteu buscant un pla per aquest dissabte, ja sigui de matí, tarda o nit, no deixeu passar l’oportunitat de conèixer d’aprop aquestes enredaires. Al ritme que porten d’integració i proposició de novetats al projecte i al festival, qui sap si d’aquí al dissabte presenten en exclusiva un concert íntim amb en Bruce Springsteen – mai se sap!-. 

Si no, no deixeu de passar-vos pel Verkami que tenen obert i deixar-vos endur per aquests Somnis d’Àfrica plens de pardals i posar el vostre gra de sorra a aquest projecte.  Senegal, titellaires, arquitectes, cooperants, llums, càmera i acció! 

l’Optimista

YesInMyBackYard!

No som pocs els que alguna vegada hem escoltat o sentit a parlar del concepte NIMBY, fent referència als moviments o conductes de persones que tot i no tenir res en contra de determinada activitat s’oposen frontalment a aquesta pel fet que s’hagi de dur a terme a la vora d’on viuen -barri, ciutat, etc -. Així doncs ens trobem davant un tipus de conducta clarament reaccionària i que no té un fonament crític o elaborat en les seva oposició, sinó que, com brama l’adolescent incapaç d’escapar del seu ego: Ja ho sé que s’ha de fer, però jo/aquí NO! Sense més ni amb intenció de reflexió alguna.

En la mateixa línia però en sentit contrari he topat amb aquesta fantàstica versió propositiva d’aquest fenomen: el YIMBY, Yes In My Back Yard. Per què esperar a que tot allò que creiem o opinem és indesitjable en el nostre entorn arribi? Per què no buscar aquelles propostes que sí que ens animen i ens permeten construir un carrer que s’adeqüi al que ens fa sentir còmodes i bé? 

Us recomano que li dediqueu un parell de minuts al video que us adjunto i que posa alguns exemples de la diversitat d’iniciatives que aquest tipus de conducta vers la nostra ciutat i poble es poden materialitzar. En aquest cas lligades a l’impuls de frenar el clar distanciament entre tothom qui habita als entorns urbans i la producció d’aliments. 

Si us ha entusiasmat no deixeu de vistar moviments YIMBY de la nostra ciutat com la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

l’Optimista

Feliç Any Nou

De petits aprenem que un any és el temps que la Terra dedica a recórrer una volta completa al voltant del Sol. 365 dies i una mica més que col·loquen el seu punt d’inici pels vols del solstici d’hivern (a l’hemisferi nord) i que situen en el primer dia de Gener com a punt de partida del calendari (occidental i cristià). I si bé és cert que les nostres agendes reflecteixen clarament aquesta manera de distribuir el temps, difícilment podríem dir el mateix de la nostra vida quotidiana.

Més enllà dels típics desitjos i propòsits d’any nou, el Gener no sol diferir tant del Novembre o el Desembre. I en tot cas, el petit espai de repòs que pugui obrir el Nadal i el Cap d’Any ofereixen poc més que una petita dosis d’oxigen per seguir donant corda a tot allò que ja teníem en procés al llarg de la tardor.

llibertat-groc-1024x426

Les comoditats urbanes com l’enllumenat, l’accés a l’aigua des de casa i als comerços de tot tipus en qualsevol època de l’any han generat una esquerda que no deixa de créixer entre els hàbits i costums de les persones i els cicles propis de la natura i el nostre entorn. Fins al punt que més enllà del gruix de les nostres vestimentes -les que utilitzem al carrer o aire lliure-, el fet de consumir uns o altres productes així com fer o no fer determinades activitats, resta lliure de les pressions i els condicionants lligats a l’època de l’any en la que ens trobem. Els climatitzadors ens permeten vestir sempre igual a dins els edificis, podem menjar tomàquets tot l’any així com el transport de masses ens permet gaudir de les calors estivals quan ho preferim. Òbviament, aquesta capacitat de decidir és clara i directament proporcional al poder adquisitiu.

Davant d’aquesta escena en la que els fenomens que marquen el ritme del nostre dia a dia no depenen de la nostra posició respecte l’astre rei, en front d’aquesta situació en la que les vacances laborals -particularment les estivals- són les que defineixen amb més intensitat el punt de fi i reestabliment dels cicles personals fins a quin punt té sentit seguir marcant l’inici de l’any en l’u de Gener?

La veritat és que l’objectiu d’aquest post no és -ni molt menys- defensar una reordenació del calendari en la que el final de l’agost marqui el principi de l’any. No. Simplement és compartir aquesta sensació que ronda pels carrers de les nostres ciutats i pobles, aquests aires que ens porten alguns nervis i il·lusions propis dels inicis d’allò que per molts segueix essent el de sempre, que per alguns pretén esdevenir nou, i que en la quasi totalitat dels casos resulta impregnat d’aquelles forces renovades i naixents del parèntesis estiuenc. Sigui per les energies efervescents de la mainada que corre esperant l’inici del curs o per les cares alleugerides de tothom qui ha pogut recarregar piles.

Independentment de l’estació en la que ens trobem, si ens aboquem als nous dies amb la voluntat de donar un nou aire a la nostra realitat i la nostra manera d’encarar el dia a dia, i si ho fem amb els millors dels desitjos i anhels, mereixem prendre’ns aquests dies amb la mateixa atenció i reconeixement que l’any nou.

Qualsevol dia pot donar el tret de sortida a nou cicle, qualsevol nit pot ser Cap d’Any. 

l’Optimista

Què faries si..?

Quantes vegades hem hagut de pronunciar i/o escoltar aquest argument sí, potser seria millor fer això o allò però la feina és la feina, i si em paguen és el que em toca. Encara que ens desagradi el què i el com de la tasca a la que ens referim, manifestant fins a l’extrem la disposició de molts de nosaltres a renunciar a certa integritat per tal d’obtenir aquells recursos imprescindibles per (sub)existir.

Si bé és cert que no podem obviar la pressió per trobar vies que sostinguin les nostres necessitats materials més primàries -i les no tan primàries també- qui sap si també seria pertinent replantejar-nos el com ens organitzem per tal de presentar una manera de resoldre-les de manera efectiva i sense haver de trepitjar el nostre entorn així com les nostres creences i valors. Fins ara el reconeixement de les nostres tasques s’ha vist discriminat en funció de les decisions i la voluntat d’una minoria amb capacitat d’incidir de manera protagonista en el mercat laboral. Una estratègia que ha generat una percepció del treball basada en que hi ha feines més importants/exigents que d’altres i que aquestes mereixen un reconeixement salarial major. Perquè s’ho mereixen.  Òbviament, tot plegat acaba desembocant en una cursa per intentar assolir aquests llocs necessaris i una naturalització del fet que alguns no tinguin accés a una vida còmoda com la dels escollits doncs no són tan importants. Condicionant, de pas, el plantejament personal que un pugui fer sobre què vol fer i quina és la seva vocació.

I si el repartiment delso-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook diners no depengués del tipus feina o la tasca que realitzéssim? I si independentment del lloc de treball i la responsabilitat assumida tothom guanyés el mateix? Si a les úniques preguntes que haguessis de respondre sobre la teva ocupació depenguessin quasi exclusivament de la teva voluntat i no de la relació d’aquesta amb les teves expectatives materials?  Què faries si tinguessis la certesa que mai et faltarà de res, que sempre tindràs els recursos materials per mantenir-te i desenvolupar-te?

Segurament, algunes persones pensaran que així ningú faria res, que tothom restaria gratant-se la panxa tot el dia esperant i que ningú voldria assumir cap de les feines productives necessàries per sostenir-nos. I probablement, tothom treballaria menys ja que avui molts treballen més del que desitjarien i menys del que necessiten per sentir-se materialment segurs. Però això en cap cas disminuiria la nostra capacitat d’abastir-nos doncs simplement generaria un repartiment de la feina.

Si sabessis que demà no et faltarà un sou, què faries? Realment et quedaries immòbil a casa veient-les passar? Sincerament et despreocuparies de col·laborar en un sistema que et permet aquesta llibertat i comoditat?

Sembla clar que ens caldria una gran dosis de didàctica per aprendre a gestionar tots els reptes que aquest escenari ens plantejaria, encara que em costaria de creure que aquest hipotètic sistema generés una colla d’apàtics i d’aturats sense opcions a desenvolupar-se. Això ja ho ha aconseguit el sistema actual. 

l’Optimista

[Bases i models Horts Urbans I]: “Sobre ciutats administrades”

Xarxa Horts Girona

Com hem intentat descriure en l’entrada anterior, la opacitat i la rigidesa estructurals són algunes de les traves que impedeixen que els actors que s’encarreguen de la implementació de serveis públics, així com de la gestió d’espais i/o d’altres iniciatives, assoleixin l’objectiu de fer-ho essent fidels a l’interès públic.

Enlloc d’això, s’estableix una dinàmica d’acord amb la qual s’acaba optant per incentivar els interessos particulars dels actors implicats, tot esperant que d’aquesta manera l’interès públic hi quedi reflectit; inclòs com per naturalesa.

Així és com ràpidament es generen escenaris estretament lligats a les necessitats i interessos dels actors (conjunturals i particulars), que deixen en un segon terme el que creiem, hauria de ser-ne el leitmotiv: l’interès públic que cerqui el bé comú.

La practicitat encotillada en la falta d’imaginació per part dels que s’atribueixen amb gelosa exclusivitat la responsabilitat última de la gestió, juntament amb la incapacitat de qüestionar…

View original post 287 more words

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista