Que torni el sorteig (o els grecs en sabien més)

La primera vegada que vaig llegir en algun llibre o escoltar en alguna aula que en la Democràcia de l’Antiga Grècia els polítics i governants de les polis es decidien aleatòriament entre els seus ciutadans, no vaig poder evitar pensar: quina ximpleria! No? Decidir una posició tan important a través d’un sorteig? Quines coses que tenien aquests grecs antics. Sumat a tot plegat, després també vaig descobrir que la noció de ciutadà no era tot l’ample que un pensaria i que fora dels homes de cert status no en podien resultar electes tants.

Ara bé, veient els resultats i les limitacions que està mostrant la nostra democràcia parlamentària i el sistema de partits polític del país… Què voleu que us digui? Potser preferiria tornar al sorteig. Tenint present les extravagàncies que s’estant donant a l’hora d’escollir Presidents i Alcaldes, considerant la falta de vergonya que mostren els grups que aconsegueixen establir-se en les estructures institucionals i patint la lleugeresa amb la que es senten legitimats per alterar i reinterpretar a gust i plaer els resultats de les urnes, per mi, que torni el bombo i que l’atzar ens guiï. 

Que tothom qui es senti preparat i amb ganes de gestionar els afers de la ciutat s’inscrigui, que la ciutadania (com l’entenem avui i no a l’estil clàssic) tingui espais per donar la seva opinió i orientar les prioritats i que els nens de Sant Ildefonso ens cantin el destí. Tot càrrec polític deixat a les lleis de la probabilística.

Injust? Segurament. Però observant el que s’està reproduint i estenent en les maneres de designar i acordar el càrrecs i les posicions de poder, la justícia, l’equitat i la representativitat no s’intueixen per enlloc. I posats a viure en un sistema injust, almenys, que no corri el rumor o la creença que és fruit de la voluntat d’uns pocs i els seus interessos. Que per una vegada, la incapacitat de generar un govern representatiu pugui atribuir-se a la mala sort i no a la baixesa o al clientelisme dels polítics escollits. 

l’Optimista

L’aparell excretor

Segurament no es tracta de la part del nostre cos que més valorem. De fet, potser és un dels sistemes que ens composen que més ens incomoda. Ens incomoda quan el sentim, quan es remou, quan intentem frenar-lo però no trobem la manera. Ens incomoda el que sorgeix del seu interior -del nostre-, les seves pudors… Rebutgem ràpid tot el que aquest aparell produeix i tan ràpid com podem estirem de la cadena i esperem oblidar-ho ràpid, que la tassa torni a estar buida i neta, que ningú mai sàpiga que he estat capaç de generar una cosa tan desagradable. 

Defecar pot ser una activitat malolorosa i aparentment bruta, però del que no hi ha cap dubte és que alleuja. Relaxa perquè és l’exercici que ens permet desfer-nos dels residus, d’allò que a dins nostre no s’aprofitava i que si no era expulsat acabaria per podrir-s’hi i generar d’altres efectes nocius. I és per això que malgrat tot, el cagar té certa càrrega de plaer.

images

En el nostre sistema polític, econòmic i social també necessitem d’un mecanisme que faciliti aquest procés. Com en el nostre cos, en el si d’una societat és inevitable que fruit d’errors, d’activitats, d’accidents i de males pràctiques es generin amb regularitat residus. Qui diu residus parla de delinqüència, de corrupció,  de discriminació, d’hàbits que generen malestar, etc. I tot i que l’esforç primordial ha de focalitzar-se en la reducció i prevenció d’aquestes deixalles, també s’ha d’admetre que sempre se’n generaran, que són un fruit propi de la nostra activitat -com ho són els excrements vers la nostra alimentació-.  Per tant, el que necessitem de totes maneres és un bon aparell excretor, un sistema que ens permeti agafar tot allò que ha generat productes nocius i expulsar-lo, recollir-lo i reciclar-lo.

En la mesura en que les institucions no són capaces d’extreure tots aquells elements que són clarament nocius: polítics corruptes, empresaris evasors, etc. L’únic que s’esdevé és que allò es podreix en el seu interior. I el que en el seu moment només era un constipat intestinal pot acabar degenerant en una afecció molt més greu.

Això sempre i quan, aquest tipus d’elements de rebuig siguin una petita proporció respecte els beneficis que genera. Si el sistema genera molta més brossa que no resultats: ocupació, serveis públics, benestar… Potser no serà suficient en articular un bon sistema de gestió de residus, potser serà possible millorar-ne els resultats reformant tot el seu procés de producció i les seves estratègies -creixement econòmic, priorització dels criteris econòmics, regulació en favor de les grans iniciatives empresarials-.

Potser ens cal això, un gran pet i fer net. Qui sap si després trobaríem alguna alternativa millor, almenys, el que és probable és que ens quedaríem ben descansats i alleugerits.  

l’Optimista

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot.

Pas a pas, debat a debat.  Tota aquesta xarxa que avui es situa sota el paraigües del que molts anomenem l’Economia Solidària ha viscut amb l’oposició constant d’aquelles veus sense imaginació que negaven les seves possibilitats: Tenir en compte el medi ambient només augmenta les despeses de producció, treure els diners de la Caixa?, és normal que se’n vagin a produir a la Xina… I així anar sumant i acumulant dubtes, aglutinant excuses per evitar prendre un grau de responsabilitat més alt sobre les nostres opcions de consum i els seus efectes. 

Exemple a exemple, som molts i seguim creixent. En front de tot aquest esceptiscisme els fets han passat per sobre de tot interrogant. Només cal mencionar “economia solidària” ” economia del bé comú” o qualsevol altra barreja similar de mots i descobrireu que el catàleg de projectes i iniciatives que inunden el nostre territori és més que significatiu. Un cop més però, sempre hi ha un però extra, una raó plus per evitar prendre un rol més actiu: i com les trobo? és més còmode deixar-se portar per la publicitat i les cadenes de consum convencionals. 

logoweb

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot. Una nova resposta -segur que no serà la darrera-, una nova proposta per seguir posant sobre la taula que recolzar una producció i un comerç amb valors i preocupats per alguna cosa més que el lucre és més que una possibilitat. Pam a Pam és molt més que un mapa de recursos vinculats amb l’economia solidària. És un esforç de treball col·laboratiu d’enxarxar colze a colze tots els petits i grans esforços que es reprodueixen a casa nostra. És una eina per progressar, per millorar les nostres iniciatives, per conèixer tot un nou esquema de criteris i qüestions que val la pena tenir en compte per construir una societat millor des de l’economia. Pam a Pam permet al consumidor descobrir de manera ràpida i efectiva les opcions de les que disposa, així com facilita als agents econòmics una eina per avaluar la seva feina i saber què pot millorar, a la vegada que roman en contacte amb tota aquella gent que intenta proposar un model de negoci sensible a alguna cosa més que els diners.

Entra i descobreix quins són aquests punts que comencen a teixir xarxes econòmiques més justes i responsables. Si en trobes a faltar alguna no dubtis en col·laborar-hi i aportar-hi noves localitzacions.

l’Optimista

Podemos, catalanament obviat.

Així com en d’altres ocasions s’ha posat èmfasi en l’intensa cobertura que rep Podemos en els mitjans de comunicació de nivell estatal, un dia després d’una de les fites centrals en el procés de construcció d’aquesta nova força política, resulta xocant la manca d’atenció que rep aquest esdeveniment en els principals mitjans de comunicació d’àmbit català. 

Algú argumentarà ràpidament que no és un tema que atengui la realitat política d’una Catalunya immersa en aquest moment d’ebullició independentista, encara que justament és en aquest aspecte on la consolidació d’un fenomen com Podemos podria jugar un paper que canviés els posicionaments dels diversos actors catalans, així com de l’electorat. Per què Podemos podria canviar sensiblement el valor de les opcions unionistes? 

descarga

Un dels arguments sobre els que es fonamenta la major part de la maquinària propagandística del “Sí Sí” és que no hi ha opcions de treballar per un país més just en el marc de l’estat espanyol. Diagnosis fàcilment digerible gràcies a la falta visibilitat dels posicionaments d’IU, així com el procés d’immolació que viu el PSOE-PSC. Si Iniciativa – EUiA i el PSC no tinguessin més por que una pedregada a l’ascens del partit que lidera Pablo Iglesias, la seva millor base sobre la que fonamentar una posició netament diferenciada a la de CiU i que respondria a les seves sensibilitats socials i ideològiques, esdevindria la millor opció teixir vincles i manifestar de manera oberta l’ascens d’aquest moviment polític com a símptome del procés de canvi i transformació que pot estar vivint Espanya i en el que Catalunya hi podria tenir un reconeixement diferent.

Això, sense valorar el possible pes electoral que pot arribar a tenir PODEM a nivell Català.

Però més enllà de l’impacte que podria tenir aquesta força política enmig del procés polític que vivim, la constitució d’aquest partit hauria de merèixer per si sola una presència notable en els mitjans més enllà de les valoracions superficials sobre els seus líders i els seu rol. Quantes vegades sorgeixen forces polítiques noves amb un potencial electoral com el que rep Podemos a les enquestes? I d’aquestes, quantes els moviments protagonistes obren un procés de construcció basat en una participació que barreja el treball presencial amb l’expressió virtual? No és notícia un partit que ha registrat més de 100000 persones en un mes escàs -l’ANC en té uns 50000-? 

Llastimosament, davant d’esdveniments d’aquests tipus és on es pot arribar a percebre amb més claredat els excessos d’uns mitjans de comunicació, públics i privats, que semblen no voler veure més enllà de l’eix independentista. Que parlin després, de l’excepcionalitat de Catalunya com a país rigorós i objectiu.

l’Optimista

 

V de Voluntat

En els darrers anys hem viscut submergits i farcits fins les celles amb hores i hores de continguts informatius relacionats amb el dret a decidir/consulta/9N/Independència… Tertúlies, descripcions sobre tot el que succeeix al voltant de la qüestió, reiteracions infinites i un seguiment quasi minut a minut de l’evolució de l’opinió de diferents polítics.

I si bé no crec necessari justificar perquè les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre necessiten una cobertura mediàtica excepcional, així com moltes de les decisions preses a nivell polític per intentar emprendre el camí de l’emancipació nacional. Sí que em sembla necessari posar atenció sobre la manera en com s’ha tractat -i es segueix tractant- el tema.

8 estelada catalunya

Més enllà del monocultiu informatiu al que ens hem vist abocats en els darrers dos anys, algun dels fets més preocupants segurament ha estat observar com s’ha defugit tot intent d’examinar tots els elements que impliquen el fet d’abandonar una estructura estatal i haver-ne de construir una de nova. Per una banda s’ha intentat condicionar amb una sèrie d’arguments porucs, mentre que per l’altra s’ha enfocat tot el debat a respondre aquests arguments i justificar la necessitat de no parlar de res més: primer siguem independents i després ja veurem què fem. Encara que si a nivell de salut democràtica és una llàstima llençar-nos a un procés d’aquest tipus sense debats i projeccions polítiques i socials, també s’ha de reconèixer que estratègicament, pels favorables a la independència  era necessari centrar tots els esforços en clamar sí sí i sí, lluny de dispersar-se en debats en els que les energies del moviment poguessin dispersar-se.

Tot i que si haig de fixar la meva atenció en alguna de les característiques informatives dels darrers anys és la necessitat imperiosa de justificar de manera compulsiva la necessitat i el dret d’embarcar-se en una aventura d’aquest tipus. Personalment, preferiria que s’estalviessin i ens estalviéssim aquest tic acomplexat de dir-nos una i altra vegada que som una nació tal, que vam fer pasqual i que per aquest relat històric tenim dret o mereixem iniciar aquest camí. Cal que ens ho repetim a nosaltres mateixes tantes vegades? tan poc ens ho creiem que hem de reiterar-ho constantment? 

Som un conjunt de ciutadans que ens reconeixem: llengua, costums, territori… com a membres d’un col·lectiu major – Nació- i per una sèrie de motius volem organitzar-nos d’una altra manera. Com a col·lectiu que s’identifica a si mateix i vol resoldre una de les seves necessitats i no troba empar en l’estructura administrativa en la que viu, vol plantejar-se un canvi. Punt. Tot aquest exhibicionisme identitari, tota aquest enaltiment gratuït, l’únic que genera és una competició inacabable entre historiadors i opinòlegs de tres al cuarto que intenten demostrar qui és més nació i qui té més dret per fer i decidir no sé què. Amb l’afegit negatiu que pressiona a aquells ciutadans que poden sentir-se part de la necessitat d’organitzar de manera diferent el seu país però que senten qüestionada la seva catalanitat o pertinença per no tenir les característiques culturals o d’altres tipus que no deixen de presumir-se.

Som catalans en la mesura en que volem viure i participar del desenvolupament d’un col·lectiu en el que ens hi reconeixem -per la raó que sigui-.  I ho volem, més enllà de parlar una llengua i viure en un territori en el que les persones que hi habitaven segles abans actuaven d’una o altra manera. El que legitima la nostra determinació no és el passat sinó la present voluntat dels que avui formem part d’aquesta realitat comuna, sigui quina sigui la seva història i origen. 

El periodisme també fa vacances?

Sempre resulta interessant deixar-se caure pels continguts de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Doncs és una bona eina per encarar des d’una òptica diferent i analítica la informació que ens va arribant a través dels diversos mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, tan important com el to i la direcció dels continguts que farceixen les veus mediàtiques és important no deixar  de banda quins són els escenaris que s’enfoquen així com les ombres que s’escapen de l’objectiu. 

images

En aquesta ocasió ens agafem a una entrada que ronda des de fa un parell de dies per la seva web en referència a una sel·lecció de notícies que tot i la seva potencial importància no han ocupat un espai proporcional en els sectors informatius.  A través de la notícia descobrim el concepte serp d’estiu, “notícies més aviat poc interessants però que s’allarguen en els dies per tal d’omplir pàgines o minuts d’emissió de forma recurrent i econòmica.” Així com som convidats a apropar-nos a una breu tria de 5 notícies que han viscut a l’ombra de moltes de les xafarderies i portades groguenques que han poblat els mitjans de comunicació al llarg de l’estiu.

Les reivindicacions i el conflicte que segueix portant cua a l’Hospital de Bellvitge, l’ocupació de la PAH Osona de l’oficina del BBVA a Manlleu, les propostes i l’articulació d’una alternativa al desgavell turístic a les Balears, la II Edumarxa i la desmemòria històrica al voltant de la participació de milicians de espanyols a la II Guerra Mundial són 5 exemples contundents sobre tot allò que resulta víctima d’un periodisme que es centra en la lluita per les audiències, així com per l’aparent incapacitat per construir discursos i relats independents i fonamentats sobre criteris més enllà de l’immediatesa.

Potser serà que l’estiu ha contagiat les redaccions dels principals mitjans de comunicació o potser és un exemple més de la crisis que viu un sector imprescindible per a salut d’una societat que aspiri a escollir de manera conscient en front dels diversos reptes que el dia a dia planteja. Mentre noves propostes informatives van prenent forma i col·locant les bases per a la seva construcció, no podem deixar de senyalar la necessitat de fiscalitzar i restar atents i crítics a tot allò que es projecta i relata sobre el Món. 

Toca aprofitar les energies renovades del Setembre per seguir atents a tot allò que no troba el seu lloc ens els diaris, ràdios i televisions. Ja fa massa temps que duren les vacances periodístiques. 

l’Optimista

 

#SentitCrític, frena i informat!

En ocasions anteriors hem dedicat les línies d’aquest espai d’opinió ha destacar el paper de certs mitjans de comunicació per la seva voluntat transformadora, tan en les formes com els continguts, així com per la seva predisposició a reciclar el periodisme com a eina d’empoderament ciutadana, posant llum sobre aquells silencis que les grans marques de la comunicació no han volgut/pogut  abordar.

Situant-nos en un context en el que les contradiccions entre els discursos d’unes preteses institucions democràtiques i la seva acció resulten cada vegada més contundents, en el que el relat al que ens tenen habituats els mitjans de comunicació principals és incapaç de mostrar un sol bri de diversitat o esperit crític més enllà de l’interès particular i en el que les presses per ser el primer en publicar alguna cosa, sigui o no certa, bloquegen qualsevol intent de crear un espai de reflexió sa, neix la campanya #SentitCrític.

images

#SentitCrític neix amb la voluntat de donar impuls al setmanari Crític, una publicació que prioritzarà “el periodisme de dades, el *fact checking* i l’anàlisi de l’activitat d’administracions i grans corporacions privades.” I ho farà, amb la voluntat de defugir aquest corrent informatiu basat en crear grans exclusives i espectacles informatius del no res, de manera compulsiva. Apostant “pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé. Volem defugir el fast food informatiu i el “periodisme de tuits”.

Com en tants altres espais de la nostra societat, els professionals de diversos àmbits estant donant pas a processos de construcció de noves eines i noves estructures a través de les quals poder desenvolupar els seus projectes fora d’un entramat que cada cop es mostra més rígid, i que davant de la incapacitat de reciclar-se i generar aquest canvi tan necessari socialment tendeix a accentuar els seus mals.

Els nous models broten, qui sap què els espera als vells. Mentrestant, nosaltres seguirem construint amb #SentitCrític.

l’Optimista

 

El Repte de Podem

El darrer Dilluns 09 de Juny vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a l’assemblea del Cercle de Podem/Podemos Girona. Una quarantena de persones es van congregar en el Parc del Migdia mogudes, essencialment, per la voluntat de descobrir què residia darrera aquesta marca política que fruit de les mediàtiques aparicions de Pablo Iglesias havia estat capaç de clavar una bona mossegada en els comicis europeus.

podem

Sense cap mena de dubte, el mèrit d’aquesta proposta que es reflexa en els seus resultats electorals ha estat la capacitat d’incorporar un discurs i una perspectiva que fins a dia d’avui es mantenia clarament al marge dels mitjans de comunicació de masses i, encara més, de les hores punta de la programació televisiva. Un discurs, que tot i formar part de la opinió política i social d’una part considerable de la societat, no trobava qui el liderés a nivell representatiu dins el marc del Parlament. Així doncs, l’aparició d’una via que donés sortida a aquesta opinió, i que a més no s’observés vinculada als partits polítics de les darreres dècades, ha permès que aquells qui segurament s’enfonsaven en el dubte de l’abstenció escèptica o el vot al mal menor s’aboquessin a la candidatura de Podemos.

El gran avantatge d’un procés d’aquest tipus és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de connectar amb persones que tot i el seu interès en certes idees polítiques no han trobat el seu espai en d’altres entitats i col·lectius que parteixen de pressupòsits similars. Persones que d’alguna manera, han quedat orfes de llocs a través dels quals donar sortida als seus impuls de participació. Per altra banda, la necessitat inicial a la qual haurà de fer front un projecte d’aquest tipus, el qual assumeix la necessitat d’estructurar entramats que dinamitzin una participació més directa de la societat cap a les institucions, no és altra que la de dotar a aquesta gent dels recursos i del suport necessari per fer-ho sense caure en personalismes i idolatries pernicioses, així com carregar-se de la paciència suficient per suportar les pressions i les envestides que el ritme electoral implica.

La victòria de Podem no ha estat altra que la de connectar amb aquella ànsia de democràcia i participació, amb aquell neguit que molta gent portava en una processó interior per transformar un sistema que ha quedat totalment obsolet. Gent que fins avui, per diverses raons, ha viscut la seva acció política de manera individualitzada. Indubtablement, el gran repte de Podem no és altra que aconseguir que aquest efecte mobilitzador fruit de l’impacte mediàtic i el sentiment imperant de canvi trobi el camí per materialitzar-se de manera col·lectiva. La meta és reactivar i enxarxar, és empoderar, és reapropiar-se dels debats i de les idees. El repte no és altre que aprendre, un cop més, que junts i juntes Podem.   

l’Optimista

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista

 

 

Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista