La Bellesa no té edat. O sí?

Si bé és cert que cada dia s’incrementa la pressió sobre les persones -independentment del seu sexe- entorn de les seves necessitats estètiques, en les següents línies em centraré especialment en la seva vessant femenina, doncs considero que és vers aquestes qui es mostra més afilada i contundent. (Només cal que poseu “bellesa” a google images per prendre’n un exemple).

Una de les estratègies emprades per a l’estimulació del consum de quasi qualsevol tipus de producte és l’associació d’aquest a una sèrie de models estètics que han anat construint, en els darrers anys, un nou ideal de bellesa. El relat de fons pretén identificar el consum de qualsevol dels elements publicitats amb l’aproximació a aquests referents. Uns referents, és clar, que també estan associats a l’èxit i el reconeixement social. Consumeix i seràs atractiva i rica. O almenys ho semblaràs (caldria afegir).

llibertat-groc-1024x426

Un dels aspectes que més em crida l’atenció de l’impacte que aquestes tensions permanents generen en el gènere femení és l’extensió o la imposició dels trets joves -de les dones 20-30 anys per definir-ho d’alguna manera- sobre la resta de franges d’edats. Els models de bellesa que promouen intenten construir una imatge d’aquesta en la que totes les característiques que es valoren formen part dels propis d’un moment determinat de la vida. En cap cas es fa un esforç per promoure estereotips diferenciats per edats, imatges de bellesa diferents en funció d’aquest criteri temporal.

L’efecte o la percepció d’aquesta extensió sobre les dones majors d’aquesta franja no sol valorar-se amb excessiva acidesa, doncs es sol ser complaent amb aquesta necessitat d’ocultar el pas del temps a les nostres carns. De fet, és habitual reconèixer que la joventut és equivalent a bellesa. Encara que l’impacte que considero oportú remarcar no és tan aquesta extensió per dalt com les conseqüències per baix –vers les meves joves-.

Esgarrifa veure com les pautes estètiques fonamentades en els patrons femenins de dones d’una franja d’edat aproximada dels 20 als 30 colonitzen amb lleugeresa les etapes pre-adolescents i infantils. Ja no sorprèn a ningú veure nenes de 10 anys vestides amb conjunts de roba que han estat dissenyats per ressaltar atributs físics que encara no tenen desenvolupats. O el que és pitjor -i per sort això encara ens xoca-, peces de roba que permeten aparentar que ja els tenen. Quins efectes poden tenir vers aquestes nenes el fet de créixer a través de models estètics tan predefinits i delimitats? Fins on arribarà aquesta nova edició del blau per nens i rosa per nenes? Com es gosarà inculcar a aquesta mainada valors socials i humans que defugin la superficialitat i el materialisme en la mesura en que construïm uns conceptes de bellesa tan estrictes i focalitzats en destacar de manera expressa una sèrie d’atributs físics?

Tan de bo l’extensió per baix d’aquests models estètics faci saltar l’alarma i generi un impuls que ens permeti reconstruir uns ideals de bellesa que es corresponguin amb el nostre itinerari vital. Unes percepcions que s’adaptin a les necessitats i als valors de cada etapa cronològica. Un marc en el qual totes, de l’infantesa a la vellesa, tinguem l’oportunitat de sentir-nos boniques i apreciades.

l’Optimista

 

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista

Retallades, una nova política Migratòria?

Després de veure la cruesa de les imatges on s’observa a la Guàrdia Civil disparant boles de goma a un grup de persones que intentaven arribar a la costa espanyola nedant, un no pot evitar parar-se a pensar en què impulsava als aparells de la defensa de l’Estat a comportar-se d’aquella mimagesanera tan plena de ràbia: “Vamos Cabrones!” exclamava algun fins i tot. No n’hi havia prou en rebre’ls extenuats i portar-los a l’altra vora de la frontera? (No m’interessa entrar a debatre ara sobre la necessitat de fronteres i la lliure circulació de persones). 

Tan profunda és la incomprensió dels fets? és realment tan difícil comprendre les forces i les històries personals que acompanyen a tots aquells que s’embarquen en l’aventura migratòria clandestina? 

Pot ser, justament la nit abans, mentre prenien aquella copa després de la llarga jornada laboral, aquells agents de les forces de seguretat parlaven sobre aquesta incomprensió. Qui sap si justament intentaven desxifrar, atònits, la ineficàcia de les darreres propostes del Govern:

“Com pot ser? – deia el sergent als seus companys i subordinats- Si el Ministre ens va assegurar que no seguiríem lluitant contra aquests intents de travessar la frontera de manera il·legal. Que la nova estratègia que tenien pensada eliminaria qualsevol interès o motivació per embarcar-se en aquestes aventures. Ell ens va explicar que després d’un estudi havien acordat que el principal motiu pel qual arribaven de manera continuada aquella gent era per l’expectativa d’una vida millor, dels serveis de l’estat del benestar, pels metges i els professors. I que la millor manera de tallar aquell corrent era eliminar tot allò que els atreia.  El Govern eliminaria tots aquells serveis i suports que il·luminaven l’esperança d’aquelles persones que vivien en unes condicions pitjors. “

“Com és possible – seguia relatant estupefacte el sergent- que després d’anys de retallades i d’un procés de conversió dels ciutadans espanyols en migrants, encara seguim havent de lidiar amb aquesta situació?”

Pot ser per això, aquells agents frustrats, cansats de fer una feina inhumana i menyspreable com disparar, capturar i expulsar persones pel simple fet de la seva procedència xisclaven animalment. Qui sap si mentre ho feien pensaven en quina mesura encara els degradarien les seves condicions socials i ciutadanes per assolir aquell nivell de vida que deturés el degoteig d’immigrants clandestins. Qui sap.

l’Optimista

Benvolguda Decadència

No són pocs els anys que et portem sentint. No és poc el temps que dura la teva propagació arreu. La brillantor dels teus luxes i de la teva comoditat ens ha privat durant temps del judici seré, de la crítica sincera i coherent. El tacte dels bitllets, la suavitat de les targetes de crèdit i l’alta definició de les nostres pantalles ens han apartat d’aquella veueta que des d’algun lloc, des d’algun raconet de la nostra persona ens pessigava l’ànima.  Fins ara, hem sabut trobar en la publicitat aquell esplendor i aquell recolzament. Un simple succedani d’èxit i realització personal ha estat suficient per romandre dins la roda, per abaixar el cap mentre la butxaca sona.

baixa

Encara que no t’equivoquis, no t’escric aquestes paraules per reconèixer els teus mèrits, per buidar la meva frustració vers aquesta cadena de producció de pobres i desgraciats. Ans al contrari. M’adreço a tú per comunicar-te que has creuat la línia, que ja ets a l’altra vessant del pic. Has tocat el teu màxim esplendor i ja només et queda aferrar-te a tot allò del que sempre has fet gala i esperar que la caiguda sigui lenta i progressiva, que no et trobis en aquella baixada d’esglais afogats de la Muntanya Russa.

Cada cop són més els qui s’aixequen, els qui encaren la boca de cova, i a palpentes, gosen obrir-se pas a través de les entranyes de la realitat. Cada cop són menys, els qui en fan prou amb treballar per tenir dret a pidolar. I el més important, els que s’atreveixen a sortir i descobrir l’entramat del sistema tornen, fan mitja volta i prenen el camí cap a la cova per retrobar-se de nou amb tot el que havien après. Alguns en tornar-hi queden seduïts de nou per allò que les formes projectades els narren, i molts, en tenen prou amb uns instants per sentir un profunda repulsió vers allò que veuen. Les formes els parlen de la ètica, de la raó de ser de la seva esclavitud, la qual, òbviament, és el preu de la seva llibertat.

El fàstic és suficient per reprendre el camí de sortida de la cova. Molts d’ells i elles els tocarà fer aquest viatge d’entrada i sortida més d’una vegada. Entendran completament la absurditat d’allò que els predicaven, de la idealitat d’una organització social injusta de base.  Encara que no seran capaços de trobar respostes a les preguntes que d’arreu se’ls aboquen. Finalment, entre anars i venirs, remoguts pels interrogants i les contradiccions, capcots, toparan amb d’altres persones. I serà llavors que entendran que sols pot ser no poden, però que de la mà dels seus iguals res han de témer. I serà llavors que de l’auto-organització i de l’acció fonamentada en aquella realitat impregnada de la llum de la justícia, en brotarà la força per encarar totes les preguntes.

Sé del cert que seguiràs fent ús del teus estimats dons, de la mentira i la força bruta, per estendre el dubte, per estendre les ombres. Però ja es massa tard, i aquestes només serveixen per enfortir la convicció i la necessitat del canvi.  Ja sols alimenten la certesa que allò que avui ens regeix no gaudeix de cap legitimitat ni de cap ordre moral just.

Abans de despedir-me només volia agrair-te tot el que has fet. I creu-me quan et dic que no soc sarcàstic en aquestes paraules. Pot ser has fet molt per difamar i infondre la por i escepticisme en les nostres vides. Però sense tu, no sé d’on podríem treure les forces per alimentar els nostres anhels.

És quan t’escolto que ho veig clar.

l’Optimista