Qüestió de sous?

En els darrers anys i especialment en si de l’esquerra social i política, s’ha instal·lat un discurs que pregona la necessitat de reduir els salaris dels càrrecs electes en les diverses institucions representatives, de l’àmbit local fins al supraestatal. Tendint a defensar aquesta posició en base a l’exemplaritat que aquests han de pregonar i una suposada necessitat d’equiparar el seu nivell salarial al de la majoria de les persones que treballen al nostre país. Personalment, sóc de l’opinió que tota la feina hauria de gaudir de la mateixa remuneració o, en tot cas, s’hauria de limitar una escala salarial sense màxims excessius ni mínims pròxims a l’esclavitud. Ara bé, si s’ha d’actuar sobre el salari d’algú que sigui amb els que guanyen menys. Si s’ha d’intervenir en el reconeixement de la feina d’algú que sigui en revaloritzar la feina de tothom.

CJiuf9AWwAAy2c4

El que s’ha de reivindicar és una retribució justa de la feina, i observant el que guanyen determinats polítics per la seva dedicació només em sorgeix una paraula: precarització. La globalització ens va ensenyar que és possible fer més feina i pagar menys buscant legislacions més precàries. Ja ho sabem que amb força de voluntat i convicció es pot (quasi)tot i que hi ha reconeixements que els diners no poden expressar lligats a la satisfacció de fer la teva tasca amb orgull. Ja sabem gràcies -i a pesar de- als nostres científics que es poden dur a terme feines d’alta qualificació i preparació amb sous de becari. Ara bé, en cap cas em sembla just que en David Fernandez cobri 1400€/mes.  Em sembla molt lloable que la CUP redistribueixi el sou del parlamentari a d’altres projectes socials, però jo, el que vull és que els polítics penquin, que facin el que els pertoca i cobrin el que es mereixen. Ells i la resta de la població. Baixar el sou a aquest nivell em sembla una infravaloració material de la jornada infinita que duen a terme gent com ell, a la vegada que estructuralment no soluciona res -el meu sou segueix sent ridícul-.

Que s’hauria de limitar el nº de mandats als quals un representant pot estar ocupant un càrrec electe? Si us plau! Que han d’existir mecanismes de fiscalització del volum de treball dels nostres representats? I tant! Que s’ha de força el canvi d’uns polítics que tendeixen a ser fidels al partit cap a una fidelització cap a la ciutadania? Claríssimament. Que s’ha de lluitar contra l’assignació de càrrecs de confiança generant duplicitats amb les tasques dels treballadors públics i els funcionariat? Només faltaria!  Però no crec que aquest ajust salarial de la feina dels polítics respongui a cap de les necessitats del nostre sistema polític.

Que els parlamentaris cobrin 5000€ per desviure’s durant 4 anys em sembla just. El que em resulta injust i insuportable és que les institucions públiques contractin empreses que no compleixen la seva funció, que contracten en condicions precàries, que no aporten cap valor social ni ambiental, etc. El que és indefensable és que es permeti la naturalització de situacions laborals injustificables com l’incompliment dels horaris o l’establiment d’un salari mínim de pena.

La situació social actual no requereix exempleritat en termes de martiri o escarni a la classe política, el que necessita és exempleritat i fermesa cap a totes aquelles realitats on l’estat no està defensant a la gent. Vull exempleritat en la contractació pública, en la transparència de totes les seves activitats, en criteris d’igualtat, d’eficiència i de justícia. I no veig en quina mesura que els meus representants locals o nacionals guanyin el salari mig hi pot ajudar. Reduir el sou només exemplifica fins a quin punt hi ha gent disposada -o necessitada- a fer determinades feines.

l’Optimista

Nous líders, Noves maneres

A través d’alguns dels moviments socials i formacions polítiques que estan florint amb força enmig de l’onada d’indignació generalitzada, cal destacar l’aparició de representants i números 1 que trenquen amb el model de lideratge que havia imperat en la majoria d’institucions.

Els antics líders feien gala de la seva importància i el seu rol. Carregant sense miraments ni limitacions el pes de totes i cadascuna de les tasques i responsabilitats. Assumien plenament el pes de l’institució alliberant als seus fonaments de tot tipus de responsabilitat directa.  A canvi, és clar, de la fidelitat, de la confiança incondicional. “Ja sé el que em faig, tingueu fe amb mi” seria el seu leitmotiv.  L’antic nº1 pren el control absolut del grup i imposa el seu criteri ja sigui per jerarquia o propaganda.

Per altra banda, aquests nous lideratges que sorgeixen diuen ser un més, totalment prescindibles. No són ni l’autoritat, ni els ideòlegs ni els finançadors dels grups als que pertanyen. En tot cas només s’identifiquen com la veu d’aquests, els encarregats d’explicar i representar tot el que col·lectivament s’ha expressat i acordat.

 I és per això que es mostren segurs, confiats en les seves paraules. La reacció dels mitjans o de les institucions no els inquieta doncs a ells no els deuen res. Són els membres del seu moviment qui els han encimat fins a la capçalera, fins a la tribuna on els focus i els micròfons els segueixen atents, i això implica una gran responsabilitat vers ells. Encara que també els brinda la tranquil·litat i la confiança d’aquells els quals senten de ben a prop l’alenada dels seus iguals. Saben que mentre l’ego no els traeixi , que mentre siguin fidels al bategar de les seves bases, mai els faltarà la força i el recolzament.

Aquests nous lideratges permeten que les cares més visibles dels moviments no perdin en cap moment la seva orientació vers els seus participants. Si per algun moment abandonen el seu rol representatiu i s’encaren en pro dels interessos d’altres institucions o mitjans seran expulsats. El seu carisma pot haver estat valorat per l’elecció de les seves figures com a representants, però mai es permetrà que aquest passi per sobre de les decisions col·lectives.

L’aparició d’aquestes noves maneres de d’organitzar i representar els partits polítics i els moviments socials obra una porta a la renovació dels mecanismes i les vies per resoldre els diferents reptes socials, econòmics, ambientals, etc que es plantegin. Unes metodologies que retornin al ciutadà un paper més actiu en la presa de decisions així com una responsabilitat més alta vers tot que s’esdevé en el seu entorn.

Esperem que les velles estructures i les elits que les ocupen no perdin l’oportunitat de ventilar els seus espais i les seves institucions aprofitant aquests aires frescs i rejovenits que aquests nous moviments insuflen.

l’Optimista