Viure al cub

El divendres 5 de juny el Teatre de l’Ateneu de Celrà acollia l’espectacle Ovidi al Cub, un espectacle que combina el geni, l’encant i el do de tres figures que sobre l’escena van representar quelcom més que el seu apreci i vindicació per Ovidi Montllor. La proposta amb la que es presentaven David Fernandez, Borja Penalba i David Caño va més enllà del que es podria definir com una mera combinació de l’enginy i l’habilitat d’un polític, un cantant i un poeta. És tota una exemplificació del que significa participar, crear, fer política, viure.

ovidi3

Al llarg de l’actuació un interrogant s’amaga i plana per la platea: Qui és qui? Qui estàn fent política? Qui representa? Qui crea?Qui canta, recita, emociona? Qui fa què? Fora de l’escenari costaria menys respondre aquestes preguntes, però al llarg d’aquella hora llarga totes aquestes etiquetes i classificacions acaben engolides per una manifestació vital que no pot evitar trencar amb tot aquest estancament i amb totes aquestes rigideses que intenten ordenar el que es pot fer i el que no, el qui o el com.

Una manifestació que sovint s’obvia i porta a la confusió i a la incomprensió quan partits i moviments polítics actuen regits per eines com el nombre de mandats limitats, o genera cares d’esceptiscisme fruit d’afirmacions que reivindiquen la política com a alguna cosa més enllà de les institucions representatives i els partits. Res de tot això té sentit fora d’aquest marc, d’aquest manera d’entendre la vida i l’acció. Més enllà dels límits, que valora i estima l’aventura d’experimentar i saltar les barreres. I dins d’aquest marc, qui s’atreveix a negar-li el qualificatiu de músic a David Fernandez, el de polític a Borja Penalba o el d’activista a David Caño? No hi haurien raons.

Ovidi el Cub enalteix i brinda per una opció vital que no pot atendre als qualificatius ni adjectius de cap mena. Els seus autors són i viuen, actuen i accionen, creen i comuniquen un discurs que fa apologia de la lluita quotidiana, de l’experimentació imaginativa i valenta, de l’assumpció del possible error, de la probable davallada. Un clam temerari on l’important és deixar-se endur per les conviccions i esbotzar tota condició limitant i limitadora.

Que diguin el que vulguin, poeta, música o polític, que el més important és viure, viure al cub.

l’Optimista

Nit de Resurrecció

Imagineu un temple amb segles d’història, una data calculada a partir de les fases de la lluna respecte l’equinocci de primavera, un ritual que escenifiqui a través del foc i de l’aigua la renovació i l’impuls de llum i vida propis de l’arribada d’aquesta estació de l’any. Una celebració sota l’esguard de la lluna plena, cantant per la fi de la foscor i el retorn -ressurrecció- de la llum. Benvinguts a la Vetlla Pasqual.

images

Quantes vegades hem mostrat una profunda admiració i respecte per festes i tradicions d’altres cultures del Món que mantenen un vincle estret amb els ritmes de la natura. Per comunitats i societats que a través dels personatges dels seus textos i relats sagrats han transmès al llarg del temps el curs de la vida a través dels símbols i els noms. A la vegada però, que no ens ha costat massa evitar sentir gaire simpatia per moltes de les cites que protagonitzen el calendari cristià.

Si bé és cert que l’associació entre l’estructura institucional -l’Església Catòlica Romana- i diversos poder polítics  compten amb una llarga llista de greuges, podria ser interessant no rebutjar frontalment els relats que formen part de la seva/nostra història. I més, tenint present que d’alguna manera no fem més que demostrar que ens calen aquests tipus de celebracions – digueu-ne religioses o no – que ressaltin aquestes fites anuals que a ningú deixen indiferent. Només cal observar l’increment en la participació en festivitats com el Holi a les nostres ciutats. 

Aquest dissabte 4 d’abril a les 23:00 teniu l’oportunitat d’acostar-vos a la celebració de la Vetlla Pasqual a la Catedral de Girona. No es tracta de reforçar les pràctiques religioses locals per compensar l’arribada de noves festivitats, sinó de descobrir la manera en com la nostra cultura ha forjat, des de fa centenars d’anys, una celebració que al cap i a la fi posa de manifest allò que ningú pot amagar: que la Primavera amb la seva llum i força ens aixeca els ànims i ens fa renéixer. 

l’Optimista

Les meves Strenes

Un any més s’ha presentat el Festival Strenes de Girona, una cita “on els artistes catalans poden estrenar els seus discs, projectes o gires.” Tot i que no contradiu la definició pròpia d’aquest esdeveniment, s’ha de dir que no deixa de sorprendre que un projecte amb aquesta denominació porti com a artistes destacats Gossos, la Companyia Elèctrica Dharma, Cris Juanico o Lax”n”busto per dir-ne alguns que no destaquen per la seva novetat. Encara que, personalment, no poso en dubte que per molt que siguin grups consolidats també poden oferir propostes noves i originals.

logo

Tot i així, veient l’embrenzida de tantíssims grups joves a nivell català,  no deixa de decepcionar-me que no s’empri un festival amb aquest títol per col·locar el gran focus sobre grups novells. Així que aprofito que els carrers de la ciutat estan farcits de publicitat i que això no deixa de preguntar-me quines podrien ser aquestes estrenes absents, per compartir 2 propostes que venen amb força i que espero que aviat siguin més presents en els escenaris de les comarques gironines:

Sense SalAlgun lloc al món és la nova proposta d’aquest grup que destaca per l’energia que desprenen les seves veus, la sensibilitat de les històries que narren i la potència del seu desplegament instrumental. Aquí va un tastet del que presenten:

Obeses. Monstres i princeses arribarà a l’abril i promet continuar amb una alta dosis de lletres gamberres cuinades amb la potència de la seva veu i amb aquest so que de tant en tant ens retorna a la màgia de Queen.

Finalment, cal reconèixer l’encert d’integrar el Concurs Intro a l’estructura del festival, un incentiu i un reconeixement a la feina que els seus organitzadors porten fent des de fa 9 anys.

Sigui com sigui, cal aprofitar i preparar-se per empapar-se d’una primavera que arriba carregada d’estrenes musicals.

l’Optimista

Rise Up! Ben amunt!

La primera vegada que vaig topar amb Rise Up, no, un moment. Play. Ara sí, així sí. El meu primer xoc amb aquesta jove entitat musical gironina em va deixar a quadres. Plaça Sant Pere, i allà al mig, un increïble Sound System de producció artesanal flamejant ritmes jamaicans a tot drap. Una cosa mai vista a Girona i per molts com jo, simplement una cosa inaudita. Darrera tot aquell muntatge alguna cara coneguda, algun d’aquells insaciables de la participació i l’acció associativa gironina que mai seran prou reconegudes i també, per mi, moltes cares noves.

rise

Rise Up és, sense cap mena de dubte, una fantàstica injecció d’energia, noves idees i nous ritmes per l’escena musical i cultural gironina. Una escena que cridava embogida a la cerca d’alguna cosa nova que aportés diversitat al pati. I per si fora poc, una proposta sorgida des de l’amor dels qui s’estimen la música i el Reggae, des de l’esforç i el compromís del treball associatiu. La increïble progressió de la seva activitat i l’èxit de les seves propostes només s’entén i es pot valorar des d’aquest vincle personal amb el que cuinen bolo bolo, festa a festa.

Des d’aquí només desitjar que els ritmes i les veus que comencen a difondre en el panorama d’aquesta ciutat no titubegin, que les dificultats que puguin sorgir en aquests primers passos no els facin defallir. Que el Reggae no s’aturi, Rise Up! ben amunt!

l’Optimista

L’orgull pel menjar

Hi ha molts criteris a través dels quals classificar o intentar descriure un poble, un col·lectiu o les persones: la manera en com es vesteixen, construeixen les seves ciutats i pobles, la manera com treballen i, òbviament, la seva relació amb el menjar i la manera de preparar-lo.

Per què va fer fallida McDonald’s? Tot i que el títol porti a enganys, dedica molt poca atenció a les característiques culinàries d’aquesta cadena de restaurants de menjar ràpid. Aquest documental és tot una declaració de l’amor que senten els Bolivians als seus productes, a les seves tradicions i a la manera en com aquestes s’entreteixeixen en un espai i una figura:el mercat i la dona.   

McDonalds

Val la pena dedicar una estona a veure aquest documental que ens condueix a través de tot allò que converteix la cuina i el menjar en motiu d’orgull pels habitants d’aquest país farcit d’estampes de contes de fades.

l’Optimista

Des de la Carles Rahola

Aquesta entrada neix i creix en viu i en directe des del cor de la nova Biblioteca Carles Rahola de Girona. Després d’haver llegit les cròniques de la inauguració oficial de l’equipament, juntament amb tota una comitiva d’autoritats polítiques, no he pogut evitar deixar de fer el que portava entre mans i deixar-m’hi caure.

descarga

No hi ha cap mena de dutbe, la biblioteca impressiona. Com ja ens ve acostumant la modernitat encegadora i ultra-mega-super-plus-ràpida-delight-instantània dels nostres dies, és entrar a l’edifici i quedes impactat.  Com la primera vegada que fantasieges amb una pantalla tàctil, un tren d’alta velocitat o un ascensor que parla. La segona impressió sorgeix en forma de pregunta, i és que fills de l’època i el país en el que hem crescut, és inevitable: quant ens deu haver costat això? I, òbviament, els números se les porten: més de 15M d’€ i 1M€ l’any per mantenir-la, diuen. El temps posarà realitat a aquestes xifres. Però tornem a l’edifici. La primera sensació és que vivim en el país de les meravelles: un fons immens -ja parlen de la ciutat del milió de llibres-, la biblioteca estatal més gran de Catalunya, blancor i llum estèril que no falti, ordinadors, sales, auditoris, etc. I, sincerament, és un plaer estar-s’hi i escriure des d’aquí.

Encara que hi ha un cuquet que no deixa de remoure’s en el meu interior. Hi ha una veueta que no deixa de portar-me un reguitzell d’idees i dubtes: Calia una biblioteca tan ostentosa? la Casa Cultura era clarament un equipament justet, però no hem anat d’un extrem a l’altre? No era la construcció d’una nova biblioteca una bona oportunitat per donar una mica de forma i contingut al creixement de la ciutat pel costat del barri de Pla de Palau-Sant Pau i el sud-est de la ciutat? Què passarà amb la Biblioteca Ernest Lluch? Guanyem un mega equipament de ciutat/província i perdem un dels centres més utilitzats -sinó el que més- de la xarxa de biblioteques a un barri cada cop menys atés per les infraestructures municipals relacionades amb la cultura i la participació?

Mentre escric em contradic. Com quan m’il·lusiono -en el sentit de viure en una il·lusió- jugant amb la meva tablet o smart phone, gaudint de totes les comoditats que m’ofereix. Obviant però el preu social i ambiental que ha tingut la fabricació d’aquests accessoris que, per altra banda, no han resolt cap de les meves necessitats bàsiques. Aquest biblioteca em genera el mateix, és fantàstica i desbordant, però serà que començo a conèixer prou com funcionen les coses en aquest país que no puc deixar de sospitar que tanta paxoca i enlluernamenta no amaguin futurs comptes impagables i estenguin temps enllà les actuals desatencions a certs barris que habitualment no es tenen en compte.

Els temps dirà. De moment, no ens queda gaire més que aprofitar-ne els recursos que ens presta i amortitzar, en la mesura del possible, l’inversió efectuada.

l’Optimista

Ombres per parlar al Món.

festivalsenegalEl pròxim dissabte 15 de novembre, Sales de Llierca acollirà durant tot el dia -12h fins a la nit- el Festival Senegal. Una proposta de la Cia Cap de Pardals que forma part d’aquest projecte que cada dia muta, creix i es transforma: Ombres per parlar al món. I és que allò que en el seu moment només havia de ser un viatge de motxilla i titella de les dues components d’aquesta jove companyia de titelles ha acabat esdevenint un projecte on el prefix inter- redunda per tots costats: interdisciplinar, intercultural, internacional…

Amb la col·laboració de l’Associació pel Desenvolupament del Riu Senegal (cooperació amb la provincia Sant Louis, del nord del Senegal), Terram (arquitectes especialitzats en bioconstrucció), de voluntaris i estudiants de l’escola universitària ERAM, aquest projecte s’ha proposat construir un teatre-local social, crear de manera conjunta un espectacle d’ombres i titelles i elaborar i difondre un material audiovisual amb l’experiència del projecte.

Per tal de seguir recollint recolzament i finançament per aquesta aventura, Festival Senegal ens convida a una jornada de música, titelles, contes, circ i, per descomptat, un tastet culinari del Senegal. Així que si esteu buscant un pla per aquest dissabte, ja sigui de matí, tarda o nit, no deixeu passar l’oportunitat de conèixer d’aprop aquestes enredaires. Al ritme que porten d’integració i proposició de novetats al projecte i al festival, qui sap si d’aquí al dissabte presenten en exclusiva un concert íntim amb en Bruce Springsteen – mai se sap!-. 

Si no, no deixeu de passar-vos pel Verkami que tenen obert i deixar-vos endur per aquests Somnis d’Àfrica plens de pardals i posar el vostre gra de sorra a aquest projecte.  Senegal, titellaires, arquitectes, cooperants, llums, càmera i acció! 

l’Optimista

Proposa el teu concert!

Imagina tenir la possibilitat de proposar el grup o artista musical que desitges que actuï a la teva ciutat, sabent, que si aquesta proposa és avalada per un nombre suficient de seguidores com tu aquest serà possible. Aquest és el fonament de Cooncert, una iniciativa de promoció de concerts afincada a Barcelona i que acaba d’estrenar conveni amb La Mirona.

A través de la seva web, tens la opció de registrar-te i donar a conèixer quines són les teves preferències sobre els artistes que voldríeu que vinguessin a tocar en algun escenari de la vostra ciutat. A partir d’aquí, serà l’interès que generi aquesta idea la que marcarà la diferència entre assolir o no l’objectiu de viure a casa el concert que fa temps que esperes.

HeaderLogo

El trencament de les barreres entre els assistents/seguidors/consumidors i les empreses que es dediquen a promoure i moure grups i artistes musicals arreu del Món suposa una primera fisura en aquest model global on hi ha poc espai a aquest rol decisori sinó tens prous diners. Òbviament, aquesta iniciativa no dona resposta al bloqueig que reben un bon nombre de projectes artístics que no aconsegueixen avançar degut a la falta de recolzament vers la indústria de la promoció de l’anomenada música comercial. Tot i així, suposa una bona eina per acostar als ciutadans a la programació d’espectacles de la seva ciutat i transmet un missatge bastant encoratgedor: si proposes i aconsegueixes mobilitzar prou gent, tindràs allò que vols -encara que sigui només en aquest pla cultural-.

No estaria gens malament que algunes administracions públiques prenguessin exemple sobre com funcionen aquests mecanismes. Potser així s’aconseguiria una estratègia de programació cultural que encaixés millor amb els gustos i els interessos de la ciutadania. Que en prenguin nota!

l’Optimista

Futbol, l’excepció que confirma la regla?

Habitualment escoltem i fins i tot reproduïm aquell discurs o teoria que parla sobre la impossibilitat de tirar endavant certs projectes de caire social, científic o artístic perquè no són capaços de generar prous recursos per si mateix. Diuen les males llengües que, al ser deficitària està condemnada a esdevenir una activitat marginal o en tot cas subetidada a la caritat o la voluntat d’uns pocs.

No costa massa estar d’acord en el principi fonamental d’aquesta teoria: d’on no n’hi ha no en raja. Ara bé, el fet que per si sola no produeixi els recursos materials necessaris per sostenir-se, no implica que no es puguin emprar els recursos d’altres activitats més productives per finançar-ne d’altres de necessàries però menys lucratives. I si hi ha un exemple que mostra amb contundència com hi ha esdeveniments que sense generar el que gasten es mantenen i ocupen espais centrals de la nostra realitat quotidiana, aquest és indubtablement el futbol.

images

No hi ha un sol equip de futbol professional d’aquest país que no tingui una quantitat de deutes més que considerable, tan amb entitats privades com amb administracions públiques. Si durant anys i anys els clubs han acumulat i segueixen acumulant en molts casos un volum important de deute, com és que segueixen ocupant una part fonamental de la nostra realitat quotidiana? Sí sí, la resposta és òbvia i clara, és la voluntat i l’interés de tothom qui en forma part d’aquests cercles el que aconsegueix que aquest fet no esfondri aquest espectacle de masses. I per descomptat, el fet que aquestes persones amb tal determinació gaudeixen de l’accés a les fonts de finançament i dels ens que haurien de regular-los. 

M’agradaria saber quin projectes i quines possibilitats serien capaces d’obrir totes aquelles persones afectades per la màxima nombrada al principi del post i per la qual no poden guanyar-se la vida dignament duent a terme les seves competències. M’encantaria saber el que serien capaces de fer amb tal possibilitat d’endeutament, amb la tranquilitat de saber que ningú els exigirà més del que puguin en cada moment. I per descomptat, em fascinaria veure com els mitjans de comunicació i les institucions públiques reverencien i atenen als científics, artistes i treballadors socials del nostre país com veneren als futbolistes. 

l’Optimista

Devenir Perra

Després d’uns dies navegant per l’explosivitat narrativa de l’Itziar Ziga i el seu Devenir Perra no he pogut més que deixar passar unes hores des que he tornat a terra per dedicar-li unes línies. Més enllà de recomanar-lo preferiria llençar una advertència per tothom qui es senti atret per algun comentari, ressenya o paragrafada superficial com la que surt d’aquesta entrada.

images

Devenir Perra no és una obra apte per qui busqui un discurs complaent amb algun sector o col·lectiu, per qui cerqui un relat des del raciocini o del judici equilibrat. La seva autora no es caracteritza ni un sol instant per rebaixar la seva pretensió de desmuntar i re-sub-vertir de manera compulsiva l’ordre dels gèneres i de tot el que alguna vegada vam creure saber sobre el que implica ser home, dona, masculí, femení i un llarg etcètera d’opcions  davant de les quals no puc més que reconèixer la meva ignorància i egocentrisme des de la meva mirada convencional (en el més ampli dels sentits).

Devenir Perra és una esforç salvatge d’abocar des de les profunditats més viscerals. És un exercici de transparència personal desacomplexada i atrevida -inclòs temerària- per tothom qui valora la necessitat de guardar part de les seves entranyes davant la mirada de la societat. Devenir Perra és el reflex d’algú que davant l’opressió, el sentiment i la vivència de desigualtat opta per desobeir els cànons apresos i experimentar sense límits, sense por, plantejant-se el que es proclama com a inqüestionable. Prostitució, sexe, vel, violència, gènere, plaer, lluita… m’esforço per intentar etiquetar alguns dels continguts d’aquest llibre i em resulta impossible. Aquesta obra és la seva vida i el seu entorn, conceptualitza-la com puguis. 

Si busqueu una metodologia o un manual sobre com practicar un feminisme estructurat no cal ni que us hi acosteu. L’Itziar Ziga és pura dinamita i experimentació. Tot s’hi val i tot està per qüestionar, des de les idees i conceptes més cerebrals fins a l’últim gemec orgàsmic. Devenir Perra és un exercici intens i intensiu, travessar-lo no us complaurà, de fet en més d’una ocasió us sentireu atacats i atacades o ofes@s. Però no us deixeu endur per aquest primer rebot, no és més que una oportunitat per obrir-nos a aquells debats que creiem inexistents.

l’Optimista