L’anarquisme forçós

Els informatius i els diferents mitjans de comunicació d’ahir i avui són un clar exemple de la vinculació habitual entre l’anarquisme i l’acció violenta. De fet, per molts de nosaltres, escoltar aquest mot ens porta ràpidament a una associació d’imatges o idees clarament vinculades al negre, l’individualisme, la clandestinitat -cares tapades i caputxes-, la lluita, la violència, etc.

Resulta interessant observar com parlen d’anarquisme només quan es refereixen a aquests tipus d’accions que expressen el rebuig obert, frontal i violent a les estructures jeràquiques  i repressores de l’Estat -policia- o altres agents dominants -entitats bancàries-. I quan aquestes accions les duen a terme determinades persones que habiten espais molts concrets de les ciutats, doncs difícilment parlen d’anarquisme quan hi ha enfrontaments entre algunes comunitats gitanes i la policia o quan els agricultors d’alguns països s’organitzen per boicotejar el trànsit de determinades mercaderies o determinats establiments comercials.

Per altra banda, aquest mot que es fonamenta en un rebuig total a la jerarquia i es construeix a través d’una indefinició absoluta del seu modus operandi no apareix en cap altra de les notícies que surfegen en el nostre dia a dia i que estan clarament associades a aquesta ideologia que senyala a les estructures de poder vertical com a causant dels mals humans i en una fe absoluta en les capacitats de les dones i homes que es desenvolupen en llibertat.

600px-Anarchy-symbol.svg

Parlen d’anarquia quan es refereixen a aquelles pràctiques i formes de vida dutes a terme per determinades persones en certs espais de manera voluntària, però eviten relacionar les idees d’aquesta amb tota aquella gent que es veu obligada a viure fora de l’estat i les seves institucions per exclusió. De tota aquella gent que es veu obligada a punxar els serveis bàsics i ocupar llars per falta de diners i habitatge. D’aquelles persones que per la seva condició de gènere, nacionalitat o edat no compten amb l’empar de l’estat i es veuen forçades a viure sense el seu recolzament. Quan és el propi estat el que et rebutja passes a ser només un pobre o una víctima. Està clar que tampoc podem dir que aquesta gent sigui anarquista en tant que no s’hi reconeguin. Encara que a la pràctica, per sobreviure es veuen obligats a posar en pràctica moltes de les nocions que envolten aquesta idea: des de comptar només amb si mateixes per tirar endavant, fins a prendre consciència que és des del recolzament amb d’altres persones i la cooperació que podran sostenir-se. O per exemple, el qüestionament vivencial i obligatori de la propietat privada i de la llei. Què és de qui quan no tens mecanismes per accedir/comprar/apropiar-te de res? Quina legitimitat tenen unes normes que em forcen a viure així?

Per altra banda, tampoc es menciona l’anarquisme ni es relaciona amb aquest concepte cap de les xarxes de suport mutu, intercanvi i monedes socials que avui en dia s’estenen al llarg del territori per intentar recuperar espais on les relacions humanes i de bens i serveis no estiguin regides pels diners sinó per altres institucions: Ecoxarxes, Bancs dels Temps, Comuns urbans, Mercats d’intercanvis, Botigues gratis,etc.

Al final resultarà, que l’anarquisme impregna molts més espais de la nostra vida quotidiana del que ens imaginem. Lluny de les caputxes, els còctels explosius i les barricades. 

l’Optimista

Carta a l’amant furtiu

Primer de tot, voldria dir-te que t’entenc, que no em costa posar-me en el teu lloc. Jo fa vora dos anys que la festejo i encara avui em puja els colors mirar-la -mirar-nos- de fit a fit. Em resulten obvis els impulsos que t’han portat a sentir aquesta necessitat d’acostar-t’hi, a deixar-te guanyar per la temptació d’acariciar-la, doncs no hi ha dia ni matí que no la miri o me la imagini al despertar-me.

Tampoc t’enganyaré ni em mentiré dient que m’és igual saber dels vostres encontres clandestins. Seria ocultar que el nostre vincle és tan fort i valuós que perillosament m’acosta al sentiment de propietat. Sí, em rebenta saber que hi ha algú més que la ronda,  que li recita paraules boniques -m’agrada creure que ho fas, s’ho mereix- , que es beneficia d’aquesta bellesa tan intensa que alimenta.

07062013117

Encara que aquesta no vol ser una missiva carregada d’amenaces ni molt menys busca obrir una lluita de galls testosterònics farcida de paraules gruixudes i malsonants. Al contrari, aquesta és una invitació en tota regla. Una invitació a fer que aquesta horta sigui alguna cosa més que allò que un dia vas descobrir enmig d’aquell descampat. A aprendre a cuidar-la i a estimar-la des d’un principi bàsic i fonamental: entre tothom i per tothom. Si jo estiro fort per aquí, i tu estires fort per allà, l’horta s’acabarà. Ni tu en podràs gaudir, ni jo hi podré seguir sembrant.

Si bé entenc que aquestes paraules et costin de digerir, així com a mi se’m fa difícil obrir aquest idil·li als altres, segurament estarem d’acord en que ambdós ens vam enamorar d’ella mentre aquesta es desenvolupava lliure i sense exclusivitat. Quan creixia i es mostrava exhuberant, sense barreres, incapaç de fer-li un lleig a ningú. De manera que confio en que sabràs comprendre, com he hagut d’entendre jo, que en la mesura en que els qui l’abracem actuem de manera esquerpa i egoista, d’amagat i sense contemplar el valor d’allò comú, només podrem construir un espai apte per disputes i malestars. Mentre que si ens entreguem a una relació sincera i transparent mai haurem de patir per gaudir de la seva generositat. 

Així que restes convidat, benvolgut amant furtiu d’aquest raconet de la ciutat, a desfer-te de la por i les conductes mesquines, i a ajudar-nos a fer més gran encara, el valor i l’atracció d’una horta que per ara és un privilegi d’uns pocs.

l’Optimista

YesInMyBackYard!

No som pocs els que alguna vegada hem escoltat o sentit a parlar del concepte NIMBY, fent referència als moviments o conductes de persones que tot i no tenir res en contra de determinada activitat s’oposen frontalment a aquesta pel fet que s’hagi de dur a terme a la vora d’on viuen -barri, ciutat, etc -. Així doncs ens trobem davant un tipus de conducta clarament reaccionària i que no té un fonament crític o elaborat en les seva oposició, sinó que, com brama l’adolescent incapaç d’escapar del seu ego: Ja ho sé que s’ha de fer, però jo/aquí NO! Sense més ni amb intenció de reflexió alguna.

En la mateixa línia però en sentit contrari he topat amb aquesta fantàstica versió propositiva d’aquest fenomen: el YIMBY, Yes In My Back Yard. Per què esperar a que tot allò que creiem o opinem és indesitjable en el nostre entorn arribi? Per què no buscar aquelles propostes que sí que ens animen i ens permeten construir un carrer que s’adeqüi al que ens fa sentir còmodes i bé? 

Us recomano que li dediqueu un parell de minuts al video que us adjunto i que posa alguns exemples de la diversitat d’iniciatives que aquest tipus de conducta vers la nostra ciutat i poble es poden materialitzar. En aquest cas lligades a l’impuls de frenar el clar distanciament entre tothom qui habita als entorns urbans i la producció d’aliments. 

Si us ha entusiasmat no deixeu de vistar moviments YIMBY de la nostra ciutat com la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

l’Optimista

Un dia sense…

Així com cada any hi ha un bon grapat de ciutats que celebren el dia sense cotxes, reconeixent que la saturació d’automòbils és una font important de malestar per les nostres ciutats. Seria interessant  estendre aquest tipus d’iniciatives a d’altres hàbits o activitats de tot tipus que es donen en el nostre dia a dia i que segurament són les causants d’un part important dels nostres mals de cap quotidians. Si bé és fàcil senyalar en el trànsit la llavor d’una part considerable de la contaminació de l’aire del nostre entorn, així com del volum del soroll amb el que cohabitem, també podríem fixar-nos en d’altres opcions.

movilidad

Qui sap si algun dia podríem fer el gest de vestir-nos sense roba produïda en condicions de precarietat o fabricada en un radi menor a uns centenars de quilòmetres per exemple. Encara que segurament això posaria en més d’una dificultat a una part important de la ciutadania. Potser n’hi hauria més d’un (potser no, segur) que no podria posar-se ni una peça de roba de les que guarda a l’armari. També seria curiós dedicar un dia a deixar d’utilitzar qualsevol estri, eina o utensili que hagi estat elaborat amb algun material de qualsevol tipus que provingui d’un país en situació de guerra o de violació dels drets humans. No cal dir que directament hauríem de proclamar-lo el dia lliure de tecnologia, doncs una proporció propera a la totalitat dels nostres fantàstics gadgets conté materials provinents de països víctimes d’eterns conflictes vinculats als seus recursos primaris. I així podríem anar allargant la nostra llista de possibles “dies sense”: dia sense aliments amb ingredients impronunciables, dies sense utilitzar energia produïda per fonts no renovables, sense plàstics…

Probablement, el més preocupant de tot plegat no és que siguem capaços d’elaborar un llarg escrit farcit d’hàbits o elements que resulten perjudicials en la nostra vida, sinó que al llarg dels anys seguiríem celebrant-los. Mostrant la nostra incapacitat per passar de la crítica o la detecció d’allò que ens fa mal. Ensenyant les nostres dificultats a nivell col·lectiu per ser propositius i incisius en els mecanismes i les institucions que s’encarreguen de mantenir aquestes realitats que sense cap mena de discussió són part d’un Món indesitjat.

Potser hauríem d’invertir els termes de la proposta i començar a exercir una realitat sense automòbils contaminants ni aliments insalubres. Un cop l’any ja celebrarem l’estupidesa humana i ens vestirem com voldrem i ens fotrem les botes menjant totes les combinacions gastronòmiques que la indústria alimentària ens brindi. Mentrestant però, allargar la llista de coses de les quals abstenir-se no deixa de ser un bon exercici per, almenys, conscienciar-se de tot allò que seria bo evitar. Qui sap si en aquest enumerar, acabem omplim totes i cadascuna de les dates del calendari. 

Quina pinta fas?

On vas així? I aquests cabells? Aquesta roba, aquesta mirada pintada, aquesta pell foradada, amics, parelles i així fins l’infinit podríem repassar tots aquells elements sobre els quals la gran majoria dels adolescents -i no tan adolescents- han hagut de patir l’esguard inquisidor dels seus pares, amistats o pròxims. Un llarg repàs de característiques que resumiríem amb les pintes que portem o tenim.

Les pintes són útils, ens permeten jugar al joc del Quien es Quien a la vida real. Ens faciliten de manera ràpida i lleugera tota una sèrie d’idees sobre els gustos de cadascuna. Així com, si ens oblidem que són simplement això: pintes, ens portaran fàcilment a un llarg mostrari de mals entesos i assumpcions totalment infundades sobre les persones que explorem amb la nostra mirada prejudiciosa. I si bé és cert que cal evitar deixar-se endur pel que pensaran-diran-creuran sobre un mateix fruit del seu aspecte, no deixa de ser igual d’important no oblidar que aquest és un canal de comunicació en constant emissió. 

Carrers plens de gen

Caminava a l’hort, amb el carro carregat d’eines (es veien només el mànecs sobresortir) i la roba de treballar (és a dir, roba fangosa i una mica esquinçada).  Abans d’arribar al meu destí, una dona em crida des d’uns 50 metres a la mateixa vora del carrer. Em giro i descobreixo una dona d’uns quaranta anys que no deixa de senyalar-me els contenidors de deixalles que es trobaven al seu costat. No entenc massa bé què em vol dir o si em necessita per quelcom (una volta ja vaig haver d’utilitzar el meu tràmec per treure unes claus de casa d’una mestressa que descuidant-se les havia llençat amb la bossa de deixalles). Ella reacciona, se m’acosta i em diu: Allà hi ha moltes coses per recollir, fixa-t’hi. Alço la vista i entenc el que m’explica quan observo el piló de trastos i mobles que recentment han abocat en aquells contenidors, a l’hora que comprenc que la senyora s’ha pensat que em dedico a recollir residus i que molt amablement m’ha volgut tirar un cable. Li agraeixo amb un somriure i segueixo rumb a l’hort. 

Un cop arribo a l’hort, deso les eines, buido el carro i em dirigeixo a la font amb les garrafes per omplir i regar. De camí, em creuo un dels tants homes que recorren els nostres carrers amb bicicletes, cistelles i carros fent allò que la senyora de feia uns instants assumia en mi. Un home de faccions magrebines. Creuem la mirada i com no sol passar, aquest cop m’aguanta l’esguard i em reconeix. Jo li sostinc l’atenció rebuda i amb saluda en àrab i un ampli somriure. Quanta gent així em dec haver creuat aquesta setmana? Quantes vegades la nostra relació ha estat un simple gest apàtic, d’invisibilitat? Però aquest cop no, aquest cop m’ha tingut en compte i amb tota la naturalitat del Món m’ha etzibat un As-Salaamu `Alaykum, com si pel simple fet de portar les mateixes pintes jo el pogués entendre i respondre com pertocava. No cal dir que li he tornat el somriure i la salutació.

Podria semblar que les meves pintes hortelanes són la font de la simpatia i la recepció d’ajuda. Fins que tornant a casa, l’efecte ha estat diferent. Un cop més, un home magrebí. Aquesta vegada em veu venir i es detura. Anava sense cap element que fes pensar que es dedicava a recollir residus. Jo me’l quedo mirant, òbviament esperant un cop més l’atenció i el somriure al que m’havien mal acostumat. Encara que aquest cop seria tot el contrari. El senyor se’m queda mirant amb l’expressió més seriosa que les seves faccions podien gesticular. I mentre jo li aguanto la mirada i passo a escassament uns metres d’ell, l’home no fa més que agreujar la seva expressió i col·locar-se la camisa per dins els pantalons. Respiracions entretallades, cap paraula.  

Un cop dutxat i apunt per prendre el carrer de nou, amb quines pintes surto? 

l’Optimista

L’efecte ‘Pas de Zebra’

Quantes vegades t’has trobat davant d’un pas de zebra, semàfor vermell, mirada a la dreta: res, mirada a l’esquerra: res, i quan et trobes a punt llençar el primer pas decidit a creuar al carrer descobreixes davant teu una família. Pare i mare a una distància justa d’un metre  de la carretera, i la mainada, agafada de la mà dels seus progenitors mirant fixament el semàfor. No deixen ni un instant d’observar la llum roja d’aquell fanal, exceptuant per disparar un esguard fugaç al seu entorn per comprovar que tothom compleix allò que recentment han après: el carrer només es creua quan el semàfor està de color verd. I és en aquell instant que el teu peu es glaça i recula i decideixes quedar-te quiet i esperar.

Pas_de_zebra_a_l'avinguda_de_l'Oest,_València

Saps perfectament que és un absurd esperar, que no ve cap cotxe ni moto i que el pitjor que et podria passar seria que t’entrebanquessis amb l’esglaonet de la vorera mentre no deixes de mirar el teu telèfon mòbil. Però ho faràs. Esperaràs i possiblement somriuràs o et sentiràs entendrit quan escoltis als petits advertir frisosos i enèrgics als seus pares que ja poden passar, que el semàfor ja ha canviat de color.

És curiós observar com som capaços de variar la nostra conducta per salvaguardar -en la mesura del possible- la innocència infantil. Des dels esforços ingents per no desvetllar els secrets de Reis fins a les argumentacions més ben empescades per dotar de coherència un Món i una societat que no deixen de navegar en la contradicció. Així com no deixa de ser una llàstima que no mantinguem aquest esforç per cuidar a la nostra quitxalla del bombardeig massiu de la publicitat i d’altres fletxes interessades que no deixen de clavar-se en la impressionable consciència dels nens i nenes, ja sigui a través de qualsevol dels mitjans de comunicació com de tot el que forma part del nostre entorn -especialment en l’àmbit urbà-.

Potser ens aniria millor canviar aquest imaginari en el que patim per la persecució de la policia i la por al càstig. Qui sap si ens funcionaria millor un escenari en el que volem és donar exemple i il·lusió. Segurament seria tan necessari com construir una quotidianitat on no resulti ni ingenu ni il·lús creure que l’endemà, quan ens llevem, els nostres desitjos podran ser realitzats.

l’Optimista

Què faries si..?

Quantes vegades hem hagut de pronunciar i/o escoltar aquest argument sí, potser seria millor fer això o allò però la feina és la feina, i si em paguen és el que em toca. Encara que ens desagradi el què i el com de la tasca a la que ens referim, manifestant fins a l’extrem la disposició de molts de nosaltres a renunciar a certa integritat per tal d’obtenir aquells recursos imprescindibles per (sub)existir.

Si bé és cert que no podem obviar la pressió per trobar vies que sostinguin les nostres necessitats materials més primàries -i les no tan primàries també- qui sap si també seria pertinent replantejar-nos el com ens organitzem per tal de presentar una manera de resoldre-les de manera efectiva i sense haver de trepitjar el nostre entorn així com les nostres creences i valors. Fins ara el reconeixement de les nostres tasques s’ha vist discriminat en funció de les decisions i la voluntat d’una minoria amb capacitat d’incidir de manera protagonista en el mercat laboral. Una estratègia que ha generat una percepció del treball basada en que hi ha feines més importants/exigents que d’altres i que aquestes mereixen un reconeixement salarial major. Perquè s’ho mereixen.  Òbviament, tot plegat acaba desembocant en una cursa per intentar assolir aquests llocs necessaris i una naturalització del fet que alguns no tinguin accés a una vida còmoda com la dels escollits doncs no són tan importants. Condicionant, de pas, el plantejament personal que un pugui fer sobre què vol fer i quina és la seva vocació.

I si el repartiment delso-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook diners no depengués del tipus feina o la tasca que realitzéssim? I si independentment del lloc de treball i la responsabilitat assumida tothom guanyés el mateix? Si a les úniques preguntes que haguessis de respondre sobre la teva ocupació depenguessin quasi exclusivament de la teva voluntat i no de la relació d’aquesta amb les teves expectatives materials?  Què faries si tinguessis la certesa que mai et faltarà de res, que sempre tindràs els recursos materials per mantenir-te i desenvolupar-te?

Segurament, algunes persones pensaran que així ningú faria res, que tothom restaria gratant-se la panxa tot el dia esperant i que ningú voldria assumir cap de les feines productives necessàries per sostenir-nos. I probablement, tothom treballaria menys ja que avui molts treballen més del que desitjarien i menys del que necessiten per sentir-se materialment segurs. Però això en cap cas disminuiria la nostra capacitat d’abastir-nos doncs simplement generaria un repartiment de la feina.

Si sabessis que demà no et faltarà un sou, què faries? Realment et quedaries immòbil a casa veient-les passar? Sincerament et despreocuparies de col·laborar en un sistema que et permet aquesta llibertat i comoditat?

Sembla clar que ens caldria una gran dosis de didàctica per aprendre a gestionar tots els reptes que aquest escenari ens plantejaria, encara que em costaria de creure que aquest hipotètic sistema generés una colla d’apàtics i d’aturats sense opcions a desenvolupar-se. Això ja ho ha aconseguit el sistema actual. 

l’Optimista

Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista

 

El Drama Interreligiós.

Ahir m’arribava una notícia en la que es ressaltava el paper de la comunitat Sikh a l’hora de repartir menjar a les persones que s’acosten als seus temples, independentment del seu origen o pràctica religiosa. Des que fa uns anys vaig tenir notícia d’aquesta comunitat i d’aquesta pràctica de repartir menjar a tothom qui ho demana com a part del seu culte, són diverses les oportunitats que he tingut de contactar-hi i d’apreciar la voluntat amb la que aquestes persones es dediquen tenir cura dels qui els envolten.

Tot i així, el motiu d’aquestes línies no és construir un al·legat en favor d’aquesta pràctica religiosa, ni molt menys intentar fer una comparativa amb les altres creences que conviuen en el nostre país per veure quina és més altruista. El que si que pretén aquesta entrada és aprofitar aquesta notícia per remarcar la diversitat religiosa que habita avui en dia en els nostres pobles i ciutats, i com en la majoria dels casos, aquestes religions “al·lòctones” són capaces d’introduir-se en el nostre àmbit i desenvolupar-se sense produir tensions excessives ni generar conflictes més enllà dels propis d’un procés d’adaptació i coneixement mutu.

baixa

Llastimosament, una gran proporció dels espais informatius dedicats a les relacions interreligioses es centren bàsicament entorn de l’Islam. Especialment en el debat del vel i els intents dels practicants musulmans d’obrir nous centres de culte. Passant per alt que avui en dia hi ha un reguitzell difícilment quantificable de corrents cristianes i altres credos procedents d’arreu del Món que practiquen la seva fe, obren i mantenen els seus centres i espais, i a més contribueixen a fomentar valors socialment necessaris per a totes nosaltres.

L’increment de la diversitat dels nostres carrers, sovint ha estat relatat des de les pors i reticències davant la possibilitat de perdre allò que ens identifica i ens fa sentir al nostre país, a casa. La por al debilitament de la llengua, als canvis de certs hàbits i costums, inclòs d’alguns drets. El que poques vegades es narra en les cròniques d’aquesta diversitat que ja és realitat i que no té sentit rebutjar, és el reforç que aquestes noves comunitats aporten a valors com la solidaritat, el respecte i la convivència. L’esforç que moltes d’aquestes persones fan per no només adaptar-se a un nou país, sinó per aportar quelcom per millorar-lo.  

Segurament començaria a ser hora de deixar d’obsessionar-nos en definir què o qui és d’un lloc o d’un altre, i proposar-se adoptar aquelles pràctiques i hàbits que ens ajudarien a construir un Món millor, vinguin d’on vinguin. 

l’Optimista

La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista