La culpa és meva

Sí, la culpa és meva. Era la meva responsabilitat dedicar més atenció a tot allò que compro i consumeixo. Hauria d’haver centrat la meva mirada més atentament en tots i cadascun dels productes i elements que figuren a les llistes d’ingredients. Per descomptat. A més de tenir uns quants doctorats en ciències per entendre o interpretar alguns dels noms de les substàncies que hi apareixen, o almenys comprendre algun dels tecnicismes que s’hi llegeixen. I no només això, sinó que hauria d’haver fet l’esforç de cercar per Internet i allà on fora el significat o les relacions entre les nomenclatures E-noséquantus i els productes als que fa referència. Per no dir que cada cop que em sento en un restaurant hauria d’exigir al cambrer que em recités de pe a pa la procedència i característiques de tots els ingredients que en aquella cuina es processen.

D’acord, no m’hauria de deixar convèncer per la publicitat, pel bombardeig de sons, lletres i imatges que no tenen un altre objectius que confondre’m i induir-me a la compra d’un i altre subministrament. On era el meu esperit crític? Com pot ser que una persona com jo em deixés endur per les emocions que alguns anuncis em generen, pels ideals que m’infiltren via somriures plàstics i escenes bucòliques. M’hauria de sentir avergonyit, sens dubte. Però és que ho fan tan bé… qualsevol diria que hi destinen milions i milions d’€uros. 

ideologia

Mira que confiar en les empreses i les administracions públiques… tela, és d’il·lús total. Pensar que a més de la venda i del lucre hi ha la motivació de realitzar productes beneficiosos i útils. És que creure’m que l’Estat procuraria pel bé general! Per la salut, pel medi ambient…Déu n’hi do! Imaginar que el límit de les iniciatives productives era fer les coses sense arribar a posar en perill la salut de les persones i el seu entorn ha estat una mostra de la meva manca de sentit comú. Resulta que la competició no és només entre empreses, sinó que també entre aquestes i les persones. Sí, a veure qui és més llest. Es tracta d’un joc on el més murri guanya, on l’engany i el subterfugi són emprats constantment per fer creure que hi ha algun interès més enllà de l’enriquiment egoista, per salvar els aparences d’un sistema que ja fa temps que no es preocupa de les necessitats humanes.

Reconegut això, ja és hora que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i que les administracions s’aproximin a les necessitats de la ciutadania així com de les empreses i guiïn i intercedeixin entre els interessos particulars i els públics, així com les empreses deixin de centrar els seus esforços per mantenir la opacitat dels seus mecanismes de producció i disfressar-los d’una bellesa que no existeix. Potser ha arribat el moment d’interactuar des d’una visió d’interessos confrontats i passar a estratègies de regulació, producció i consum més equitatives. 

l’Optimista

 

Mentida podrida!

Artesà, natural, enriquit, tradicional… quants cops hem sentit mencionar aquestes paraules en anuncis i publicitat diversa sobre productes alimentaris? I quants d’aquests, sota la immaculada aparença estètica, s’hi amaguen processos de producció que disten de la realitat que transmeten aquests qualificatius. Destapar-los i denunciar-los és l’objectiu de la campanya Mentida podrida de Veterinaris Sense Fronteres. 

mentira

Per totes aquestes marques que s’han llençat a l’ús interessat i fraudulent d’aquests termes, s’han creat els Premis Rancis. A través la web podreu votar quin ha estat per vosaltres l’anunci televisiu més descarat i vergonyós. No deixeu de votar

Aquí us deixem algun dels videos de la campanya, no tenen desperdici.

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot.

Pas a pas, debat a debat.  Tota aquesta xarxa que avui es situa sota el paraigües del que molts anomenem l’Economia Solidària ha viscut amb l’oposició constant d’aquelles veus sense imaginació que negaven les seves possibilitats: Tenir en compte el medi ambient només augmenta les despeses de producció, treure els diners de la Caixa?, és normal que se’n vagin a produir a la Xina… I així anar sumant i acumulant dubtes, aglutinant excuses per evitar prendre un grau de responsabilitat més alt sobre les nostres opcions de consum i els seus efectes. 

Exemple a exemple, som molts i seguim creixent. En front de tot aquest esceptiscisme els fets han passat per sobre de tot interrogant. Només cal mencionar “economia solidària” ” economia del bé comú” o qualsevol altra barreja similar de mots i descobrireu que el catàleg de projectes i iniciatives que inunden el nostre territori és més que significatiu. Un cop més però, sempre hi ha un però extra, una raó plus per evitar prendre un rol més actiu: i com les trobo? és més còmode deixar-se portar per la publicitat i les cadenes de consum convencionals. 

logoweb

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot. Una nova resposta -segur que no serà la darrera-, una nova proposta per seguir posant sobre la taula que recolzar una producció i un comerç amb valors i preocupats per alguna cosa més que el lucre és més que una possibilitat. Pam a Pam és molt més que un mapa de recursos vinculats amb l’economia solidària. És un esforç de treball col·laboratiu d’enxarxar colze a colze tots els petits i grans esforços que es reprodueixen a casa nostra. És una eina per progressar, per millorar les nostres iniciatives, per conèixer tot un nou esquema de criteris i qüestions que val la pena tenir en compte per construir una societat millor des de l’economia. Pam a Pam permet al consumidor descobrir de manera ràpida i efectiva les opcions de les que disposa, així com facilita als agents econòmics una eina per avaluar la seva feina i saber què pot millorar, a la vegada que roman en contacte amb tota aquella gent que intenta proposar un model de negoci sensible a alguna cosa més que els diners.

Entra i descobreix quins són aquests punts que comencen a teixir xarxes econòmiques més justes i responsables. Si en trobes a faltar alguna no dubtis en col·laborar-hi i aportar-hi noves localitzacions.

l’Optimista

La Bellesa no té edat. O sí?

Si bé és cert que cada dia s’incrementa la pressió sobre les persones -independentment del seu sexe- entorn de les seves necessitats estètiques, en les següents línies em centraré especialment en la seva vessant femenina, doncs considero que és vers aquestes qui es mostra més afilada i contundent. (Només cal que poseu “bellesa” a google images per prendre’n un exemple).

Una de les estratègies emprades per a l’estimulació del consum de quasi qualsevol tipus de producte és l’associació d’aquest a una sèrie de models estètics que han anat construint, en els darrers anys, un nou ideal de bellesa. El relat de fons pretén identificar el consum de qualsevol dels elements publicitats amb l’aproximació a aquests referents. Uns referents, és clar, que també estan associats a l’èxit i el reconeixement social. Consumeix i seràs atractiva i rica. O almenys ho semblaràs (caldria afegir).

llibertat-groc-1024x426

Un dels aspectes que més em crida l’atenció de l’impacte que aquestes tensions permanents generen en el gènere femení és l’extensió o la imposició dels trets joves -de les dones 20-30 anys per definir-ho d’alguna manera- sobre la resta de franges d’edats. Els models de bellesa que promouen intenten construir una imatge d’aquesta en la que totes les característiques que es valoren formen part dels propis d’un moment determinat de la vida. En cap cas es fa un esforç per promoure estereotips diferenciats per edats, imatges de bellesa diferents en funció d’aquest criteri temporal.

L’efecte o la percepció d’aquesta extensió sobre les dones majors d’aquesta franja no sol valorar-se amb excessiva acidesa, doncs es sol ser complaent amb aquesta necessitat d’ocultar el pas del temps a les nostres carns. De fet, és habitual reconèixer que la joventut és equivalent a bellesa. Encara que l’impacte que considero oportú remarcar no és tan aquesta extensió per dalt com les conseqüències per baix –vers les meves joves-.

Esgarrifa veure com les pautes estètiques fonamentades en els patrons femenins de dones d’una franja d’edat aproximada dels 20 als 30 colonitzen amb lleugeresa les etapes pre-adolescents i infantils. Ja no sorprèn a ningú veure nenes de 10 anys vestides amb conjunts de roba que han estat dissenyats per ressaltar atributs físics que encara no tenen desenvolupats. O el que és pitjor -i per sort això encara ens xoca-, peces de roba que permeten aparentar que ja els tenen. Quins efectes poden tenir vers aquestes nenes el fet de créixer a través de models estètics tan predefinits i delimitats? Fins on arribarà aquesta nova edició del blau per nens i rosa per nenes? Com es gosarà inculcar a aquesta mainada valors socials i humans que defugin la superficialitat i el materialisme en la mesura en que construïm uns conceptes de bellesa tan estrictes i focalitzats en destacar de manera expressa una sèrie d’atributs físics?

Tan de bo l’extensió per baix d’aquests models estètics faci saltar l’alarma i generi un impuls que ens permeti reconstruir uns ideals de bellesa que es corresponguin amb el nostre itinerari vital. Unes percepcions que s’adaptin a les necessitats i als valors de cada etapa cronològica. Un marc en el qual totes, de l’infantesa a la vellesa, tinguem l’oportunitat de sentir-nos boniques i apreciades.

l’Optimista

 

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista

Addictes al Centre.

Són moltes les oportunitats en les que l’organització de certes activitats o la distribució de certs recursos genera determinats interrogants que no deixen de repetir-se: Per què sempre hem d’anar a tal ciutat a fer aquest curs/activitat? Per què  la majoria d’esdeveniments es programen en aquell barri i no en cap altre? Per què m’és tan senzill desplaçar-me fins determinats indrets, encara que llunyans, mentre que poblacions ben pròximes esdevenen quasi amagades rera les dificultats del camí?

La lògica que hi apliquem, i a la qual la majoria de vosaltres hi ha accedit mentre responia aquestes qüestions és clara: les activitats es duen a terme en els llocs on es pot generar més interès, és a dir, hi ha més gent. I a la vegada, es dona més atenció a aquests espais perquè hi ha més activitat. Aquest argument, a nivell supraurbà sembla difícil de rebatre. Però quan ens fixem en quins espais de les ciutats són els que acumulen un major volum de certs tipus d’atencions (infraestructures, serveis públics, manteniment…), segurament descobrirem que hi ha altres interessos i criteris que condicionen la sel·lecció dels espais i la convicció amb el que alguns són promocionats.

girona

En el cas de Girona trobem un exemple flagrant d’aquest amor desmesurat pel Barri Vell. Ningú pot posar en dubte la bellesa del nucli històric de la ciutat i l’efecte que aquesta té a l’hora d’estimular la presència de visitants de la pròpia ciutat o d’arreu. I en conseqüència, no és d’estranyar que acumuli certs tipus d’activitat vinculades amb el lleure i el turisme. Ara bé, això justifica que aquest espai rebi un major esforç de les administracions per dinamitzar-lo? No és justament aquest un motiu per distribuir els seus recursos en sectors de la ciutat que no tenen el privilegi d’ocupar un entorn així? No estem accentuant les desigualtats a nivell d’estímul de l’activitat econòmica entre barris en la mesura en que justament atenem a les zones que ja gaudeixen de millors eines per atreure gent?

La substitució de la Ciutat per la imatge d’un indret d’aquesta, el qual a més és dels menys habitats de la ciutat, bloqueja l’oportunitat que ens brinda el patrimoni per promocionar un desenvolupament més equitatiu de la ciutat. Per què no s’obre el Temps de Flors de manera decidida a la resta de la ciutat? No seria una bona oportunitat per anar consolidant una imatge més àmplia de la ciutat, a integrar espais que poden sentir-se desplaçats? No seria una bona opció per convidar als mateixos ciutadans de Girona a conèixer altres barris? No seria una bona iniciativa per incrementar el consum i l’activitat en espais on els comerços, per diversos factors, sobreviuen amb marges escassos? 

I així podríem seguir amb els diversos espectacles i festivals. Organitzar esdeveniments culturals de qualitat en diversos espais de la ciutat no permetria incentivar una imatge i un procés de cohesió de la ciutat més extens? Entenc que hi ha infraestructures com Teatres i Auditoris que són on són, i tenen els recursos tècnics imprescindibles per certes activitats. Però això no justifica que cada vegada que s’aixeca un escenari al carrer hagi de ser en espais cèntrics. Per què renunciar a aquestes propostes per sumar-hi una valor de promoció de la CIUTAT, d’inclusió i d’estímul d’una imatge de la ciutat que s’adeqüi a la seva realitat humana?

Ja podem anar aixecant persianes, mentre seguim embotint a la gent cap al centre seguirem concentrant els recursos propiciats pel patrimoni històric de la ciutat en un sol espai. Seguirem essent, addictes al Centre.

l’Optimista

L’Àbac, el valor de la Participació.

Des del Món de la Moneda Social ja fa temps que es treballa per la difusió d’un tipus de relacions d’intercanvi on s’afavoreixi el consum de proximitat i l’acostament de la presa de decisions sobre les normes que regulen aquests intercanvis i els valors que les motiven. Incentivant l’intercanvi entre persones properes i impulsant conductes que permetin que els beneficis d’aquestes relacions comercials es quedin en aquest àmbit pròxim i sigui més fàcil estimular-ne una inversió en el mateix espai on s’ha generat aquesta activitat. Promovent així, que el valor generat sigui útil per generar-ne més en el nostre entorn i facilitar-ne el control, evitant així que el resultat de les nostres tasques de producció i consum acabin incrementant el crèdit d’unes mans alienes a la comunitat que inverteixin aquests rendiments en altres activitats socialment indesitjables com poden ser l’explotació laboral en d’altres països, implicació en indústria relacionada en conflictes bèl·lics, danys ambientals, etc.

àbac

Sembla que aquest impuls que poc a poc va obrint nous espais en la nostra societat, ha anat impregnant també alguna de les marques habituals dels carrers de les nostres ciutats com és Abacus CooperativaAmb el naixement de l’Àbac, aquesta empresa ha donat un pas més en la línia d’incentivar la participació i el consum dels seus socis en el seu espai. Si fins ara, com a membre gaudies d’uns preus reduïts i de la ja habitual acumulació de punts bescanviables, amb la creació d’aquesta moneda, a més de gaudir d’aquests avantatges veus reconegut el teu interès i implicació en el funcionament de la cooperativa.

Seguint una lògica semblant a la de la moneda social, Abacus avança en la voluntat d’estimular els seus socis cap a un rol més protagonista en l’empresa per tal de construir un servei més afí a les seves necessitats i de retruc augmentar-ne el consum. Dotant a la vegada, d’un instrument que retorni també materialment el valor de la participació, entenent que aquesta, per si sola, és un valor fonamental sense el qual la cooperativa perd el seu valor afegit.

Continuarem atents al desenvolupament d’aquesta iniciativa i observarem si segueix estenent-se en d’altres empreses i àmbits. Sense conèixer amb profunditat el model empresarial i les seves condicions, no valorarem el paper d’Abacus Cooperativa com a empresa. Encara que per això, no deixarem de reconèixer la voluntat de millorar el seu funcionament i estimular-ne la participació.

l’Optimista

Plats buits, Contenidors plens

Les dades són contundents: la FAO indica que a nivell mundial produïm aliments per cobrir les necessitats de 12000 milions d’individus, i per altra banda, 1 de cada 7 passen gana. A nivell de Catalunya, més de 260000 tones d’aliments que es podrien aprofitar acaben a les escombraries. Aquestes i d’altres xifres  les trobem en un interessant article de la Virtudes Pérez en el PuntAvui de la mà d’@esthervivas.

Mentre avui en dia, discursos d’arrel malthusiana segueixen mantenint el seu pes, carregant sobre la superpoblació d’alguns indrets del planeta i la incapacitat de generar recursos per a tots ells, aquestes dades no fluixegen a l’hora de senyalar de manera contundent que el problema fonamental és la distribució dels recursos. Un cop més.

En tots i cadascun dels passos del circuit agroalimentari, hi ha una xifra gens menyspreable d’aliments que queden exclosos de la venda i l’accés als ciutadans. Constantment, grans quantitats de menjar són eliminats de la roda i enviats a les deixalles per no cumplir determinats criteris de “qualitat”. És la lògica de l’actual sistema de producció capitalista, si no es pot acumular i vendre per diners, es llença. 

1002917_548826635192710_52903379_n

Davant d’aquesta realitat cada cop més crua i cruel, la societat torna a prendre la davantera i s’autoorganitza per donar resposta a les seves inquietuds. El seu impacte no podrà ser el de les institucions estatals, però és possible que el seu exemple motivi algun pla de major abast, o en el millor dels casos, empenyi a d’altres grups de ciutadans a buscar solucions de manera autogestionada.

En l’àmbit català, trobarem un bon grapat de recursos a nivell individual i de propostes col·lectives en el portal De menjar no en llencem ni mica. Val la pena donar-hi un cop d’ull i prendre consciència de tots els passos, petits i grans, que podem donar per no seguir participant d’aquest malbaratament.

En el context gironí, el pròxim Dissabte 16 de Novembre, l’Associació Naturalista de Girona, juntament amb Càritas, Escudella Solidària i la Fundació Ramón Noguera, ens convoquen a un àpat per donar impuls a noves mobilitzacions i sensibilitzar a la població. La Manduca no Caduca serà un dinar popular cuinat amb productes recuperats, aliments que no s’han pogut/volgut vendre. Per participar-hi com a comensal el preu serà una donació d’aliments de llarga conservació que aniran destinats a Càritas i Escudella Solidària.

Si voleu donar-hi un cop de mà a nivell organitzatiu-logístic no dubteu en posar-vos-hi en contacte a info@naturalistesgirona.org.

Un cop més, és la pretesa eficiència del sistema qui genera plats buits i contenidors plens, i un cop més és la voluntat de la societat la que intenta equilibrar tot aquest sense sentit.

l’Optimista

 

 

 

Dona Diners als Pobres, Deixaran de Ser-ho.

A través de la lectura d’un article que Roger Senserrich publica a Politikon, arribo la curiosa experiència del projecte de desenvolupament anomenat GiveDirectly. Una proposta basada en una lògica tan evident que pot arribar a semblar estúpida i tot: l’única diferència entre pobres i rics és que uns tenen diners i d’altres no, per tant, si oferim diners directament als pobres, sense condicions, ells deixaran de ser-ho i milloraran la seva qualitat de vida. 

L’experiència sobretot esdevé un experiment per demostrar que els anomenats pobres saben dirigir la seva despesa de manera adequada per millorar la seva situació, ja sigui en millors aliments, salut o educació. I trencar el mite que pregona la incapacitat d’aquests en gastar-se els diners en altra cosa que no siguin drogues o altres plaers de curt termini. 

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Com senyala l’autor de l’article que ha estimulat aquest post aquest projecte hauria de servir a totes les institucions dedicades al món del desenvolupament i la cooperació per replantejar algunes de les seves pràctiques basades en la imposició de condicions i marcs de conducta a canvi, de l’ajuda que els presten. Si bé és cert, que si aquesta experiència es traslladés en àmbits on la pobresa va estretament vinculada a escenaris condicionats per elements que afecten de manera molt directa i contundent la presa de decisions, com la drogodependència, no seria d’estranyar topar amb resultats diferents.  I en aquest cas, potser gaudiria d’una justificació més expressa la necessitat d’establir tota una sèrie de condicions d’accés als diners/ajuts.

Personalment, aquesta experiència també hauria de servir com a argument afegit a la defensa d’unes estructures estatals que permetin una millor distribució i redistribució dels recursos.  De què serviria oferir diners a unes persones que degut a l’estructura dels llocs de treball que ocupen i dels preus dels serveis i objectes que consumeixen ràpidament serien transferits de nou als rics. Si degut a la teva formació, lloc de naixement, la teva relació amb els bancs, les administracions o el marc legal, facis el que facis, ets veuràs quasi determinat a un mateix resultat immòbil en el teu procés d’ascens social i econòmic, de poc servirà que sàpigues escollir.

Però no descobrim res oi? el debat de sempre entre la llibertat i el dret a decidir vs. la pretensió de les institucions públiques de llimar les desigualtats entre els seus ciutadans per igualar aquesta posició inicial. Pretensió que sovint implicarà una disminució de llibertat.

Res de nou, però mai està de més tenir nous arguments i experiències sobre el comportament de les persones en diversos escenaris.  Seguirem debatent. 

l’Optimista