El secret està en la massa

Ajunta, apilona i amuntega. Centrifuga i desarrela. Crea espais densos, hiperconnectats en mitjans i profundament individualitzats en responsabilitats i hàbits de gestió i convivència, plenament centralitzats vers l’administració i els subministradors de recursos.

A foc lent? ni pensar-ho, ràpid, viu i intens, que l’immediatesa ho banyi tot, no fos cas que en un segon de distensió s’oxigenés de més alguna neurona, que alguna emoció prengués prou força per sobrepassar la repressió inconscient i per desgràcia intentéssim prendre decisions de manera conscient. I encara menys se’ns passés pel cap compartir aquesta consciència amb algú altre. Per què procurar satisfer allò que necessitem per ser quan podem consumir?

pbulla

Consumir models familiars o afectius, projectes laborals, de salut o alimentaris. Comprar sense valorar el seu cost social o ambiental ni la seva necessitat. Participar sense assumir ni un bri de responsabilitat vers el Món. Solidaritzar-nos sense empatitzar ni un sol instant amb qui reconeixem com a desfavorits, sense preocupar-nos uns moments per les motivacions d’aquesta realitat hostil.

Però això és la massa, aquest indret en el que tothom es refugia. Anònims, amb drets, i ni una sola necessitat reconeguda. Si vols alguna cosa lluita, enganya o esclavitzat – ven la teva força de treball- per aconseguir-la. La llei del més fort, hàbil o astut, del predomini dels interessos particulars per sobre dels col·lectius/universals. Aquest espai en el que vivim rebolcats i barrejats, encara que difícilment junts i en comú.

I és relligant i aglutinant aquesta massa la via que ens podria permetre viure, treballar i estimar responent a les nostres necessitats. És recuperant el temps per fer més lents els nostres compassos del dia a dia el que ens possibilitaria descobrir el nostre entorn més pròxim i les necessitats més bàsiques que no poden restar desateses. La massa convertida en comunitat, en persones que es reconeixen i s’integren.

No des de l’identificació fonamentada en trets i característiques semblants o iguals sinó des de la voluntat d’assolir un benestar comú que no pot deixar de banda a cap dels seus membres.

l’Optimista

Carta a l’amant furtiu

Primer de tot, voldria dir-te que t’entenc, que no em costa posar-me en el teu lloc. Jo fa vora dos anys que la festejo i encara avui em puja els colors mirar-la -mirar-nos- de fit a fit. Em resulten obvis els impulsos que t’han portat a sentir aquesta necessitat d’acostar-t’hi, a deixar-te guanyar per la temptació d’acariciar-la, doncs no hi ha dia ni matí que no la miri o me la imagini al despertar-me.

Tampoc t’enganyaré ni em mentiré dient que m’és igual saber dels vostres encontres clandestins. Seria ocultar que el nostre vincle és tan fort i valuós que perillosament m’acosta al sentiment de propietat. Sí, em rebenta saber que hi ha algú més que la ronda,  que li recita paraules boniques -m’agrada creure que ho fas, s’ho mereix- , que es beneficia d’aquesta bellesa tan intensa que alimenta.

07062013117

Encara que aquesta no vol ser una missiva carregada d’amenaces ni molt menys busca obrir una lluita de galls testosterònics farcida de paraules gruixudes i malsonants. Al contrari, aquesta és una invitació en tota regla. Una invitació a fer que aquesta horta sigui alguna cosa més que allò que un dia vas descobrir enmig d’aquell descampat. A aprendre a cuidar-la i a estimar-la des d’un principi bàsic i fonamental: entre tothom i per tothom. Si jo estiro fort per aquí, i tu estires fort per allà, l’horta s’acabarà. Ni tu en podràs gaudir, ni jo hi podré seguir sembrant.

Si bé entenc que aquestes paraules et costin de digerir, així com a mi se’m fa difícil obrir aquest idil·li als altres, segurament estarem d’acord en que ambdós ens vam enamorar d’ella mentre aquesta es desenvolupava lliure i sense exclusivitat. Quan creixia i es mostrava exhuberant, sense barreres, incapaç de fer-li un lleig a ningú. De manera que confio en que sabràs comprendre, com he hagut d’entendre jo, que en la mesura en que els qui l’abracem actuem de manera esquerpa i egoista, d’amagat i sense contemplar el valor d’allò comú, només podrem construir un espai apte per disputes i malestars. Mentre que si ens entreguem a una relació sincera i transparent mai haurem de patir per gaudir de la seva generositat. 

Així que restes convidat, benvolgut amant furtiu d’aquest raconet de la ciutat, a desfer-te de la por i les conductes mesquines, i a ajudar-nos a fer més gran encara, el valor i l’atracció d’una horta que per ara és un privilegi d’uns pocs.

l’Optimista

YesInMyBackYard!

No som pocs els que alguna vegada hem escoltat o sentit a parlar del concepte NIMBY, fent referència als moviments o conductes de persones que tot i no tenir res en contra de determinada activitat s’oposen frontalment a aquesta pel fet que s’hagi de dur a terme a la vora d’on viuen -barri, ciutat, etc -. Així doncs ens trobem davant un tipus de conducta clarament reaccionària i que no té un fonament crític o elaborat en les seva oposició, sinó que, com brama l’adolescent incapaç d’escapar del seu ego: Ja ho sé que s’ha de fer, però jo/aquí NO! Sense més ni amb intenció de reflexió alguna.

En la mateixa línia però en sentit contrari he topat amb aquesta fantàstica versió propositiva d’aquest fenomen: el YIMBY, Yes In My Back Yard. Per què esperar a que tot allò que creiem o opinem és indesitjable en el nostre entorn arribi? Per què no buscar aquelles propostes que sí que ens animen i ens permeten construir un carrer que s’adeqüi al que ens fa sentir còmodes i bé? 

Us recomano que li dediqueu un parell de minuts al video que us adjunto i que posa alguns exemples de la diversitat d’iniciatives que aquest tipus de conducta vers la nostra ciutat i poble es poden materialitzar. En aquest cas lligades a l’impuls de frenar el clar distanciament entre tothom qui habita als entorns urbans i la producció d’aliments. 

Si us ha entusiasmat no deixeu de vistar moviments YIMBY de la nostra ciutat com la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

l’Optimista

[Bases i models Horts Urbans I]: “Sobre ciutats administrades”

Xarxa Horts Girona

Com hem intentat descriure en l’entrada anterior, la opacitat i la rigidesa estructurals són algunes de les traves que impedeixen que els actors que s’encarreguen de la implementació de serveis públics, així com de la gestió d’espais i/o d’altres iniciatives, assoleixin l’objectiu de fer-ho essent fidels a l’interès públic.

Enlloc d’això, s’estableix una dinàmica d’acord amb la qual s’acaba optant per incentivar els interessos particulars dels actors implicats, tot esperant que d’aquesta manera l’interès públic hi quedi reflectit; inclòs com per naturalesa.

Així és com ràpidament es generen escenaris estretament lligats a les necessitats i interessos dels actors (conjunturals i particulars), que deixen en un segon terme el que creiem, hauria de ser-ne el leitmotiv: l’interès públic que cerqui el bé comú.

La practicitat encotillada en la falta d’imaginació per part dels que s’atribueixen amb gelosa exclusivitat la responsabilitat última de la gestió, juntament amb la incapacitat de qüestionar…

View original post 287 more words

La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista

 

 

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista

La Societat de l’Abundància

Imagina un Món on tothom ofereix aquelles habilitats, destreses i la seva voluntat lliurement, sota l’única condició de la pròpia disponibilitat i desig. Imagina una societat on sempre que ho necessites pots demanar ajuda i recolzament a la gent del teu entorn sense patir per si tindràs prou diners o qualsevol altre element d’intercanvi, que l’únic que determinarà si algú et podrà donar un cop de mà serà la seva voluntat i predisposició. Considera, encara que sigui per un minut només, la opció de compartir aquest espai amb gent unida sota un únic interès: compartir.

Compartir interessos, necessitats, capacitats, inquietuds i reptes. I fer-ho de manera deslligada de les limitacions de dependre d’un recurs que per una o altra raó no reconegui la teva experiència ni la teva disponibilitat. Fer-ho des de la confiança en que si tots i totes sumem, si tothom col·labora, res ens pot faltar. 

Des de fa anys, els Bancs del Temps promouen un espai on les persones puguin intercanviar la seva riquesa lluny de les limitacions monetàries i defugint els criteris de reconeixement del que s’anomena el Mercat. Des del Banc del Temps de Pla de Palau, aquest cap de setmana s’ha decidit donar un pas més enllà de la substitució d’unitats d’intercanvi: diners x temps. Després d’un procés de debat on vora el 15% dels socis han treballat i debatut de manera presencial  sobre les limitacions de l’actual estructura de funcionament del Banc del Temps, aquest han pres la determinació de llençar-se a una nova etapa que afavoreixi la interrelació d’aquelles i aquells que formen part del col·lectiu: eliminar la unitat “temps” d’intercanvi.

tempscor2

S’obre un nou procés d’adaptació als mecanismes de funcionament del BdT de Pla de Palau a aquesta nova realitat. S’inicia un període on caldrà acceptar els reptes que s’han fixat i experimentar quins nou tipus de relacions i possibilitats ofereix un sistema d’intercanvi on els únics elements que regularan l’efectuació d’unes o altres activitats seran la voluntat i la predisposició dels seus membres de fer realitat aquest espai. Un espai on tothom podrà oferir allò que valora, així com ningú quedarà exclòs de l’oportunitat de demanar allò que necessita.

Al cap i a la fi, com sorgia amb força al llarg d’aquest procés, el més important, el fonament del Banc del Temps no és altra que les relacions, els vincles i la creació d’una xarxa de suport on tothom pugui sentir-s’hi còmode i satisfet. Tot el que ens ho limiti ha de ser superat.

Així doncs, arriba una nova etapa  en la que amb la confiança bàsica en que col·lectivament trobarem les respostes que necessitem, donem la Benvinguda a la Societat de l’Abundància. 

l’Optimista

El Repte de ser Participatius

Arrel de diverses activitats i esdeveniments que s’han anat duent a terme a Girona, alguns vinculats a entitats com el Procés Constituent (FSCat 2014), els Bancs del Temps o la CUP, així com d’altres espais informals de reflexió, hi ha una sèrie de temes (inquietuds en alguns casos) que han anat prenent forma dins meu fruit d’aquestes experiències. 

La més prominent sense cap mena de dubte és l’afirmació contundent del difícil repte que suposarà per tots els qui hem adoptat aquesta via d’adaptar la nostra praxis, els nostres hàbits, els nostres mètodes propositius i de treball a les lògiques de la participació. A l’esforç d’intentar integrar en totes aquestes accions els criteris d’inclusió, d’estímul de l’expressió, del respecte de la diversitat o d’incentivar la creativitat, per dir-ne uns quants.

ideologia

Transformar els nostres espais en àrees participatives és molt més que posar-se d’acord sobre la necessitat d’escoltar atentament a tothom qui vulgui dir la seva, és més que obrir la porta a tothom qui decideixi entrar. Aquest procés està intrínsecament lligat a la metamorfosi personal d’aquells qui en formem part, de la voluntat que mostrem a l’hora de reflexionar sobre aquells interrogants lligats a aquestes escenes: estem disposats a rebre a qualsevol? Què fem o deixem de fer per convidar a nous perfils, per incrementar la diversitat? Obrim les portes per rebre i conèixer al Món que ens envolta o només per difondre les nostres idees?  En la mesura en que fixem les nostres posicions al voltants d’aquestes qüestions caldrà modular totes i cadascunes de les nostres estratègies d’actuació, des dels seus continguts fins a les seves estructures organitzatives.

En la mesura en que adoptem com a propi el rol de promoure l’autonomia ciutadana, l’estímul de l’activisme i la capacitat d’autorganitzar-se, etc, hem d’iniciar un procés de canvi en les vies a través de les quals intentem transmetre aquestes idees que defugen d’aquells modes participatius basats en la passivitat d’uns ciutadans que només resten a l’escolta d’uns i altres i finalment, com qui es troba davant una estanteria d’una gran superfície, escull una o altra opció. Els micròfons oberts i l’ús de diversos recursos (documentals, oradors mediàtics…) són els primers passos, tímids, cap l’orientació d’aquest procés. Necessitem veus que posin narració a aquest camí, necessitem imatges que ens donin un recurs tangible, però aquests poden resultar, també, eines de reproducció d’aquells rols que volem superar si no van acompanyats d’estructures i propostes que s’adaptin a les noves necessitats d’un paradigma participatiu. Si atorguem el paper de l’expert en un pedestal vs. l’audiència, si deixem el micròfon obert al més hàbil, capaç i valent per aixecar la mà i demanar la paraula, si  carreguem la major proporció del temps a l’atenció sobre uns pocs vers la desatenció d’uns molts, no estem construint un espai carregat de contradicció on els continguts estiren en la direcció oposada a les formes? 

Cal seguir revisant, continuar transformant-nos, no deixar de posar a proba cadascuna de les nostres idees i els nostres impuls per trobar aquells elements que hem convertit en hàbits i que són part d’aquest marc participatiu en el que ja no volem viure. La PARTICIPACIÓ  se’ns mostra com una repte majúscul el qual no ens ha de fer por. Creiem en la riquesa de la diversitat, en el medi ambient i en la societat, i els interrogants sense resposta mai han de servir per restar-nos valor sinó per estimular la nostra creativitat davant la necessitat de reinventar-nos per no seguir vivint aquest sistema que no ens omple. 

l’Optimista

 

Més que unes Jornades, Més que un Banc del Temps

Tot just ara farà un any de les darreres, i com no podia ser d’una altra manera ja tornen a arribar les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni. Aquest Dissabte 15 de Març el Centre Cívic de Can Ninetes i l’Espai Marfà es convertiran en la seu de la 3era Edició d’aquest esdeveniment que ja és molt més que una oportunitat per celebrar i fer difusió d’una proposta que no deixa de guanyar adeptes a Girona i arreu del país.

15m

I és que si bé és cert que aquestes Jornades són un dia on es pot gaudir d’un bon grapat d’activitats lúdiques i formatives programades per membres del Banc del Temps, i on podrem gaudir de la participació de grans comunicadors i difusors d’aquest àmbit com és per exemple Julio Gisbert (Vivir sin Empleo), sinó que aquest esdeveniment ha anat madurant fins a convertir-se en un acte difícil de calibrar.

La màgia d’aquesta celebració és justament la dificultat per valorar-ne la seva rellevància. Quan ens trobem davant els relats d’esdeveniments diversos sempre es sol mencionar el nombre de diners invertits, la quantitat d’ingressos que aquest genera per si sol i en els negocis del seu entorn, el nombre de persones que hi participen, etc. Les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni només generen grans volums d’intercanvis d’hores, posen en contacte bancs del temps d’arreu i apropen missatges i informacions que difereixen de la majoria de plantejaments que dominen el panorama econòmic.  Parlen de suport mutu, d’interdependència, de col·laboració, cooperació, del valor de demanar i reconèixer quines són les nostres mancances i quins els nostres mèrits. Traslladant el focus lluny dels indicadors econòmics i centrant-lo en el reconeixement d’una societat que necessita un canvi en el tipus de les relacions que la vertebren. I tot, des d’una lògica que deixa un impacte en la despesa en clau €uro realment mínima, especialment en comparació amb l’impacte que aquest esdeveniment té en la gent que s’hi apropa i en participa.

Sense cap mena de dubte, un any més, les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni seran un acte de reconeixement d’aquest Món que cada dia creix i no té una cobertura mediàtica equivalent. D’un espai on el valor de les relacions humanes i la implicació en els nostres barris i ciutats és massa elevat i complex com per intentar buscar-li un preu en qualsevol moneda.

Si voleu impregnar-vos d’aquesta força de transformació i celebració, no us ho podeu perdre.

l’Optimista