Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.

Era el més fàcil

No hi havia una opció més telegrafiada i definida, ni un camí amb les potencials respostes més clares, preparades o assajades. No, la fulla de ruta estava escrita abans de ni tan sols intercanviar la primera paraula sense gaires espais per negociar. La pressió del “No a Mas” com a prèvia electoral i el domini dels relats a través dels mitjans per part de JxSí -especialment Convergència- col·locant el pes i la centralitat d’allò dolent a sobre de la CUP.

Tothom afirmant que és necessari eixamplar el procés i tothom actuant de la manera més arraconada i enclaustrada. Si el que es necessita és ampliar suports per què vas a discutir amb una minoria parlamentària que ideològicament no pot ni olorar el teu programa? Per què no t’acostes als altres partits amb representació? Per què no treballes per posar llum sobre aquests límits expressats electoralment? Òbviament, la temptació d’aprovar un acord amb algú que ja es considera independentista era molt suculent. Polítics de baix perfil, no hi ha grans patrons nàutics en la política catalana per molt que alguns en facin metàfores.

Hem viscut un període en el que el Parlament semblava tenir només 72 diputats, llàstima que s’hagi oblidat als 63 restants – amb l’afegit que alguns des del 20D tenen alguna cosa a dir en el Congreso de los Diputados-.

El més senzill era seguir apretant Independentisme, Història i Pàtria. El més fàcil era prémer un partit que intenta generar valoracions i diàlegs entre les bases. El menys difícil era que la CUP canviés d’opinió sense resistir l’empenta mediàtica. No era estrany imaginar que el discurs majoritari comprés la màxima que una minoria radical no podia frenar unes aspiracions tan grans. Aparentment, la porta amb menys obstacles era la que guardaven els cupaires. Encara que com per alguns és sostingut, el camí més fàcil no sempre ens duu a destí.

No hi ha dreceres possibles i sostenibles. Era fa una setmana, avui o d’aquí uns mesos. La construcció d’un estat propi necessita molt més que una ajustada victòria i un acord de mínims al Parlament. Però el camí difícil feia massa por: Qui s’atreviria a obrir un diàleg amb Ciutadans, PSC, CSQP o PP? 

La no-investidura de Mas és responsabilitat compartida de JxSí i la CUP, amb un pes proporcional al seu resultat electoral -només faltaria!-. No hi ha moments excepcionals, o en tot cas, quan aquests arribin no serem nosaltres qui els sabrem catalogar com a tals.

Sigui com sigui, el procés no va néixer a dins de cap partit polític, així que no veig per què aquest hauria d’enfonsar-se en el si d’aquests.

Per cert, algú recorda un partit que es deia ERC? A no, per res, pensava que deia que mediaven entre Convergència i CUP, que tenien algun pes a JxSí.

El misteri dels 63

Moltes són les anècdotes i prodigis que està deixant l’escena política i parlamentària catalana dels darrers anys: la convocatòria compulsiva d’eleccions, la divisió i reformulació de partits, la desaparició d’alguns i el naixement d’altres, les manifestacions massives -i creatives- de l’11S, la consulta convertida en procés participatiu, l’Assemblea de la CUP com a trending topic, i així un llarg etcètera que algun dia haurem de recopilar.

El miracle que a mi em té personalment meravellat és la desaparició dels 63. En les negociacions polítiques no sembla estrany que algunes forces extremades o minoritàries quedin fora dels focus degut a la seva poca capacitat d’incidència o al seu poc pes electoral. En el nostre ben maleït procés no n’hi ha prou en assumir l’alquímia independentista de Convergència sinó que hem estat capaços d’inventar un fantàstic enquadrament cinematogràfic en el que el centre l’ocupa la força minoritària del Parlament. El temps col·locarà aquesta fita en el podi de les meravelles propagandístiques de la Història.

Alguns es pregunten perquè els costa tan posar-se d’acord  -a JxSí i a la CUP-. El que resulta misteriós i digne de malpensar-ne és que ho intentin. Més que res, tenint present que entre la primera força representativa que és JxSí i la darrera, la CUP, hi ha 63 escons repartits entre 4 forces polítiques. 1976453 vots, ni més ni menys,  vora 10000 més que els que sumen els independentistes.

Entenc que Ciutadans i PP són difícils d’abordar i que més enllà del paper d’oposició salvatge no els toca gaire més. Però encara et queden 16 escons del PSC i 11 de CSQEP, dos formacions que tot i no ser independentistes encara poden donar joc. Poden i els hi correspon encara que sigui per una qüestió de reconeixement als seus resultats electorals.

Tenint present que els 10 de la CUP són i seran sí o sí independentistes, per què obstinar-se en l’acord amb aquesta formació? Per què no aprofitar justament les negociacions i les necessitats Masístiques per aproximar-se als socialistes i cercar alguna complicitat que desencalli i eixampli política la situació?

De totes maneres, també s’ha de dir que els 63 no estan massa per la feina i sembla que ho estan gaudint força des de la tribuna, seguint piulada a piulada, l’evolució de les negociacions entre la CUP i JxSí.

Si per alguna fatalitat acabem en una convocatòria electoral més, ja em diran qui justificarà l’utilitat del vot. Amb tot el que estem presenciant, qui serà capaç de donar una sola raó de pes que avali la necessitat de tornar a acostar-se a les urnes. L’abstenció serà l’únic camí que no ens farà sentir ximples ni avergonyits.

l’Optimista

La majoria silenciosa

Després de tants anys de (maleït)procés i encara seguim repetint una i altra vegada els tics de mirallombrígols. És relativament comprensible que a dia d’avui encara cogui, i molt, el fluix resultat electoral de Junts pel Sí tenint present la expectativa creada al voltant del que havia d’esdevenir la combinació definitiva: CDC+ERC+Òmnium+ANC. És raonable que encara hi hagin molts orgulls ferits veient com havent passat els darrers anys ridiculitzant a la majoria silenciosaaquesta va, vota i et recorda que sou molts però no suficients. Quina meravella la democràcia parlamentària.

El que ja és preocupant és veure com tan a nivell de partits com dels mitjans seguim atrapats en el nostre melic. Entenent per nostre el que col·loca al centre de les prioritats la qüestió nacional catalana -per dir-ho d’alguna manera-. Que si uns només són 10 i els altres 62, etc. I al final, d’aquella coalició definitiva només s’escolten els de sempre, convergents, empipats, enrocats i amb la testosterona aflorant per tots costats (Homs i Mas-Colell desatados). Però més enllà de llençar la pregunta: On és ERC? Que ja que hi som la posem sobre la taula, la qüestió és, seguirem ocultant els 63 escons restants? 

Els límits d’un possible acord entre la CUP i JxSí ens han quedat clars. Explorar els altres representants polítics és tan estrany? Donar veu a l’oposició i a la resta de partits no seria un acte lògic en un context parlamentari? Cal seguir intensificant aquest tipus de relacions sectàries en el bàndol independentista on el que no es deixa de transmetre és que volen és posar-se d’acord i passar per sobre de la resta del Parlament? Alguns pensaran que mentre uns i altres van dient que el que interessa és eixamplar l’independentisme això és el que arriba, però mentre diuen això posen terminis i agreugen el discurs. La conciliació no es respira per enlloc.  

Com ja escrivia en aquest blog després de les eleccions, és una necessitat eixordadora que l’independentisme entengui que la realitat del país és la que hi ha al Parlament i que s’hi ha de negociar. Em sembla una visió poc democràtica del país que volem construir cercar una majoria suficient per passar com a una roda de molí per sobre de la resta de forces de l’arc, i més, sabent que en l’eix nacional els resultats són tan ajustats.

Alguns pensaran que ara és l’hora i que no es pot perdre aquesta oportunitat. Potser aferrant-nos a aquest tren el que perdrem és la possibilitat de construir un consens ampli que legitimi i aculli àmpliament la diversitat identitària del nostre país. Què ha de prevaldre, construir el país que vol la majoria o un país per tothom?

l’Optimista

Mas, l’afortunat.

Artur Mas és d’aquella gent ben afortunada. Que consti que no ho dic en referència als diners que tingui i pugui tenir en comptes bancaris, empreses o sota el matalàs a casa, com tampoc ho dic pensant en la seva possible sort en les relacions afectives o el seu estat de salut. De fet, no en tinc ni idea de com li van les coses en aquest sentit. Per altra banda, cada dia em sorprèn més el do d’aquest personatge. 

Des del dia en que Artur Mas – i el seu partit- va decidir que l’independentisme havia de ser l’eix sobre el que classificar totes i cadascuna de les forces polítiques de l’àmbit català tot han estat pals pels seus. Si Mas no hagués emprès aquella campanya (fatídica) i anticipada sota l’estelada… Resulta difícil saber què hauria esdevingut. El que sabem és que des de llavors CiU ha acabat perdent la iU -tampoc cal fer-ne un drama- i el seu pes electoral ha iniciat un clar declivi amb un missatge clar: si el tema és Catalunya independent, CDC no és una opció de fiar i necessita de partits més radicals en aquest sentit que l’acompanyin. 

Fins arribar al punt que en els darrers comicis acabes per amagar-te en el quart lloc de la llista i buscant algú que es foguegi durant la campanya amb tothom. Que algú em digui en quin moment algú que s’identifica com a eixamplador del procés prefereixi ocupar la segona línia per no haver d’exposar-se. Si ets un referent positiu vols que tothom et tingui present, oi? Busques que tothom vegi a tota hora quin lloc ocupes i quin és el teu rol de lideratge.

Tot i així, tot i la pèrdua de vots, tot i els pals que van i venen des de Madrid davant la traïció d’aquell partit que sempre havia negociat amistós amb ells, tot i haver decidit baixar el cap al llarg de la campanya electoral i tot i haver tret un resultat per sota de les expectatives marcades, Mas encara és considerat imprescindible. Mas és aquest do, aquesta flor immensa, aquesta habilitat fascinadora de vendre allò que mai has fet o tingut. Mas és la capacitat de convèncer sigui com sigui que ell és la clau, és la peça única que ha canalitzat els anhels de la ciutadania, i fer-ho, sense poder esgrimir cap dada sobre el seu paper en aquest suposat procés unificador en el que l’únic que sabem és que no ha mantingut cap vincle integrador o de negociació amb ningú. Ni a Madrid, ni a Catalunya.

Mas és l’afortunat aquell que sempre és defensat i promogut, tot i que encara és hora que demostri alguna de les habilitats que diu posseir.

l’Optimista

Futbolitzar la investigació

Després de vint-i-cinc minuts de telenotícies per fi arriba la secció més important del programa informatiu i que més espai ocupa: La investigació! Quinze minuts dedicats a seguir els darrers avenços i tot el que envolta el Món dels personatges més coneguts i celebrats dels nostres dies.

images

Sabrem què han aportat els nous equips biomètrics comprats pels equips d’investigació de la UB o si la nova incorporació de la unitat d’antropologia de UdG -el nº dels Estats Units- aporta noves idees als seus membres. Descobrirem què pensa el Dr Renart del recent paper publicat per la Complutense de Madrid i, per acabar, assistirem en directe a la presentació dels nous vestits oficials de la secció d’Identitat de la Facultat de Sociologia de la Universitat de Granada. No deixarem, és clar, de donar un tomb per l’actualitat acadèmica del Món i visitarem els principals centres d’investigació per descobrir què han fet des del darrer butlletí -fa 3 hores-.

No cal dir que encara estem impactats per l’expulsió del Dr Piqué del SuperCongrés disputat aquest cap de setmana, quan els jurats van interpretar que les argumentacions i tesis de l’investigador barceloní no gaudien d’una base suficient de dades recopilades, així com assumien de manera injustificada relacions que encara s’havien de demostrar. “Un acte de fe” va escriure el jutge principal a l’acte d’expulsió de l’acadèmic català. Encara no tenim constància de si la direcció del centre d’investigació blaugrana presentarà alguna queixa o recurs. Imaginem que esperaran a que el Comitè d’ètica es pronunciï sobre si prendrà mesures disciplinàries davant del que es podria considerar una falta greu a la Raó.

Es despedeix la retransmissió recordant que tot està apunt per donar el tret de sortida al nou curs acadèmic, una temporada en la que esperem un cop més poder seguir de ben a prop els resultats en la investigació i la innovació dels nostres acadèmics en les diverses disciplines. El President del Govern i diverses autoritats assistiran a la jornada inaugural del curs 2015-2016 de la Universitat de Santiago, actual campiona del títol a l’Excel·lència Acadèmica. 

Res més lluny de la realitat. 

l’Optimista

Pere, el llop i la credibilitat institucional

Que ve el llop 1. Surt el representant polític de torn i ho diu sense embuts ni matisos, clar i contundent: ni abusos ni irregularitats en els procediments dels cossos de seguretat. Menteixen els que diuen el contrari. Una bona dosis de 4F i altres enregistraments de les càmeres del que s’esdevé en el si de les comissaries i tota aquesta seguretat amb la que enraona el polític cau en brutalment sobre la confiança de la ciutadania i l’esquinça.

espctacle

Que ve el llop 2. Una dona -a posteriori en descobrim d’altres- rep l’impacte d’una bola de goma i perd un ull. Un cop més el representant polític es mostra impertorbable: una pilota de goma? de la policia? Impossible! Ni tan sols hi havia agents disparant en aquells carrers. No titubeja, no dóna espai ni es dóna temps a si mateix per conèixer més detalls sobre les possibilitats que part del que s’ha esdevingut en aquella vaga pugui correspondre amb la versió de l’afectada. El vídeo registrat per testimonis i un jutge són suficients per tallar les ales d’unes paraules que el vent no podrà endur-se i cauran meteòricament sobre la credibilitat de l’institució.

Que ve el llop 3. Un venedor de carrer es precipita d’un edifici en una intervenció de la policia i mor. A qui li importa el que diu la policia, el polític i qualsevol autoritat. És difícil creure a en Pere després de tanta mentida vehement. I si no et pots creure l’autoritat, tot s’hi val. Qui vulgui es pot prendre la llibertat per especular sobre què ha passat, el qui i el com. Pot imaginar i reinventar per tal de donar xixa a la història i construir relats que poc o molt tinguin a veure amb un dels elements centrals de la qüestió: s’estan carregant l’institució.

Tothom pot entendre -crec- que ni la policia ni l’estat són perfectes, que poden haver-hi errors, accidents i que fins i tot quan es fan bé les coses poden ocórrer desgràcies. El que no es pot normalitzar de cap manera és una actitud encobridora i despòtica per part de les institucions. Que es creguin amb el dret de mentir i tergiversar fets amb l’única voluntat de construir una estètica d’infal·libilitat  entorn del poder.

És humà i inevitable que s’esdevinguin errors i es cometin actes reprovables en el si de les nostres institucions. El que la societat necessita no és viure en un núvol on tot aparenta funcionar de manera perfecte i mai s’erra. Necessita confiar que quan aquestes situacions arribin siguem prou madurs per acceptar-les i corregir-les. Que la institució sigui la primera interessada en assegurar-se que tot el que es fa compleixi les normes. 

l’Optimista

Nous partits per la Catalunya de sempre

Calien unes noves eleccions per iniciar l’etern procés cap a la Independència? No hi ha actualment ja una majoria parlamentària? El nombre d’escons favorables a la Independència variarà gaire després del 27S?

8 estelada catalunya

Personalment, i en el fons molt el fons m’agradaria equivocar-me,  penso que la resposta a aquests interrogants és un clar i flagrant no. Ho vestiran com voldran, faran ballar els electors d’una llista a una altra i amb sort, potser entre cop de cintura i moviment de mal·luc algun despistat acabarà votant a qui no vol o simplement no trobarà ni el colegi electoral del mareig. Ara bé, per molt que es maquillin amb noves nomenclatures és bastant probable que els resultats electorals tornin a deixar la cambra com està, amb un suport majoritari però justet als partits sobiranistes, encara que sense la devastadora majoria que  no permetria dubtar ni un bri. I arribats a aquest punt, santornemi. A l’espera, cerca i captura d’algun polític amb ganes de mullar-se i dir alguna cosa més que si fa o no fa és perquè uns no el deixen i perquè els altres no ho han dit prou clar.

Tot està carregat d’una fortor lampedusiana fastigosa. D’un ho remoure’m tot perquè tot segueixi igual que espanta. Convergència i Esquerra junts capitanejant el Govern com fins ara però amb un nou nom i amb Junqueras a dins. Amb les despulles del PSC i ICV-EUiA reformulats alquímicament en un nou partit aglutinat per Podem i la dreta realineada de més a menys catalanista d’Unió fins a Ciutadans.

Finalment els nombres parlaran i seran aquests qui ens mostraran la realitat. Una realitat que sospito ens dirà el que ja sabíem amb el Parlament actual, que les desigualtats territorials pesen, que l’eix esquerra-dreta encara no ha mort i que el “mestre del plasma” tenia raò: que n’hi ha prou en no fer res, que qui dia passa any empeny i que els canvis profunds nacionals i socials de la nostra història recent sempre han nascut dins la il·legalitat.

Temps al temps, ja queda menys per seguir on érem.

l’Optimista

PD: Vist el que hem vist fins ara, l’única esperança de veure quelcom realment diferent seria un increment notable de la CUP.

ReKUBBerar el carrer

Darrerament són més i més les persones, sobretot adultes, que estan recuperant la fal·lera i el gust pel joc. I quan dic joc no parlo de cap aplicació que es pugui descarregar en el mòbil o d’algun programa o producte tecnològic que necessiti d’ordinadors, videoconsoles o pantalles de cap tipus. Em refereixo al joc que no necessita de més virtualitat que la pròpia imaginació,  de sobretaula o en un espai delimitat més gran. És interessant observar com en la mesura que els aparells electrònics de tot tipus comencen a saturar el nostre camp de visió, una nova -i sovint no tant nova- fornada de productes i ofertes relacionades amb el lleure més clàssic treuen el cap i no deixen de generar adeptes i qui sap si alguns addictes.

kubb

En aquest moment històric on les societats occidentals tendeixen a orientar-se cap a una realitat plàsmica, a la vegada en que els usos de l’espai públic esdevenen cada vegada més restringits pel trànsit, la percepció d’inseguretat i certes regulacions municipals, el ressorgiment del joc suposa una oportunitat meravellosa per redibuixar aspectes com el lleure i la convivència de les persones en uns carrers i places on cada cop s’hi fan menys coses més enllà dels actes organitzats, espais de consum o mers desplaçaments.

Un exemple d’aquest ventall d’opcions que ens ofereix aquesta corrent juganera és el Kubb, una proposta escandinava que comença a guanyar-se espai en les places i parcs de diverses localitats de Catalunya. Aquest joc que no saps si et recorden les botxes o les bitlles s’està convertint en una excusa perfecte per divertir-se i gaudir de les vesprades estivals. I fer-ho sense necessitat -tot i que és combinable- de grans equipaments, ni consum, ni ús de materials vinculats en economies d’ètica dubtosa.

Els jocs poden esdevenir una eina senzilla i útil per fomentar una nova relació de les persones amb l’espai públic. Un camí assequible per variar la percepció i la participació en uns carrers i places que cada cop responen més a criteris escenogràfics i estètics i menys, a una projecció d’aquest espai com a un element imprescindible per a la salut i la cohesió social. Potser no cal fomentar-los públicament, per mi n’hi haurà prou en què les administracions locals no comencin a ventilar les seves obsessions relacionades amb un suposat ordre, silenci i higiene. Ja comença a ser hora de recukkeberar el carrer!

 

l’Optimista