El tiempo no para

El tiempo es un recurso renovable y sostenible. Aunque esta afirmación suene más bien falsa debido a que tarde o temprano todos perecemos, no se puede negar que al largo de nuestra vida podamos encontrar una fuente de recursos parecida al tiempo. Sea cual sea tu lugar de nacimiento, tu relación con el sistema económico o tu posición social, cada mañana tienes a disposición 24 horas -habría que descontar las dedicadas al sueño-. Y no importa a que hayas dedicado los minutos y segundos del día de hoy, si has sido capaz de generar unos u otros servicios o productos. A la mañana siguiente seguirás contando con todos ellos para volver a dedicar tu energía a lo que puedas-quieras. 

994139_685070808270008_3526295167184258875_n

Si bien es cierto que la conversión entre esas horas y el dinero condiciona claramente el objeto al que dedicamos este recurso tan abundante, no lo es menos el hecho que la recuperación del control de nuestro tiempo nos invita y casi provoca a buscar caminos para convertir estas horas a los enseres y los servicios que nos son necesarios. Si evitamos el trámite de convertir el tiempo en divisa, nos libramos de una parte considerable de las presiones que determinan muchas de nuestras acciones y inacciones durante nuestra jornada.

¿Y para que dan las horas de un día? En jornadas como la vivida el pasado sábado 18 de abril, acogidas por el BdT del Pont del Dimoni de Girona, lo descubrimos y nos dejamos asombrar por ello. Aprender idiomas, arreglar tu bici, conseguir un corte de pelo, aprender a tocar un instrumento, conseguir alojamiento, gozar de una rica comida y conocer gente de todo el país y el mundo que cada día aprovecha más su tiempo. Por poner una lista cortita de lo incontable que abarca este evento tan especial. 

Las agujas del reloj no se detienen y ya no es motivo de desaliento. Con el tic-tac descubrimos que cada día gozamos de otra oportunidad de reinventarnos y de buscar esas actividades que nos dignifican y nos satisfacen. El tiempo no para y con su avance, en los bancos del tiempo descubrimos que lo importante no son ni las horas ni las unidades de intercambio, sino las personas con las que compartimos este recurso que nos vió nacer y que nos acompañará hasta el último suspiro. 

l’Optimista

L’anarquisme forçós

Els informatius i els diferents mitjans de comunicació d’ahir i avui són un clar exemple de la vinculació habitual entre l’anarquisme i l’acció violenta. De fet, per molts de nosaltres, escoltar aquest mot ens porta ràpidament a una associació d’imatges o idees clarament vinculades al negre, l’individualisme, la clandestinitat -cares tapades i caputxes-, la lluita, la violència, etc.

Resulta interessant observar com parlen d’anarquisme només quan es refereixen a aquests tipus d’accions que expressen el rebuig obert, frontal i violent a les estructures jeràquiques  i repressores de l’Estat -policia- o altres agents dominants -entitats bancàries-. I quan aquestes accions les duen a terme determinades persones que habiten espais molts concrets de les ciutats, doncs difícilment parlen d’anarquisme quan hi ha enfrontaments entre algunes comunitats gitanes i la policia o quan els agricultors d’alguns països s’organitzen per boicotejar el trànsit de determinades mercaderies o determinats establiments comercials.

Per altra banda, aquest mot que es fonamenta en un rebuig total a la jerarquia i es construeix a través d’una indefinició absoluta del seu modus operandi no apareix en cap altra de les notícies que surfegen en el nostre dia a dia i que estan clarament associades a aquesta ideologia que senyala a les estructures de poder vertical com a causant dels mals humans i en una fe absoluta en les capacitats de les dones i homes que es desenvolupen en llibertat.

600px-Anarchy-symbol.svg

Parlen d’anarquia quan es refereixen a aquelles pràctiques i formes de vida dutes a terme per determinades persones en certs espais de manera voluntària, però eviten relacionar les idees d’aquesta amb tota aquella gent que es veu obligada a viure fora de l’estat i les seves institucions per exclusió. De tota aquella gent que es veu obligada a punxar els serveis bàsics i ocupar llars per falta de diners i habitatge. D’aquelles persones que per la seva condició de gènere, nacionalitat o edat no compten amb l’empar de l’estat i es veuen forçades a viure sense el seu recolzament. Quan és el propi estat el que et rebutja passes a ser només un pobre o una víctima. Està clar que tampoc podem dir que aquesta gent sigui anarquista en tant que no s’hi reconeguin. Encara que a la pràctica, per sobreviure es veuen obligats a posar en pràctica moltes de les nocions que envolten aquesta idea: des de comptar només amb si mateixes per tirar endavant, fins a prendre consciència que és des del recolzament amb d’altres persones i la cooperació que podran sostenir-se. O per exemple, el qüestionament vivencial i obligatori de la propietat privada i de la llei. Què és de qui quan no tens mecanismes per accedir/comprar/apropiar-te de res? Quina legitimitat tenen unes normes que em forcen a viure així?

Per altra banda, tampoc es menciona l’anarquisme ni es relaciona amb aquest concepte cap de les xarxes de suport mutu, intercanvi i monedes socials que avui en dia s’estenen al llarg del territori per intentar recuperar espais on les relacions humanes i de bens i serveis no estiguin regides pels diners sinó per altres institucions: Ecoxarxes, Bancs dels Temps, Comuns urbans, Mercats d’intercanvis, Botigues gratis,etc.

Al final resultarà, que l’anarquisme impregna molts més espais de la nostra vida quotidiana del que ens imaginem. Lluny de les caputxes, els còctels explosius i les barricades. 

l’Optimista

La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista

La Societat de l’Abundància

Imagina un Món on tothom ofereix aquelles habilitats, destreses i la seva voluntat lliurement, sota l’única condició de la pròpia disponibilitat i desig. Imagina una societat on sempre que ho necessites pots demanar ajuda i recolzament a la gent del teu entorn sense patir per si tindràs prou diners o qualsevol altre element d’intercanvi, que l’únic que determinarà si algú et podrà donar un cop de mà serà la seva voluntat i predisposició. Considera, encara que sigui per un minut només, la opció de compartir aquest espai amb gent unida sota un únic interès: compartir.

Compartir interessos, necessitats, capacitats, inquietuds i reptes. I fer-ho de manera deslligada de les limitacions de dependre d’un recurs que per una o altra raó no reconegui la teva experiència ni la teva disponibilitat. Fer-ho des de la confiança en que si tots i totes sumem, si tothom col·labora, res ens pot faltar. 

Des de fa anys, els Bancs del Temps promouen un espai on les persones puguin intercanviar la seva riquesa lluny de les limitacions monetàries i defugint els criteris de reconeixement del que s’anomena el Mercat. Des del Banc del Temps de Pla de Palau, aquest cap de setmana s’ha decidit donar un pas més enllà de la substitució d’unitats d’intercanvi: diners x temps. Després d’un procés de debat on vora el 15% dels socis han treballat i debatut de manera presencial  sobre les limitacions de l’actual estructura de funcionament del Banc del Temps, aquest han pres la determinació de llençar-se a una nova etapa que afavoreixi la interrelació d’aquelles i aquells que formen part del col·lectiu: eliminar la unitat “temps” d’intercanvi.

tempscor2

S’obre un nou procés d’adaptació als mecanismes de funcionament del BdT de Pla de Palau a aquesta nova realitat. S’inicia un període on caldrà acceptar els reptes que s’han fixat i experimentar quins nou tipus de relacions i possibilitats ofereix un sistema d’intercanvi on els únics elements que regularan l’efectuació d’unes o altres activitats seran la voluntat i la predisposició dels seus membres de fer realitat aquest espai. Un espai on tothom podrà oferir allò que valora, així com ningú quedarà exclòs de l’oportunitat de demanar allò que necessita.

Al cap i a la fi, com sorgia amb força al llarg d’aquest procés, el més important, el fonament del Banc del Temps no és altra que les relacions, els vincles i la creació d’una xarxa de suport on tothom pugui sentir-s’hi còmode i satisfet. Tot el que ens ho limiti ha de ser superat.

Així doncs, arriba una nova etapa  en la que amb la confiança bàsica en que col·lectivament trobarem les respostes que necessitem, donem la Benvinguda a la Societat de l’Abundància. 

l’Optimista

Més incentius a la Participació.

En la mesura en què l’€uro segueix mostrant-se incapaç d’articular la circulació de béns i serveis d’una manera justa i equitativa (si és que mai ho ha pretès), dia a dia anem descobrint diverses alternatives que des de diverses perspectives i àmbits intenten estimular conductes que les restriccions d’accés als diners estan bloquejant.

Partint de la base que la societat està més que capacitada i té els recursos necessaris per dotar-se i satisfer-se, i entenent que si es viu en un estat d’escassetat, de manca de participació o d’aïllament és degut a la incapacitat de la moneda oficial de facilitar aquestes activitats, en aquest espai hem repassat diverses de les alternatives que des de fora de les administracions han anat brotant: des del Temps, passant pels eGirs i la  Bitcoin  fins arribar a l’Àbac.

Des de finals de 2013 podem presumir d’una nova proposta que nodrint-se de diverses fonts i propostes col·lectives que ja coneixem presenta CiviClub. Així com ja fa anys que moltes empreses i diverses iniciatives van emprendre el camí de recompensar el consum dels seus clients a través de la bonificació, aquesta iniciativa pretén incentivar la participació dels ciutadans en les diferents entitats, municipis i agents col·laboradors a través dels Civis, uns punts que podran ser intercanviables per regals, descomptes i d’altres avantatges.

1535757_672813799408070_1883307243_n

Si bé és cert que la promoció de la participació a través d’incentius materials té les seves debilitats com a proposta pedagògica basada en el temor en que estiguem estimulant una implicació social fonamentada en l’interès particular (els regals). Sense cap mena de dubte cal obrir totes les portes i facilitar totes les vies per fer arribar les diverses alternatives i propostes d’acció social i col·lectiva a la ciutadania, a més que permet de manera senzilla la implicació de diverses empreses i institucions que d’altra manera, pot ser no sabrien o no veurien del tot viable la seva vinculació en promoure pràctiques socialment desitjables. A través dels seus descomptes i premis poden posar el seu granet de sorra en aquest procés. 

Estarem a l’expectativa de veure com avança aquesta iniciativa i desitgem que sigui capaç d’incloure el màxim ventall d’entitats. La seva màxima riquesa, indubtablement, serà la capacitat de connectar espais i persones que encara no han trobat la manera de compartir la seva voluntat de construir una societat millor. 

l’Optimista

Més que unes Jornades, Més que un Banc del Temps

Tot just ara farà un any de les darreres, i com no podia ser d’una altra manera ja tornen a arribar les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni. Aquest Dissabte 15 de Març el Centre Cívic de Can Ninetes i l’Espai Marfà es convertiran en la seu de la 3era Edició d’aquest esdeveniment que ja és molt més que una oportunitat per celebrar i fer difusió d’una proposta que no deixa de guanyar adeptes a Girona i arreu del país.

15m

I és que si bé és cert que aquestes Jornades són un dia on es pot gaudir d’un bon grapat d’activitats lúdiques i formatives programades per membres del Banc del Temps, i on podrem gaudir de la participació de grans comunicadors i difusors d’aquest àmbit com és per exemple Julio Gisbert (Vivir sin Empleo), sinó que aquest esdeveniment ha anat madurant fins a convertir-se en un acte difícil de calibrar.

La màgia d’aquesta celebració és justament la dificultat per valorar-ne la seva rellevància. Quan ens trobem davant els relats d’esdeveniments diversos sempre es sol mencionar el nombre de diners invertits, la quantitat d’ingressos que aquest genera per si sol i en els negocis del seu entorn, el nombre de persones que hi participen, etc. Les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni només generen grans volums d’intercanvis d’hores, posen en contacte bancs del temps d’arreu i apropen missatges i informacions que difereixen de la majoria de plantejaments que dominen el panorama econòmic.  Parlen de suport mutu, d’interdependència, de col·laboració, cooperació, del valor de demanar i reconèixer quines són les nostres mancances i quins els nostres mèrits. Traslladant el focus lluny dels indicadors econòmics i centrant-lo en el reconeixement d’una societat que necessita un canvi en el tipus de les relacions que la vertebren. I tot, des d’una lògica que deixa un impacte en la despesa en clau €uro realment mínima, especialment en comparació amb l’impacte que aquest esdeveniment té en la gent que s’hi apropa i en participa.

Sense cap mena de dubte, un any més, les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni seran un acte de reconeixement d’aquest Món que cada dia creix i no té una cobertura mediàtica equivalent. D’un espai on el valor de les relacions humanes i la implicació en els nostres barris i ciutats és massa elevat i complex com per intentar buscar-li un preu en qualsevol moneda.

Si voleu impregnar-vos d’aquesta força de transformació i celebració, no us ho podeu perdre.

l’Optimista

Només així és Possible

Com etziba una màxima del paradigma dels Bancs del Temps: hi ha coses que els diners no poden pagar. O dit d’una altra manera, si es construïssin a través del vincle que permet l’intercanvi monetari no aconseguirien el mateix resultat.

I un cop més, el Banc del Temps de Pla de Palau va fer possible comprovar aquest valor. Doncs el que aquest Diumenge 16 de Febrer es va viure en el Barri de Pla de Palau – Sant Pau, en el si del seu Centre Cívic i la Pauleca només era plausible sumant tot allò que els diners no poden brindar. 

QuinaFestadef

El Temps és Cor clama l’eslògan d’aquest Banc del Temps, i el cor és voluntat, és empenta i ganes de fer. Únicament partint d’aquest força es pot aconseguir el cúmul de bons moments que ahir es van presenciar a la 1era Quina Festa!

Només així era possible inaugurar la tarda amb una xaranga de pel·lícula, només així podríem omplir la Pauleca de diversió i entreteniment infantil, només així els més joves podien recordar als grans com recuperar l’emoció del joc.  I així, podríem anar estenent un llarg serial de “només” on figurarien la solidaritat amb els nous projectes,  la veu d’una gran (quina veu!), i la dansa i el ball dels qui la viuen i la promouen.

I per sobre de tot, únicament així, tot podia sortir d’aquella manera tan natural i fluïda que només s’esdevé quan tothom qui participa ho fa des de la voluntat i les ganes de gaudir i compartir.

Quina millor manera de rendir homenatge a l’esperit del Banc del Temps, Quina Festa!

l’Optimista

Demanar, el motor dels Bancs del Temps.

En primera instància no vull deixar de recomanar-vos la lectura d’aquest article de Carmen Valor a el Diario.es: De un toma y toma a un toma y daca. Un article on l’autora explora des de diverses perspectives  les lògiques de funcionament internes dels membres dels Bancs del Temps, així com les motivacions que porten als ciutadans de les nostres ciutats i pobles a engruixir, cada vegada de manera més afluent, les llistes de socis i participants.

Com de manera assertiva senyala l’autora, una de les mancances o limitacions a les quals s’ha d’enfrontar un banc del temps és la falta d’una demanda activa de serveis. Quan una persona arriba al banc del temps, s’apunta amb la millor de les voluntats. S’inscriu amb l’ànsia d’aportar, d’oferir el seu coneixement. Amb ganes de recuperar, d’alguna manera, aquell escenari idíl·lic en que els veïns i conciutadans conviuen en un entorn on la confiança i el suport mutu garanteixen una societat fonamentada en la cohesió i l’igualtat.

I és en aquest que sentit que en apuntar-se en aquestes entitats, hom sent que ja està aportant el seu gra de sorra. “Jo ja aporto la meva disponibilitat a ajudar i intercanviar allò que els altres vulguin de mi”. El fet de demanar, de consumir algun dels serveis del banc del temps es veu com una acció reservada a necessitats molt particulars i s’afronta amb moltes reticències: la por a quedar-se sense hores implicaria quedar excloses d’aquesta xarxa de suport mutu. “Com participaré si no tinc amb què pagar?”

La lògica de funcionament a la que ens ha acostumat la monetarització (posar preu) de les relacions productives i socials, ens condiciona i ens força a pensar que sense tenir, no podem ser part.

Sense cap mena de dubte aquest és, sinó el més gran, un dels reptes més importants als quals les xarxes d’economia solidària han de superar: modificar la interpretació de l’acte de demanar, la percepció i les implicacions personals i col·lectives del que implica utilitzar la disponibilitat dels seus companys de xarxa.

Citant l’article recomanat: “Pedir es darle a otro la oportunidad de ser competente, de relacionarse, de ser autónomo. De ser feliz. Para que los bancos de tiempo puedan funcionar, tenemos que dejar que otros tengan esa experiencia de dar, la misma que tan feliz nos hace a nosotros.”

l’Optimista

A falta d’idees, Opcions!

Quantes vegades hem entrat en aquell espiral  de conversa de cafè, de discussions agitades o de reflexions reposades en les que l’única idea que en resulta inqüestionable és la suma d’efectes negatius del sistema en el que vivim. De la nocivitat inherent al conjunt d’institucions i estructures que vertebren la manera en com ens relacionem i a través de les quals intentem desenvolupar-nos i satisfer les nostres necessitats.

Sovint clausurem aquestes voltes discursives amb un gran interrogant, amb aquelles preguntes que delaten per una banda la nostra manca d’imaginació, i per l’altra la seducció d’aquest horitzó ideal on ens veiem inserits en una vida còmoda i plaent. Quina alternativa hi ha? Tornar enrere? Viure com l’home de Cromanyó?

Aquestes i altres preguntes acaben ressonant sense resposta en l’ambient, suavitzades per algun glop de cervesa o cafè, o fins i tot, davant la frustració i l’incomoditat d’aquestes el moment arriba a quedar trencat per algun tipus d’enfrontament verbal o físic.

opcions

D’aquest espai de dubtes i necessitat informativa, neix ara ja fa més de 10 anys la Revista Opcions. Una proposta sorgida del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC), fonamentada en la convicció que cal “trobar altres formes de viures – en el sentit més ampli de la paraula – que siguin sostenibles i humanament satisfactòries”. Podeu consultar el seu plantejament per a aquesta publicació aquí.

En aquest sentit, destaquem amb entusiasme la proposta que ens fan en el darrer número de la revista on ens presenten un fantàstic catàleg sobre propostes d’economies comunitàries i col·laboratives arreu de l’estat. Val la pena dedicar una estona a llegir aquest resum plagat de bones idees i de les quals tothom en pot prendre nota.

Cada vegada queden menys excuses, més enllà de la nostra voluntat, que ens permetin defugir del nostre deure de prendre part en un canvi que més que desitjable, ha esdevingut necessari.  D’opcions, no en falten. 

l’Optimista