La fàbrica de tomàquets

Collint cireres a Xile vaig descobrir l’impacte de la tecnificació i planificació industrial del cultiu de fruiters. Arbres irreconeixibles degut a podes que monstrifiquen la planta i es focalitzen en deixar únicament espai a les parts productives i que permetin una col·locació de les escales i els treballadors recol·lectors adequada. La resta no importa. Si no fora pel fruit, difícilment sabries dir de quin arbre es tracta. Així com després de la jornada, un cop descobreixes que tens les mans pintades d’un blau intens, dubtes de si tot allò que has arreplagat durant 8 hores eren cireres o…

Degut a aquella experiència, vaig escriure un petit malson en la que narrava com tota la producció agrícola havia passat a desenvolupar-se en espais aïllats de l’aire lliure i del sòl, i que passaven a controlar-se tots els aspectes de les plantes de manera minuciosa i mecànica. La meva imaginació es va quedar curta. Innocent de mi, no coneixia encara la magnitud d’aquest procés de desanaturalització de l’agricultura.

10633660_756719464365322_8869095552780172639_o

Si us voleu esgarrifar us convido a passar-vos pel documental Sobreviure a la nevera, on a més de dur a terme una detallada descripció del nostre sistema de producció i distribució d’aliments i com afecta aquest al malbaratament alimentari podreu visitar una fàbrica de tomàquets holandesa (minut 13:30). Sí, ja no és un camp tecnificat, és una fàbrica. És una nau industrial enorme, hi ha rengleres i rengleres de plantes com hi ha files a la cadena de producció. No hi ha terra, no hi han insectes, no hi ha vent, ni sol ni pluja. Extremadament higienitzat, màxima producció en un espai absolutament estèril.

Més enllà del terror estètic que suposa la estampa industrial associada a l’agricultura, un no pot evitar recordar els efectes nocius dels processos d’artificialització de la producció d’aliments: bestiar intesiu – purins, vaques boges..-, piscifactories, l’ús de agroquímics… Lluny d’això, es repeteixen les idees de sempre: més producció, més rendibilitat… clar que ningú comptabilitza els efectes sobre la salut i el medi ambient que ja hi són o que estan per venir.

Un cop més ens trobem davant un exemple dels efectes de permetre que sigui el mercat i el mer interès lucratiu qui regulin la producció de determinats béns. Sobren tomàquets al Món, l’inversió necessària per a dur a terme una producció d’aquest tipus és clarament desmesurat i comparativament superior al necessari per produir a altres països, i tot i així, la capacitat de negoci del capital holandès permet dur a terme una empresa d’aquest tipus.

Un cop més, l’absurd del mercat, un absurd que destrueix molt més del que genera.

l’Optimista

YesInMyBackYard!

No som pocs els que alguna vegada hem escoltat o sentit a parlar del concepte NIMBY, fent referència als moviments o conductes de persones que tot i no tenir res en contra de determinada activitat s’oposen frontalment a aquesta pel fet que s’hagi de dur a terme a la vora d’on viuen -barri, ciutat, etc -. Així doncs ens trobem davant un tipus de conducta clarament reaccionària i que no té un fonament crític o elaborat en les seva oposició, sinó que, com brama l’adolescent incapaç d’escapar del seu ego: Ja ho sé que s’ha de fer, però jo/aquí NO! Sense més ni amb intenció de reflexió alguna.

En la mateixa línia però en sentit contrari he topat amb aquesta fantàstica versió propositiva d’aquest fenomen: el YIMBY, Yes In My Back Yard. Per què esperar a que tot allò que creiem o opinem és indesitjable en el nostre entorn arribi? Per què no buscar aquelles propostes que sí que ens animen i ens permeten construir un carrer que s’adeqüi al que ens fa sentir còmodes i bé? 

Us recomano que li dediqueu un parell de minuts al video que us adjunto i que posa alguns exemples de la diversitat d’iniciatives que aquest tipus de conducta vers la nostra ciutat i poble es poden materialitzar. En aquest cas lligades a l’impuls de frenar el clar distanciament entre tothom qui habita als entorns urbans i la producció d’aliments. 

Si us ha entusiasmat no deixeu de vistar moviments YIMBY de la nostra ciutat com la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

l’Optimista

La Pluja no ve del Cel.

Llegint les breus notes sobre l’home que va parar el desert no he pogut evitar recordar algunes de les reflexions d’un altre agricultor peculiar del Japó: Massanobu Fukuoka. “La pluja neix a la terra” deia Fukuoka, mentre senyalava a l’extensió dels monocultius amb regs intensius i a la constant deforestació com a responsables de la desertificació d’amplis territoris arreu del Món.

Tan Yacouba Sawadogo com Massanobu Fukuoka s’han caracteritzat per proposar plantejaments i accions simples i senzilles per respondre a un dels reptes de futur més durs del planeta. I davant d’aquesta senzillesa, no van trobar una altra cosa que el rebuig d’una comunitat tècnica i científica que cegada pel seu orgull i la necessitat de trobar una resposta de gran complexitat, no podia més que veure amb escassa condescendència o directament amb un rebuig frontal el que aquests proclamaven.

El raonament és tan obvi i cru que costa d’acceptar i digerir. Si on plou més hi ha més vegetació i massa forestal, que a la vegada augmenten l’humitat de l’ambient i milloren la circulació de l’aigua a través del sòl. Fet que facilita l’increment de precipitacions. Si no tenim pluja, ens calen boscos.

zaï1

Sigui a través de la recuperació d’una tècnica tradicional com el zaï o formulant una nova metodologia com el nendo dangoambdós personatges proposen repoblar activament els terres de les zones en procés de desertificació. I no fer-ho via grans instal·lacions de reg o cercant noves varietats de vegetals. Al contrari, buscant espècies autòctones, adaptades per l’evolució, i sobretot comprenent una màxima que sembla oblidada per les institucions que regeixen els nostres temps: defugir la immediatesa dels resultats. Comprendre que els cicles que transformen i modelen el nostre entorn es duen a terme a llarg termini i que les nostres accions no poden pretendre accelerar-los.

Més enllà de les lectures anecdòtiques d’aquests pioners que trenquen les lògiques establertes, resulta necessari extreure’n alguns valors que valdria la pena recuperar o aprendre: la comprensió dels fenomens que ens envolten des d’una perspectiva global i no centrada en l’anàlisi minuciós dels detalls que el composen, l’anàlisi crítica -que no el rebuig frontal- de les pràctiques tradicionals o abandonar la obsessió pels resultats a curt termini.

De tant en tant resulta sa deturar-se, examinar les nostres passes, i recordar que la pluja no ve del cel sinó del sòl.

l’Optimista

Les Invencibles, Patates.

El darrer dimecres 18 de Juny, per les mateixes dates que fa un any, vam viure un episodi que sembla que s’acabarà convertint en habitual a l’Horta dels Químics. Com en la darrera ocasió, un tractor ha escenificat el que els propietaris de l’espai on s’ubica aquest hort urbà entenen per mantenir i tenir cura d’allò que és seu. És a dir, un cop l’any passo a segar i trinxar tot el que hi ha crescut i ja podem esperar un any més sense preocupar-nos de l’estat de res del que s’hi esdevé.

Certament, la realitat trenca amb tota la narrativa que defensa la propietat privada com a institució per gestionar els recursos de manera eficient i eficaç. L’espai que des de fa més d’un any ocupa aquesta horta, precària en recursos i farcida de somnis, és un exemple clar que el lucre particular és l’única meta que persegueixen els seus propietaris. Només així es pot entendre que prefereixin veure com es deteriora un lloc de tal magnitud, que s’obre com un trau enorme enmig d’un dels barris més poblats de la Girona en expansió urbana, una expansió que almenys per ara, ha quedat estancada.

20062014418

Però si fa un any celebràvem el fet d’haver resistit el pes de la tractorada, gràcies a la col·laboració d’una veïna i el propi treballador, avui ja no només somriem davant la complicitat d’aquests, sinó que a més presumim de la consolidació d’un procés de reciclat que ja va més enllà del manteniment d’un raconet hortícola, sinó que es projecta cap a l’obertura de nous espais de cultiu. I és que d’entre les herbes seques i tallades després de la segada motoritzada, una sorpresa ens espera mig camuflada: unes patateres.

I és que si per una banda, a l’Horta dels Químics ha ordenat un plantejament hortícola basat en bancals i un intent de racionalitzar el cultiu, també ha volgut mantenir una conducta expansiva de manera descontrolada i salvatge. Abocant tot tipus de llavors i plantes enmig de la selva de plantes espontànies que per si soles han anat sorgint. I així hem pogut veure com les primeres successions de veça i lli han tret el cap i arribat al final de la seva maduració.

Les darreres en atrevir-se a conviure enmig d’aquesta selva havien estat unes quantes patates grillades que avui, després d’uns dies de la tractorada, treuen el cap, malferides i tocades, enmig de la resta.  Serà aquesta una premonició sobre el signe que acompanyarà el potencial expansiu d’aquesta horta? Si és així, no hi ha cap mena de dubte de quin serà l’esdevenir de les pròximes sembres i collites, així com de l’evolució de la gestió d’aquest espai.

Passi el que passi, i ens passi qui ens passi per sobre, restarem invencibles! 

l’Optimista

 

 

#MengemnosLaCiutat

La Primavera de 2013 va veure néixer diverses propostes d’horticultura urbana en el marc de la conurbació GiroSaltenca.

Per una banda, dins l’espai de l’Obra Social de la PAH, als peus del Bloc recuperat al SAREB, la conjunció d’esforços d’un bon grapat de persones va donar vida al que fins avui és un hort que no ha deixat de donar més que arguments en favor de la Plataforma i en contra  de les entitats i institucions que s’empenyen en deixar podrir-se tots aquells projectes urbanístics que ho volien enterrar tot sota l’asfalt.

Per l’altra, i quasi de manera simultània, en el cor del barri de Pla de Palau – Sant Pau brotava l’Horta dels Químics. Donant al tret de sortida a un impuls de reutilització d’un espai intensament castigat per la construcció desmesurada i l’especulació immobiliària.

Avui, tot i la proximitat de l’hivern i la ralentització  dels cicles vitals de les hortes, un nou brot comença a estirar amb força per acompanyar aquests primers germinats: La Xarxa d’Horts de Girona i Salt. Una Xarxa amb un repte clar: “cada vegada siguin més les persones que puguin trobar, en la transformació d’espais abandonats de la ciutat en horts”.

Cada cop som més els que estem cansats de passejar per una ciutat amanida d’espais abandonats i en ple procés de deteriorament. Suma-t’hi i participa! entre tots farem retrocedir la grisor de l’asfalt.

l’Optimista

Plats buits, Contenidors plens

Les dades són contundents: la FAO indica que a nivell mundial produïm aliments per cobrir les necessitats de 12000 milions d’individus, i per altra banda, 1 de cada 7 passen gana. A nivell de Catalunya, més de 260000 tones d’aliments que es podrien aprofitar acaben a les escombraries. Aquestes i d’altres xifres  les trobem en un interessant article de la Virtudes Pérez en el PuntAvui de la mà d’@esthervivas.

Mentre avui en dia, discursos d’arrel malthusiana segueixen mantenint el seu pes, carregant sobre la superpoblació d’alguns indrets del planeta i la incapacitat de generar recursos per a tots ells, aquestes dades no fluixegen a l’hora de senyalar de manera contundent que el problema fonamental és la distribució dels recursos. Un cop més.

En tots i cadascun dels passos del circuit agroalimentari, hi ha una xifra gens menyspreable d’aliments que queden exclosos de la venda i l’accés als ciutadans. Constantment, grans quantitats de menjar són eliminats de la roda i enviats a les deixalles per no cumplir determinats criteris de “qualitat”. És la lògica de l’actual sistema de producció capitalista, si no es pot acumular i vendre per diners, es llença. 

1002917_548826635192710_52903379_n

Davant d’aquesta realitat cada cop més crua i cruel, la societat torna a prendre la davantera i s’autoorganitza per donar resposta a les seves inquietuds. El seu impacte no podrà ser el de les institucions estatals, però és possible que el seu exemple motivi algun pla de major abast, o en el millor dels casos, empenyi a d’altres grups de ciutadans a buscar solucions de manera autogestionada.

En l’àmbit català, trobarem un bon grapat de recursos a nivell individual i de propostes col·lectives en el portal De menjar no en llencem ni mica. Val la pena donar-hi un cop d’ull i prendre consciència de tots els passos, petits i grans, que podem donar per no seguir participant d’aquest malbaratament.

En el context gironí, el pròxim Dissabte 16 de Novembre, l’Associació Naturalista de Girona, juntament amb Càritas, Escudella Solidària i la Fundació Ramón Noguera, ens convoquen a un àpat per donar impuls a noves mobilitzacions i sensibilitzar a la població. La Manduca no Caduca serà un dinar popular cuinat amb productes recuperats, aliments que no s’han pogut/volgut vendre. Per participar-hi com a comensal el preu serà una donació d’aliments de llarga conservació que aniran destinats a Càritas i Escudella Solidària.

Si voleu donar-hi un cop de mà a nivell organitzatiu-logístic no dubteu en posar-vos-hi en contacte a info@naturalistesgirona.org.

Un cop més, és la pretesa eficiència del sistema qui genera plats buits i contenidors plens, i un cop més és la voluntat de la societat la que intenta equilibrar tot aquest sense sentit.

l’Optimista

 

 

 

Nendo Dango (o l’Agricultura del “no-fer”)

S’obre el teló, el decorat ens convida a abandonar el bullici urbà i a endinsar-nos en un marc de camps de conreu, de fruiters i de brunzits, d’ocells i els seus cants. Les vestimentes del personatge que entra en escena no ens deixen lloc al dubte sobre el seu ofici, el d’agricultor. Roba senzilla i fora de les tendències aclamades des de les passarel·les.

No és el protagonista, no el segueix el focus ni ocupa el centre de l’escenari. Els sons, les olors i els colors de l’escena segueixen predominant vers el moviment concret del pagès o de qualsevol altre element que podríem identificar com a animal o vegetal.

En el primer acte s’intueix que l’home es disposa a sembrar. És difícil estar-ne segur perquè no s’observa cap camp en el que l’espectador creuria possible conrear-hi. Lluny de veure un espai buit de cap herba o planta i de trobar-hi un terra llaurada i esmicolada maquinalment, és un terreny verd i relativament frondós el que escull l’home.

És possible que es plantegi sembrar a través d’aquella terra ocupada de males herbes arreu? Pot una planta de les que solem conrear pel consum competir amb aquestes?

En el segon acte, l’agricultor es dedica durant uns minuts a barrejar diferents tipus de llavors en una massa d’argila humida, com qui afegeix llavors de diversos cereals a la massa de farina per fer pa. I després d’amassar, es dedica una estona a preparar petites boletes  que amb cura va dipositant al sol. Com ho fa?

baixa

La perplexitat que envolta els qui observen aquell joc no deixa de créixer. I totes aquelles llavors juntes i aglutinades dins aquelles pilotetes de fang? Què en farà? Les pensa enterrar? Podran trencar les parets argiloses? No és un malbaratament de llavors aquell ús abundant i comprimit d’aquestes?

Finalment, en un tercer acte de desenllaç, minuts de fantasia i de mirades atònites des del pati de butaques. L’home, caminant pel camp, llençant i disparant arreu on abasta aquell arsenal de boles d’argila farcides de llavors. Negant així tot el protagonisme a profundes llaurades i als fertilitzants de qualsevol origen, sintètic o natural. Les llavors quedaran a terra a l’expectativa, protegides per la coberta argilosa i pendents d’una pluja que els donarà el tret de sortida a l’aventura que portarà a algunes d’elles a oferir allò que el seu interior guarda. Moltes no aconseguiran esdevenir gaire més que un brot, d’altres ni germinaran, i qui sap si alguna, assolirà prou maduresa per brindar algun fruit al seu difusor.

Del que no en té cap dubte el nostre home és que cada llavor només arribarà fins allà on pugui, que cadascuna durà a terme la seva missió, ja sigui aquesta ser picotejada per un ocell o simplement créixer suficientment per brindar una mica d’ombra al següent  germinat. No pateix ni un instant doncs guarda una profunda convicció en que el seu paper en aquell espai no ha de sobrepassar certs límits, que el primer dels seus deures no és altre que restar observant, llegir els moviments que arreu d’aquell espai esdevenen, i així comprendre que el seu rol és aportar a la terra el màxim de possibilitats, de llavors, perquè sigui ella qui ens descrigui  la manera d’assolir allò que necessitem sense generar alteracions en l’entorn, sumant-nos a un espiral creixent d’augment de la diversitat i la vitalitat del nostre lloc.

La recepta pot semblar il·lusa o fins i tot errada, però l’agricultor sap que és l’única via per escapar d’un corrent en que l’home no és capaç de deixar de reclamar l’atenció en el centre de l’escenari, d’abandonar l’arrogància i l’esperança altiva d’arribar a dominar i controlar tots els processos de la naturalesa.

l’Optimista