Quina escola

Des d’on i com estem abordant  les violències de gènere avui? Aquest és el títol del cicle de conferències que la Universitat de Girona acull fins a mitjans de maig a la Facultat d’Educació i de Psicologia. I en el seu si, aquest dimecres 29 d’abril hem tingut l’oportunitat de gaudir de l’exposició que Sara Carro ha compartit amb totes les assistents. Una conferència on hem pogut descobrir que tot i les rigideses i límits de l’actual estructura escolar, la creativitat i la voluntat encara hi tenen molt a dir a l’hora d’oferir eines i instruments per treballar temes tan fonamentals com desatesos en el seu interior.

colifi

Al llarg d’una hora i mitja i sota el títol “L´escola com institució promotora de la coeducació i prevenció de les violències de gènere (conflictes, bullying, masculinitats-feminitats)” aquesta especialista en educació per la pau, teoria feminista i projectes de prevenció de violències de gènere, ens ha introduit quina és la proposta que des de Fil a l’agulla es presenta per treballar en el si dels centres educatius temes tan recorrents en els mitjans de comunicació com la sexualitat, la violència, les relacions i com totes elles no poden més que deixar-se penetrar per aquest concepte tan ampli i en continu creixement anomenat gènere.

Joc, emocions, creativitat, art i infants. D’entrada cap ingredient ens semblaria fora de l’habitual en aquesta descripció d’un centre d’escola primària -o potser sí?-. Una altra cosa és quan aquests elements van acompanyats de diàlegs entre aquests infants, en les paraules creuades d’una mainada que té l’oportunitat de parlar d’allò que tant ens costa als adults i del que difícilment s’espera que en diguin res els més petits. La canalla debat sobre si plorar els debilita com a nens o si com a nenes no s’espera ni se les permet ser valentes i fortes. Poden? I tant que poden. És realment colpidor veure a alumnes de primària parlar i escoltar amb tal atenció i observar com les facilitadores aconsegueixen que aquest intercanvi d’emocions i experiències es dugui a terme amb naturalitat i fora de judici.

He estat cercant el vídeo de la intervenció que estan duent a terme però, per ara, no hi és. Aquí us deixo un altre d’interessant. Espero que aviat sigui accessible a tothom doncs no us deixarà indiferents. Que important resulta seguir buscant camins a través dels quals millorar el nostre procés d’educació i formació com a persones, i quin plaer veure que tot i les dificultats socials, econòmiques i un llarg etcètera, persones de fora i de dins de l’institució educativa continuen obrint aquests senders.

l’Optimista

Menys clicks i més encaixades

“..les noves tecnologies afavoreixen la participació”. Aquesta era una de les conclusions del Regidor de Serveis Socials, Cooperació i Participació de l’Ajuntament de Girona després de conèixer els resultats definitius dels pressupostos participats d’enguany. Segons ell, que en quasi una setmana s’hagi obtingut els mateixos vots per via electrònica que l’any passat amb vot presencial n’és una proba clara.

Des de la darrera entrada en la que escrivia en relació a aquest tema ja vaig decidir no dedicar masses esforços a ficar el dit a les diferents llagues que aquests pressupostos tenen i posar-hi una mica d’esperit propositiu. Ara bé, no vull continuar sense remarcar:  L’increment de 1’12% de vots respecte l’any passat a què es deu? Vot electrònic? A que els dies de votació s’han més que duplicat? O al fet que aquest any s’ha incrementat la publicitat? Més comoditat pels que voten segur, però afirmar que afavoreixen la participació…

Però bé, com deiem, pedres a les butxaques i propostes fàcils, barates i que de fet, haurien de formar part del manual bàsic de relacions entre els responsables de les administracions i la ciutat. Escrivia fa uns mesos que les Assemblees de Barri deixaven un missatge molt clar: hi ha un sentiment generalitzat de desatenció vers les veïnes. Una desatenció manifestada clarament en frases com: “fa anys que demanem que arreglin…”, “es va dir que s’actuaria i…”, etc. I davant d’aquesta insatisfacció, la resposta de l’Ajuntament és posar a competir al veinat i obrir un canal de votació molt més còmode -pels qui es maneguen bé per internet- i també més distant.

article

Reconeixement, atenció, proximitat… la participació només pot sorgir des de la voluntat de transferir responsabilitats. I fer-ho com a estratègia per fomentar la col·laboració i la cooperació entre la ciutadania i entre aquesta i les institucions. Quan la ciutadania bramava en les sessions inicials dels pressupostos no ho feien demanant més facilitats de vot, ho feien exigint consideració, escolta per part dels regidors, sentir encara que sigui per uns breus instants que el lligam de la representativitat amb els polítics existeix.

Així que deixem-nos de vots electrònics i de paperets diversos. Si els que es pretén és que les persones participin i s’involucrin en un procés d’aquest tipus, el que es necessita és posar èmfasi en atendre què es reclama, quines són les necessitats i a partir d’aquestes formular canals en els que la ciutadania i l’administració puguin treballar colze a colze. Potser descobrim que el nivell de participació que demanen avui els ciutadans i ciutadanes de Girona no té res a veure amb l’assignació de partides pressupostàries sinó en el convenciment que de portes endins, a l’Ajuntament s’hi troben persones que els representen políticament i que tenen sensibilitat per quines són les seves necessitats.

És només des del contacte regular, de l’assentament de la comunicació entre l’administració i els veïns i veïnes que serà possible establir relacions on hi hagi lloc per la proposició de diversos àmbits, així com la ciutadania serà més sensible a l’hora de donar el seu consentiment explícit -el vot- quan el govern de la ciutat ho demani. Mentre aquest incentivi des de la distància mediàtica i sense mostrar un interès clar ver les demandes de la ciutat la resposta participativa serà baixa, ja sigui en els participats com engrossint l’abstenció en les eleccions municipals. Necessitem més trobades, més encaixades de mans, més converses cara a cara, més humanitat. No hi ha tecnologia que pugui substituir la confiança que genera aquesta contacte.

l’Optimista

Girona és territori Bàsquet.

Que l’ombra allargada del futbol no oculti una realitat que es manté constant tot i les frustracions viscudes en la darrera dècada: Girona és territori bàsquet. I per sobre de tot, de bàsquet femení.

Logotip UniGirona.FH11

Avui és molt fàcil caure amb la temptació d’exaltar-se i bramar aprofitant l’efecte equip guanyador, la victòria i el títol de la Lliga Femenina. Però si Girona és una ciutat i una província de bàsquet no és per la festa que vam viure ahir a Fontajau -que també- sinó per una realitat que es constata temporada rere temporada en els pavellons i poliesportius de les nostres contrades. Es constata amb la classificació dels diferents equips base de l’Uni pels campionats estatals, amb l’ambient que es viu a Salt i a Quart en els partits d’EBA, amb l’àmplia presència d’equips de gironines i gironins que omplen els calendaris de les diferents competicions de Catalunya. I tot, havent sempre de competir amb el greuge comparatiu i mediàtic del fútbol, primer, i el quasi-ocultisme de l’esport femení, després.

No es pot passar per alt la presència significativa dels equips de bàsquet gironins i la coexistència de diversos clubs a alt nivell, tenint present que en qualsevol de les comarques de l’àrea metropolitana barcelonina ja hi trobem més població que en tota la província de Girona. I menys, que en el cas del bàsquet femení tinguem equips que no només participen de les màximes competicions sinó que cada temporada aspiren a tot.

No és qüestió d’obrir una guerra entre esports, doncs si la diferència entre futbol i bàsquet és gran, la bretxa entra aquests dos esports i la resta és brutal. I si a més hi posem la perspectiva de gènere la distància s’extrema. Però fites com la consecució d’aquest títol haurien de permetre a les diverses administracions, i sobretot als mitjans de comunicació, desatendre i replantejar-se el monocultiu futbolístic de les seves pàgines. Així com atrevir-se d’una vegada per totes a parlar d’esport. Que sigui l’esport valorat per la seva participació i els seus mèrits el que ocupi les seves pàgines, i abandonar la lògica establerta fins ara de donar bombo i platillo al denominat esport rei.

Encara que avui no es pot evitar, avui, sí o sí, queda clar que Girona és territori bàsquet.

l’Optimista

El tiempo no para

El tiempo es un recurso renovable y sostenible. Aunque esta afirmación suene más bien falsa debido a que tarde o temprano todos perecemos, no se puede negar que al largo de nuestra vida podamos encontrar una fuente de recursos parecida al tiempo. Sea cual sea tu lugar de nacimiento, tu relación con el sistema económico o tu posición social, cada mañana tienes a disposición 24 horas -habría que descontar las dedicadas al sueño-. Y no importa a que hayas dedicado los minutos y segundos del día de hoy, si has sido capaz de generar unos u otros servicios o productos. A la mañana siguiente seguirás contando con todos ellos para volver a dedicar tu energía a lo que puedas-quieras. 

994139_685070808270008_3526295167184258875_n

Si bien es cierto que la conversión entre esas horas y el dinero condiciona claramente el objeto al que dedicamos este recurso tan abundante, no lo es menos el hecho que la recuperación del control de nuestro tiempo nos invita y casi provoca a buscar caminos para convertir estas horas a los enseres y los servicios que nos son necesarios. Si evitamos el trámite de convertir el tiempo en divisa, nos libramos de una parte considerable de las presiones que determinan muchas de nuestras acciones y inacciones durante nuestra jornada.

¿Y para que dan las horas de un día? En jornadas como la vivida el pasado sábado 18 de abril, acogidas por el BdT del Pont del Dimoni de Girona, lo descubrimos y nos dejamos asombrar por ello. Aprender idiomas, arreglar tu bici, conseguir un corte de pelo, aprender a tocar un instrumento, conseguir alojamiento, gozar de una rica comida y conocer gente de todo el país y el mundo que cada día aprovecha más su tiempo. Por poner una lista cortita de lo incontable que abarca este evento tan especial. 

Las agujas del reloj no se detienen y ya no es motivo de desaliento. Con el tic-tac descubrimos que cada día gozamos de otra oportunidad de reinventarnos y de buscar esas actividades que nos dignifican y nos satisfacen. El tiempo no para y con su avance, en los bancos del tiempo descubrimos que lo importante no son ni las horas ni las unidades de intercambio, sino las personas con las que compartimos este recurso que nos vió nacer y que nos acompañará hasta el último suspiro. 

l’Optimista

Amb una furgo és suficient.

Tornava de passar la ITV de la furgoneta de la meva germana, una d’aquelles bèsties Volkswagen dels anys ’80 i que ara formen part de l’imaginari del feel free  i d’una completa manera de viatjar i entendre els deplaçaments.  Va ser un desplaçament curt, del taller on l’havia deixat perquè la posessin a to i ens fessin el tràmit de portar-la a passar la inspecció tècnica fins a casa. En un cotxe utilitari dels contemporanis hauria tardat uns deu minuts i encara gràcies per arribar a casa i deixar-la al seu pàrquing. Vaig estar fàcilment mitja hora per completar el recorregut.

10665222_10152528291478393_2051008856891180996_n

Però no us equivoqueu, aquesta no és una entrada dedicada a les incomoditats d’aquest automòbil, ni un punt a partir del qual clamar a favor dels nous models, de les seves direccions assistides, dels seus motors silenciosos i de baix consum. Tampoc els criticarem, encara que si avui parlo d’aquesta furgo no és per versar sobre les millores tècniques dels cotxes i furgonetes sinó dels efectes beneficiosos de conduir un catxarro que enforteix bíceps a les curves a la vegada que et convida a creure que funciona a propulsió quan sents les batzegades del seu tub d’escapament. 

Sincerament, si tots conduíssim amb les prestacions d’aquest model, conduir seria una experiència totalment diferent. Imagina’t conduint per una carretera amb un únic carril per sentit, amb un cotxe a davant que amb prou feines arriba a 90 a les rectes. Amb els cotxes actuals, se’ns eriça la pell només de sentir que hem de frenar i refrenar per no amorrar-nos al cotxe de davant, dubtant de si tenim o no temps d’avançar, de si perdem visibilitat si ens quedem massa a prop…. Amb la furgoneta no passa. Primer que no aniràs gaire més ràpid que això. I segon, que la teva mirada sempre va pel damunt dels cotxes així que mai sents la pressió de no veure més enllà. Si el teu límit de velocitat en prou feines arriba 100 km/h, o si en intentar arribar-hi la temperatura de dins de l’automòbil augmentarà fins als nivells Sàhara-estivals… per què córrer? I ja no parlo d’anar canviant de carrils als carrers de la citutat, ni pensar-ho. Piano piano… al teu ritme, no sigui que et lesionis maniobrant massa seguidament en poc espai.  Que no t’agrada que se t’enganxin els cotxes a la part del darrera perquè volen anar més ràpid? Tranquil, que quan respirin la negror que expira aquesta bèstia de la carretera no tornaran a acostar-se.

Sense passar per alt, que donades determinades situacions o esdeveniments, si t’en canses, aparca i a dormir. Montes el llit, encens la bateria auxiliar, et poses una peli i que et vagin a un altre amb ànsies i stress, si no arribem avui arribarem demà.

Avui en dia conduir és un recurs massa senzill i còmode. Ens costa tan poc que agafem el transport particular per qualsevol desplaçament només per estalviar-nos una passejada de vint minuts. Si treure el cotxe del pàrquing exigís un màster en maniobralitat i uns braços de campió olímpic d’haltereofília no caldria ni tan sols esgrimir els arguments ecològics ni de salud per limitar l’ús del transport particular. Ni hauria prou en tenir una furgo. De fet inclòs podríem compartir-la amb més gent i fer-la encara més eficient.

l’Optimista

 

 

I sense aire?

Quin és el nostre principal aliment? Quantes setmanes podries estar sense menjar? O quants dies podres aguantar sense ingerir algun líquid o aigua? I sense aire? Quin és el màxim de temps que podríem viure sense respirar?

pqa--04b

Només seguint aquestes preguntes podem prendre consciència de manera senzilla de quins són aquells elements prioritaris pel manteniment de la nostra activitat vital. No hi ha cap mena de dubte, l’aire n’és el recurs primordial. En els altres casos es podrien obrir debats sobre si es tracta de mesos, setmanes o dies, si líquids o sòlids. Pel que fa a la respiració tothom té clar que en qüestió de minuts tindríem poc a dir. I és per això que no només resulta un element essencial sinó que també pot esdevenir el motiu de moltes de les afeccions o malalties ques ens aborden si no el respirem en bones condicions.

Tot i la seva importància, els responsables de les nostres administracions públiques no estan adoptant els marcs legals que estableix la Unió Europea respecte la qualitat de l’aire ni semblen massa preocupades per les reiterades advertències o situacions d’alarma derivades dels excessos de contaminació a les grans ciutats com Barcelona o Madrid. Fruit d’aquesta inoperància política, un cop més, diverses entitats veïnals, socials i ambientals de tot el territori s’han agrupat per intentar donar sortida a la necessitat d’organitzar i coordinar accions i estratègies que permetin incidir en l’assoliment del nostre dret a respirar un aire net.

La Plataforma per la Qualitat de l’Aire es va presentar el passat febrer amb aquest manifest.

Esperem que aquells qui ja fa anys que haurien d’haver près el compromís de vetllar per unes condicions de vida saludables, aquells que haurien d’haver incorporat a les seves planificacions i estratègies de creixement altres indicadors més enllà dels econòmics, facin el que els pertoca i que les entitats ciutadanes no s’hagin de dedicar a la fiscalització de temes tan essencials. Mentrestant, agrair comptar-se en un país amb la vitalitat associativa de la que gaudim.

l’Optimista

Jihad is the new black

Tot i que la darrera enquesta del CIS ens presenta un rànquing de preocupacions en el que l’atur ocupa la primera posició i  – per ordre decreixent – l’acompanyen la corrupció, els problemes de caire ecònomic, els relacionats amb la classe política i, rematant el top5, hi apareixen la sanitat i l’educació; els diversos governs ens tenen acostumats a buscar estratègies per desviar l’atenció. Mecanismes que, acompanyats del ja habitual seguidisme acrític mediàtic, ens porten a un reguitzell de portades i tertúlies que es dediquen a tot menys a analitzar algun d’aquests eixos.

Com a exemple estrella dels darrers anys: la crisis generada per l’onada d’impagaments d’hipoteques, de descoberta de clàusules abusives, de complexes d’habitatges buits, etc. Una crisis que podria haver donat per treballar sobre la fallida d’un sistema, la missió del qual hauria d’haver estat procurar habitatge digne i assequible a la ciutadania, i que només ha servit per garantir els beneficis i la supervivència de determinades iniciatives empresarials i bancàries. Una crisis però, que ha donat lloc a l’emergència d’un dels moviments ciutadans més destacables de la història del nostre país: la PAH. 

Davant l’immobilisme de les administracions, la Plataforma ha permès que moltes ciutadanes accedissin a l’informació necessària per fer respectar els seus drets i per exercir el poder que els representants municipals i parlamentaris no han volgut exercir. En front d’això, quina ha estat la reacció de les institucions? I dels mitjans? Hi ha hagut un anàlisis i del problema i una projecció de com es pot modificar aquest sistema que s’ha mostrat ineficaç? Des de la meva esbiaixada percepció s’ha dedicat molta més tinta als debats relacionats amb els mètodes de protesta: ocupacions, tancaments en oficines bancàries, scratches, etc. I a la seva pretesa relació amb ETA que a una altra cosa. ETA i el nazisme han estat l’eina definitiva per rematar qualsevol debatconeixeu la Llei de Godwin?-.

Sembla que alguns dels genis que corren pels passadissos de les nostres institucions han decidit que ja no té recorregut seguir estirant del fil de la lluita armada basca. Que ja no val la pena mantenir las dos líneas de investigación acébicasExcitats i extasiats, un grup d’assessors corren per la seu del partit, triunfants. Han vist la llum, creuen haver trobat la fòrmula per perdurar uns quants mesos, sinó anys, sense haver d’afrontar les preocupacions de la ciutadania. Salten i brinden entusiasmats units per un sol clam: Jihad is the new black! 

l’Optimista

Nota semàntica: the new black

L’aparell excretor

Segurament no es tracta de la part del nostre cos que més valorem. De fet, potser és un dels sistemes que ens composen que més ens incomoda. Ens incomoda quan el sentim, quan es remou, quan intentem frenar-lo però no trobem la manera. Ens incomoda el que sorgeix del seu interior -del nostre-, les seves pudors… Rebutgem ràpid tot el que aquest aparell produeix i tan ràpid com podem estirem de la cadena i esperem oblidar-ho ràpid, que la tassa torni a estar buida i neta, que ningú mai sàpiga que he estat capaç de generar una cosa tan desagradable. 

Defecar pot ser una activitat malolorosa i aparentment bruta, però del que no hi ha cap dubte és que alleuja. Relaxa perquè és l’exercici que ens permet desfer-nos dels residus, d’allò que a dins nostre no s’aprofitava i que si no era expulsat acabaria per podrir-s’hi i generar d’altres efectes nocius. I és per això que malgrat tot, el cagar té certa càrrega de plaer.

images

En el nostre sistema polític, econòmic i social també necessitem d’un mecanisme que faciliti aquest procés. Com en el nostre cos, en el si d’una societat és inevitable que fruit d’errors, d’activitats, d’accidents i de males pràctiques es generin amb regularitat residus. Qui diu residus parla de delinqüència, de corrupció,  de discriminació, d’hàbits que generen malestar, etc. I tot i que l’esforç primordial ha de focalitzar-se en la reducció i prevenció d’aquestes deixalles, també s’ha d’admetre que sempre se’n generaran, que són un fruit propi de la nostra activitat -com ho són els excrements vers la nostra alimentació-.  Per tant, el que necessitem de totes maneres és un bon aparell excretor, un sistema que ens permeti agafar tot allò que ha generat productes nocius i expulsar-lo, recollir-lo i reciclar-lo.

En la mesura en que les institucions no són capaces d’extreure tots aquells elements que són clarament nocius: polítics corruptes, empresaris evasors, etc. L’únic que s’esdevé és que allò es podreix en el seu interior. I el que en el seu moment només era un constipat intestinal pot acabar degenerant en una afecció molt més greu.

Això sempre i quan, aquest tipus d’elements de rebuig siguin una petita proporció respecte els beneficis que genera. Si el sistema genera molta més brossa que no resultats: ocupació, serveis públics, benestar… Potser no serà suficient en articular un bon sistema de gestió de residus, potser serà possible millorar-ne els resultats reformant tot el seu procés de producció i les seves estratègies -creixement econòmic, priorització dels criteris econòmics, regulació en favor de les grans iniciatives empresarials-.

Potser ens cal això, un gran pet i fer net. Qui sap si després trobaríem alguna alternativa millor, almenys, el que és probable és que ens quedaríem ben descansats i alleugerits.  

l’Optimista

Si avui paréssim màquines…

Si avui es deturessin els telers, molts anys haurien de passar perquè algú trobés a faltar abric. De roba no en falta, de fet en sobre tanta que ni a les fires d’intercanvi es valora prou com per intentar igualar-la a cap altra cosa. Comprar roba i pagar el preu que es demana per les peces sense estrenar és un mer exercici d’autosatifacció, una dosis de plaer fruit d’adquirir algu nou que només tu convertiràs en 2ona mà.

Gerard Stolk - stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen https://www.flickr.com/photos/gerardstolk/5042803948/in/photolist-8FBFVE-ajQ5zS-7Smeyb-agwz7Z-agzm7S-5di7Cx-f9BPe7-6UPmjm-8erxh4-8xu9P2-8wouDL-6oAv39-dKfiJy-8aJd6j-71ozdU-71jz4Z-aaTfPy-f9oAEP-84L1g5-8aJcTQ-4Y2WkD-f9nDG4-eeij2D-jZGQb7-71jJkH-6gnSK9-84L1bS-83qASn-dui81P-4LFB3H-dyyimz-cPecF9-9xcuCw-71jgq2-eSVDnQ-97MPY9-97JzXx-97JFTT-8qcsVx-6UKhFK-49Xcvf-6UKhng-6UPnd5-ezzuoh-ezzC7E-ezwmAv-ezzzfo-ezsHsS-4QtcnK-Dmpji

Gerard Stolk – stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen 

Si avui es frenessin les rotatives passarien segles abans no hauríem digerit la majoria de les notícies que només aquesta nit sortiran arreu del Món, publicades, emeses, retransmeses o dibuixades. Notícies que difícilment diran res de nou. Canviaran alguns personatges, alguns escenaris, però els missatges no distaran tant.

Si avui congeléssim la producció d’armament i intentéssim buidar els magatzems de munició no trobaríem prous objectius en aquest planeta. Quanta capacitat destructiva per tan poc que eliminar.

Si avui l’amnèsia ennuvolés el pensament de tots els enginyers i tecnòlegs del Món, abans no tornessin a engegar la producció encara ens quedarien enginys i dispositius per probar i descobrir perquè serveixen. Segurament ni tan sols hauríem arribat a copsar el 100% de les possibilitats del nostre telefon mòbil.

Si no ens costés tant i tant i tant desfer-nos de certs hàbits, avui ens podríem agafar un no gens curt període de vacances. Ens podríem anar repartint les feines, repartint la producció, els serveis i reduïriem amb escreix tot el desgast que estem carregant al medi ambient i a la nostra pròpia salut. Potser no cal parar màquines, en sec. Potser podríem anar alentint, baixant les revolucions. Fent un petit tastet del que significaria dedicar el nostre temps a donar resposta a les nostres necessitats reals, i no a generar sistemàticament sense sentit. No?

l’Optimista

La Primavera arriba, la font no raja.

Plaça Celestina Vigneaux, barri de Sant Pau – Pla de Palau de Girona. 2 fonts públiques, una al costat d’una zona de jocs infantils. Premo per obrir el pas de l’aigua i res, ni una sola gota. Ni al sortidor del costat del parc ni al situat a l’altra banda de la plaça. Segueixo el meu petit tour de fonts i m’acosto a la situada al costat del Centre Cívic del barri i on hi ha una de les pistes esportives més concorregudes de la zona. Pitjo i… res, ben seca. Reculo cap a la parròquia de Sant Pau, a veure si la font de la pista esportiva de davant de l’església raja o també està tancada: aquesta sí, d’aquesta en brolla aigua. 1 de 4. No he seguit amb l’exercici, però em consta per algunes converses amb d’altres veïnes de la zona que hi ha alguna altra font que es troba en la mateixa situació.

Durant l’hivern, va aparèixer alguna notícia on es comunicava que s’havia adoptat aquesta mesura fins a la primavera per tal d’evitar els danys provocats per possibles glaçades, així que tot i que la primavera ja fa uns dies que ens acompanya, comptarem amb que es complirà el que es va dir. D’altra banda, tampoc aprofitarem aquestes línies per entrar al detall de si el fred siberià gironí és capaç de provocar determinats efectes ni iniciarem la roda especulatòria sobre quins poden ser els motius que portarien a l’empresa que gestiona l’aigua a privar-nos d’aquest equipament públic. Avui no.

font

Per ara només aprofito per deixar anar el meu desig de bona fe i de confiança en que el que està passant amb les fonts públiques d’aquest sector no és el que les males llengües ens diuen. Que realment es tracta d’una operació de prevenció davant les probables incidències relacionades amb el fred i les canonades de l’aigua. I creient que s’ha valorat que aquesta opció generava menys despeses i maldecaps que deixar a la mainada del parc o als joves de les pistes esportives sense accés a l’aigua -així com a tothom qui passant per allà en vulgui fer ús-.

Seria un rollo haver d’escriure una nova entrada parlant de l’arbitrarietat amb la que es decideix on i quan es poden utilitzar determinats serveis públics – com poden ser les fonts -. Haver d’estendre la passejada a d’altres punts del barri i de la ciutat, haver d’imaginar i concretar sospistes al voltant del nombre de punts d’aigua oberts en uns i altres llocs. Seria un autèntic pal haver d’encuirar-se per parlar de com l’administració municipal defuig de dialogar i comprendre el perquè de determinats comportaments i usos d’aquests equipaments, i prefereix negar-ne l’accés. Haver de plantejar-se que, potser, no es col·loquen punts d’aigua perquè es cregui que és important tenir accés a un recurs bàsic com aquest sense haver pagar en un bar quan la gola o alguna altra necessitat higiènica -parlo de rentar-se les mans o un ferideta fruit d’una estarrossada al parc- t’ho exigeix. Que potser creuen que és un simple element decoratiu.

Però per ara, ens ho prendrem amb calma. El temps dirà.

l’Optimista