Per què és notícia el Mobile World Congress?

Seguint la informació a través de diversos mitjans escrits i audiovisuals del nostre país, hom podria arribar a pensar que Barcelona està vivint una cimera de les personalitats més transcendents del planeta. Prèvies, programes en directe i in situ, seguiment diari de tot el que hi succeeix i un llarg etcètera d’atencions que converteixen aquest congrés mundial de la tecnologia mòbil en el centre de les mirades i oïdes de tots els qui emprem els mitjans de comunicació per informar-nos.

Però per què aquest allau d’articles i narracions exaltades en pro d’una indústria com la del telèfon mòbil? Per què aquesta necessitat de presumir d’un esdeveniment que es fonamenta en concentrar tota una sèrie d’elits econòmiques i industrials a la capital catalana sense aportar altra cosa que una alta despesa en serveis que per variar, donaran un ingrés extra als de sempre: al sector turístic.

images

Si per alguna cosa marca la diferència aquest congrés és per els alts preus de les seves entrades, per l’exclusivitat de les seves activitats i per la presentació d’una sèrie de productes que només estan a l’abast d’una minoria global que s’esforça en fer-nos creure que vivim en un Món interconectat i igualat gràcies a les seves innovacions, però que justament són aquestes les que aprofundeixen la clivella entre els que poden i tenen i els resten fora d’aquest entramat de privilegiats per no tenir ni tan sols connexió a internet. Es calcula que 5000 milions de persones no tenen accés a internet actualment, és a dir, només 1 de cada 6 tenim aquest privilegi d’accedir a aquest pretès espai global on hi és tothom.

Per què aquest seguidisme? Per què aquesta atenció desmesurada passant per alt els elevats costos socials i mediambientals que aquesta indústria genera arreu del planeta? Quins són els criteris que porten a uns i altres mitjans a parlar d’un o altre esdeveniment?

A partir del desplegament entorn d’aquesta cita, un no pot evitar considerar que la línia entre el noticiable de primera pàgina i la resta no es altra cosa que la pompositat i la inversió que hi ha al darrera, que no hi tenen cap rellevància ni la relació dels continguts amb la quotidianitat dels ciutadans ni l’impacte del que es relata amb l’entramat social del país. A un mes vista del Fòrum Social Català 2014 on centenars d’entitats i col·lectius del territori es mobilitzaran per donar vida a uns dies d’activitats, voldré veure quina és l’atenció que aquests mateixos mitjans els donaran i comprobar així, quin són aquests criteris per esdevenir notícia.

Llavors, podrem començar a desvetlla què i per què certes coses són notícia.

l’Optimista

Sempre hi ha un “encara més”

Suma 24 atraccions de circ mai vistes en sòl europeu, afegeix-li una carpa en capacitat per més de 2000 persones i un total de 25000 localitats a la venda, no deixis de comptar-hi una bona difusió i unes ofertes i preus atractives. I sí, ja ho haureu resolt, us surt el Festival Internacional del Circ Ciutat de Figueres.

Per sobre de tot, un any més, els que van tenir l’oportunitat d’acostar-se a la carpa d’aquesta 3era edició del Festival, van viure la posada en escena de la màgia d’un Món, el del circ, on els artistes demostren una i altra vegada com de fràgils són els límits i les barreres dels reptes que es proposen. Sempre hi ha un encara més. Un objecte més en el malabarisme, una volta més a l’aire, una torsió més sobre la ja contorsionada extremitat i una rialla més que se t’escapa.

logo Fest. Circ Figueres

Però a més, el Festival de Figueres és un exemple més de les ganes i l’interès de la gent en participar d’esdeveniments culturals i espectacles, que en la mesura en que el preu no és un factor excloent, les persones no dubten en prendre-hi part. I és que un dels grans mèrits d’aquest festival és l’accessibilitat i la popularitat de les seves entrades. Per desconeixement no puc afirmar quina és la fórmula que permet als promotors d’aquest acte una oferta d’aquest nivell, però d’entrada, el resultat és ineludiblement excel·lent.

Si hi hagués de posar un però, només seria vers l’efecte promotor que aquest podria tenir sobre el circ en el nostre país i, d’entrada, no em sembla que el tinguin present com a objectiu. No seria aquest un espai immillorable per donar un empenta als artistes de circ catalans? De la mateixa manera que en un bon grapat d’esdeveniments esportius internacionals sempre hi ha un lloc pels representants dels amfitrions, no es podria incloure d’alguna manera la participació de professionals instal·lats a casa nostra? no estimularíem així el seu panorama fora de les dates del Festival? Cal que seguim associant el circ a artistes asiàtics, russos i francesos? Aprofundint la nostra ignorància sobre el que es fa a en el marc d’aquest àmbit en aquesta disciplina.

Encara hi així, no es pot deixar de reconèixer la tasca d’un Festival que de ben segur, durarà el que els seus organitzadors desitgin, doncs el suport del públic el tenen més que assegurat. Quina Màgia, la del Circ!

l’Optimista

Retallades, una nova política Migratòria?

Després de veure la cruesa de les imatges on s’observa a la Guàrdia Civil disparant boles de goma a un grup de persones que intentaven arribar a la costa espanyola nedant, un no pot evitar parar-se a pensar en què impulsava als aparells de la defensa de l’Estat a comportar-se d’aquella mimagesanera tan plena de ràbia: “Vamos Cabrones!” exclamava algun fins i tot. No n’hi havia prou en rebre’ls extenuats i portar-los a l’altra vora de la frontera? (No m’interessa entrar a debatre ara sobre la necessitat de fronteres i la lliure circulació de persones). 

Tan profunda és la incomprensió dels fets? és realment tan difícil comprendre les forces i les històries personals que acompanyen a tots aquells que s’embarquen en l’aventura migratòria clandestina? 

Pot ser, justament la nit abans, mentre prenien aquella copa després de la llarga jornada laboral, aquells agents de les forces de seguretat parlaven sobre aquesta incomprensió. Qui sap si justament intentaven desxifrar, atònits, la ineficàcia de les darreres propostes del Govern:

“Com pot ser? – deia el sergent als seus companys i subordinats- Si el Ministre ens va assegurar que no seguiríem lluitant contra aquests intents de travessar la frontera de manera il·legal. Que la nova estratègia que tenien pensada eliminaria qualsevol interès o motivació per embarcar-se en aquestes aventures. Ell ens va explicar que després d’un estudi havien acordat que el principal motiu pel qual arribaven de manera continuada aquella gent era per l’expectativa d’una vida millor, dels serveis de l’estat del benestar, pels metges i els professors. I que la millor manera de tallar aquell corrent era eliminar tot allò que els atreia.  El Govern eliminaria tots aquells serveis i suports que il·luminaven l’esperança d’aquelles persones que vivien en unes condicions pitjors. “

“Com és possible – seguia relatant estupefacte el sergent- que després d’anys de retallades i d’un procés de conversió dels ciutadans espanyols en migrants, encara seguim havent de lidiar amb aquesta situació?”

Pot ser per això, aquells agents frustrats, cansats de fer una feina inhumana i menyspreable com disparar, capturar i expulsar persones pel simple fet de la seva procedència xisclaven animalment. Qui sap si mentre ho feien pensaven en quina mesura encara els degradarien les seves condicions socials i ciutadanes per assolir aquell nivell de vida que deturés el degoteig d’immigrants clandestins. Qui sap.

l’Optimista

El meu Carro

Poc a poc, la durada dels dies comença a estendre’s i amb aquesta la veueta que fins ara romania latent a l’Horta dels Químics va deixant de ser un filet de veu per alçar-se de manera més intensa. Després d’uns mesos d’hivern de moviment hortícola escàs i amb les faves, les carxoferes, les maduixeres, els alls, els calçots, els espinacs i les cebes creixent al seu ritme, sense masses complicacions ni necessitats d’atencions, la proximitat de la Primavera ens recorda que hem de reprendre el nostre lloc per rebre-la i deixar que l’hort esdevingui el que li pertoca en aquesta època.

Així que per primera volta des de feia uns mesos, he agafat el meu carro de la compra carregat d’eines i m’he dirigit xino xano a l’hort. Mentre caminava, no he pogut evitar sentir-me excitat per aquesta mena de tornada a un espai del que semblava haver-ne marxat de vacances. I com sol fer la mainada (o més aviat els seus pares) al septembre, no he pogut deixar de repassar si portava tot el material que necessitaria.

bleda

I és d’aquesta manera que he recordat l’origen d’aquell rasclet i d’aquell tràmec que vaig rescatar de casa els meus avis, d’aquella aixada regal d’aniversari que tants bons usos m’ha servit, d’aquelles eines de mà regal de viatge d’un bon amic de l’altra vora de l’Atlàntic… i quan he arribat m’he sorprès de l’impacte de veure aquella horta i recordar que fa poc menys d’un any només era un desgavell de plantes espontànies, deixalles i runa. Que només érem dos, i que ara només som cinc i amb una xarxa de suport al darrera.

Segurament aquesta és la màgia d’aquest espai, suposo que aquesta rau justament en el fet que és fruit de l’esforç de retornar a la vida eines, espais i activitats que d’alguna o altra manera semblaven abocades a l’exclusió del nostre dia a dia.

Sigui com sigui, per a mi seguirà sent una meravellosa experiència poder continuar travessant la ciutat amb el meu carro sense perdre de vista que no hi vaig sol, sinó que m’hi acompanyen els meus familiars, amics i m’hi espera la meva ciutat.

l’Optimista

Només així és Possible

Com etziba una màxima del paradigma dels Bancs del Temps: hi ha coses que els diners no poden pagar. O dit d’una altra manera, si es construïssin a través del vincle que permet l’intercanvi monetari no aconseguirien el mateix resultat.

I un cop més, el Banc del Temps de Pla de Palau va fer possible comprovar aquest valor. Doncs el que aquest Diumenge 16 de Febrer es va viure en el Barri de Pla de Palau – Sant Pau, en el si del seu Centre Cívic i la Pauleca només era plausible sumant tot allò que els diners no poden brindar. 

QuinaFestadef

El Temps és Cor clama l’eslògan d’aquest Banc del Temps, i el cor és voluntat, és empenta i ganes de fer. Únicament partint d’aquest força es pot aconseguir el cúmul de bons moments que ahir es van presenciar a la 1era Quina Festa!

Només així era possible inaugurar la tarda amb una xaranga de pel·lícula, només així podríem omplir la Pauleca de diversió i entreteniment infantil, només així els més joves podien recordar als grans com recuperar l’emoció del joc.  I així, podríem anar estenent un llarg serial de “només” on figurarien la solidaritat amb els nous projectes,  la veu d’una gran (quina veu!), i la dansa i el ball dels qui la viuen i la promouen.

I per sobre de tot, únicament així, tot podia sortir d’aquella manera tan natural i fluïda que només s’esdevé quan tothom qui participa ho fa des de la voluntat i les ganes de gaudir i compartir.

Quina millor manera de rendir homenatge a l’esperit del Banc del Temps, Quina Festa!

l’Optimista

Si et diuen Processos… què dius?

Un semestre més, la Revista Digital l’Apartament torna a obrir les seves pàgines i llença una nova proposta per a tots aquells qui tinguin alguna cosa a exposar, en la disciplina artística que es consideri oportuna, sobre l’eix que el seu equip editorial ha escollit: Processos.

1 m. [LC] Manera de descabdellar-se una acció progressiva. Operaris que controlen tot el procés de fabricació. 

apart13

Quines són les etapes que composen la creació artística? És possible descriure un únic camí del qual n’hagi resultat un determinat fi? O totes i cadascuna de les situacions que vivim, no només en la creació, són fruit de la concatenació de processos múltiples? I si així fora, fins a quin punt ens podem fer responsables del resultat d’una obra, d’una acció, a la qual hi ha incidit diversos processos dels quals, és possible, no en sigui ni conscient?

Si teniu ganes de donar corda a alguns dels interrogants que aquí s’apunten, o simplement creieu que val la pena aportar la vostra perspectiva al plantejament d’aquest mot escollit, no dubteu en fer arribar les vostres creacions a infoapartament@adart.cat teniu temps fins els 07 d’Abril d’enguany.

En la mesura que fem ús dels espais de participació que es van construint en els diversos àmbits ciutadans, omplim de sentit i dotem de valor aquelles iniciatives que d’una o altra manera posen el seu granet de sorra en l’eixamplament de les bases dels diversos àmbits socials i culturals.

Si jo et dic Processos…  a crear!

l’Optimista

Quina Veu

L’escenari buit, tot resta a la vista dels espectadors i com a únic element escenogràfic una pantalla de fons on aviat, ningú recordaria que hi havia un seguit d’imatges publicitàries de l’esdeveniment en qüestió. Al centre i a primera línia, dos micros i un tauler electrònic que fins al moment de l’inici, no es tindrà gaire clar perquè serveix (si és la primera vegada que el veus). I al timó d’aquest centre, la Paula Grande.

Si hagués de fer algun símil comparant el que ahir es va presenciar a l’estrena del 1er Festival Acoustic Vell al Centre Cívic del Barri Vell amb alguna altra cosa que hagués vist abans, diria que d’alguna manera, vaig presenciar l’actualització 2.0 del que foren aquelles persones – orquestra. Aquells personatges que unien totes i cadascuna de les seves parts del cos amb algun instrument i amb un increïble exercici d’equilibri, coordinació i expressió convertien el moviment del seu cos en una melodia.

Sense fils, sense més instruments que la seva veu també cal dir. Exceptuant l’ús d’alguna joguina en algun tema concret, tema rere tema aquesta increïble cantant iniciava la seva proposta construint des de les arrels tots i cadascun dels elements que formaven part de la seva composició. I un cop tenia registrats tots i cadascun dels embolcalls que l’acompanyarien, brotava en el seu si el contingut de les seves cançons.

Màgicament, el que d’entrada eren breus fragments sonors sense massa sentit, evolucionaven i s’encavalcaven donant forma a temes absorvents i dels quals difícilment te’n podies deslliurar. Com si tram a tram, la cantant t’anés enllaçant amb suaus fils de seda que tot i la seva suavitat, no deixaven de mantenir-te atrapat i captiu.

Costa entendre que propostes com la d’aquesta cantant, per ara, no atraiguin a un públic més nombrós. Encara que d’altra banda, un no pot més agrair la sort d’haver-la pogut gaudir de manera tan íntima.

l’Optimista

Un pas Més, cap a la Base.

En la mesura en que l’anomenada crisis ha anat obrint-se pas i ocupant més i més espais de la nostra societat i de les nostres institucions, en tant que l’abús de certes entitats econòmiques i financeres s’ha anat mostrant de manera més expressa i sense maquillatge i així com les institucions representatives a nivell polític han acabat per construir un autèntic mur d’incomunicació entre elles i la ciutadania, també hem pogut comprobar que des de les bases de la població més i més agents ocupaven aquest espai que s’obria entre les persones i els pols de poder. Una espècie de representants entre els ciutadans i els representants legals i legítims d’aquests. 

Pam a pam s’han anat edificant nous punts de trobada on les diverses sensibilitats i preocupacions de la societat han iniciat un procés d’articulació i proposició per tal fer arribar el seu convenciment. Intentant així, fer de transmissió entre una ciutadania cada cop més allunyada d’aquells qui sistèmicament haurien de responsabilitzar-se de defensar els interessos de la població i del seu bé comú.

images

I és en aquests enllaços on s’ha trobat un espai de dignificació d’un dia a dia que, per molts, cada dia pateix de més mancances degut a les condicions i les regles que marquen el ritme d’aquesta quotidianitat. Habitatge, medi ambient, cultura, identitat, democràcia i en un llarg etcètera de fronts hi trobem una agitació intensa i densa. Densa especialment en el sentit que en pocs casos es tracta d’un simple exercici reaccionari i de contestació, sinó que sol tractar-se d’estrictes exercicis de corresponsabilitat i d’exigència d’un paper més central en la presa de decisions.

Sense el suport de les institucions que legalment representen al poble, aquests moviments són capaços de proporcionar serveis i garantir drets que les administracions públiques no haurien d’haver descuidat mai. I són capaços de fer-ho gràcies a la sobreimplicació i el sobreesforç d’un bon grapat d’inconformistes.  Però quan temps podran mantenir aquest nivell d’exigència en un marc legal que rema en direcció contrària? Què passarà si les forces declinen i no hi hagut un canvi en les regles del joc?

Cal donar un pas més, ja no vers el poder, sinó vers els iguals, la resta de la ciutadania i la població. Les eines i instruments de pressió que estem emprant fins ara, xocant vers les administracions i altres agents, segueix mostrant una imatge de frustació i desigualtat de forces. És imprescindible aprendre la lliçó que molt bé ens il·lustren totes i cadascuna de les grans marques comercials del Món: Si no et dirigeixes, directa i concretament als consumidors no vindran sols. És necessari reprendre la comunicació intensa i directa a tots els conciutadans, els quals han de sentir-se interpel·lats i imprescindibles pels canvis i la transformació de la societat.

No és suficient lluitar i proposar un Món millor, cal explicar-li al Món que el necessitem per canviar-lo. S’ha de donar un pas més, un pas més cap a la base.

l’Optimista

Els Silencis Parlen

Un any més arriba la proposta anual de l’Observatori Crític dels Mitjants Media.catEls Silencis Mediàtics. L’anuari que presenta aquesta espai periodístic pretén fer un repàs a una sèrie de temes que per un o altre motiu no han ocupat cap de les capçaleres dels mitjans estatals. Temes, que per altra banda no deixen de tenir una rellevància considerable per part d’aquest col·lectiu periodístic.

Un cop més l’anuari pretén “aconseguir situar aquests temes en l’agenda dels mitjans i omplir els buits que deixen els silencis amb periodisme crític.”I és per això que altra volta ha donat el tret de sortida al projecte a través deVerkami a la recerca dels 8000€ que es consideren necessaris per tirar endavant aquesta proposta d’enguany.

Si encara no coneixeu alguns dels continguts i treballs que elaboren i publiquen a través del portal Media.cat, no dubteu en deixar-vos-hi caure i donar un tomb pels diversos articles i informes que preparen i que de ben segur us permetran agafar una perspectiva més àmplia sobre el que es publica actualment ens els nostres mitjans de comunicació i la manera en que aquests presenten tota aquesta informació.

La forma més efectiva de censurar un tema és el silenci amb què la majoria de mitjans de comunciació de masses aborden determinades informacions incòmodes per l’statu quo.” I per tant, no hem de deixar de prestar la nostra atenció a tot allò que es deixa de dir i s’evita explicar. Permetent així, que siguin els Silencis els qui parlin.

l’Optimista