Quan Girona Vulgui ser Participativa (II)

La darrera vegada que  vaig assistir a un acte de caràcter participatiu proposat per l’Ajuntament de Girona ja vaig expressar el meu desencís AQUÍ. Especialment recordo la descoratgedora manifestació de l’Alcalde expressant la seva manca de convicció en aquest tipus de processos, desautoritzant d’entrada tot el que el seguia en aquell esdeveniment.

Una vegada més, l’Ajuntament està involucrant-se en un procés que promet dosis importants de ridícul, caradurisme i una injecció fatal de descrèdit que en tot cas, espero que faciliti una mica de material satíric pels companys del Capicua.

pressupostos-participatius

Que quin procés? Com? No ho sap que Girona està en un procés de pressupostos participatius? A no, vull dir Pressupostos Participats (És com l’Ordenança de Civilitat vs. Civisme. Això de canviar els noms de manera ridícula per disfressar-ne el contingut està esdevenint una de les principals (in)habilitats dels representants de la ciutat). Bé, en tot cas sí, Girona està en ple procés participatiu per decidir l’objectiu d’una partida pressupostària assignada als barris.

Jo hi puc decidir?

Pertanys a una entitat que actuï en el marc del teu barri i estigui en el registre municipal? No. Doncs No. Pertanys a una Associació de Veïns? No. Doncs No.

Com a ciutadà o grup que no compleix aquestes estipulacions no pots més que participar sense dret a vot en el que malanomenen Assamblees de Barri.

Si voleu més informació sobre com ha de funcionar el Procés i les al·legacions crítiques que ha presentat la Mesa d’Entitats per la Participació ho trobareu Aquí el primer, i Aquí les darreres.

És realment llastimós viure el dia a dia de les entitats que intenten aportar les seves idees i projectes a la ciutat i veure com l’Ajuntament no fa altra cosa que enterrar-les. A la vegada que aquest llença de manera precipitada propostes com aquesta, que impedeixen que els barris i els qui actuen en la dimensió veïnal en puguin treure profit.

Tan de bo algun dia les entitats es plantin, tan debò ens plantem tots. Així pot ser arribarà l’hora en que hauran de sortir dels seus despatxos per alguna cosa més que presentar Festivals i Visitar equips de Fútbol.

l’Optimista

 

 

Sí, és Ideologia.

En la mesura que el Món canvia i s’esdevenen fets diversos, el llenguatge varia creant nous mots per als nous conceptes o carregant nou significats a les espatlles de vocables ja existents que abans no gaudien d’aquest sentit. L’exemple més clar dels darrers anys en el nostre país el trobem en la Indignació o els Indignats. Uns anys enrere aquestes paraules no ens haurien transportat com ho fan ara a l’ocupació massiva d’espais públics ni a la reivindicació social. Segurament s’han emprat més aquestes paraules en els darrers dos anys que ens els anteriors deu.

Una altra paraula que segons la meva percepció està variant profundament de significat, i en aquest cas en un sentit pejoratiu, és IdeologiaEn diverses oportunitats, ens trobem en situacions on les crítiques que es fan a certes propostes de llei es fonamenten en un argument: és idelògica! (1 i 2). Com si per se la ideologia fós negativa. Òbviament respon a una ideologia. El que pot ser genera més malestar per a la resta de perspectives polítiques i ideològiques és quan una  proposta té la capacitat d’imposar-se a les altres sense mediació de cap tipus. Com pot esdevenir en els casos de majories absolutes i dictadures.

ideologia

És possible no tenir ideologia? Existeixen les decisions purament tècniques? Què és la Ideologia? 

El concepte d’ideologia té dues parts bàsiques: 1) f. [FS] [PO] Sistema d’idees econòmiques, polítiques o socials que configuren la visió de la realitat (Font). i 2) Un programa d’acció que ens permeti acostar-nos a aquest sistema d’idees que hem descrit com a desitjable.

Per tant, és possible no ser ideològic? No estem tots atrapats en uns criteris i uns valors que configuren la nostra manera d’entendre com és i com voldríem que fós el Món? I no és funció d’aquests que aprenem i desenvolupem les eines per intentar assolir-lo? Negar l’existència de la ideologia en totes les vessants de la nostra societat és negar la subjectivitat d’aquestes i a la vegada, la possibilitat de debatre sobre elles.

Pot ser seria hora de deixar de treballar per difondre una imatge d’una realitat objectiva i analitzable des de la neutralitat i acceptar la condemna a la subjectivitat a la que estem sotmesos. No podem evitar ser parcials i tendenciosos, llavors deixem de veure-ho com una cosa negativa i treballem per construir una manera de relacionar-nos políticament, econòmicament i socialment que fomenti les capacitats de generar acords entre aquestes posicions diverses i aparentment centrífugues.

Necessitem més ideologies i més punts de vista, més alternatives, més propostes, més diversitat. I sobretot, el que necessitem són millors habilitats per relacionar-nos des del respecte i la voluntat d’arribar a un acord amb aquells qui, car ens molesti, són els nostre veïns. 

l’Optimista

La Directa es Transforma.

La Directa és un setmanari que des de fa 7 anys ens ofereix una perspectiva diferent a la majoria de les publicacions informatives periòdiques. Encara que entre cadascuna de les publicacions de premsa diària de l’Estat hi ha certes diferències en el to i la manera en que es desgrana certa informació, difícilment trobarem, entre aquests, diaris que plantegin d’arrel un mirada diferent. Ja no només en el qüestionament dels diversos esdeveniments sinó en el reconeixement de quins són els elements que mereixen la nostra atenció.

logo

En aquest sentit, La Directa és dels pocs mitjans, i segurament lúnic que ho aconsegueix amb un abast tan considerable, que assoleix l’objectiu d’obrir nous espais de reflexió i de narració de l’actualitat. Tan del nostre país com de l’estranger.

La informació que publica el setmanari és de millor qualitat o respon millor a la realitat del nostre entorn? Aquesta és una pregunta que òbviament serà resposta d’una o altra manera en funció dels criteris i les preferències del lector. Ara bé, analitzant el contingut i l’impacte d’algunes de les notícies que darrerament han publicat de manera pionera, si alguna cosa ens garanteix la conducta comunicativa d’aquesta ha estat la seva intenció de funcionar amb una lògica particular. Donant un pes contundent al suport als moviments socials i a tots aquells que per manca d’un pes econòmic rellevant no tenen espai en la premsa generalista. 

És per això, que des de l’Optimista.cat ens sumem a la campanya de micromecenatge que aquest mitjà acaba d’iniciar avui amb la finalitat de seguint evolucionant i convertir-se en un projecte cada cop més potent: esdevenir un mitjà de gestió cooperatiu i oferir una plataforma web més ben preparada. 

Des d’aquí tot el meu suport, entre tots seguirem consolidant alternatives.

l’Optimista

Nous Lideratges: Joves i Femenins.

A la secció de Debat de l’Ara d’ahir Diumenge 19 de Maig de 2013 arribo a un article de l’Elvira Altés: Nous lideratges per a una nova societat (article per subscriptors). En les seves columnes, aquesta investigadora en comunicació i gènere ens relata l’aparició d’un important nombre de dones al capdavant de diversos moviments socials i entitats. I entre d’altres coses, ens descriu els trets que aquestes comparteixen així com la força que representen, la reivindicació dels “tradicionals valors femenins, com el respecte i l’atenció cap a les persones, el valor de la cura per tothom (…)”.

images

Sense entrar-hi més profundament, coincideixo amb aquest relat d’una actualitat que  qüestiona els valors que fins ara han marcat l’autoritat i el lideratge. Aquesta imatge d’un líder poderós, dominant, jeràrquicament vertical, masculí (inclòs quan l’exerceixen dones), arrogant i incapaç de reconèixer l’error. Les escenes de gran part dels Partits Polítics i Bancs ens donen perfils clarament alineats en aquest sentit: homes, nascuts a l’estat, més de 50 anys, pocs mèrits, poc debat i molta fidelitat estructural.

Amb aquest perfil, no és d’estranyar que els més afectats per l’apocalipsis bancari siguin els joves, estrangers i dones (no m’atreviria a establir un ordre d’afectació). Doncs són clarament els mancats de representació en els pols de decisió. Davant aquest panorama, i des d’aquesta perspectiva  de replantejament dels valors del lideratge, crec molt recomenable que dediqueu uns minuts al debat a tres bandes organitzat pel Programa Singulars on hi van participar Robert Tornabell, Jonathan Tepper i Ada Colau.

Deu minuts seran suficients per observar les friccions entre aquesta manera d’entendre el procés d’encarar els reptes que sorgeixin.  Per un banda el Sr Tornabell, el rol dels darrers anys, opac, sense donar masses dades, demanant confiança en els experts i en les institucions, una por desmesurada a sentir el més mínim descontrol.  Al seu costat Jonathan Tepper, mèrits acadèmics, jove, atrevit i inconformista amb l’oficialitat. Desafia l’autoritat dels qui no han sabut fer valer els coneixements que se’ls pressuposava. No mostra cap temor a mostrar d’una manera analítica que hi ha més d’una via, més d’un expert. El jove desautoritzant al gran. Finalment, l’Ada Colau, afegint la perspectiva femenina, baixant-nos a la realitat, a peu de carrer, on la teoria que defensa “l’establishment” genera pobresa i tota una sèrie de condicionants dolorosos  per a gran part de la població general i que els acadèmics, des de les altures, disfressaran amb el nom d’externalitats negatives.

L’abús d’una tipologia de rol ens ha conduït a la situació present, caldrà que seguim aprofundint en la perspectiva d’aquells qui han quedat al marge del sistema per reequilibrar la balança.

Els nous lideratges han de ser joves i femenins. 

l’Optimista

Una de que? Una de Bicho!

A través de diversos mitjans de comunicació m’arriba una notícia que, d’entrada, si alguna cosa aconsegueix és provocar-me un dolç somriure matiner: la FAO proposa la cria d’insectes per acabar amb la fam al Món.

Crec que les institucions internacionals estant aconseguint demostrar al Món que la creativitat i la imaginació humana no té límits. En les línies dels articles i a través de la paraules de diversos locutors descobreixo les increïbles propietats dels insectes i les seves infinites possibilitats com a recurs alimentari com a pinso per bestiar. Us convido sincerament a llegir-ne una mica perquè més enllà del fastig que us pugui generar el tema de menjar escarabats i cucs, després de fer-ho no tindreu alta remei que plantejar-vos seriosament el tema, doncs els amics de la FAO fan un autèntic exercici d’enaltiment d’aquests. 

Plat-insectes

I no m’entengueu malament, no nego les propietats nutritives d’aquests i val la pena tenir-ho present. Ara bé, que no ens venguin gat per llebre, la fam al Món no és producte de la finor dels comensals. Com la desforestació agressiva de les selves i boscos de gran part del planeta no és fruit de les exigències dels consumidors càrnics del ciutadans.

Recullo unes línies de l’Esther Vivas que centren el focus en altres raons. “La producción de alimentos desde los años 60 se ha multiplicado por tres, según indica la organización GRAIN, mientras que la población mundial, desde entonces, tan solo se ha duplicado. Hay una cantidad ingente de comida, mayor que en ningún otro período en la historia, pero si no tienes dinero para pagarla o acceso a la tierra, al agua, a las semillas… para producirla, no comes.”  No dubteu en seguir llegint més en el seu blog.

Argumentacions com les que esgrimeix la FAO en aquest sentit resulten inofensives pel model de desenvolupament pregonat per les grans institucions mundials i desvien l’atenció vers les causes de l’actual repartiment desigual del menjar. Així com de la vulnerabilitat de cada cop més països fruit de la seva incapacitat de generar prou aliments per a la seva població.

Però qui sap, serà possible que en un futur no tan llunyà en comptes d’una tapeta de xipirons en demenem una de cuquets al pil pil? 

l’Optimista

 

Un any més, Temps de Flors.

Un any més, Girona esdevé un dels centres mundials d’atracció turística gràcies al Temps de Flors . Un cop més, i quasi de manera unànime, totes les institucions de la ciutat no dubten en clamar les bondats d’aquesta iniciativa. Tots s’omplen la boca de satisfacció i d’orgull i presumeixen de la imatge de Girona i, sobretot, d’aquesta substància psicotròpica a la que el país està engantxat des de fa molt de temps i tot i la crisis es segueix considerant que ha de tenir un paper important: el turisme.

Verborrea. Llocs de treball, ingressos, presumir de vitalitat empresarial… Seria interessant que algun dia ens expliquessin si a part del tema identitari, si a més de sentir-se reconfortats per comprovar que centenars de milers de persones volen conèixer la nostra ciutat, hi ha algun benefici tangible per la ciutat.

logo2013

M’agradaria pensar que sí, encara que no tinc prou informació per jutjar si és així o al contrari. No sé si el volum de visitants de la ciutat genera algun ingrés especial a les arques municipals, si aquest ingrés compensa el sobresforç que s’ha de fer per mantenir els carrers i els espais públics en condicions davant la sobreutilització d’aquests. M’interessaria saber quin tipus d’establiments s’enriqueixen amb aquest negoci, en quines condicions tenen els seus treballadors, si compleixen les regulacions o practiquen la contractació irregular i “d’usar i tirar” (també coneguda com contracte temporal o període de proba). M’encantaria saber si aquests que no deixen d’exprimir un recurs que ens pertany a tots(el centre de la ciutat) i el qual és emprat per tenir uns preus desorbitats, contribueixen d’alguna manera a la millorar de les condicions socials i ambientals d’aquesta.

A l’altra riba de l’Onyar, la setmana de l’11 al 19 de Maig passa i passarà sense masses novetats.  Seguirà sent una ciutat que demostra a diari la capacitat de conviure en un context crispat, continuarà oferint espais de lleure, producció i consum que s’adapten a la necessitats dels seus veïns i, per descomptat, seguirà albergant a la gran majoria d’habitants de la ciutat que un cop acabi el Temps de Flors hauran de pagar per accedir o simplement no tenir-ne l’opció a espais emblemàtics com la Catedral, els Banys Àrabs o Sant Pere Galligants, els quals ara s’obren de manera gratuïta als qui puguin dedicar el matí a fer cues.

Sense cap mena de dubte el Temps de Flors genera una gran quantitat de beneficis, tan de bo algun es quedi a la ciutat.

l’Optimista 

Perquè m’agrada el Bàsquet Europeu.

Hi ha certs nivells en els quals no hi ha res a dir sobre la superioritat de la màxima competició de bàsquet de Nord Amèrica. Com en la resta de disciplines que es practiquen en aquesta part del Món, el nivell d’inversió econòmica i capacitat de convertir l’esport en negoci es absolutament incomparable a la resta de països. Així com l’estructuració d’un sistema d’estímul i de preparació física que genera com cap altra els millors competidors (que no esportistes) del Planeta. En Marca, Producció Mediàtica i Competitivitat Individual (generadors de mites) no hi ha res dir.

Ara bé, en dies com ahir, després de veure la primera semifinal de la Final Four de l’Euroleague entre l’Olympiacos i el CSKA no puc sentir més que plena admiració per la nostra manera d’entendre aquest esport d’equip en clara contraposició a la nordamericana. Cap jugador ha acabat amb xifres estadístiques descomunals, cap equip ha exhibit un encert anotador especial, és més, podríem dir que inclòs ha estat pobre per les mitjanes que mou la competició.

Ha estat un mal partit llavors? Un partit avorrit? Res més allunyat de la realitat. Ahir vam poder veure la importància del col·lectiu versus el cúmul d’individualitats, sobretot en defensa. Ha estat un autèntic espectacle veure els relleus defensius de l’equip grec, l’anticipació constant, la lluita en el rebot davant un equip clarament superior en l’aspecte físic. 1 per 1, el CSKA presentava millors perspectives, però si una cosa ens permeten els esports d’equip és  descobrir com des del treball cooperatiu i ordenat el conjunt suma molt més que l’acumulació de les parts. No ha estat necessari el geni d’Spanoulis, la implicació i la responsabilitat de cadascun dels jugadors del seu equip ha marcat la diferència davant d’un equip que en cap moment ha respòs a altra cosa que el “cadascú fa la guerra pel seu bàndol”.

Un sol equip NBA anota regularment casi el mateix que els dos equips que ahir van disputar aquesta semifinal. Encara que difícilment veuran (ni tan sols crec que els interessi veure-ho) una defensa col·lectiva com la de l’equip del Piraeus. L’obsessió per convertir en producte tot allò que toquen els promotors esportius de l’altra banda de l’oceà no els permetrà apreciar la força d’un grup així, l’agitació que pot sentir un aficionat quan veu l’equip que porta anys i panys jugant amb el nom de la seva ciutat, aplaudir un jugador que marca diferències sense destacar en cap apartat estadístic. 

Si voleu veure Highlights i les exhibicions físiques més espectaculars, així com deixar-vos enlluernar pel glamour d’uns jugadors elevats a herois, la NBA és la vostra lliga. Ara bé, si us interessa la diversitat tècnica i tàctica, la passió que només poden generar els vincles identitaris i el joc col·lectiu no hi ha res com el joc del vell continent.

En aquest sentit jo no en tinc cap dubte, soc europeu de pura cepa.

l’Optimista

Educació, la Millor Política Activa d’Ocupació.

Partint de les reflexions prèvies sobre l’educació,  centrarem l’atenció en la importància d’aquesta com a instrument de creació de treball. Anteriorment hem senyalat la importància d’una Escola i una Universitat que no depenguin de les pressions i les necessitats de les empreses i les qüestions productives, sinó que fonamentin la seva actuació en l’estímul i l’acompanyament de les persones a buscar solucions a les seves inquietuds i desitjos.  A esdevenir autònoms i capaços de cerca i/o generar recursos per satisfer aquells reptes intel·lectuals, materials o del caràcter que siguin que els cridin.

Les institucions educatives no haurien de ser un espai on des d’infants aprenguéssim a patir la pressió de la jerarquia i l’autoritat per qüestions d’edat, qualificació o força. No haurien de ser models d’adoctrinament de quin és el coneixement vàlid i quin és el qüestionable. No haurien de ser fàbriques de veritats innegables. En tot cas podríem centrar-nos en esparcir les llavors dels dubtes, i la cerca d’arguments i raons per apreciar una o altra corrent. Podríem valorar la capacitat de reconèixer als altres com iguals i, per tant, reforçar les capacitats de tots i cadascuns de construir coneixement, confiar en les aptituds d’un mateix, que és també confiar en els altres (alter ego).

20120111_0508emp_formacio_2

Si eduquéssim, difícilment existiria el fenomen ni-ni, difícilment observaríem com tanta gent fuig arreu del Món, buscant en altres llocs aquell model de treball standard que li van inculcar. Segurament no ens conformaríem amb Presidents Plasma ni els Plans de Reajustament Estructural. És probable que sovint trencaríem les normes i passaríem per alt la legalitat, un legalitat que als ulls de molts resulta ben injusta. Si eduquéssim, buscaríem alternatives, no ens conformaríem amb les explicacions que ens comdemnen a la paciència i al conformisme, perquè aquests no ens resoldrien(i no ens resolen) res.

La nota positiva és que tot això que les Escoles i Universitats no han pogut fer, ho està aconseguint aquesta extracció de rendes organitzada (altrament coneguda com Crisis). El menyspreu flagrant que els representants d’aquest país estant mostrant cap als seus ciutadans està colpejant de tal manera les estructures psicològiques i socials de la gent que cada cop resulta més òbvia la necessitat de rebutjar les respostes oficials i construir noves vies.

Mai és tard per aprendre, i aquest cop n’aprendrem.

l’Optimista

Formació vs Educació (I)

Aquesta setmana hem sabut que aquest abril s’ha registrat un descens de les persones inscrites a les llistes de demandants d’ocupació, dada que es contraposa a l’increment dels aturats de la EPA. Personalment i lluny de les interpretacions victorioses dels governants d’aquest estat de pandereta, que a les portes de la temporada estival es redueixi el nombre d’aturats no és cap novetat i particularment, m’interessaria saber quanta de la gent que estant perdent els seveis d’ocupació és per contractació i quin nombre és perquè desisteix i no segueix a les llistes. Per això segueixo considerant més creïbles les dades de la EPA que contemplen les xifres de tota la gent en edat de treballar.

Més enllà d’un anàlisis sobre les metodologies de comptabilitat i anàlisis de la ocupació, les línies d’avui van centrades en el sentit de les institucions educatives. Històricament, una de les reivindicacions dels moviments de treballadors ha estat l’exigència d’un servei educatiu públic que ajudi a diluïr les diferències de nivells formatius per qüestió de classe social. Amb l’extensió de l’educació gratuïta a tots els ciutadans, semblaria que alguns confonen, des del punt de vista l’autor d’aquestes línies, el sentit de les institucions acadèmiques. Ha de ser l’Escola i la Universitat un espai centrat a nodrir de mà d’obra qualificada a les necessitats del teixit empresarial? És necessari adequar l’acadèmia a les necessitats productives? Cal renegar de tot el coneixement i les disciplines que no generen lucre? O han de ser les aules espais centrats en la formació de ciutadans amb vocació de dur a terme els reptes personals i socials que els inquietin? o entorns d’estímul i d’investigació des d’on imaginar el que avui és iconcebible? 

20120111_0508emp_formacio_2

Les institucions educatives han de ser entorns que posin les bases per a la construcció d’un capital humà preparat per resoldre els reptes que es plantegin. Siguin quins siguin. Espais que no han de quedar adscrits a les necessitats dels teixit productiu. És més, en tot cas seria necessari que les empreses i les entitats públiques s’actualitzessin en funció dels coneixements elaborats per aquestes. L’abús en la rigidesa i l’especialització de les estructures educatives ha minvat clarament la nostra capacitat de fer front a les necessitats que la nostra societat té. Abús que està generant una corrent de reformes clarament encaminades a fer perdurables només les disciplines amb caràcter  direcament lucratiu

No necessitem una Universitat adaptada a les necessitats de l’Estat i les Empreses, requerim d’una acadèmia creadora i estimulant, capaç de reflexionar i qüestionar totes les àrees de coneixement. Si volem formar treballadors eficaços i eficients invertim i desenvolupem de manera conjunta (Estat i Empreses) en l’estructuració d’una formació professional que s’ajusti a la realitat de les demandes de l’empresariat. En la mesura que no siguem capaços de mantenir al diferenciació d’objectius de les dues entitats, contribuïrem a la elitització de les aules i ens negarem la possibilitat construir una societat capaç de produir tan a nivell material com a nivell intel·lectual i d’investigació.

(…)

l’Optimista

Conversant amb l’Espriu.

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Encara que en aixecar el cap descobrim que ni uns eren tan nobles i cults (França)  ni els altres eren tan desvetllats i feliços (Alemanya Mini jobs). La distancia respecte el que apreciem sol fer-nos menys exigents, convertint en injusta la comparació entre allò propi i l’aliè. Com injust esdevé reduir la gent de les nostres contrades als seus atributs negatius, mentre la contraposes a les virtuts mitificades dels altres.

espriu

I com segueix senyalant el Poeta Selvatà, segurament la majoria de la gent ho aguanta perquè d’alguna manera o altra, més o menys conscient, es reconeix en aquests valors, car sóc també molt covard i salvatge.

Però pot ser considerat covard un poble que ha estat capaç de mantenir viva una llengua perseguida durant quatre dècades de Dictadura? Resulta negatiu romandre en estat salvatge vers unes elits polítiques, econòmiques i religioses que mai han sabut liderar la construcció d’unes estructures que articulessin de manera socialment beneficiosa la vida dels seus ciutadans?

D’altra banda, no resulta admirable la seva capacitat regenerativa i creadora? La seva irrefrenable força a l’hora de donar respostes a tots els reptes, car quedin fora de la llei? Si d’alguna cosa peca la gent de les nostres contrades és d’excés d’esperança, d’un convicció irracional en que tot es posarà en el seu lloc quan toqui. D’estimar, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva(nostra) pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Encara no pugui comprendre com és possible l’absurditat del moment, tot i que la gent renegui de l’estat del present, el poble segueix pacient, segueix construint. Pot ser en aparent silenci, pot ser de manera entre amagada dins les línies dels diaris, disfressada d’immobilisme. Però no es detura, preparant-se per aquell punt, aquell instant en que la justícia s’esdevingui i els complexos es tornin fum, i sigui la nostra cultura, la nostra llibertat i la nostra felicitat les que il·luminin els nostres somnis.   

l’Optimista