Mou-te en Bici!

L’entrada d’avui la dediquem a donar una mica difusió a una Plataforma que ja porta treballant a les contrades gironines des de 1996  i que no deixa d’actuar de manera activa i propositiva per fomentar la bicicleta com a mitjà a transport alternatiu i per a promoure els valors i les avantatges que el seu ús aportaria al dia a dia de la nostra ciutat.

Logo_MB

Des de diversos àmbits, Mou-te en Bici dona intenta donar veu a les necessitats dels ciclistes que a diari empren aquest mitjà per desplaçar-se per la ciutat, i aporten arguments i recursos a les administracions per tal que entenguin la necessitat pública i social de donar un clar suport a la bicicleta. Campanyes educatives, mapes, participació a la Taula de Mobilitat… tot un remarcable desplegament de recursos gràcies als quals, poc a poc, Girona comença a gaudir d’una millor perspectiva de mobilitat.

Des de l’Optimista us convidem a fer una visita al seu WEB  i conèixer millor quines són les activitats i les propostes que aquesta Plataforma ens ofereix. A la vegada que no volem deixar de donar suport i agrair la feina duta a terme per aquesta entitat. 

Pedalant arribarem a una ciutat més amable.

l’Optimista

 

Benvolguda Decadència

No són pocs els anys que et portem sentint. No és poc el temps que dura la teva propagació arreu. La brillantor dels teus luxes i de la teva comoditat ens ha privat durant temps del judici seré, de la crítica sincera i coherent. El tacte dels bitllets, la suavitat de les targetes de crèdit i l’alta definició de les nostres pantalles ens han apartat d’aquella veueta que des d’algun lloc, des d’algun raconet de la nostra persona ens pessigava l’ànima.  Fins ara, hem sabut trobar en la publicitat aquell esplendor i aquell recolzament. Un simple succedani d’èxit i realització personal ha estat suficient per romandre dins la roda, per abaixar el cap mentre la butxaca sona.

baixa

Encara que no t’equivoquis, no t’escric aquestes paraules per reconèixer els teus mèrits, per buidar la meva frustració vers aquesta cadena de producció de pobres i desgraciats. Ans al contrari. M’adreço a tú per comunicar-te que has creuat la línia, que ja ets a l’altra vessant del pic. Has tocat el teu màxim esplendor i ja només et queda aferrar-te a tot allò del que sempre has fet gala i esperar que la caiguda sigui lenta i progressiva, que no et trobis en aquella baixada d’esglais afogats de la Muntanya Russa.

Cada cop són més els qui s’aixequen, els qui encaren la boca de cova, i a palpentes, gosen obrir-se pas a través de les entranyes de la realitat. Cada cop són menys, els qui en fan prou amb treballar per tenir dret a pidolar. I el més important, els que s’atreveixen a sortir i descobrir l’entramat del sistema tornen, fan mitja volta i prenen el camí cap a la cova per retrobar-se de nou amb tot el que havien après. Alguns en tornar-hi queden seduïts de nou per allò que les formes projectades els narren, i molts, en tenen prou amb uns instants per sentir un profunda repulsió vers allò que veuen. Les formes els parlen de la ètica, de la raó de ser de la seva esclavitud, la qual, òbviament, és el preu de la seva llibertat.

El fàstic és suficient per reprendre el camí de sortida de la cova. Molts d’ells i elles els tocarà fer aquest viatge d’entrada i sortida més d’una vegada. Entendran completament la absurditat d’allò que els predicaven, de la idealitat d’una organització social injusta de base.  Encara que no seran capaços de trobar respostes a les preguntes que d’arreu se’ls aboquen. Finalment, entre anars i venirs, remoguts pels interrogants i les contradiccions, capcots, toparan amb d’altres persones. I serà llavors que entendran que sols pot ser no poden, però que de la mà dels seus iguals res han de témer. I serà llavors que de l’auto-organització i de l’acció fonamentada en aquella realitat impregnada de la llum de la justícia, en brotarà la força per encarar totes les preguntes.

Sé del cert que seguiràs fent ús del teus estimats dons, de la mentira i la força bruta, per estendre el dubte, per estendre les ombres. Però ja es massa tard, i aquestes només serveixen per enfortir la convicció i la necessitat del canvi.  Ja sols alimenten la certesa que allò que avui ens regeix no gaudeix de cap legitimitat ni de cap ordre moral just.

Abans de despedir-me només volia agrair-te tot el que has fet. I creu-me quan et dic que no soc sarcàstic en aquestes paraules. Pot ser has fet molt per difamar i infondre la por i escepticisme en les nostres vides. Però sense tu, no sé d’on podríem treure les forces per alimentar els nostres anhels.

És quan t’escolto que ho veig clar.

l’Optimista

Bankia, quins principis?

Escolto a la radio la nova campanya publicitària i de rentat d’imatge de Bankia: Empecemos por los principios. Segons aquesta campanya, l’entitat reconeix els errors del passat i com si es tractés d’un nen entremaliat entona una espècie de “no ho tornaré a fer, aquest cop ho faré bé”.

bankia-depositosSi no fos pel drama social que hi ha al darrera del “suport” que segons l’anunci els ciutadans de l’estat li hem brindat, realment esclafiria a riure. Si no hi hagués la tragèdia dels desnonaments practicats per entitats com l’anunciada, quan aquesta ha estat rescatada amb fons públics, seria per pixar-se de riure. Si aquesta entitat, com d’altres, no s’hagués aprofitat de manera perversa de la confiança i la ingenuïtat dels estalviadors i pensionistes, ens trobaríem davant un dels monòlegs satírics i sarcàstics més refinats. 

Però com molt bé remarca la contracampanya Toque a Bankia, els errors que sembla que aquesta entitat vol reparar amb un simple mea culpa han estat els desencadenants d’una llarga i encara no acabada llista de retallades als seveis socials bàsics.

El preocupant d’aquesta iniciativa no és que els causants d’aquesta estafa que ja no es pot disfressar de crisis s’atreveixin a intentar rentar la seva imatge d’aquesta manera tan descarada, sinó que considerin possible que la ciutadania cregui sinceres les paraules d’aquells qui els van mentir deliberament pel lucre particular.

Que no s’equivoquin, no els vam recolzar, no va ser la ciutadania la que va escollir donar-los suport a ells en comptes de salvar l’estat del benestar. 

l’Optimista

Em diuen Tubab

El Dissabte 16 de Març, els alumnes de l’Institut La Garrotxa d’Olot van presentar al Teatre Principal d’Olot el documental Em diuen Tubab. Aquest projecte s’emmarca dins la iniciativa Ull, canvi i acció la qual “consisteix en tot un treball d’aprofundiment sobre diferents llocs d’origen dels alumnes de procedència estrangera del nostre centre i en l’elaboració d’un documental per part dels alumnes que participen en el projecte.”

Aquesta és la 4rta edició que fins ara ha portat als alumnes de l’Institut a conèixer de primera mà les realitats de companys d’origen marroquí, cubà i punjabí (nord de la Índia). La qual s’ha dut a terme a Gàmbia. Tan en el seu blog com a Vimeo trobareu els documentals d’edicions passades i, suposo,  que el més aviat possible podreu també gaudir d’aquesta darrera producció.

És realment engrescador dedicar una estona a veure i escoltar el que aquests modestos(encara que plens de continguts memorables) documentals ens ofereixen.  Els comentaris dels adolescents, els paisatges, la guia i la (re)descoberta dels companys de classe que tenen les seves arrels en aquelles terres exòtiques… Fantàstic! 

Felicitats a tots als qui són part d’alguna o altra manera en l’obertura d’aquesta oportunitat transformadora i que sense cap mena de dubte deixarà un empremta indeleble en els cors i les memòries d’aquests adolescents. I felicitats, és clar, a tots els qui vau tenir la fortuna i la valentia de participar-ne i compartir amb la resta de la gent aquesta experiència. 

l’Optimista

Brots Verds.. fora de l’€uro.

En darreres entrades hem repassat la presència cada cop més estesa dels Bancs del Temps a Girona. En 1 i 2 podreu tornar a llegir sobre el paper que aquestes eines de desenvolupament comunitari estant duent a terme a l’hora d’obrir espais a la ciutadania per intercanviar recursos, enfortir vincles personals i socials i, en definitiva, ajudar a teixir en alguns casos i reforçar en d’altres, els llaços entre les persones i agents socials diversos.

En aquesta oportunitat volem dirigir el nostre focus en una altra iniciativa gironina que des de ja fa un temps segueix avançant i no deixa encabir a més i més gent: l’Ecoxarxa.

ecologo

L’Ecoxarxa “és una xarxa d’intercanvi de béns, serveis i coneixements amb la voluntat de recuperar la dimensió ètica i humana en les activitats econòmiques, superant l’individualisme i la competitivitat capitalista i impulsant una economia basada en la confiança, la reciprocitat, la solidaritat, la cooperació i l’ecologia”.

L’Ecoxarxa és doncs, una altra oportunitat per obrir un nou espai en el qual desenvolupar la nostra activitat i poder accedir a d’altres recursos. Un nou àmbit fora del marc de l’euro i de l’economia “oficial” en el que són els seus membres els qui tenen la possibilitat de regular i participar en la presa de decisions.

En una escena política, econòmica i social en la que la circulació de la moneda es trobada cada cop més restringida, i en la que l’accés a les fonts regulades d’aquesta (el treball bàsicament) és cada cop més escàs i en unes condicions més precàries, iniciatives com les ecoxarxes ens obren la possibilitat de defugir de la pressió d’un sistema econòmic que és incapaç d’oferir una sortida a les circumstàncies actuals.  Un finestra oberta que ens permet agafar aire per redibuixar la manera amb què hem de fer front a les necessitats particulars i socials. 

No necessitem més expertstècnics en els òrgans decisoris sinó que aquests construeixin mecanismes que facilitin la participació de les bases en aquests. La incapacitat per part dels òrgans de govern tan per mostrar-se accessibles com per percebre de manera assertiva el que succeeix en el si de la societat és el principal obstacle per trobar el camí cap a un model social millor.

l’Optimista

En diuen Competitivitat…

Baixen els salaris, redueixen les plantilles, disminueix la cobertura dels serveis públics, augmenten els impostos… o com diuen els “experts” Espanya guanya competitivitat. D’entrada, si algú ens parla de ser més competitius, difícilment cauríem en el sentiment de malestar. Tot el contrari, pensaríem que hi ha millores en les condicions de vida, en les expectatives laborals. Competir millor ens hauria de permetre ser capaços de generar més recursos i ampliar les nostres possibilitats. 

Res més lluny de la realitat. Competitivitat en l’argot de l’economia que es pregona en aquests temps ve a dir que toca “xinificar”(i disculpeu-me l’expressió) la nostra producció. Vol dir mantenir o augmentar els marges de beneficis dels inversors a costa de la reducció salarial. Implica incrementar la produccció degut a la intensificació de les jornades i no a la millora de les condicions tècniques ni de formació en la força de treball. La competitivitat ha esdevingut aquella paraula bensonant que serveix per disfressar i justificar l’existència de l’explotació infantil i de l’esclavatge contemporani. 

08-06

I tot plegat per què? Diuen els “tècnics” que millorar la Competitivitat  ens permetrà guanyar llocs de treball, recaptar més, reactivar el consum i així tornar a entrar en la cadena d’esdeveniments que tots ja coneixem. Doncs ja sabem quines són les conseqüències d’aquest model: increment de consum, millores salarials, bombolles, esclats i sanTornem-hi. O pot ser, ens amaguen l’altra possibilitat que és que no tornaran a millorar les condicions i que el nostre país és un dels escollits per viure en aquesta nova situació de precarietat institucionalitzada indefinidament. 

Qui hauria de voler incorporar-se en el Món Laboral amb aquestes perspectives? Quin incentiu podríem trobar per esforçar-nos en fer-nos un lloc en el si de la societat a través de les vies regulades: treball, estalvi, deute..?

Competitivitat hauria de ser l’habilitat de treure profit de manera sostenible i digne dels recursos del seu país. Del desmesurat nombre de treballadors qualificats necessitats d’un espai i una oportunitat per desenvolupar les seves habilitats, de l’experiència cooperativista dels seus emprenedors. I no el procés d’extracció de rendes al qual s’està sotmetent als treballadors.

l’Optimista

L’altra cara de Salt.

No us perdeu el video fet en el marc del programa Youthme per un grup de joves de Salt. Tot un exercici de construcció col·lectiva del que és la ciutat des d’una òptica desacomplexada i reivindicativa d’una ciutat que ha estat víctima de la premsa sensacionalista. 

Aquesta proposta ens mosta una ciutat diversa, solidària i amb una convicció plena en la convivència. Una ciutat que viu la multiculturalitat com a repte i avantatge comparatiu, i no com a font d’inseguretat i rebuig. 

La Otra Cara de Salt

Gràcies.

l’Optimista

Quan l’alternativa es Consolida.

El passat dissabte 09 de Març, Can Ninetes i l’Espai Marfà van acollir la celebració de les 2ones Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni. Des de les 09:30 del matí fins ben entrada la nit més d’una cinquantena d’activitats i tallers van omplir completament els espais i sales del centre cívic.

Manualitats, mecànica, música, dansa, i un llarg etcètera de propostes van convertir la diada en una autèntica demostració de vitalitat i d’empenta. Un crit que amb una veu clara i contundent reclama  un protagonisme actiu i decidit de la ciutadania davant les dificultats i els reptes que l’actualitat ens presenta.  I ho reclama de la millor manera possible: reivindicant les capacitats i les possibilitats de cadascú, recordant amb força que tothom té capacitats i habilitats gents menyspreables, i que tothom té necessitats les quals no han de ser satisfetes per força a través del mercat.

Captura de pantalla completa 03042012 043209 p.m. (1)

Mentre les estructures administratives i d’estat s’entrenen a mostrar-se les vergonyes i corrupteles, a obeir de manera acrítica els dictats de la Unió Europea i a despreocupar-se de manera clara dels efectes de les seves polítiques d’ajust pressupostari,  la ciutadania s’organitza i comença  a prendre consciència que esperant no es solucionarà res i que tots, absolutament totes, podem aportar el nostre granet de sorra per promoure el canvi.

Jornades com la d’aquest Dissabte serveixen per celebrar que ho podem tot i que no som pocs els que ho creiem. Gràcies a tothom qui va fer possible la realització d’un esdeveniment lúdic, festiu i plenament reivindicatiu.

Chapeau per l’organització i tots els que en algun moment en van voler formar-hi part.

El Banc del Temps ja és més que un pot ser.

l’Optimista

Ellos Dicen Mierda..

Quina qualitat sobra avui en dia en el si dels opinòlegs, polítics i demés “llepamitjans” de l’actualitat? el Cinisme. I per aquest no entenc  l’escola d’Antístenes, sinó que em refereixo al que el diec defineix com: adj. [LC] [FS] Que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals. O com molt barroerament cridava La Polla Records: Ellos dicen Mierda y nosotros Amén..

Habitualment, quan es tracta de parlar dels temes més propers, ja sigui corrupció, desafecció política, etc.. la capacitat crítica d’aquesta ja sol ser bastant superficial i menor. Es solen emprar les frases clau: “no tots els polítics són iguals”, “són casos aïllats”, cap qüestionament seriós i intencionat cap a l’estructura d’un sistema que no para de produir residus. I quan el sistema de tractament de residus (altrament conegut com Justícia) no funciona, no cal ser un reconegut acadèmic per preveure el que pot passar.

El que realment m’impacta és quan el tema a debatre neix en terres llunyanes, aquest cinisme, aquest menyspreu, pren una dimensió i una intensitat desmesurada. Segurament, Hugo Chávez no ha estat el dirigent ideal que molts mitjans acrítics han postul·lat sovint. I tot i que no em penso extendre a repassar les dades referents a la seva gestió, no em pot deixar de sorprendre la facilitat amb la que l’establishment occidental s’anima a parlar d’ell en termes de Populista i Demagog.

I si fóssim tant exigents amb el nostre país? És realment vergonyós escoltar el cor de veus acusant a líders com el veneçolà d’aprofitament de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici propi. I els nostres polítics què fan? I tot aquest exèrcit de polítics professionals que només serveixen a l’interés partidista i la seva única habilitat és la fidelitat incondicional?  Com els hauríem de qualificar a aquests?

No hi ha res de dolent en tenir una actitud crítica amb tot el que es planteja, però resulta perillòs negar tot el que funciona en una lògica diferent a la nostra, i ser compassius i passius vers allò que es dona en el si de la nostra societat i que mereix qualificatius tan o més durs que els emprats amb els de fora.  Si no prenem una determinació clara en aquest sentit correm el risc seriós de convertir en els nostres mitjans de comunicació en un tira còmica i de sàtira a la qual ni el Jueves li podrà fer ombra. Deixem de fer el ridícul, si us plau.

l’Optimista

 

 

Units fem Xarxa

Una de les característiques del gènere humà és la tendència a agrupar-se per resoldre problemes comuns. Ja sigui en forma d’estratègies organitzades per produir un producte determinat, defensar-se o fer front a la necessitat del tipus que sigui.

En l’actualitat, la voluntat de donar resposta a certes inquietuds o interessos d’àmbits diversos (socials, culturals, ambientals…), les quals no són ateses per l’Estat ni per altres iniciatives privades, ha donat lloc a un gran nombre d’associacions i entitats de diverses índoles amb finalitats més enllà de la lucrativa.  

Amb l’objectiu de defensar els interessos veïnals, de millorar la programació cultural o de promoure una activitat més respectuosa amb el medi ambient, per citar alguns exemples, varis grups de persones han intentat dur a terme una tasca de crítica, de denúncia i de proposta d’alternatives a les iniciatives ofertes per les institucions amb més recursos econòmics.  20110914165735-reunin

Per raons a les quals no hi volem dedicar atenció en aquestes línies, les administracions públiques en general i més tard també l’iniciativa privada, han anat dedicant més i més recursos econòmics al finançament d’aquestes entitats que des de l’exterior de les estructures estatals proposaven serveis i projectes amb sensibilitats específiques. Davant d’aquesta oferta de recursos materials abundant, les diverses entitats han acabat modelant i modificant les seves estratègies d’acció i de proposició d’iniciatives en funció de les condicions que cada institució exigia per a percebre aquestes subvencions, préstecs i/o ajudes pertinents.

De manera que un nombre important d’aquestes associacions i agrupacions diverses han acabat per dedicar gran part de la seva acció a la recerca d’aquestes “ajudes” i modificant els seus interessos en funció de les àrees temàtiques que eren afavorides pel finançament de les administracions i la Responsabilitat Social Corporativa. Comportant així, un allunyament important de les estructures de les entitats de l’opinió i els criteris de les seves bases. Prioritzant tot allò susceptible de generar benefici en contraposició a les sensibilitats específiques que havien suposat la creació d’aquella entitat.

Davant l’escenari actual de profunda escassetat de recursos, en el si de les diverses associacions de tot tipus es respira una intensa desorientació. Lluny de les seves bases i amb l’aixeta del finançament tancada, les estructures de tots aquells grups que al llarg d’aquest darrer període d’abundància s’havien emmotllat plenament a aquesta lògica de funcionament es troben col·lapsades.

La “Crisis” ha obert una finestra d’oportunitat irrenunciable cap al desenvolupament d’estructures de funcionament multipolars. Fins ara, l’actitud de les administracions públiques ha desincentivat constantment les relacions horitzontals entre els diferents grups i ha desactivat l’interés per compartir els recursos que cadascun tenia.

El desempar generat per el tancament de l’aixeta pública suposa un estímul per totes aquelles relacions que fins ara havien estat obviades. Ara és el moment ideal per reprendre l’atenció a les bases, als socis, als veïns. És l’hora de recuperar el contacte amb totes les entitats que en un o altre sentit treballen per millorar la qualitat de vida de la nostra societat en tot els àmbits possibles. I des de la re-descoberta d’aquestes, des de la construcció dels ponts de confiança i suport, serà inevitable la elaboració d’un teixit que ens permeti col·laborar i compartir els recursos que ara mateix es troben dispersos en el si de les diferents associacions. Recursos però, que si són posats en comú permetran que tothom pugui defugir la impossibilitat de fer per escassetat de recursos. 

Iniciatives com la Mesa d’Entitats per la Participació donen fe d’aquest procés de recuperació de la voluntat de decidir per part de les bases i la voluntat de teixir un nou model de relacions basats en la xarxa i el suport mutu i no en la distribució dels recursos de manera vertical i jerarquitzada.

És hora de treure’s les ulleres de cavall que limiten la visió dels que es troben al nostre costat.  Units fem Xarxa i en Xarxa tot ho podem.

l’Optimista