Per què Jo no soc Pobre?

Recentment s’han publicat els resultats de “l’Enquesta sobre Hàbits i Condicions de Vida 2011” de la Diputació de Barcelona. Les xifres esgarrifen: 1 de cada 3 gironins és pobre (60% de la mediana en la renta per càpita anual).  Aquesta proporció no ens pot deixar indiferents i no pot quedar-se en un resultat el qual no provoqui més qüestions en nosaltres.

El meu primer interrogant s’obre al voltant de la seva ubicació: On són?

Observo el meu entorn, la família, amistats, amistats de les amistats, coneguts. El veredicte és clar: no ens aproximem ni de lluny a la proporció esmentada. Queda clar que vivim a Girona, però no representem ni lluny la seva realitat social.

I és llavors que d’altres inquietuds prenen forma, que d’altres afirmacions que anteriorment es feien amb confiança ara són de caire dubtós: hem treballat prou per a la cohesió social? Hem fet els esforços necessaris per promoure l’inclusió? O s’han aprofitat els anys de “llums i flors”(o hauríem de dir de totxos i guiris) per esquivar el debat, mentre el caldo de la segregació social i cultural es cuinava a foc lent.

Reprenent la pregunta que encapçala aquest article,  la seva resposta és ben senzilla. Tot i que estadísticament em trobaria clarament sota el llindar de la pobresa, la meva pertinença a la societat i la meva manca d’inidividualitat és la que em permet beneficiar-me d’un recursos que pròpiament dit no em pertanyen.

El fet d’haver-me instruït i socialitzat en l’entorn on visc em permet gaudir d’un avantatge comparatiu molt clar vers altres segments de la població, ja sigui per accés a la informació, falta d’estigma cultural o social, etc. A més, la inclusió efectiva (incloure’m en un espai que em reconeix com a membre) en el meu entorn m’ha facilitat la participació en una xarxa (família, amics, coneguts, institucions públiques, etc) que em protegeix i em facilita l’accés a tot un ventall d’oportunitats que a nivell estrictament individual mai hauria pogut permetre’m.

I d’aquesta afirmació neix un altre interrogant que sense cap mena de dubte ha d’esdevenir motiu de preocupació i d’inquietud: com jo, quantes persones ara mateix viuen en un grau suficient de comoditat gràcies a aquestes xarxes de suport? Podran aquestes relacions perdurar gaire més en el temps? I si el declivi econòmic segueix en augment i afecta a més i més nuclis d’aquests entramats? O parlant clar, què passarà quan aquests avis deixin de cobrar el total de les seves pensions, o aquests pares i mares perdin o vegin durament reduït els seus sous, qui teixirà aquests fils que ens sostenen?

La “Crisi” ens està demostrant les avantatges dels qui han aconseguit socialitzar-se i establir lligams d’interdependència (sigui per  nexes familiars, econòmics, d’amistat…) vers els que es veuen forçats a l’individualitat o al sectarisme/ghetto.

Esperem que no arribi el moment en que comencem a apreciar el nostre veí, amic o company com algú amb qui competir pels recursos i seguim mantinguent aquest esperit mutualista. I que aviat, sapiguem prendre consciència de les institucions que tot i no deixar de demanar-nos el nostre recolzament econòmic, no fan res per donar-nos suport.

Institucions que depenen de nosaltres molt més del que nosaltres depenem d’elles. 

l’Optimista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s